David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

Després de set discos editats, David Carabén torna per mostrar les noves cançons a un públic fidel i entusiasta, disposat a sacsejar emocions i idees. Amb L’ànsia que cura (2014), Mishima segueix amb la seva brillant –i mesurada– evolució musical, i continua poetitzant sobre les confrontacions que són pròpies en tota manifestació artística i col·lectiva. El disc comença, precisament, amb La brisa, una peça que recorda el pols vibrant entre desig i prohibició de Qui n’ha begut. “En certa manera, el mètode és el mateix, igual que a Tot torna a començar”. Explica que aquest arriba quan tens clar què vols definir o escriure i això encara no té nom. "Saps que existeix, que és una força, una realitat que condiciona la vida, que ho trobes en experiències molt diferents”. A Qui n’ha begut, es tracta de la relació entre el que desitges perquè et fa feliç, però que també t’esclavitza. Una força poderosa que és en el vi, en la música, en l’amor, també en la droga. “Però, quin nom li posem?”. 

Link: David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

Manel, pizza per pa amb tomàquet

Ja sigui per qüestions d’atzar o per gentilesa de l’organització, el Primavera Sound sempre guarda sorpreses memorables. Si el divendres era l’actuació de Los Planetas al menut escenari de Sony Club PS14 –davant d'uns quants centenars de persones que amb prou feines podien sentir les cançons–, aquest dissabte la sorpresa era Manel, programats a dos quarts de deu del vespre al Heinecken Hidden Stage, gràcies a la indispocisió de Macauly Culkin, actor de record infantil i vida descarrilada que lidera els Pizza Underground. Ja ho enunciava Guillem Gisbert al principi de l’actuació i en anglès, per si de cas hi havia algun despistat: "He is not Macauly Culkin", assenyalant en Martí Maymó. "Thank you very much". (continua)

Link: Manel, pizza per pa amb tomàquet

Chvrches: persistent i revitalitzant

A mitges entre el cel i l'infern, entre la vetlla i el sol, entre la nit i el dia, entre la fugida i l'addicció. Chvrches es fon i explosiona, alhora i concèntricament, com si no hi hagués manera d'escapar del magnetisme electrificat tan persistent, revitalitzant i elluernador. I així es mostren en els pocs minuts que dura l'èxtasi de la felicitat d'aquest dolor: lleugers i densos, emocionals i càlids, amb tota la concentració d'estímuls i epopeies que fan que tot sigui, per uns moments, vibrant. De la mateixa manera que ho són les primeres paraules de “The Mother We Share”, abans que la legió de fans cridi, quan tot encara ens sembla creïble: “Until you realize, that you should go-o-oh”. I la veu de Lauren Mayberry passa per les mentides de totes les vides i es fa real el catàleg electrificat de synthpop que prové de la boira de Glasgow. Algú diu que el concert decep, a prop meu. No m'ho crec. “And when it all fucks up, you put your head in my hands”. I saps que això ja és, només, un record. “It’s a souvenir for when you go-o-oh”.

Minishorts i sargantanes al sol

Poc abans de les quatre de la tarda el formiguer ja era prou actiu. Fa un sol de justícia i el repertori comença a ser una clara exposició del manual dels temps que corren, per bé i per mal, que sempre hi ha d'haver de tot. A tenir en compte: samarretes amb estampats que són bombes per a qualsevol retina humana, tatuatges impossibles, noies amb minifaldilles de tigre (que m'asseguren que són animal print), la infartant i gloriosa moda del short minúscul que no deixa res a la imaginació, barbes amazòniques, pantalons de cintura extremadament alta, d'altres que són estrets i camacurts, algun postadolescent disfressat de cocodril, personatges sospitosament semblants a Walter White i estranys melòmans de trets nòrdics que porten barret de llana a punt d'entrar al mes de juny. "El món vist de baix acollona", que diria El Petit de Cal Eril, tot seguit.

Link: Minishorts i sargantanes al sol

Sanjosex: «Un secret per fer cançons és no dir més del que és necessari»

Entrevista a Carles Sanjosé, l'ànima de Sanjosex. Carles Sanjosé presenta el seu darrer disc, Festival, en una preestrena exclusiva a la sala NauB1 de Granollers.

Link: Sanjosex: «Un secret per fer cançons és no dir més del que és necessari»

Nels Cline i la BB&C: explosió de so

Des de la primera cançó, el continu de sons –sense pausa, sense pràcticament silenci– va apoderar-se de l'oïda i va crear sorpresa als ulls, veient els impossibles moviments rítmics de Jim Black a la bateria, amb els ulls fora de les òrbites, amb posat de boig futurista de sèrie B; al saxo, Tim Berne seguia més o menys amb posat estoic, i era l'únic que mantenia els peus a terra, clavats, com unes notes d'increïble precisió i preparada desharmonia amb la guitarra; allà, a la dreta, Nels Cline movent-se amb natura d'anguila, remenant, trastejant cables, botons, peces i sons, i demostrant perquè és considerat un dels millors guitarristes de l'actualitat. El  continuum del cicle del concert, d'aquesta gran simfonia conceptual, et fa pensar en moltes, moltes etiquetes. Però la música de BB&C és tan gran que no se'n podria trobar una, una de sola, que definís amb precisió i justícia allò que has vist i sentit. Sorollisme post-tecnològic, avantguarda d'espasme, noise-jazz hipnòtic i un llarg etcètera imprecís. Tot per acabar definint-ho com un recital de música autènticament “clàssica”, de debò, de petjada i de recorregut. Un luxe que reafirma la gran tasca que fa anys que fa, i molt bé, el Festival de Jazz de Granollers. (crònica completa).

Link: Nels Cline i la BB&C: Explosió de so 

Els Pets | Les arrugues guanyades

Diguem-ho d’entrada: el darrer disc d’Els Pets és bo. Una obra que marca una evolució intel·ligent i lògica entre el so que va saber donar Brad Jones –productor de 4 discs i artífex d’un so que emparentava el grup amb algunes de les propostes més interessants del pop melòdic de guitarres– i el nou so de Refree, en Raül Fernández, tot un motor en la revolució que marca aquesta nova etapa. És un fet: L'àrea petita esdevé una baula tan important com ho va ser, al seu dia, Sol (1999), la primera confirmació que la cosa anava de debò, malgrat les rèmores d’un nom, d’un context i d’una premsa que els ignorava. També és, en certa mesura, un disc al nivell i estat de gràcia d''Agost' (2004) o a la mateixa alçada de so fresc i consciència autoral de Respira (2001). Si Brad Jones va saber fer que Els Pets sonessin igual –o millor– que els americans Cotton Mather, Refree ha aconseguit que cada cançó tingui un coherència en ella mateixa, amb pinzellades per on passegen els Wilco de Summerteeth o els coixins de veus dels Beach Boys.

Daniel Johnston, desig de Nadal en ple mes de maig

La ventruda figura de culte de Daniel Jonhston trepitja l'escenari de l'Auditori Rockdelux sense evidenciar que això que esdevindrà en breus segons —sí, això màgic que fa que hi hagi unes 3.000 persones expectants, ansioses— és un concert. Al costat del micro, una tauleta amb un repertori generós d'aigües i llaunes de Coca-cola. El mite —reviscolat gràcies al magnífic documental que és The Devil and Daniel Johnston (2005)— enceta el seu repertori amb l'acompanyament extremadament sapastre d'una banda de formació clàssica: guitarra, baix i bateria. Fascinant i terrible a parts iguals. Ell, el mite incomplet, canta —crida, esgaripa, prega— encorbat, abocat a un micròfon que esprem amb mà espasmòdica. Tremolors, varietats desafinades, samarreta de Superman i paupèrrims arranjaments sembla que vulguin deslluir el gran esdeveniment. Però no. Això és molt més que aquesta aparença esbiaixada de ‘rock d'aficionats’ amb cantant que canta com si fos el protagonista d'una pel·lícula d’Harmony Korine. Això és una missa. És l'escàpol que esquiva la vergonya aliena per edificar una genialitat. És un deixar-se fer i obrir-se sense cap mena de pudor. I és agrair-ho, saber-se viu i aguantar el turment de cada preciosa veritat que és dita en totes les melodies. I així acabar, amb True Love Will Find You In the End, fins el final, amb un desig de Nadal en ple mes de maig a Barcelona.

Nils Frahm, la reverberació colpidora

Quan Nils Frahm, amb trenta anys acabats de fer, trepitja l'escenari de l'Auditori —amb jersei de caputxa, amb pas tímid, mig despentinat— tot sembla contagiar-se d'una glopada d'extraordinària passió, d'emoció sense talls ni compassos. Frahm demostra des de la primera pulsió que és un dels màxims exponents de la relectura contemporània del so de conservatori, un nou adveniment que contamina la partitura clàssica amb reductes melòdics del pop, bases electròniques i tics minimalistes. I que ho fa sense renunciar al públic, un agent més en la comunió de la seva actuació. Barreja de sentiments, entranya i sensacions, totes elles colpidores en la reverberació del piano. 

Nick Cave, autobusos i disfresses de tigre

“Give me your loss and your sorrow”, ofereix-me la pèrdua i el teu dolor, cantava Nick Cave a Where The Wild Roses Grow. I, des del ressò de les Murders Ballads, el Primavera Sound pren consciència que això s’acaba, que la festa toca a la fi, que cal consumir-se per tornar-se a inventar. Les cames han aguantat com han pogut aquests tres dies d’estímuls provocadors, de música pels descosits, de noves referències a anotar a l’agenda de petits tresors personals. Però totes les descompressions fan vertigen.

Blur justifica la seva tornada

Un escenari ple, excitació màxima i totes les mirades posades en el retorn, en ells. I Blur surt al ring, i no falla. Knockout inapel·lable en una actuació plena de múscul, de dramatisme èpic, d’intimisme d’estadis, de matisos i energia. Blur signa un d’aquells concerts que s’han d’emmarcar i que justifiquen una tornada. Com si res, la banda torna a trepitjar l’escena amb el quartet original, sense gairebé arrugues. Els salts, els girs, les mirades i el descarat face to face amb el públic mostra un grup que està encantat de ser-hi i de conèixer-nos. Com si tot plegat fos una nit de farra d’amics que s’expliquen les misèries dels anys d’adolescència, “que bé que ens ho passàvem”. Però, en l’hora i mitja que dura, el concert és molt més que una recuperació nostàlgica de velles glòries del cançoner del pop britànic. És una explosió hipervitaminada en tota regla, amb el rèdit d’una saviesa batallada a base de hits i també de paciència, textures i matisos. Blur han tornat, són aquí, a l’escenari Heinecken, a la porta del mar, al racó més huracanat de la Mediterrània. 

Manel es guanya el Primavera Sound

A dos quarts de nou, amb aquella normalitat que no té pressa ni por, uns Manel atlètics pugen a l’escenari. Res indica que aquest és el primer concert oficial de la gira frenètica que ha de venir. Res diu que és la primera vegada que uns atletes tan espigats i lacònics toquen al festival per excel·lència de la ciutat i, per extensió, del país. Primavera Sound, una de les cites de referència a nivell internacional. L’aparador, el post-it del trending topic, un estrall polièdric de la més plausible creativitat moderna, la fascinant sublimació de la tendència avant la lettre. Tot això i encara més. El gran escenari de l’escena dels millors del moment.

Beach House | Una pluja constant

Mesuradament impecables. Sense romanços i de cara al gra, però sense perdre mai els nervis. Així es van presentar Beach House a l’Apolo en el concert del darrer 13 de març. Absolutament serens, amb les regnes d’allò que estava passant, amb una tirallonga d’èxits que van fer pujar l’ambient de la sala barcelonina en un in crescendo pràcticament místic, gairebé hipnòtic, ple d’una força continguda que saps que, tard o d’hora, t’esclatarà als nassos… i que serà massa tard. I així va ser, des de l’explosió inicial de Wild fins a Irene: un concert afilat que feia ferida. Net, precís, amb un boirós i compacte gruix sonor que es podia tocar amb els dits. Un pop per a somiar, com en diuen i tal com perceps quan les notes sonen insistents, virals i colpejadores. Quan passa que les melodies t’entren i et burxen des de dins, en ple èxtasi.

L’orgull melòdic de Javier Álvarez i Alejandro Martínez

Javier Álvarez conserva, per molts anys que passin, aquell magnetisme ingenu que el va fer una de les veus més destacades de la nova cançó d’autor espanyola dels anys noranta. De tota aquella força que volia regenerar un gènere caduc, potser ell era qui presentava una proposta més desmarcada dels cànons de la cantautoria clàssica, amb referències latents com ara Michael Jackson o el pop eurovisiu d’Abba. Dues dècades després, lluny de la voràgine d’aquells temps, de l’angoixa, del silenci i de la resurrecció, la cosa no només segueix mantenint el batec de la seducció, sinó que augmenta la distància amb aquella cantautoria a la qual Álvarez ha sabut seguir esquivant. A la seva veu dúctil i fràgil, ara hi hem de sumar molts més ressons que l’apropen, encara més, a les meravelles del pop melòdic. Retops que fan de les seves cançons uns artefactes que escalfen l’intel·lecte des de l’afectació divertida de privar-se de transcendència.

Joan Vidal: «A 'Deptford suite' volia donar importància a la part escrita del jazz»

Arranjador, bateria, curiós, inquiet i, sobretot, gran compositor. Així el podríem definir, d’entrada. Amb el seu primer disc, anomenat 'Deptford Suite' (Quadrant Records), Joan Vidal (Granollers, 1984) ha estat guardonat amb el premi al millor compositor de Catalunya. Tot just ara acaba de gravar el segon disc amb el Joan Vidal Sextet, el seu grup, i continua embrancat en tots els projectes que pot. De moment, el premi rebut fa pocs mesos és un reconeixement al seu talent, però també és un esperó a continuar endavant. "El que més il·lusió em fa del premi és que m’han votat els meus companys de professió". Ni crítics, ni periodistes: els músics.

Un big bang de ritme

Se’ns havia promès una nit elèctrica amb versos i cogombres. Però la NAUB1 ens ha ofert més, molt més. Aquesta és la litúrgia d’un espai que cada vegada remou la capacitat de sorprendre el públic. Ningú no pot negar l’extraordinària obstinació de la sala granollerina, cada vegada més necessària i més compromesa. El concert d’aquest divendres n’és un nou exemple. A l’escenari, dues propostes que difícilment podríem veure en un espai tan propici al seu hàbitat natural, amb unes condicions de so extraordinàries i amb la cura que hi ha en tots els detalls que envolten l'espectacle. Perquè l'espai que gestiona Brubaker sap que la música en directe requereix de l’aposta per l’espectacle, però sobretot dels petits grans detalls.

Link: Un big bang de ritme

Antònia Font és aquí!

Festa grossa al Teatre Auditori de Granollers, un èxit de principi a fi. La Sala Gran, plena a vessar i polièdrica com poques vegades, mostrava un públic d’edats, condicions i entusiasmes sortosament diversos. A l’escenari, un grup que ja ha paladejat aquestes situacions abans: una devoció gairebé messiànica d'una platea totalment entregada. És increïble pensar que un grup com Antònia Font hagi arribat fins aquí. Però, de fet, Antònia Font és aquí, justament aquí, al seu lloc. I mai no s’havia mogut: pop fresc, un no-discurs entranyable i magnètic, malabarismes lírics d’estar per casa, i la comunió que atrapa per la senzillesa de saber-se gent corrent. Són a dalt de tot, aquí mateix.

Link: Antònia Font és aquí!

Cants i Autors, una fi memorable

Cinc anys de cicle, cinc anys de concerts i de moltes veus, de moltes alegries i de molt aprenentatge, concentrats en aquest dissabte en un espai que, com la ciutat i com el propi casal popular de l’Esquerda, ha anat canviant. Mutacions i allaus de l'escenografia íntima d'una ciutat. Com una fuetada, el record del concert que Pau Riba va fer aquí mateix -en una sala encara per fer- es fa present. Albert Freixas surt a l’escenari de la NAUB1 trenta minuts després de les onze de la nit. Un munt d’espectadors s'ho miren, asseguts, còmplices i expectants. Tots ells han volgut ser a l’últim concert del Cicle de Cants i Autors. La remodelada NAUB1 espera una última parella artística de luxe per dir que això s’acaba, però que acabarà bé.

Illa Carolina | lletres personals, circumstàncies vitals

Link: Illa Carolina, lletres personals que expliquen circumstàncies vitals de manera bàsica

La cançó necessària de Pau Alabajos

La virtut d’un cicle com el Cicle de Cants i Autors (CCA) és l’aposta fundacional que va fer fa cinc anys: mostrar el ventall d’un gènere silenciat i necessari, el de la cançó d’autor, i mostrar-lo en el format més pur, en l’expressió d’un art que vol ser part de la realitat des de la identitat d'una autoria única i intransferible. Un gènere que vol demostrar que no només viu de frases subversives i d'estirabots. Que no és només un gènere moribund, tal com vam ens havien dit. Que no només és un estil anestesiat que viu de la proclama i que no té raó de ser en una societat eclèctica i culta com l’actual. Mentida. La prova és, justament, l’aposta d’èxit del CCA des d'un bon inici.