M'exalta el nou, m'enamora el vell. Versos Lliures busca mecenes

29 de febrer de 2012

El món, la ciutat, el formigó, els homes, les dones, els negocis i els ocis ja són prou prosaics. Per això avui m'agradaria parlar de l'únic cicle de poesia estable que hi ha a Granollers. M'agradaria parlar-ne perquè, a banda de ser l'únic, porta tres edicions d'un nivell extraordinari, amb una programació capaç de demostrar que això no és cap broma. Versos Lliures és un cicle que aposta per la paraula viva, que vol apropar el poeta a la nostra ciutat i que, sobretot, és humil, honest i fresc. Un cicle que compta amb un pressupost mínim que no ha pogut vèncer mai les ganes de fer-lo, i perquè fa tot això sense rebre cap subvenció o ajut públic. I ho fa per principis. Per això engega ara una campanya de micromecenatge a través del portal web de Verkami. Hi sou convidats, si voleu.

The Mist | L'horror de nosaltres

28 de febrer de 2012

És difícil trobar escriptors que hagin estat més adaptats al cinema que Stephen King, un dels novel·listes més llegits arreu del món, i del qual sempre hi ha algun director disposat a fer-ne una adaptació per a la gran pantalla. Si bé les nombroses adaptacions que s’han fet de les seves novel·les no sempre han estat dignes d’elogi, també val a dir que algunes d’elles han esdevingut obres no gens menyspreables o, en algun cas, notables creacions. El resplendor d’Stanley Kubrik, Creepshow de George A. Romero, La zona morta de David Cronenberg, o Carrie de Brian DePalma són un bon exemple de l’excel·lència del maridatge entre la matèria gris de l’escriptor King i el bon paladar fílmic d’un gran director. Però no sempre ha estat així, i hi ha diversos fets que n’expliquen el fracàs. I és que el magma, dens i ric, d’apel·lació a l’obscur subconscient que planteja King a les seves obres, no sempre és fàcilment transportable a una història explicada de manera sintètica, fotograma rere fotograma. En les seves històries sovint hi ha reflectit els temors dels seus personatges, aquella cosa que fa estremir en realitat i que neix del propi jo, un fenomen molt proper a molts dels seus referents, com H.P.Lovecraft, Poe o l’autor de gènere negre John D. McDonald. Però, a diferència d’aquests autors, Stephen King és un escriptor dotat d’una innegable fortuna comercial que porta escrivint a un ritme frenètic des de fa més de 30 anys. D’entre l’extensa legió de seguidors que col·lecciona, en destaca Frank Darabont. Amb la recent The Mist (2008), el director ja ha adaptat al cinema tres llibres de King, a banda d’un primer curtmetratge. I la veritat, amb gran encert, tal com demostren l’excel·lent Cadena Perpètua (1994) i la més clàssica La Milla verde (1999).

The Happening | Evidència dramàtica

27 de febrer de 2012

Desconcertant com sempre, esquiu i demiürg, Shyamalan ens ofereix una peça breu, tallant i gèlida. Però algunes coses han canviat de la seva proposta, des que va sorprendre mig món amb El Sisè Sentit (1999) i el va meravellar del tot amb El Protegit (2000). Ara reserva alguns trucs i se’ns mostra desacomplexat i nu, amb una història que no juga amb l’espectador, sinó que el fa partícep d’un cine d’idees i conceptes que van més enllà d’un enfilall de fets simples. Shyamalan és el nen llest de la classe, una evolució lògica de l’escola que encapçala, magistralment, Spielberg i que ja era hereva de l’ofici de Hitchcock. I n’és el llest perquè domina a la perfecció l’estètica, una part visual reforçada per plans meravellosos, estàtics, fills d’un classicisme gairebé acadèmic, hereu del mestratge que el connecta directament a l’autor d’Els ocells (1963). Però Shyamalan sap que l’estètica també és contingut, i això és, en el seu cas, un maridatge que, de tan simple i evident, gairebé frega l’infantilisme. D’aquí algunes de les (des)consideracions que les seves pel·lícules generen, ja sigui entre els crítics o entre el públic. Però almenys no deixen indiferent ningú, i això ja té prou mèrit. Com, igualment, té mèrit constatar amb The Happening que Shyamalan ha crescut com a autor. Ha après a depurar, a anar al moll de l’os, a no fer trampes, a quedar-se en una essencialització destil·lada, tant de manera visual com conceptual. No hi ha res sobrer, tot és necessari. Tot té un sentit, fins i tot el ritme i alguns diàlegs que, de tan cisellats, no semblen gaire espontanis. Va al gra des de l’inici, i et sents submergit en l’acció sense adonar-te’n.

Gabriel Pena: «Calen més poetes a la política i als consells directius de les empreses»

24 de febrer de 2012

Espero en Gabriel Pena (Serós, 1980) al bar La Calma, i crec que no és casual. Ho penso quan en Gabriel comença a parlar de tot plegat, d'allò que l'apassiona, del poble on viu, del país d'on és. I no em sorprèn gens que, després d'anys de voltar, de passar també una temporada a Barcelona, hagi volgut establir-se, de moment, a la Garriga. "Venir a la Garriga ha estat fantàstic. Un indret que té aquests llocs de calma, però que, d'altra banda, també t'ofereix gent. Un poble molt viu, amb molta activitat, i on sents parlar el català pel carrer". Deu ser que, potser, tampoc no és tan freqüent, això, en d'altres indrets d'aquest Vallès tan ple de nits i dies. Però, més enllà de la calma, en Gabriel ve amb ganes de dir coses, com sempre ha fet i com de ben segur seguirà fent. Inquiet, viu, compromès i de conversa amatent. Un poeta que té una mica aparcada la poesia, diu.

Young Adult | Esguerrats i grans

21 de febrer de 2012

Portes The Concept al cap des que vas sortir del cinema. Crema. Young Adult és aquesta cançó i la manera com s'explica tot el que hi ha al seu voltant. És també la por d'entendre que aquell tu de fa vint anys ja no existeix. És la por d'acceptar que allò que havies imaginat no s'ha acomplert. És l'abisme. Young Adult és aquesta cançó i és el martelleig que et provoca, tan àcid, tan fastigosament real, tan providencial. Tan nostàlgic i tan emotiu, tan de veritat. I didn't want to hurt you, oh yeah. Una vegada i una altra. I ho saps, que és de debò, que parla de tu, tu que mai vas voler abandonar aquella versió teva que sempre vas creure que era la teva millor versió. Però el temps també et sap dir que no, que aquella tampoc no va ser la millor. Això és Young Adult, i t'ho diu mirant-te a la cara amb fàstic mentre sona The Concept.

One day | Vint anys, dues persones i el pes del temps

17 de febrer de 2012

L’efecte és similar al que podries tenir quan escoltes, per posar un exemple molt estúpid, Como yo te amo en la versió cantada per Raphael i Rocio Jurado, i notes que alguna cosa es belluga quan la lletra diu allò tan vergonyosament sincer de “te amo tanto, yo”. És evident, ridículament evident, però aquells canvis de to, aquelles veus, aquells teclats de pacotilla, aquella lletra de rima òbvia, aquell cor que al final subratlla el que ja és massa sabut, fan un còctel explosiu… i sí, touché, sembla que podries emocionar-te. No es pot dir a ningú, ja ho saps, no voldries pas semblar ingenu o cursi. Però passa i procures que ningú no ho vegi. Aprofites la soledat de l’Spotify i l'ombra d’un dia d’aquells, tan tontos, per fer-ho d'estranquis. Però és així. L’emoció de coses que saps que volen emocionar i que, a més, ho aconsegueixen és un dels factors més preuats de la creació artística que vol arribar al cor del gran públic. L’efecte, ja ho has dit, vindria a ser aquest. One day és això mateix, però canalitzat en una màquina d’engranatge vívid i gairebé perfecte.

Lluis Oliván: «He procurat fer una novel·la creïble, no m'agrada enredar els nens»

16 de febrer de 2012

Lluis Oliván (Lliçà d'Amunt, 1968) és un escriptor de trinxera. Un dels més resistents i més irreductibles, un dels millors. Des que l'any 2005 va publicar El Taxidermista (premi Sant Celoni de novel·la curta, Viena) que no ha parat de publicar. Vuit llibres avalen una trajectòria sòlida que mostra les arestes d'un ofici que hi ha qui encara, i per sort, veu més a prop de l'artesania que del mercantilisme. Al llarg de tots aquests anys d'intensitat editorial, i després de quatre premis més, Oliván ha anat desafiant temes, històries i matisos en les dues llengües que domina. Amb el vuitè llibre, el que ara tot just presenta, s'endinsa per primera vegada en el món de la narrativa infantil. I ho fa amb una aventura per a nens d'entre 9 i 12 anys, El castell del doctor Franchini (Cruïlla, 2012).

Moneyball | Sense error de càlcul

15 de febrer de 2012

















La gespa, el combat, el cos a cos, són només la part visible i estètica del veritable engranatge que fa moure el calendari, més enllà de derrotes o de victòries. Darrera de cada partit hi ha una seqüència immensa de variables, de dies, d'hores i de passions calculades, com si ens hi anés la vida, perquè de fet, ens hi va. Les bambalines d'un club, això mostra Moneyball, en una magistral obra que encabim en el cinema d'esports, però que, de manera sorprenent, no mostra gairebé cap escena d'allò que pressuposem que ha de mostrar el cinema d'esports. És a dir, el joc sobre la gespa. La suor. Els gladiadors. No ho fa. Els partits, com bé sap el propi Billy Beane, és millor no veure'ls, i això sembla que ens vulguin dir també Steven Zaillian i Aaron Sorkin, els autors d'un guió superb a l'alçada de les fites tocades per The Social Network o The West Wing, obres amb guions tocats, també, per la vareta de l'inefable Sorkin.

Víctor Pàmies: «Defenso la cultura sense peatges»

9 de febrer de 2012

Lingüista especialitzat en paremiologia. O col·leccionista insaciable de mots, refranys, frases i locucions. O bé apassionat de la llengua i de les manifestacions més pròpiament populars, aquelles que vénen sense additius, ni filtres, ni destorbs. D'alguna d'aquestes maneres podríem definir el sorprenent cas d'en Víctor Pàmies, nascut a Barcelona l'any 1963, vallesà per vocació des de 1995 i veí de Vallromanes des de 1999. A banda de ser un dels blocaires més actius de la catosfera, en Víctor és el creador de la Paremiosfera, té una base de dades amb més de 385.000 peces lèxiques i una biblioteca amb més de 500 llibres sobre refranys. Entre les seves fites, cal destacar la recerca que va emprendre l'any 2010 per tal de trobar els deu refranys catalans més populars, amb un gran èxit. En aquests moments prepara En cap cap cap i presenta Amb cara i ulls, el primer llibre català finançat amb crowdfunding a través del portal de Verkami.

¡Vivan las Antípodas!

Les antípodes, un punt de la superfície terrestre diametralment oposat a un altre. La màxima distància possible. Llocs que es donen l'esquena. En realitat, un fenomen molt rar i escàs, ofegat per la immensitat de la massa d'aigua que embolcalla el planeta. ¡Vivan las Antípodas! (2011), la nova creació de Victor Kossakovsky busca, però, el contacte sensorial d'aquests punts d'un món tan absolutament desconnectat com el nostre. El resultat és -a banda d'una pel·lícula documental que traspassa etiquetes que només ajuden a empetitir el gènere- una nova obra mestra a afegir al talent descomunal de Kossakovsky. Una obra de paciència i de contemplació, de girs, d'anàlisi íntima, de propostes estètiques que també parlen d'ètica. De com una mirada pot ser tan poc sorollosa i dir tantes coses en veu alta.

Melancholia | Planetes en col·lisió

4 de febrer de 2012















Tot comença amb un epíleg, captivador, que fa de pròleg. Imatges bellíssimes, de força magnètica, d'harmonia inexorable. I Wagner abraça, i remou coses que deuen voltar mons que van, inevitablement, cap a la destrucció. Melancholia s'apropa, amb una òrbita inestable. Una boda posa sobre la taula les peces d'aquesta defunció en moviment, d'acord amb la bellesa espectral d'unes imatges poderoses, que saben clavar l'ham al tou de la carn. Ells ho saben, que tard o d'hora tot agafa la direcció d'una mort a càmera lenta. I, en el camí cap a la fi: Justine (Kirsten Dunst), Claire (Charlotte Gainsbourg), la infelicitat, l'apocalipsi íntim, la perplexitat global, el sobrevol d'un planeta, la certesa d'estar sols, 678 mongetes, Tristany, Isolda, la plasticitat, la realitat aterradora, els planetes, el món, la malaltia, la bogeria, la nit, la boira del passeig dels cavalls, la incertesa. Saber-ho, o no saber-ho. Lars Von Trier fa de Melancholia una obra contundent i delicadament fascinant, una obra que recupera el pols d'un talent que punxa.

Jordi Julià: «Ens equivoquem si llegim els poemes en clau biogràfica»

2 de febrer de 2012

En Jordi Julià no para. Escriu molt, llegeix encara més, i dorm poc. Quan el veus arribar, amb la gavardina negra d'aires Matrix perfectament cordada, tot queda desbordat per la passió d'aquell qui estima la poesia, els poetes i totes les desventures que se'n deriven. Quan pren la paraula no pots deixar de pensar en aquell professor d'universitat que t'agradava tant escoltar, i de qui intentes aprendre alguna cosa, encara que sigui de biaix. En Jordi Julià (Granollers, 1972) viu a Sant Celoni, treballa a la universitat i escriu, escriu molt. En la seva ja extensa obra, formada per 11 volums de poesia i uns quants més d'assaig literari, ha tocat temes ben diversos en formes també diverses. En aquests llibres ha jugat amb el metre, ha provat maneres de dir el vers, ha recreat els patrons de la tradició d'on prové i també ha tingut temps per flirtejar amb els topants d'altres maneres d'aproximar-se a la creació.