Salmon fishing in the Yemen | Tristos salmons marejats

30 d’abril de 2012

Potser a Lasse Hallström li agradaria haver construït un retrat simbòlic de la seva carrera fílmica amb aquesta comedieta insulsa que es diu Salmon fishing in the Yemen. Potser s'agradaria veure a si mateix com un salmó que fa força, a contracorrent i riu amunt. Potser, qui sap, tot això seria veritat si la pel·lícula no fos un pamflet de moralina prefabricada. Potser seria possible esbossar una simpàtica correlació entre el camí erràtic industrial de Hallström si no fos que aquesta pel·lícula és vergonyosament frívola, buida i insubstancial. L'ùnica meravella possible és la manera que tenim de constatar, estupefactes, que un autor que ha estat capaç d'esbossar una carrera digna, coherent i amb cert atractiu pel públic, sigui el responsable de teixir una història carregada d'arquetipus, totalment inverosímil i mancada de qualsevol interès per una trama que coneixem abans del primer minut de metratge. I la meravella esdevé tota una tragèdia quan admetem que això és una història que no té cap ni peus, sense cap mena de ganxo, amb un xeic ecologista que sembla un gurú de qualsevol call tv noctàmbul, amb una parella que s'enamora i que demostra menys química que Juanito Navarro i Doña Croqueta. Amb una història que no arriba ni tan sols a oferir una imatge de postaleta, cosa que, vistos els resultats, encara hauríem agraït. Ni tan sols la bellesa del Yemen apareix per omplir buits argumentals, ni l'exotisme es converteix en reclam, ni la història d'amor és prou ensucrada com per, almenys, fer caure alguna llàgrima delatora. I, entremig, l'oportunitat desaprofitada del talent d'Ewan McGregor, Emily Blunt i Kristin Scott Thomas, tristos salmons marejats d'una funció que no troba el camí.

No country for old men | Cormack McCarthy i els germans Coen: una mirada del paper a la pantalla

28 d’abril de 2012

Crear a partit del no-res és cada vegada més i més un bé preuat, un factor que explica perfectament que, des de l’origen dels temps, el cinema begui de la matèria primera que és la literatura en aquest incessant desig de recrear històries d’èxit, solvents, èpiques i colpidores. Un inesgotable transvasament d’idees i d’art. Però l’escomesa no sempre és exitosa. Poques vegades la barreja és perfecta i s’autoalimenta d’una manera brillant i commovedora. Només de tant en tant hi ha artefactes d’enginy que aconsegueixen fer de l’adaptació literària una versió fidel i minuciosa, precisa i propera a l’original, però alhora autèntica i dotada d’una personalitat pròpia, definible i defensable per si mateixa. És el cas de l’adaptació que els germans Coen han fet de la novel·la de Cormac McCarthy en la seva darrera pel·lícula, No country for old men, una pel·lícula magistralment rodada, muntada i planificada que acosta els germans Coen a les seves fites més lloables. És especialment rellevant el diàleg que s’estableix, de manera evident, amb una de les seves obres mestres, Fargo, tot convertint aquesta nova pel·lícula en una readaptació d’aquella escabrosa història que recorre els pulmons de l’Amèrica profunda: allí amb neu, ara amb arena; abans amb fred i abrigalls, ara amb la xafogor de la vida i amb la set com a leitmotiv.

Vallès vs Vallès, i el ring va ser una festa

26 d’abril de 2012

Versos Lliures 2012 #5. Tot a punt a l'hora indicada. Dos quarts passats de nou, sis poetes preparats, públic disposat a tot i moltes ganes d'allargar una bona estona de versos. El ring -invisible- s'aixeca allà on es diuen els versos, amb tres cadires per banda i creant un espai propi entre dues terres que no es miren mai i que haurien de mirar-se més sovint. Els poetes s'alternen i són breus, tal com mana la jornada. Obre el recital el tal Plantada, dóna la benvinguda al quadrilàter (...pujo al ring amb tovallola..) i repassa les tragèdies d'una biografia suposadament erràtica. El segueix en Xavi Grimau, sec, irònic, foteta. Terrassa rep, de seguida, la primera patacada (i no en serà pas l'última). En Xavi, des de les cavernes, sap com atiar el foc de l'intel·lecte i, també, com ha de fer-ho per fixar l'atenció del públic. Diu veritats com punys, tan ben dites, que gairebé semblen sarcasmes. El segueix en Joan Gener, jove poeta, incipient assajador de ritmes i automatismes. Acaba de llençar-se al buit davant dels seus, a casa, amb els seus mots, amb les seves vísceres. Diferents tipus d'amor i diferents maneres d'estimar la vida es passegen per cada mot que exposa un part del seu món. Salta, llavors, Josep-Ramon Bach, concís, irònic també, elegant, tot un jove amb bigoti i cabell blanc, qui ho diria. Sentències que connecten, que arriben de pressa, que fan pensar, que fan ballar segones lectures i també les intencions que viuen soterrades sota cada lletra. El segueix en Santi Montagud, articulista de llengua aspra, poeta de dia i de nit, columnista de dard i paraula enverinada, de mot precís i ritme brillant. Els seus poemes van fer desfilar tot un ventall d'inquietuds, d'anhels, de desigs, de ganes de ser, de ganes de millorar, de ganes de viure vides que només hem gosat imaginar. Per últim, Roc Casagran, tot un mestre de la distància curta, amb un repertori contundent que sap guanyar-se el ulls i les orelles, que sap riure i sap ferir, que sap triar sempre el millor registre. Poemes d'amor, poemes de guerra, poemes de lluita, poemes de tu i de mi. Granollers i Sabadell. Sí, hi van tornar a faltar l'alcade i la regidora. Però això, entre nosaltres, no importa pas gaire. Importa que aquests sis poetes van ser capaços de demostrar, sense voler-ho i sense massa pretensions, que els Vallesos gaudeixen d'un bon punch, a banda i banda, i que serien capaços de deixar K.O. a qualsevol rival. Que en prenguin nota d'altres amants de la boxa, que l'èxit de l'escomesa promet nous combats en el futur.

Article a Núvol.com

Les émotifs anonymes. Lleugeresa de gust llaminer

21 d’abril de 2012

S'ha de reconèixer que a França tenen certa traça a l'hora de fer comedietes lleugeres de bon to i bon ritme, d'aquelles que fan esbossar un somriure ben ample i que ajuden a fer menys pesada la immediatesa de tot plegat. Les émotifs anonymes (Jean-Pierre Améris, 2010és això, exactament, sense cap altra pretensió. Una història simple, sense truc ni bruc, amb un univers molt proper a l'esclat retro que tan de moda va posar Amélie i amb una petita empresa a punt de fer fallida que fa, oh!, bombons de xocolata. Com no podia ser d'altra manera, la història té un embolcall preciós que l'apropa al tan conegut conte moral d'aire naïf, amb uns secundaris carregats d'arquetipus que posen la sal a la comedieta i una parella protagonista amb tics passats de voltes i manies ben diverses. En aquest sentit, la parella formada per Poelvoorde i Carré resulten en tot moment entranyables i frescos. Tan frescos com aquesta comèdia lleugera que ens ofereix una història per poder riure i per, si s'escau, poder plorar. I ho fa de manera elegant, amb una sana intenció d'allunyar-se del tòpic.

Josep Pedrals i El Romanço d'Anna Tirant

19 d’abril de 2012

Versos Lliures 2012 #4. Hi ha esclatades amb molt gust, deixà escrit en un esquitx, no fa pas gaire, en Josep Pedrals. Mai millor dit, perquè la seva esclatada, a hores d'ara innegable i propagada arreu del país, deu ser de les més plaents que hi ha. El gust, si tenim en compte la presència massiva de gent que es va congregar a l'Esquerda, s'hauria d'apropar a alguna mena d'èxtasi col·lectiu. Tot un aplec místic de barroquisme popular, les maneres d'un trobar clus d'estar per casa. Aquesta vegada, el recital es vestia de gala i va esdevenir una sorprenent presentació d'El Romanço d'Anna Tirant (Labreu, 2012), que d'això es tractava. A l'escenari es van anar sentint veus que brollaven del llibre, la d'en Pedrals, les del gosset, la de l'inefable Quim Porta. Un guirigall lletrístic d'alçada i heli. Un rebombori pautat en un caos proper a la genialitat discursiva. Al mig, com a mestre de cerimònies -tot i que gens cerimoniós-, el poeta, el taxidermista, un Pedrals que esqueixava algunes parts del romanço, que en mostrava certes impudícies i un seguit de fragments ufanosos que feien venir salivera. Que d'això es tractava, també. A hores d'ara (li ve de naixement), en Josep Pedrals ja sap que a Granollers juga a casa. Així ho deixà escrit en el sonet diari del mateix dissabte, i així va ser rebut pel públic local en una nova visita (i ja en comptem tres!) al cicle que un dia va gosar inaugurar amb un recital memorable. Que per molts anys gosi tornar a casa, doncs.

Grupo 7 | Grup salvatge

17 d’abril de 2012

Sembla que ja hem oblidat les maneres tan expeditives a les quals vam recórrer per 'netejar' la ciutat abans de les grans fites del 92, un any memorable que va fer que a Barcelona, a Sevilla, i també a Madrid, s'iniciés una sessió d'aspiradora i abrillantador amb la intenció de fer molt més apta per a paladars refinats el tast de la realitat. Una obra de maquillatge expeditiu i contundent. Sobre el cas català, a la guerra contra la droga al carrer s'hi afegia una caça de bruixes a nivell polític. A Sevilla, que va quedar oblidada sota l'aixopluc de l'esterilitat d'un tal Curro, la cacera va ser implacable amb la droga, que va desaparèixer del centre de la ciutat: la fi dels 80 va certificar també la fi de l'època daurada de l'heroïna. D'aquells temps, d'aquells mètodes, i d'aquella realitat parla la nova pel·lícula d'Alberto Rodríguez. De com un grup de policies acaba actuant fora de la llei per aconseguir un objectiu marcat pels més alts estaments, de com es fa la vista grossa i de com es deixa fer la feina bruta. Rodríguez es val d'un grup d'actors encertats en una mise en scène hieràtica, dura i controvertida. Fins i tot Mario Casas sembla fer un bon paper, secundat per un fantàstic Antonio de la Torre i per un secundari imperdible com Julián Villagrán. Noranta minuts d'acció voladora, de retrat contundent, de potinejar en els baixos fons i en la sordidesa del bé i del mal. Per fer el producte rodó, només hagués faltat menys dispersió en un final fet a corre-cuita i una evolució més sagnant dels personatges, tot just esbossada quan la història s'acaba. Personatges així es mereixien una redempció o un infern dignes de la seva contundència.

Épater le bourgeois

16 d’abril de 2012

Recordo, de menut, la fascinació que em provocava un equip de bàsquet que mai perdia cap partit i que s'havia fet mundialment famós per com filaven jugades inversemblants i, sobretot, per la felicitat que transmetien a d'altres menuts que, com jo, encara creien en il·lusions ficcionades de guió perfecte. La vida devia ser allò, pensàvem, épater le bourgeois, gaudir, fer-ho bonic. L'esmaixada impossible, el joc de cames virtuós, la giragonsa aèria, la felicitat dibuixada en traces precises. Un triple que dipositava tota l'esperança en un futur que havia de venir i que havia de ser el millor dels mons. Ja fa vint-i-un anys que els Harlem Globetrotters, aquell equip de bàsquet que no sabia mostrar-nos altre camí que el de la victòria i que sabia distreure les angoixes i meravellar-nos amb un gest tan bonic com buit, van ser a Granollers. En el camí, aquells marrecs que vam ser, tan apassionats i tan crèduls, han après que la realitat no era aquell espectacle on tot sempre sortia bé. Fer-se gran té aquestes coses, i ensenya les regles cruels de la partida, tan allunyades del desig, tan allunyades de la imaginació. Aquells nens que van cridar cada cistella ja saben prou bé que mai tornaran a ser allò que van pensar que serien.

Mireia Vidal-Conte i Anna Gual

15 d’abril de 2012

Versos Lliures 2012 #3. Hi ha parelles de fet, parelles que s'avenen, parelles que fan bona parella i parelles que esclaten químicament. La Mireia Vidal-Conte i l'Anna Gual es trobarien en aquest útlim grup, força menys habitual en aquesta mena de trobades de veus, però -cal dir-ho- cosa més aviat usual en la desfilada poètica dels Versos Lliures. De moment, els dos recitals d'aquesta edició han tingut dues parelles d'una intensitat remarcable, d'una bellesa penetrant, d'una comunió que va més enllà de l'entesa puntual. Aquest dijous, el recital va ser la mostra d'una poesia que sap connectar, que sap trobar-se i també trobar un públic. La Mireia Vidal-Conte, contundent i expeditiva, marcant el vers amb el dit, assenyalant amb el mot i reforçant amb els bíceps. Una poesia de força, de musculatura, de potència. Entre els versos que va llegir, un record pel seu Orlando Natural, un llibre esplèndid editat per Labreu, però també molt d'espai per un llibre inèdit, Cinc centímetres, contundent i bestial. Promet, i molt. A l'altra banda, Anna Gual, que venia per substituir la baixa de darrera hora d'en Jaume Pons Alorda, poeta estimat al cicle (fins a l'edició d'enguany, era l'únic que havia vingut cada any) i recitador eufòric. Però l'Anna es va encarregar que ningú l'enyorés, almenys en aquella hora de poemes ben dits, de poemes que sabien arribar a les cavernes de tots els assistents, d'Implosions i d'inèdits que sabien abrigar. L'Anna va saber contagiar de vitalitat amb uns poemes magnífics, tan ben treballats, tan ben filats, tan i tan purs. I així, entre veus i efluvis, vam saber arribar a la fi, pensant que sí, que hi ha parelles que esclaten com si això fos assumpte de química.

Mar Tomàs: «Si no tens la necessitat de dir o expressar, és millor callar»

13 d’abril de 2012

La Mar Tomàs (Barcelona, 1964) porta una pila d'anys ensenyant a escriure a l'escola de l'Ateneu Barcelonès, un lloc on fa la tasca de contagiar la passió de llegir i d'expressar-se a un bon grapat d'alumnes que tenen coses a dir. Potser per això, perquè estima i respecta l'art d'escriure, perquè en coneix les trampes i l'esforç, perquè sap com n'és de dolorós i de costós, que encara no s'havia estrenat com a autora. "Penso que escriure sorgeix de la necessitat, i si no tens la necessitat de dir o expressar, és millor callar". Aquest any, però, després de tant de temps ensenyant als altres a fer-ho, s'estrena com a escriptora amb un llibre que porta per nom On van a morir els ocells? (Marcòlic, 2012), i que és una captivadora història ambientada al Granollers del segle XIX. "És curiós, perquè els ocells no em fan gaire gràcia". Però els ocells esdevenen un símbol al llarg de tota aquesta història petita, però universal. "Els ocells van sortint a la novel·la de manera constant, sempre de forma metafòrica. La història comença just en el moment en què la protagonista es pregunta on van a morir els amors. Més endavant, quan enderroquen les muralles de Granollers, es pregunta on faran niu els ocells, uns ocells que són el símbol de moltes coses, d'aquests amors que deia, però també de les arrels".


[Rec]3 Génesis | Quan es repentinen amb gràcia

9 d’abril de 2012

Tant de bo molts dels productes d’aquest cinema que vol ser d’alçada, real i profund, però que acaba sent grotesc en la seva enganxifosa transcendentalitat (potser aquest "cinema verité" que tant fascina a l’ínclit càmera del bodorrio, un tal Atún), fossin tan honestos com aquesta paròdia, gairebé subversiva, dels tòpics més trillats de les pelis de zombies. Paco Plaza juga de manera brillant amb aquesta preqüela de la saga [Rec] i ofereix una desenfadada pel·lícula que busseja en el terror de la sèrie B de totes les èpoques. L'escomesa de morts vivents demoníacs compta amb una galeria de personatges delirants que il·lustren la bestiesa de tot plegat: una núvia tarantiniana amb el cos i la cara de Leticia Dolera –tota una icona ja, amb el vestit de núvia, amb la serra mecànica–, un nuvi grotesc en el paper d’un Sant Jordi d’estar per casa, un Sancho Panza amb cota de malla, i també fulanes, iaies, tiets, avis de sonotone, cosins, amics freaks, càmeres addictes a l'última tendència nerd i tota la colla de convidats imperdibles a qualsevol boda que es pretengui digna. El producte és fet a mida dels fans del gènere, però també fet a mida dels espectadors que volen pagar, seure, passar-ho teta i no renunciar a la seva estona de complicitat amb el cinema que sap tractar-los bé –que també toca, de tant en tant–. Per sort, ningú es prendrà massa seriosament la pel·lícula, una esclatant mostra de talent que només el temps posarà al lloc que es mereix com a modestíssim clàssic de l’horror de segona fila que sap deixar enrere la caspa sense renunciar a la gomina. I que bé que queden, de vegades, els cabells quan es repentinen amb gràcia.

Intouchables | Sense compassió, amb fervor

8 d’abril de 2012

Intouchables (Eric ToledanoOlivier Nakache, 2011) compta amb una barreja d'elements que crea, d'entrada, el màxim recel abans de veure-la: el fervor d’un públic amant de les històries amb missatge, l’èxit espaterrant que arrossega des de l’estrena a França, les expectatives creades i, sobretot, un tema que té tots els números per caure en un munt de tòpics desfasats i terriblement ensucrats. Amb aquestes credencials, el més fàcil és pensar que fer un producte digne serà una missió massa exigent. Però aquí la tenim, supervivent i imparable en la cartellera, vestida perillosament de petit èxit carregat de valors, amb un marc que evidencia desigualtats de classe, amb una història que pretén congregar a les sales de cinema les ments més sensibles i compromeses. El resultat és esclatant: tothom la vol veure i tothom l'acaba veient. Ara bé, la diferència amb tota la tirallonga de subproductes d'aquest cert tipus de cinema amb missatge ve donada per la manera amb la qual ens fa partícips del conflicte. Intouchables explica la relació entre un immigrant negre dels suburbis de Paris de passat turbulent i un riquíssim home blanc tetraplègic, però ho explica a través d'una comèdia fresca que no té complexos ni tabús, que desmitifica temes i els tracta, per molt espinosos que siguin, amb una sorprenent naturalitat. Podríem dir que, per fi, el públic de les multisales té un producte pensat per a ells (és a dir, per a tots) sense necessitat de baixar al fang de la cursileria ni al lloc comú de la bajanada que tant s’estila quan es toca el tema que es toca. Per sort, cal aplaudir amb satisfacció una gamma d'humor que, en realitat, fa més humà el dolor i la desgràcia, i que sap arribar al moll de l’ós de l'essència de les relacions entre persones. Per sort –i seguim–, això es fa sense cap bri de compassió. Per sort –i era difícil–, cal aplaudir que Intouchables sigui una bona comèdia negra i, també, una agraïda pel·lícula amb lleugers tocs de cinema social. Els mèrits segurament són molts, i repartits, però cal destacar un guió que sap jugar bé les seves cartes i una grandíssima parella d’actors protagonistes (Omar Sy i François Cluzet) de química innegable, entre altres coses que saben esborrar qualsevol indici de recel. Bona cosa, sens dubte: el desastre podria haver estat de magnitud atòmica.