Cants i Autors, una fi memorable

30 d’octubre de 2012

Cinc anys de cicle, cinc anys de concerts i de moltes veus, de moltes alegries i de molt aprenentatge, concentrats en aquest dissabte en un espai que, com la ciutat i com el propi casal popular de l’Esquerda, ha anat canviant. Mutacions i allaus de l'escenografia íntima d'una ciutat. Com una fuetada, el record del concert que Pau Riba va fer aquí mateix -en una sala encara per fer- es fa present. Albert Freixas surt a l’escenari de la NAUB1 trenta minuts després de les onze de la nit. Un munt d’espectadors s'ho miren, asseguts, còmplices i expectants. Tots ells han volgut ser a l’últim concert del Cicle de Cants i Autors. La remodelada NAUB1 espera una última parella artística de luxe per dir que això s’acaba, però que acabarà bé.

Albert Freixas destapa un ventall d’habilitats que deixen amb la boca oberta més d’un. El riff inicial ja vaticina la victòria. Loops precisos, ritmes i punteigs de guitarra hipnòtics, una veu que crida, aguda, mentre el cos es balanceja. Freixas ofereix cançons d’una solidesa arquitectònica increïble a un auditori al qual ha sabut convèncer amb ofici i talent. En l’hora que dura el seu torn, moments que suren per l'aire amb la cançó que dedica a la seva mare, Cops crus, l'amor a l'ofici de Defensa l'aire!, i espai per a versionar dos monstres com Ron Sexsmith i Johnny Cash. A la fi, abans de tornar i fer un bis a petició del públic, Un gran dia , la cançó que defineix millor la sensació del moment.

Paul Fuster ho acabaria de rematar tot. Flanquejat a l’escenari per una bateria còmplice, s'exposa davant de tots amb la guitarra a la falda, assegut, movent compulsivament el peu esquerre. Vam saber de seguida que no calia seguir el tempo, però el peu de Fuster volia bellugar-se i marcar temps i temps, mentre a la sala ressonen els esgarips, xiuxiueigs, melodies boniques i crits atàvics. En escena, concentrada en una sola persona, tot allò que fa inoblidable un concert i tot allò que pot fer que no l’entenguis. Per sort, potser sorpresos per un surrealisme quotidià que ho emmetzinava tot, el públic va deixar-se seduir pel personatge, pel barret, per l’aigua de Bezoya, per les anècdotes amb vaques afamades, pels saltirons del final, per la franquesa de cada gest. Però també per unes cançons que contenen molta, molta vida.

D'aquesta manera, com qui no vol la cosa, quatre hores després de les onze de la nit, i cinc anys després del primer concert, el CCA tancava les portes. Així, amb un colofó perfecte, amb la sensació generalitzada d’haver-ho passat molt bé mentre ha durat.