Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

12 d’octubre de 2014

Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d'una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d'aquell lloc de confort. (més)

Link: Burying the ex: Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

L’amor fou i la temible realitat de la ment

11 d’octubre de 2014

Una de les pel·lícules més aclamades de la 47ena edició del festival de Sitges ha estat el darrer treball del director belga Fabrice du Welz, Alleluia, l'inquietant i poderós retrat d’una parella que viu la bogeria de l’amor, arribant al límit d'un estremidor amor fou. Gloria (Lola Dueñas) s’enamora de Michel (Laurent Lucas), que viu de robar les dones a qui sedueix. A partir d’aquí, la història posa en evidència les misèries de la possessió i de la violència més irracional. Crònica sobre els racons més foscos de l’amor i la parella, la pel·lícula ha entusiasmat un públic inquiet i àvid de bones històries, que en valora l'atreviment de no fer concessions a la bona moral, a banda de reconèixer de manera efusiva el talent de Welz. Una història real adaptada amb anterioritat a Honeymoon killers (1970) i Lonely hearts (2006), però revisitada ara a partir d'un costumisme claustrofòbic i generosament tens.

Tot allò que fan els vampirs

What we do in the shadows (Jermaine Clement, Taika Waititi) és la crònica de la vida de quatre vampirs que comparteixen pis en un petit poble de Nova Zelanda. Presentat com un fals documental, la història s'aprofita d'un guió que sona fresc i ofereix espurnes agraïdes del bon humor que prové del talent de Flight of the Conchords. Sense arribar a l'excel·lència de les històries que sol cantar el duet creatiu, la pel·lícula mostra un altre tipus de realitat gens real, però que fascina i enganxa, i que permet conèixer les “misèries” d’una colla de vampirs peculiars que també s’enamoren, discuteixen (especialment amb homes llop), tenen gana i deixen una pila de plats bruts a la pica. Sense inventar res, però oferint un esclat d’alegria per un festival de Sitges 2014 que s'ha divertit bussejant en les diverses possibilitats de les “altres realitats”.

Réalité | Els filtres i les realitats de Dupieux

Quentin Dupieux signa a Réalité un deliri que investiga les múltiples possibilitats de la narrativitat a través d’un joc constant amb la dimensió de la realitat. Què és cert i què no? Què és somni i què en delimita la seva frontera amb la vida? Boja i marciana, en el fons conté més dosis d’arrelament a la vida “real” que la majoria de les pel·lícules que arriben a la cartellera cada cap de setmana. Sorgida d’un veritable –i constant– replantejament d’allò viscut, Dupieux construeix un somni lúcid a partir d’uns personatges carismàtics (un taxidermista, una nena que troba una cinta de VHS a les vísceres d’un porc senglar, un noi que treballa disfressat i té èczemes, professors transvestits, un director a la recerca del millor crit o un productor obsessiu) i també a partir d'una passió pel relat. Dupieux acaba sent un autor que resol l’equació en favor de la imaginació i que planteja el desconcert a través de la reflexió sobre el cinema dins del cinema mateix. 

L'altra frontera: Orwell i la llibertat reduïda

L’opera prima d'André Cruz Shiraiwa, L'altra frontera, ens explica la història entre una mare i un fill que, per tal de sobreviure i tirar endavant, hauran de veure’s immersos “en una gimcana absurda” i “fer frivolitats per guanyar-se una mica l'estima de la gent que els mira”, tal com explica el propi director. Inicialment, el film sembla que agafi el camí que va obrir The Road (John  Hillcoat, 2009), però la fugida que fan Hannah (Ariadna Gil) i el seu fill León (Biel Montoro) de seguida abandona aquesta opció quan entra a Terra de Ningú. El campament de refugiats es convertirà en alguna cosa més que una escapatòria desitjada, i l’espectador haurà de replantejar-se algunes coses de la seva pròpia realitat, inquietantment propera, plena d’egoismes i convertida en una constant exposició que busca el show bussiness. Amb referents com Black Mirror la història queda, però, a mig camí i el guió no permet que la crítica arribi a fer el mal que podria, esdevenint un film previsible, de queixalada estèril i amb una història que resta totalment esbiaixada degut a la manca de recursos per fer-la lluir.

Jim Mickle i el millor repertori dels 80

10 d’octubre de 2014

Inicialment plantejada a través del motiu de la venjança, Cold in July fa viatjar l'espectador per un ball d’emocions fílmiques que passen per la clàssica road movie de cotxes llampants i colors saturats, pels paisatges més violents del sud, pel gore més desaforat i també pels barrets de cow-boy, fins arribar a convertir-se en una mena de comèdia propera al desvergonyiment. Basada en la novel·la homònima de Joe R. Lansdale, la història ens mostra el modèlic Richard enfrontant-se a un fet que estroncarà la seva vida: fet un sac de nervis, no dubta en disparar un home que irromp a casa seva en plena nit. 

Link: Cold in july: Jim Mickle i el millor repertori dels 80

Llarga vida eterna als vampirs més «cool»

Estructurada a partir de píndoles “pop”, Amirpour va construint la història a mida que les cançons van definint els personatges i les emocions (amb el clímax de la sublim escena on sona Death de White Lies). Tot plegat fa que A girl walks alone at home demostri que Jim Jarmusch tenia raó, que els vampirs són molt, molt "cool" i que la recerca de sang pot ser una cosa sofisticada, estilitzada i molt elegant, tal com ja es veia a Only lovers left alive (2013), un relat ple de dràcules de gust refinat, irresistiblement estetes, amb neguits vitals i filantròpics, amb aires d’una intel·lectualitat que remou l’ànima dels bons samaritans de l’art. Res a veure amb aquelles malifetes que perpetrava Béla Lugosi en la penombra d’un decorat expressionista, ni amb les ràfegues de baix cost que acostumava a interpretar Christopher Lee.

Link: Llarga vida eterna als vampirs més «cool»

Annabelle

Després de The conjuring, que contenia prou horror, prou gust i saboroses coltellades carregades de nervi, Annabelle no és tot allò que promet. Dirigida per John R. Leonetti, la preqüela dirigida per James Wan retorna a escena tot allò que podria esperar-se: el diable, les ànimes negres i aquella nina que posava els pèls de punta en el pròleg de l'original. Amb tot, i sense allunyar-se gaire del guió més previsible, la història aconsegueix el que es proposa, sense dubtes: fer por i aconseguir una tensió mantinguda sense perdre un sentit atmosfèric que esdevé irresistiblement poc actual, passat de moda. Cal destacar-ho, com també cal subratllar una elegància que ja voldrien moltes altres pel·lícules (de molt més pedigrí cinèfil) i un sentit de l'humor servit en comptagotes, però eficient i horrorosament reconfortant.

La mort és pur teatre

9 d’octubre de 2014

Distanciat de la bogeria desaforada (i tan addictiva) de bona part del seu repertori, no és pas casual que Miike faci que els fets paranormals es precipitin just després d’una trucada al mòbil no contestada. Més enllà de la meta-referència al propi univers amb aquest ham provinent de Llamada perdida (One missed call, 2003), el truc és simptomàtic del trànsit que s’estableix entre dos mons i que prové, precisament, d’una desatenció. A partir d’aquest moment, el paisatge narratiu de la pel·lícula es fa difús, cada vegada més dens i abstracte, sense deixar de perdre una teatralitat que, lluny de semblar impostada, afegeix més força i versemblança a una història que necessita l’escenografia per demostrar una distància insalvable entre mons que s’entrellacen.

Què passaria si un doble ocupés el teu lloc?

8 d’octubre de 2014

Passadissos amb llums intermitents, trens sense punt de fuga i fotocopiadores epifàniques reforcen un discurs que s’aprofita d’un Jesse Eisenberg en estat de gràcia (doble), i en una Mia Wasikowska que ja té el seu lloc en el cor del cinema independent dels nous temps. Com si Ayoade es digués a ell mateix "perdona, ets al meu lloc", assegut al tren, en la primera de les escenes de la pel·lícula. Perquè, efectivament, el lloc ja se l’ha ben guanyat.

Link: Què passaria si un doble ocupés el teu lloc?

El Hollywood sòrdid i fastigosament superficial de David Cronenberg

Sòrdid, cínic, ambiciós i fastigosament superficial. Així és el món de Hollywood i les entranyes del cinema americà a Maps to the Stars, la darrera pel·lícula de David Cronenberg. Rebuda a Cannes amb divisió d’opinions, el públic de Sitges no ha dubtat i ha premiat que el director canadenc torni a posar-se seriós. El seu darrer film sembla traçar un cercle amb Una història de violència (2005) i Promesas del este (2007), dues obres memorables de la seva filmografia que bateguen en algunes de les escenes d’una farsa que retrata tot allò que té de despreciable el fals glamur de l’star system.

Link: El Hollywood sòrdid i fastigosament superficial de Cronenberg

Scarlett Johansson, entre el fracàs i el culte

6 d’octubre de 2014

Under the Skin (Jonathan Glazer, 2014) està condemnada al fracàs de la mateixa manera que està condemnada a ser una pel·lícula de culte. Fracassarà gràcies a la imparable pirotècnia publicitària que ha provocat l’escena amb el comentat nu integral d’Scarlett Johansson. Fracassarà perquè aquest nu és allò que vol explicar-nos el cos d’una outsider. I també decebrà molts espectadors que no voldran saber que això és una de les claus de la pel·lícula: observar i pair la imperfecció, tal com ho són les coses més increïblement belles. Però Under the skin també serà una gran pel·lícula de culte, perquè Jonathan Glazer juga a unir les inquietuds que construeixen l’essència de dos mons que es desconeixen, i perquè ressegueix amb la càmera allò que acaba fent de l’absència de diàleg un encert dignificador. És el terror de la senzillesa, témer l’asceticisme, la ferida del risc de voler canviar la mirada.