Alexis | Una tragèdia lleugera

31 de juliol de 2012

Amb la intenció de reviure l’esperit més canònic de l’Antígona clàssica, Alexis, una tragèdia grega es presenta com una proposta escènica que sorgeix de la convulsió de l’actualitat, com un dels rastres d’aquest fervor que prové de la indignació global, dels moviments llibertaris, de la protesta que crida en contra de les anomalies socials i econòmiques. És un gest en el sentit d’escampar un credo igualitari de justícia, traslladat a l’escena amb un inici espasmòdic, com vindria a ser el món. L’escenari és ocupat amb corredisses i ansietat, amb pedres a la mà i pel cos fibrat de Silvia Calderoni. Els temps que corren, tan afamats, cridaners i insegurs, vindrien a ser això, el desassossec en fase terminal que posseeix la jove actriu italiana. 

The Dark Knight Rises | Caiguda i fi

28 de juliol de 2012

Sense arribar a la perfecció de The Dark Knight (2008), el final de la saga és la confirmació satisfactòria d'una realitat autoral, d'una personalitat que té la consistència d'una posada en escena halterofílica, una precisió insubornable i un teixit argumental dens, superpoblat i mereixedor d'algun excés i d'alguna indefinició, com és el cas. Però ni tot això (tots aquests excessos i indefinicions) seran un llast que eviti el tancament digníssim d'una de les trilogies fílmiques de més pes de la història. Construïda a base de moments introspectius i de fogonades successives, The Dark Kinght Rises posa la cruesa i versemblança del turment en primer pla, i va de menys a més, fins arribar a un clímax definitiu. Sí, és evident que The Dark Knight era tan bona que en volíem més i que desitjàvem una cosa a l'alçada del precedent. Però que això no ens faci caure en el desànim de la desafecció instintiva: aquest tercer episodi és poderós, absorbent i esfereïdor (en part, gràcies  a un tractament del so senzillament espectacular i a un dolent -Bane, molt convincent Tom Hardy- que fa por de facto). A tot això cal afegir que, en honor a la justícia, Christian Bale és el millor Batman que hi ha hagut mai, que l'univers de Nolan ha elevat el llistó de la saga a la categoria de film majúscul, i que el càsting global ha esdevingut un encert de consideracions èpiques, amb la personificació final d'una grandiosa Anne Hathaway (en teníeu algun dubte?), amb els galons guanyats per Joseph Gordon-Levitt i amb els sospitosos habituals encapçalats per Gary Oldman, Morgan Freeman i Michael Caine. Potser en volíem més, però el que hi ha no és cosa de no res.

Toquinho, que gira um simples compasso

27 de juliol de 2012

Acompanyat al sobri escenari del Teatre Grec per un quintet d'ofici i passió, amb el baixista Ivani Sabino, la pianista Silvia Goes, el bateria Pepa d'Elia i la nova i càlida veu d'Anna Setton, Toquinho es guanya el públic d'immediat i com si res, amb un ventall universal i arquetípic de la música brasilera més lluminosa. Agradable. Toquinho ho fa des de l'evocació de les figures dels seus mestres -i companys d'aventures i whisky- Vinicius de Moraes, Jobim o Antonio Skármeta, literats, músics i vividors de bona gana. Com a trumfos, unes cançons que forment part de l'imaginari popular de mig món, la Samba d'Orly, Que maravilha, Garota de Ipanema o una Aquarela cantada a mitges en castellà i portuguès. Ventall complementat amb un sentit de l'humor fi, una veu que no fa escarafalls i un repertori infal·lible. Ingredients adients per treure bona nota. Insuficient, però, per arribar a l'excel·lent que la història, el músic i el repertori es mereixen. Però sí, agradable.

El Romanço d'Anna Tirant

20 de juliol de 2012

El Romanço d’Anna Tirant (2012), el segon llibre que Labreu Edicions publica a Josep Pedrals, demostra que el poeta en sap molt, de jugar. Però també demostra que l’ofici de poeta no és cap broma, de cap de les maneres. El llibre, amb una segona edició gairebé immediata, constata que aquella guspira que va començar a escampar-se arreu pels volts de l’any 1997 (“No ha estat una advertència, / ha estat una promesa / de grandesa / faraònica / copsada en una esberla de bocí”), era la primera mostra d’una intuïció que ha acabat sent certa. Uns anys després, i amb el compliment d’una carrera gairebé sense fissures, Josep Pedrals pot presumir d’haver publicat un dels millors llibres de l’any.

La délicatesse | Com si res, delicadament

17 de juliol de 2012

Tot queda explicat amb un títol tan honest, tan proper, tan transparent i tan sorprenentment aclaridor. Els germans Foenkinos exposen les cartes i les intencions sense enganyar en cap moment, i fan de l'adaptació de la novel·la del propi David Foenkinos una joia plena de sensibilitat, però sense ni una engruna de sensibleria. Fan de la història un meravellós tractat sobre la felicitat, sobre la vida mateixa, sobre el curs de les coses, sobre la tristesa i l'alegria, un modest tractat que ensenya que és possible fer-ho lluny d'estereotips lacrimògens i lluny, també, de l'escena morbosa. La délicatesse (2012) és un senzill regal que arriba a commoure sense cap trampa, sense cap pretensió embafadora, sense tòpics ni subratllats efectistes. Commou amb la subtilesa adequada, amb la mirada posada en allò essencial i fent de l'absència de retoricismes un valor que s'agraeix. Potser pel fet de prescindir de recursos fàcils hi haurà una distància massa àmplia amb als espectadors que vulguin capbussar-se en el drama personal de Nathalie -una magnètica Audrey Tatou-, però justament això farà que la petja dels germans Foenkinos sigui fonda: la pel·lícula és feta de renúncies, però mai renuncia a ser autèntica i extremadament delicada. La recerca de la felicitat, sens dubte, s'ha d'assemblar a això que aquí se'ns explica: el pas del temps, la pausa de les vivències, l'acceptació del teu lloc al món, i no tenir por d'encarar els reptes de la vida amb un gest senzill i una mirada franca. Així, com si Markus -l'esplèndid François Damiens-, s'amagués al cor de Natahlie i ens fes posar el pèls de punta en un final que deixa estabornit a la butaca. Com si res, delicadament.

The Amazing Spider-Man | Heroi sense màscara

10 de juliol de 2012

Cinc anys després de la fi de la trilogia encetada el 2001 per Sam Raimi, Marc Webb reinventa l'heroi des d'un punt de vista que no l'allunya gaire de la seva lluminosa òpera prima, (500) days of Summer (2009). Tal com aquell Tom que interpretava Joseph Gordon-Levitt, si alguna cosa ens fascina d'Spider-man és, justament, que Peter Parker en pugui seguir mantenint l'essència, convertit en un teenager amb els problemes, les contradiccions i les angúnies típiques dels joves de classe mitjana. Sens dubte, aquest és un dels èxits de la mirada de Webb: centrar el focus en aquest esperit adolescent, en les confusions pròpies de l'edat, en la pugna que hi ha entre el desig i la responsabilitat, és a dir, en tot allò que hi ha sota la màscara, i en tot allò que demostra que els herois també són de carn i os –Andrew Garfield es passa gairebé tot el metratge a cara descoberta–. Però això, alhora, també n'és la pedra a la sabata que fa que la història camini coixa, convertint-la en un aparador d'estereotips de cine ‘de formació’, que centra la seva mirada en l'adolescència del protagonista –i de l'heroi– més que en el magnífic cadàver que deixa davant nostre el traspàs d'una vida a una altra. Això fa que el conjunt, tot i que digníssim, no vegi rematats els encerts en un final digne d'un heroi únic, singular com pocs. Això sí, la Gwen Stacy d’Emma Stone fa oblidar totalment la Mary Jane de Kirsten Dunst i l'irreconeixible Rhys Ifans és un dolent memorable.