Els Nens Salvatges | Trànsit sense mirades

31 d’octubre de 2012

És el trànsit de nen a adult, aquell tràngol que anomenem adolescència i que, a Els Nens Salvatges (2012) queda exposat de manera força realista i sense exhibicionismes vacus. Patricia Ferreria té bona mà per desenvolupar-se còmodament en el relat d'uns ambients que expliquen sense sobreexposar, asèpticament. Una fredor controlada, una tensió latent, un fora de càmera que sembla dir coses. Però  l'ofici de la versemblança provoca una preocupant manca de vincles empàtics, de nexes entre mirades i entre decepcions, un cor que sàpiga justificar girs de guió i coses no dites. La història d'Els Nens Salvatges es beneficia d'un gran tercet de joves protagonistes (Àlex Monner, Albert Baró i una deliciosa Marina Comas), les peces que avancen obstinadament cap a un final contundent. Però la força d'aquesta fi queda soterrada en un guió previsible que en la seva ordenació fa que els personatges no tinguin la força necessària per transmetre l'infern, el dubte i la batalla. Personatges d'una coralitat dramàtica que caminen cap al no-res, mancats de la por, del neguit, de la suggestió que provoca la imminència de l'esvoranc. Només una mica més de convicció, només un pèl més de vertigen, i Els Nens Salvatges haurien fet el trànsit sense perdre la mirada, convençuts de ser grans.

Tornar a començar

Silenciosa, la batalla quotidiana que mou els fils del món. Eros i Tànatos. Acabar per tornar a començar, refusar projectes per abraçar d’altres horitzons, esgotar-se i voler-se aixecar, del defalliment a l’energia renovada. Així anem configurant el paisatge dels esdeveniments, de les decisions preses, de la gent i dels camins que cal prendre en cada instant de la nostra vida. De pulsió de vida a pulsió de mort, una ziga-zaga inevitable que explica com som i com volem ser.

Cants i Autors, una fi memorable

30 d’octubre de 2012

Cinc anys de cicle, cinc anys de concerts i de moltes veus, de moltes alegries i de molt aprenentatge, concentrats en aquest dissabte en un espai que, com la ciutat i com el propi casal popular de l’Esquerda, ha anat canviant. Mutacions i allaus de l'escenografia íntima d'una ciutat. Com una fuetada, el record del concert que Pau Riba va fer aquí mateix -en una sala encara per fer- es fa present. Albert Freixas surt a l’escenari de la NAUB1 trenta minuts després de les onze de la nit. Un munt d’espectadors s'ho miren, asseguts, còmplices i expectants. Tots ells han volgut ser a l’últim concert del Cicle de Cants i Autors. La remodelada NAUB1 espera una última parella artística de luxe per dir que això s’acaba, però que acabarà bé.

L'Habitació blava | Sexe, mentides i cançons melòdiques

28 d’octubre de 2012

Pocs minuts abans d'entrar a L'Habitació blava, hi ha ganes de veure, de mirar, d'auscultar-se. Poc després, el blau fa de cortina i la tristor dels neguits entra en acció, amb contradiccions, amb dubtes i amb incerteses. El sexe apareix en escena de manera explícita, és cert, i remarca artefactes purament físics. No amaga, però, que L’Habitació Blava, en realitat, despulla una altra cosa: tota una constatació de l’egoisme -i dels perills- de l’amor. Un egoisme exposat en primer pla que juga amb les febleses dels homes i les dones, amb les misèries que afloren en cada parella, en la impudícia d'un relat actual ple de mentides. No sé si David Hare havia plantejat fer d’aquesta adaptació de La Ronda d’Arthur Schnitzler un cos a cos més proper a la boxa que a la crueltat psicològica de les escenes encadenades. Sí que ho fa l’adaptació de David Selvas, director i també actor, juntament amb Nao Albet, Àurea Màrquez i Maria Rodríguez, tots ells entregats en la lluita amatòria i en l'explicitació que mostra i també incomoda.

Paco Asensio: «El conte és una conversa màgica»

M'allarga la mà i m'ensenya una pedra, menuda. "Això és un conte". La veu se li fa encara més fonda. I em mira, detingudament, mentre explica no sé quines meravelles d’aquesta pedra, tan menuda, i d’un riu, de les maneres de tirar-la i dels cercles que fa mentre cau o sura. És la veu, aquesta veu d’en Paco Asensio, i és la manera d’explicar els contes, embolcallant-te amb les paraules, abrigant-te i fent-te entrar dins un cor que batega. "En Rubén Martínez Santana, tot un mestre, em va ensenyar que el conte és una conversa màgica plena de mentides". La mentida com a eina de treball principal. "Sí, la mentida fantàstica, com ara els somnis, les il·lusions, la metàfora o la paràbola. De fet, el conte i la poesia tenen molt a veure. Els poetes busquen aquella connexió entre la paraula i l’esperit i nosaltres transitem aquest caminet per mitjà de la fantasia. En el fons, tant és que diguis un poema o un conte: en els dos casos estem donant, més que paraules, imatges".

Victus | Una novel·la gran

27 d’octubre de 2012

Victus és una novel·la gran, i ho és per molts motius. Un dels més destacats, que ho és perquè és una novel·la catalana que transcendeix el fet nacional. I és catalana, tan nostra, tan sincera i tan dolorosa, perquè, sobretot, no és indulgent. De bons, més aviat pocs. De dolents, un munt. Prop de 600 pàgines on queda clar que tot plegat és fruit de la dimensió vulgar –i alhora meravellosa– del fet d’existir i de voler ser. Victus és gran en la voluntat de mostrar un petit tall de la història d’un petit país, de la resistència –heroica i irracional– d’una ciutat, Barcelona, assetjada per les tropes borbòniques durant tretze mesos. El clímax, un 11 de setembre que encara avui plorem. Però Victus és gran, enorme, perquè transcendeix una data i uns fets per explicar l’esfondrament moral d’un segle, per mostrar la pugna entre l’empirisme i el racionalisme, entre la llum i la foscor, entre la revolució i l’absolutisme. 

Pol Aumedes: «Sarandaca és més que un taller, i ho hem de fer veure a la gent»

19 d’octubre de 2012

Música, vida i fang. La creació davant el buit, els records d'una professió d'artesans i moltes més coses es concentren a Quan el fang pren la paraula, l'obra que impulsa la companyia Sarandaca, un dels cors que batega a partir del popular Taller Sarandaca. En Pol Aumedes té ganes d'explicar un futur ple d'horitzons, però, sobretot, té ganes d'explicar el present d'una feina que abraça maneres noves de fer el que sempre ha fet el taller dels Aumedes: inventar, modelar, fer figures, crear vida del no-res. Amb aquest propòsit neix Quan el fang pren la paraula, una obra interpretada pel propi Pol Aumedes, ideada conjuntament amb Marco Domenichetti -que s'encarrega del videomapatge, de l'espai sonor i dels objectes interactius- i que compta amb la direcció de Dusan Tomic. "Sembla un acudit, però no ho és", diu. Un serbi, un italià i un català que s'ajunten per fer una obra de teatre singular. I aquí els tenim, tots tres, amb la criatura en qüestió a punt d'entrar al Teatre de Ponent, a punt de deixar anar un munt de neguits, sensacions i pensaments a l'escenari.

Alba Dedeu | «Encara no he començat a escriure»

17 d’octubre de 2012

Acabàvem l’última trobada, ara farà un any, parlant de nous projectes, de contes que s’estaven escrivint i que prometien camins un pèl diferents als que s’esbossaven -i tan bé- a Gats al Parc (Proa, 2011). Aleshores, l’Alba Dedeu (Granollers, 1986) estava treballant en un nou llibre de contes amb un detallisme molt similar al de la seva opera prima, "però que seria, també, diferent". Li recordo quan ens trobem per parlar d’aquest nou recull que li torna a publicar Proa, L’estiu no s’acaba mai (2012) i em somriu. "Aleshores encara no tenia clar cap on aniria, però sí que el nou llibre s’assembla al primer en algunes coses del format. Per exemple, en la llargada dels contes, que és encara d’unes quinze o vint pàgines, tot i que ara he començat a provar coses molt més breus i concises". Aquests relats, més curts, són els darrers que ha escrit. I potser anuncien una nova manera de fer, qui sap. (Llegeix l'article complet aquí)


Lo Imposible | Altament efectiva i sobradament efectista

15 d’octubre de 2012

La segona pel·lícula de J.A. Bayona demostra que el director d'El Orfanato (2007) té una capacitat  innata per explicar històries amb el vigor i amb el tempo que cada moment demana. Lo Imposible n'és un exemple virtuós: tècnica, ritme, grandiloqüència i un ofici depurat que acumula un bon grapat de mèrits. Però de vegades no n'hi ha prou: tot això té raó de ser si els mèrits convulsionen des de l'insondable, si s'escapoleixen dels llocs comuns on s'aferren mirades menys talentoses. Després d'ofegar-nos en dues hores d'emoció sostinguda, la pel·lícula ens deixa dues certeses. Una, que Lo Imposible és tremendament efectiva. J.A. Bayona sap què vol el públic, sap què li agrada, sap com ensenyar-ho per provocar estímuls immediats. Sap mostrar, sap fer actuar els personatges, sap mantenir la tensió, el ritme i també sap acostar al seu llenguatge la vistositat dels blocksbusters americans on sembla emmirallar-se (haureu vist, potser, les traces de l'Spielberg més audaç en bona part de la pel·lícula). Bayona també és extremadament efectiu amb l'ús de la tècnica i posa els pèls de punta amb escenes d'un realisme estremidor (l'arribada del tsunami és, senzillament, espectacular). Però -i va la segona certesa-, Lo Imposible és tremendament efectista, a desgrat d'un talent prodigiós que sembla quedar-se només en la superfície. Un efectisme que busca la reacció fàcil i ràpida, el subratllat maniqueu, la llàgrima que podria haver-se estalviat, la trampa reveladora. Bayona abusa de la nostra confiança i de la permissivitat emotiva que li oferim com a espectadors. Efectiva i efectista. Trieu el lloc on volgueu ser com a espectadors i resteu a l'espera que els focs d'artifici no tapin els mèrits d'aquest gran talent.

The Cabin in the Woods | Pantalles i ancestres a la casa encantada

9 d’octubre de 2012

Drew Goddard, que ja porta un currículum notable en sèries com Buffy, Alias o Lost i en pel·lícules com Cloverfield (Matt Reeves, 2008), s'estrena com a director amb l'esclatant The Cabin in the Woods (2011), una història que explica l'aventura nocturna de cinc joves que s'aïllen del món en una cabana al mig del bosc. Tòpic rere tòpic, un soterrani obscur i ple de relíquies serveix de punt esclatant de tots els desastres que han de venir, que no són pocs. Però la intriga no és només epidèrmica. Des del primer moment, els diletants espectadors veiem com s'entrellacen dues trames i dos escenaris: la maleïda casa del bosc i unes oficines amb gust per les pantalles. L'encert de l'assumpte no rau en el nivell d'espant que genera l'horror –més aviat poc–, sinó en la deconstrucció de tots els tòpics, un rere l'altre, d'aquest tipus de pel·lícules i, també, en la reflexió que podem fer-ne com a espectadors. Ningú no quedarà insatisfet, ja que el refregit entreté, dota d'una certa intriga a una trama que no sembla gens original i té les necessàries dosis d'intel·ligència narrativa per fer-ne una hora i mitja força digna. I tot això: sàtira, somriures i algun espant. Còctel adequat per a gent que va pensar que la fórmula moria amb Scream (Wes Craven, 1996) i que veuran que amb The Cabin in the Woods reneix amb un tremolor diferent.

La cançó necessària de Pau Alabajos

8 d’octubre de 2012

La virtut d’un cicle com el Cicle de Cants i Autors (CCA) és l’aposta fundacional que va fer fa cinc anys: mostrar el ventall d’un gènere silenciat i necessari, el de la cançó d’autor, i mostrar-lo en el format més pur, en l’expressió d’un art que vol ser part de la realitat des de la identitat d'una autoria única i intransferible. Un gènere que vol demostrar que no només viu de frases subversives i d'estirabots. Que no és només un gènere moribund, tal com vam ens havien dit. Que no només és un estil anestesiat que viu de la proclama i que no té raó de ser en una societat eclèctica i culta com l’actual. Mentida. La prova és, justament, l’aposta d’èxit del CCA des d'un bon inici.

Pruden Panadès: «M'agradaria poder escriure per a nens i adults alhora»

4 d’octubre de 2012

Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim (Pol·len Edicions, 2012) forma part d'un projecte de cooperació entre diferents agents amb qui Pruden Panadès comparteix interessos i inquietuds. "El llibre surt d’una idea meva, però és fruit d’un treball en equip. Jo ja coneixia la gent de La Page i tot sorgeix d’un diàleg que vaig tenir amb ells. Després, ells em van dir que Pol·len Edicions també s’havia plantejat alguna cosa semblant i d'allà en va sortir la primera trobada. La idea encaixava amb tots i ho vam provar". El procés, però, ha estat llarg, una feina d’un any i mig. El projecte té programats cinc títols i explica el procés de creació d’un llibre des d’un punt de vista encara molt singular, el de l'ecoedició. "Pretenem que el contingut d’aquests contes sigui una reflexió sobre l’ecoedició i l’ecodisseny. En aquests moments ens fan contes il·lustrats meravellosos, però ens feia gràcia utilitzar el conte com a vehicle per explicar tots aquests temes, uns temes sobre els quals hi ha un gran desconeixement". I això els permetrà parlar del paper -com és el cas d’Errata-, del color, dels dubtes que hi ha entre suports i tipus de contes, del codi de barres i, per últim, sobre la fi de la vida dels llibres.

To Rome with love | Amb amor, amb optimisme

3 d’octubre de 2012

Woody Allen no ha deixat mai de donar tombs sobre si mateix. La vida, els miracles, la pertinença, la identitat, el progressisme de saló, són alguns dels motius que han anat fent giragonses en uns tòpics recurrents que sempre li han donat un resultat molt efectiu i, de vegades, també contundent. Allen pot permetre's aquesta mena de psicoanàlisi pública, -constant i sotmesa a la sobreexposició- perquè té un domini prodigiós dels enganys del discurs, perquè és un cineasta d'ofici -antic, però d'ofici- i perquè sap desmuntar qualsevol argument moralista amb un humor que torpedina les pròpies creences. Tot això queda al descobert, amb virtuts i (potser massa) defectes, en aquest viatge patrocinat que l'autor nord-americà està fent per Europa. Un publireportatge amb espurnes de geni per Londres, Barcelona i París. La parada de l'any ara és a Roma, amb una pel·lícula epidèrmica, To Rome with love (2012), que significa un altre pas de rosca, però també un reconfortant retorn a la comèdia fresca, impregnada d'aromes que remeten a un costumisme made in Italy, amb molta gesticulació abrandada i amb dosis d'embolica que fa fort. A aquest homenatge evident, cal afegir-hi una alenada surrealista que va in crescendo fins a un final on les històries esclaten del tot, però potser no (massa) satisfactòriament. Els ingredients de la comedietta funcionen bé, però el resultat és irregular: sobra alguna de les històries i també sobra una mitja hora de metratge, allargassat en excés per voler explicar coses absolutament prescindibles. Amb tot, To Rome with love contagia optimisme i les picades d'ullet són agraïdes, ja sigui a les tribulacions de l'esnobisme d'esquerres o als referents populars del cinema italià.

Ivette Nadal conversa amb mestres i un bon grapat d'amics a l'escenari de la NAUB1

2 d’octubre de 2012

Vint minuts després de les nou del vespre, Ivette Nadal sortia a l’escenari. Gairebé nua, amb la veu i una nota de guitarra. Poc abans, la Sala NAUB1 s’havia anat omplint de gent, de coneguts i saludats, d’un bon grapat d’amics i, també, d’algun mestre. La llum blava, tènue i càlida alhora, deixava entreveure la pila de taules que esperaven la sortida de l’artista. Entre el públic, gent de totes les edats. L’espectre és tan ampli com possibilitats existeixen. Hi ha l’alcalde, el mestre Montagud, joves, adolescents, gent de mitjana edat, uns quants pares joves i alguns nens que corren alegrement pel lateral. Un ambient agradable que espera la veu de Nadal.