La cançó necessària de Pau Alabajos

8 d’octubre de 2012

La virtut d’un cicle com el Cicle de Cants i Autors (CCA) és l’aposta fundacional que va fer fa cinc anys: mostrar el ventall d’un gènere silenciat i necessari, el de la cançó d’autor, i mostrar-lo en el format més pur, en l’expressió d’un art que vol ser part de la realitat des de la identitat d'una autoria única i intransferible. Un gènere que vol demostrar que no només viu de frases subversives i d'estirabots. Que no és només un gènere moribund, tal com vam ens havien dit. Que no només és un estil anestesiat que viu de la proclama i que no té raó de ser en una societat eclèctica i culta com l’actual. Mentida. La prova és, justament, l’aposta d’èxit del CCA des d'un bon inici.

I ningú millor que Pau Alabajos per fer palpable aquesta nova alenada de la cançó d’autor que vol protestar, però que també té un peu posat a la realitat musical del país. Alabajos ofereix un discurs realista, proper i senzill, ple de raons i d’intencions lloables. Aquest dissabte, després de l’actuació de Caliu, el jove cantautor valencià no va necessitar res més que una guitarra i la seva presència per captivar els assistents amb una lliçó de modèstia, d’humilitat i de conviccions. Amb això n’hi va haver prou, perquè la cançó d’autor que defensa és aquest crit modest que conté la força en la manera de dir-se i en un discurs que transmet energia des de diferents registres. Cançons com Inventari, Una nit a Berlin, Zapping, Nit i boira o Mil milions va posar sobre l’escenari de la Sala NauB1 les cartes d’una proposta captivadora. Les versions d’Ovidi Montllor i Al Vent de Raimon van cosir el discurs de l’ara amb els referents que encara donen alè al gènere, en un diàleg tan necessari com la matèria que alimenta les emocions de cada cançó.

Alabajos demostra que té un repertori que sap tocar la fibra des de diferents idees: la nostàlgia, la parella, el país, la condició grisa dels mitjans de comunicació, les injustícies, les esquerdes de la democràcia. Tots ells diferents arguments que sorgeixen d’un mateix estímul i d’una mateixa força. Bingo. La cançó d’autor és això: la veu d’un jo universal que prové d’unes inquietuds, de les mancances, dels desigs, dels amors i desamors d’una persona qualsevol. Una cançó necessària, com ja és la de Pau Alabajos. Per sort, això mateix és el que va entendre l’Esquerda quan va idear el CCA, ara ja fa cinc anys. Per sort, a aquesta última edició del cicle encara li falta el colofó. Que ningú no se'l perdi.