Beach House | Una pluja constant

21 de març de 2013

Mesuradament impecables. Sense romanços i de cara al gra, però sense perdre mai els nervis. Així es van presentar Beach House a l’Apolo en el concert del darrer 13 de març. Absolutament serens, amb les regnes d’allò que estava passant, amb una tirallonga d’èxits que van fer pujar l’ambient de la sala barcelonina en un in crescendo pràcticament místic, gairebé hipnòtic, ple d’una força continguda que saps que, tard o d’hora, t’esclatarà als nassos… i que serà massa tard. I així va ser, des de l’explosió inicial de Wild fins a Irene: un concert afilat que feia ferida. Net, precís, amb un boirós i compacte gruix sonor que es podia tocar amb els dits. Un pop per a somiar, com en diuen i tal com perceps quan les notes sonen insistents, virals i colpejadores. Quan passa que les melodies t’entren i et burxen des de dins, en ple èxtasi.


Una Apolo plena del tot va poder degustar les arestes sòbries de Bloom (2012), el darrer treball de la banda nordamericana, i es va deixar posseir per uns aires tranquils que amaguen una ànima convulsa. Hits imparables com LazuliNew YearZebraMyth o Real Love. Una autenticitat que defuig de la pirueta, que es recrea en la bellesa de l’entrellum. Vindria a ser això, una explosió controlada, una veu que absorbeix i embolcalla, una guitarra atmosfèrica, una ferida en forma d’arpegi. Una melancolia elegant, un joc de dubtes que esquerden el silenci.

A l’escenari, només tres músics. Al centre, com vergonyosa, una imponent Victoria Legrand. A la seva dreta, un entregat i rectilini Alex Scally. A l’esquerra, un bateria. Tres anys després de Teen dream (2010) la banda demostra que allò no era cap broma, que l’escomesa encara podia donar els millors fruïts. Tres músics i prou, només tres que converteixen l’espai en una pluja constant i que aconsegueixen que tot sigui embolcall, que res sobresurti més enllà de l’emoció del moment dibuixat. De menys a més, pujant, arribant al zenit d’una recta final memorable que, malgrat l’emoció, mai va deixar de mostrar-nos l’elegància de la proposta. Al final, un públic absolutament guanyat. Una subtilesa sonora que deixa empremta en cada escolta. Una devoció que s’allarga, hores enllà. I la certesa que encara n’hi haurà més, de bons moments.