Mesuradament impecables. Sense romanços i de cara al gra, però sense perdre mai els nervis. Així es van presentar Beach House a
l’Apolo en el concert del darrer 13 de març. Absolutament serens, amb
les regnes d’allò que estava passant, amb una tirallonga d’èxits que van
fer pujar l’ambient de la sala barcelonina en un in crescendo
pràcticament místic, gairebé hipnòtic, ple d’una força continguda que
saps que, tard o d’hora, t’esclatarà als nassos… i que serà massa tard. I
així va ser, des de l’explosió inicial de Wild fins a Irene:
un concert afilat que feia ferida. Net, precís, amb un boirós i
compacte gruix sonor que es podia tocar amb els dits. Un pop per a
somiar, com en diuen i tal com perceps quan les notes sonen insistents,
virals i colpejadores. Quan passa que les melodies t’entren i et burxen
des de dins, en ple èxtasi.
Una Apolo plena del tot va poder degustar les arestes sòbries de Bloom (2012),
el darrer treball de la banda nordamericana, i es va deixar posseir per
uns aires tranquils que amaguen una ànima convulsa. Hits imparables
com Lazuli, New Year, Zebra, Myth o Real Love.
Una autenticitat que defuig de la pirueta, que es recrea en la bellesa
de l’entrellum. Vindria a ser això, una explosió controlada, una veu que
absorbeix i embolcalla, una guitarra atmosfèrica, una ferida en forma
d’arpegi. Una melancolia elegant, un joc de dubtes que esquerden el
silenci.
A l’escenari, només tres músics. Al centre, com vergonyosa, una imponent Victoria Legrand. A la seva dreta, un entregat i rectilini Alex Scally. A l’esquerra, un bateria. Tres anys després de Teen dream (2010)
la banda demostra que allò no era cap broma, que l’escomesa encara
podia donar els millors fruïts. Tres músics i prou, només tres que
converteixen l’espai en una pluja constant i que aconsegueixen que tot
sigui embolcall, que res sobresurti més enllà de l’emoció del moment
dibuixat. De menys a més, pujant, arribant al zenit d’una recta final
memorable que, malgrat l’emoció, mai va deixar de mostrar-nos
l’elegància de la proposta. Al final, un públic absolutament guanyat.
Una subtilesa sonora que deixa empremta en cada escolta. Una devoció que
s’allarga, hores enllà. I la certesa que encara n’hi haurà més, de bons
moments.
