L'esfondrament definitiu

31 de març de 2014

Lore (Cate Shortland, 2012) és una nena i és Alemanya, totalment atordida, sense saber què és ni què busca. És l'any 1945 i la dimissió que encadenava l'atrocitat inconscient. És el retrat d'un viatge que surt de la tenebra per no poder fugir de la tenebra. És un travelling que ressegueix una ferida de manera hipnòtica, misteriosa i distant, fent de l'acció una contemplació quirúrgica de la tragèdia. És la constatació del talent visual de Cate Shortland, poètic i evocatiu, feliç en els silencis, ambigu en l'assetjament introspectiu de cada personatge. Lore és un esfondrament definitiu que sap ser inquietant i demolidor sense deixar de ser una faula fantasmagòrica sobre la fi del Tercer Reich que necessitava, i molt, ser explicada lluny dels fantasmes.

Caricatures i transgressions

19 de març de 2014

El costumisme essencialista que es prodiga a la gran Ibèria sempre ha gaudit de la rialla gruixuda i dels tòpics més tronats. Ocho apellidos vascos (Emilio Martínez-Lázaro, 2014) neix, doncs, com un èxit assegurat al qual se li suma la voluntat de transgredir la caricatura de l'abertzalisme –en una premissa que ve reforçada per la llaminera solvència del duet San José / Cobeaga. A partir d'aquí: Dani Rovira sorprèn i, fins i tot, fa riure; els actors són al punt just d’histrionisme (i es queden a pocs mil·límetres del llindar de l'excés); Karra Elejalde resulta creïble d’euskaldun bàrbar, tal com ho és de policia amb males puces, d’alcohòlic o de cretí perseguit per si mateix; també hi ha algun diàleg inspirat i alguna rèplica enginyosa. Però l’embolica-que-fa-fort no arriba mai a ser vertader, i avança a trompicons amb el recurs de riure d'allò fàcil en comptes d’aniquilar el subratllat més previsible. La conclusió és, paradoxalment, a l'extrem: cal amoralitat i cal més desenfrè. Com també calia que algú, per fi, gosés riure de totes –totes– les coses que no fan gràcia.

De fer creure que els porcs volen

17 de març de 2014

Potser allò que millor defineix aquest entreteniment amb intenció política que vol ser Le cochon de Gaza (Sylvain Estibal, 2013) és la bufetada. Seca i sonora, amb el palmell de la mà ben obert, com quan, després que en Jafar (Sasson Gabai) sigui assatjat en plena escapatòria per multituds que volen autògrafs –en un deliri ple de tics de comedieta “bufa”–, un marrec li confessa “ets el meu heroi, vull ser un màrtir com tu”. Bufetada. Com quan Yelena (Myriam Tekaïa) i Fatima (Baya Belal) el retroben, després de la fugida a vés a saber on. Bufetada. De fet, no té cap mena d’importància on s’havia d’arribar, perquè l’opció que pren Sylvain Estibal és la de no conduir cap enlloc, quedar-se allà on no calen preguntes. Gratar la consciència de l’espectador mitjançant un desafiament moral i irònic. De resultes, ens trobem una pel·lícula que fa el que vol fer: entretenir a través d’una paràbola satírica que descriu l’ofec de la Palestina actual, d’aquella més castigada per la neciesa i per l’impensable, com podria ser Gaza. Mentre les misèries van aflorant, la sàvia interpretació de Gabai fa que el film sempre s’aguanti en aquell lloc molest que provoca angúnies existencials i ganes de riure, per igual. Perquè d’això es tracta, en el fons. De fer creure que els porcs volen, de saber que no serà una bocada de gourmet, però que la menja saciarà l’esperit. Perquè la realitat sense estirabot potser seria massa indigerible.

Nels Cline i la BB&C: explosió de so

1 de març de 2014

Des de la primera cançó, el continu de sons –sense pausa, sense pràcticament silenci– va apoderar-se de l'oïda i va crear sorpresa als ulls, veient els impossibles moviments rítmics de Jim Black a la bateria, amb els ulls fora de les òrbites, amb posat de boig futurista de sèrie B; al saxo, Tim Berne seguia més o menys amb posat estoic, i era l'únic que mantenia els peus a terra, clavats, com unes notes d'increïble precisió i preparada desharmonia amb la guitarra; allà, a la dreta, Nels Cline movent-se amb natura d'anguila, remenant, trastejant cables, botons, peces i sons, i demostrant perquè és considerat un dels millors guitarristes de l'actualitat. El  continuum del cicle del concert, d'aquesta gran simfonia conceptual, et fa pensar en moltes, moltes etiquetes. Però la música de BB&C és tan gran que no se'n podria trobar una, una de sola, que definís amb precisió i justícia allò que has vist i sentit. Sorollisme post-tecnològic, avantguarda d'espasme, noise-jazz hipnòtic i un llarg etcètera imprecís. Tot per acabar definint-ho com un recital de música autènticament “clàssica”, de debò, de petjada i de recorregut. Un luxe que reafirma la gran tasca que fa anys que fa, i molt bé, el Festival de Jazz de Granollers. (crònica completa).

Link: Nels Cline i la BB&C: Explosió de so