Terrícola ja és aquí!

27 de febrer de 2013

Ja som aquí. Després de temps de voler-ho, de donar-hi voltes, de pensar-hi, d'imaginar-ho, ja ha nascut Terrícola, una editorial petita i compromesa que vol editar poesia. Una editorial de proximitat que vol escampar-se. Una editorial que aposta per oferir bona lletra i bons versos amb un disseny acurat, senzill i sostenible. Infinitesimal és la primera col·lecció que mostrem, una col·lecció de plaquettes que es planten i floreixen (literalment: el paper conté llavors i, si se segueixen correctament les instruccions, en surten margarides), amb tres primers noms de luxe: Carles Hac Mor, Jordi Valls i Meritxell Nus. Tots ells, ells tres, han escrit poemes i hi han vessat il·lusions i ganes. Un privilegi i una tria que configura el millor inici possible. A més, cada exemplar de les tres primeres plaquettes porta el logo de Terrícola estampat a mà per la parella d'editors insensats, Laia Noguera i un servidor. Un projecte que no s'entén sense l'alegria, la saviesa i la dedicació dels dos dissenyadors -quin luxe!-: Núria Vila i Albert Grébol i, tampoc, sense la complicitat de poetes, amics i lectors. Sí, ja ha nascut Terrícola

Si voleu, podeu seguir-ne el dia a dia aquí. Que la llavor de la poesia escampi arreu!

Trapezistes amb vertigen i pallassos hipocondríacs

25 de febrer de 2013

Teatre de Ponent fa temps que aposta per fer del teatre el millor vehicle per mostrar la força de la paraula. La idea que millor ho exemplifica és 'Teatre i Literatura', un projecte que va néixer ja fa uns quants anys amb la il·lusió d’acostar les grans obres de la literatura als joves. Sense ornaments, sense distraccions, de manera directa, amb la paraula despullada, viva i seductora. 'Teatre i Literatura' va apostar per adaptar les lectures obligatòries de secundària, amb un bagatge que, a dia d’avui, és molt ampli: 'Terra Baixa', els articles de Larra, 'Tirant lo Blanc', 'Drames rurals', 'Nada' o 'Solitud' només són alguns exemples de l’esplèndida feina feta.

Joan Vidal: «A 'Deptford suite' volia donar importància a la part escrita del jazz»

24 de febrer de 2013

Arranjador, bateria, curiós, inquiet i, sobretot, gran compositor. Així el podríem definir, d’entrada. Amb el seu primer disc, anomenat 'Deptford Suite' (Quadrant Records), Joan Vidal (Granollers, 1984) ha estat guardonat amb el premi al millor compositor de Catalunya. Tot just ara acaba de gravar el segon disc amb el Joan Vidal Sextet, el seu grup, i continua embrancat en tots els projectes que pot. De moment, el premi rebut fa pocs mesos és un reconeixement al seu talent, però també és un esperó a continuar endavant. "El que més il·lusió em fa del premi és que m’han votat els meus companys de professió". Ni crítics, ni periodistes: els músics.

Jordi Díaz Alamà: «No sóc el típic pintor bohemi»

21 de febrer de 2013

Jordi Diaz Alamà (Barcelona, 1986) és un dels grans joves talents de Granollers. Pintor, professor i inquiet com pocs, sempre predisposat a seguir aprenent i a formar-se. Una estona de conversa amb ell deixa ben clares dues coses. La primera, que la pintura l’apassiona. La segona, que sap molt bé què fa. L'any 2011 va guanyar el prestigiós premi Figurativas 11 per un quadre excepcional on va retratar l'estat d'incertesa dels seus propis amics i, també, de tota una generació, una ‘generació del 86’ que té un futur desesperançador. "Com a pintor, has de saber quin sentiment intern tens i projectar una imatge. Quan em vaig presentar al Figurativas 11 va esclatar del tot la crisi i començava a bullir el moviment 15M".

Blancanieves | Com ho són els clàssics

17 de febrer de 2013

Pot ser una pel·lícula clàssica en el mateix moment d'estrenar-se? La Blancanieves de Pablo Berger sí, amb la senzillesa de l'encert i la naturalitat del matís, amb una complicitat narrativa i visual que demostra que hi ha pel·lícules que transcendeixen un moment, un temps i una escena. Que desprenen una aroma de troballa, de nou inici. De clàssic. Blancanieves ho és, i ho aconsegueix sense ser un pastitx en forma d'homenatge. Ho és perquè respira un amor passional pel cinema, perquè es recrea en el diàleg que manté amb una tradició evocada, perquè mira amb ulls d'avui un mite de la cultura popular que havia estat reduït a una pinzellada per la iconografia trinxadora de la Disney.Blancanieves és una pel·lícula clàssica, però no ho és per haver intentat emular la manera clàssica de fer cine. Quin gran encert, Pablo Berger, haver esperat nou anys per fer la pel·lícula que succeeix Torremolinos 73. Quina meravella veure que encara és més sorprenent que aquella primera gran temptativa, per difícil que sembli de creure. I ho és. Exquisida, delicada, justa, arquetípica, trista i màgica, enlluernadora, vital. Com ho són els grans clàssics.

La «tendresa política» de Pruden Panadès

15 de febrer de 2013

Pruden Panadès s’estrena a la literatura per adults amb Cosins de Tarzan, i ho fa de la mà de Raig Verd. L’editorial aposta, un cop més, per una escriptora que demostra tenir convicció i intel·ligència i per un llibre que és ple de fronteres, de saviesa i d’economia narrativa, tot un petit tresor que esdevé una interpretació magnífica –i molt ben resolta– de la leggerezza que proposava Calvino pel nou segle. Resolutiva i subtil, Pruden Panadès té una manera deliciosa d’encarar la narració. Res és sobrer i tot té un sentit, cosa que fa, de cada conte, un enfilall d’idees lúcides i de visions entranyables que connecten la moribunda Plaça Lesseps amb la petja d’una altra plaça literària del mateix barri, també plena de retops simbòlics. Tal com confessa l’autora, Mercè Rodoreda i l’esperit de la Plaça del Diamant són molt presents als estímuls d’aquestes píndoles narratives. 

Fénix 11*23 | Tot per la pàtria cinèfila

13 de febrer de 2013

Passada la ressaca dels premis Gaudí, el visionat de Fénix 11*23 evidencia, en si mateix, algunes consideracions entre el film i la situació del cinema català. Cinc anys d'Acadèmia, cinc anys on el cinema ‘de casa’ (apreciacions formals a banda) ha crescut amb certa vigorositat. Talent n'hi ha, com demostren els autors singulars i les mirades 'de qualitat’ que nodreixen el panorama (la majoria amb premi Gaudí, com ara Albert Serra, Agustí Villaronga, Kike Maíllo o Mar Coll). Indústria, potser també. Fénix 11*23 n'és un bon exemple. De factura pulcra i eficient, amb detalls de cinema normalitzat, amb ritme, amb bons actors (destaca especialment Àlex Casanovas) i amb una càrrega ideològica que l'aproxima a un públic potencial que viu l'actualitat nacional de la mateixa manera que el film: encès. El moment actual del cinema català fa possible que aquesta pel·lícula camini. L'èxit serà, però, que al costat d'aquestes espurnes de 'mainstream nostrat’ hi segueixin florint apostes ètiques i artístiques d'una alçada inqüestionable. Fénix 11*23 és una pel·lícula molt més notable del què molts podrien esperar, però no deixa de ser un intent de fer universal i digerible una història que, en realitat, tampoc no és tan extraordinària. Però, cinc anys després, potser ningú no s'esperava ser aquí, oi?

Les Misérables | La «grandeur» del primer pla

11 de febrer de 2013

Encara queda esperança. Víctor Hugo composava en aquesta història, publicada l’any 1862, un pròsper al·legat en contra dels camins inherents de la injustícia. L’excusa de la ‘rebel·lió de juny’ de 1832 a Paris serveix per mostrar el bé i el mal sense maquillatge, separats per una sòlida línia que marca els flancs –com una barricada, pel que fa al cas– i que raona, des del drama romàntic, sobre l’ètica, la integritat, la religió i la llei. La grandeur de França, en plena agitació d'una revolta que venia d'anys enrere i que culminaria anys més tard. Una fogonada que aguantaria, en latència contínua, fins a esdevenir un dels musicals més celebrats de la història, un clàssic que recull la vibrant astúcia d'Hugo i que compta amb fervorosos fidels de gust exigent i de llàgrima encesa. L’aval de l’èxit de crítica i públic de The King’s Speech (2010) permetia una bona entrada a Tom Hooper, i se'n surt prou bé.

Un big bang de ritme

9 de febrer de 2013

Se’ns havia promès una nit elèctrica amb versos i cogombres. Però la NAUB1 ens ha ofert més, molt més. Aquesta és la litúrgia d’un espai que cada vegada remou la capacitat de sorprendre el públic. Ningú no pot negar l’extraordinària obstinació de la sala granollerina, cada vegada més necessària i més compromesa. El concert d’aquest divendres n’és un nou exemple. A l’escenari, dues propostes que difícilment podríem veure en un espai tan propici al seu hàbitat natural, amb unes condicions de so extraordinàries i amb la cura que hi ha en tots els detalls que envolten l'espectacle. Perquè l'espai que gestiona Brubaker sap que la música en directe requereix de l’aposta per l’espectacle, però sobretot dels petits grans detalls.

Link: Un big bang de ritme

Tarantino desaforat

1 de febrer de 2013

Ni respir, ni pausa, ni buit estúpid. Tampoc cap mena de transcendentalitat en aquest Django que mostra el Tarantino més desaforat i explosiu, un director de rèplica delirant i de mirada feridora. És aquest Tarantino anfetamínic que xiulava a Kill Bill (2003) i que burxava a la nafra viva d’Inglorious Basterds (2009), aquest director llengut, intermitent i simpàticament pedant, addicte a la satisfacció de saber que res no té importància i que tot, alhora, és cabdal en una sala de cinema. Aquest Tarantino torna a la càrrega amb un artefacte que ofereix centenars d'hores de visionat de cinema del bo i del dolent (sobretot d'aquest, del dolent, per molt que sigui, en major part, entranyablement més bo que el bo) i torna a apuntar-nos la closca amb una pistola fumejant. Aquest Tarantino prem el gallet i no falla, i ens fa vessar un toll de sang, abrupte, i les vísceres s'escampen. Era qüestió de temps que el Tarantino gustosament desaforat revisés els preceptes del western en un western de cap a peus, i no com a recurs omnívor de la seva obra. Aquest Tarantino que sempre ha tingut un record viu per a Sergio Leone i que ara afegeix també Sergio Corbucci i Franco Nero i d'altres condiments de l’spaguetti western i dels deserts d'Almeria. Tots aquests ingredients fan que la pólvora esclati i la història sigui el de menys. Ni revenges, ni esclaus en revolta, ni justiciers, ni amors més grans que la pròpia vida. Ni els finíssims Leonardo DiCaprio ni Cristoph Waltz. Realment, importa que tot exploti. Que les vísceres s'escampin, que el brogit es confongui amb la riallada grotesca d'aquest Tarantino desaforat que es recrea en el joc de no permetre respir.