Jordi Riera: «El còmic sempre està en crisi»

28 d’octubre de 2011

"M'interessa parlar de la cultura popular, i això és el que pretenia amb aquest llibre". En Jordi Riera, pintor i col·leccionista granollerí, ho té clar. "Als còmics hi ha una part que ens toca de molt de prop i la meva pretensió és divulgar-ho per donar-li la importància que, de vegades, la gent no li dóna". En Jordi viu el còmic amb l'actitud que li proporciona el fet d'estimar-se una cosa. Per això ha dedicat part del seu temps a difondre aquest món en diferents webs i blogs, i per això mateix acaba de publicar el primer llibre íntegrament dedicat al còmic en català, editat per Glénat i disponible a les llibreries des del 14 d'octubre.

Guybrush Threepwood i la poesia

26 d’octubre de 2011

La poesia i l’humor són dues paraules que per si soles ja no tenen gaire acceptació mediàtica. L’una, la poesia, perquè sovint resta allunyada de les sensibilitats del gust col·lectiu del moment. El gaudi d’una elit, diuen. La seva reducció a un espai d’underground i de nits solitàries, o l’anatema d’eterns enamorats ensucrats fan que provoqui autèntica urticària. Però tothom almenys li intueix una utilitat de gaubança (oh, la poesia) personal i íntima, i també col·lectiva. I un lloc de privilegi dins la piràmide de l’art. L’altra, l’humor, sovint cau en banals tics de comediants de pa sucat amb oli, o en pseudomonologuistes que conten acudits adotzenats. I l’humor, especialment quan hi ha l’art pel mig, queda soterrat a les catacumbes del paganisme cultural. No és sobrer dir que, a sobre, si poesia i humor van de la mà no tenen cap mena de prestigi. El tel de l’alta cultura els fa naufragar ja d’entrada. La poètica humorística és sovint titllada de menor, de secundària, circumstancial o trivial. Sempre menyspreada.

Sitges 2011 | Attack the block

22 d’octubre de 2011

Situem l’acció a Londres. Barri suburbial amb conflicte racial i social. Classe baixa. Si en comptes de Ken Loach o Mike Leigh el director és Joe Cornish –guionista de Tintin i Ant-Man i antic còmic britànic d’èxit– i fem caure del cel un grapat de monstres peluts amb dents fosforescents, tenim alguna cosa semblant al què esperàvem, és a dir: el revers atropellat del cinema made in Amblin, una versió 'quinqui' d’E.T., o com si algú hagués agitat en una mixtura impossible l’Alien de Ridley Scott amb Perros Callejeros i li hagués afegit reminiscències de revoltes ciutadanes. I sí, és clar, amb diversió, humor i ritme. A Sitges va rebre quatre premis de pes: el premi especial del jurat, premi del públic, premi de la crítica i millor banda sonora. Tot un èxit que té un dels encerts més remarcables en la fascinació que pots sentir per la història, malgrat que els personatges, d’entrada, són del tot repulsius: uns delinqüents adolescents amb cap mena d’objectiu vital més enllà de prosperar dins el clan a base de tripijocs. Cornish, sense fer un pamflet de moralina educacional, fa que aquesta tropa d’indecents redreci el camí i acabi canalitzant l’energia cap a un objectiu positiu i mitjanament lloable. I això és tot, missió acomplerta amb escreix. La sensació és aquesta: preparar una nit memorable a base de lambrusco barat, ser conscient de l’aberració, i saber que, malgrat tot, serà una gran nit. I que, efectivament, ho sigui.

Núria Gómez Llauger: «L'oci no s'entén sense la cultura»

20 d’octubre de 2011

Hi ha camins que transiten pels marges de la literatura més convencional i freguen, gairebé, la solitud, com bé podrien indicar l'Elogi de la vida solitària (Angle Editorial, 2010), de Petrarca, o La vida feliç (Angle Editorial, 2009), de Sèneca. La traductora al català d'aquests dos llibres, Núria Gómez Llauger (València, 1979), ha triat fer via per aquests marges poc visibles del món editorial. Curiosament, aquestes dues obres tenen en comú "motivacions i arguments, ja que els dos autors tenen una doble vessant vital, i els dos van ser molt cràpules de joves". Núria Gómez, que actualment resideix a Granollers després de passar mitja vida a La Garriga, viu amb passió i dedicació la seva condició de traductora. I els seus dos llibres, malgrat l'origen i època dels autors, no deixen de tocar temes d'absoluta vigència.

Trush humpers | Vinyetes de l’american subway of life

Mentre veus Trash Humpers (traduït, el que vindria a ser geperuts de merda), i encara més quan s’acaba, tens ben clares dues coses. Una, que no penses tornar-la a veure. El (sub)producte és una tirallonga delirant de natures mortes (o més valdria que ho fossin), de requadres de la infrasocietat més freak de l’alter-Amèrica (permeteu-me llicències de retòrica buida, avui més que mai) que descol·loca i crea repulsió a parts iguals. La segona, que et posseeix aquella sensació d’haver assistit a la perla (o a la merda més repulsiva, no ho saps) del festival, una sensació que sempre tens quan veus alguna cosa realment ‘especial’. Mare de déu. L’experiment és insuportable. D’entrada, aguantar una hora i un quart de VHS per, seguidament, suportar una tortura en forma de no-guió, tres dements amb caretes de vells fornicant amb els contenidors (i amb tota mena d’escorça vegetal), una galeria d’amics i coneguts que deixen en ridícul el freakisme de ficció dels Farrelly o del propi Javier Cárdenas. Harmony Korine abandona la narrativa convencional i ens posa en safata un grup d’inadaptats socials. Brut, fastigós, esperpèntic. Tot adjectiu queda imprecís davant aquest revival d’alguns dels records del carrer del propi Korine, l'angelet. Atònits, tots nosaltres, a la sala. I tu, encara més atònit pel que ha passat des que la vas veure, i que pensaves que mai, mai, passaria: la pel·lícula no t’abandona, i el record s’amplifica. Serà que tots som uns geperuts de merda, en el fons.

Sitges 2011: El terror real de Contagion

18 d’octubre de 2011

El cinema d’Steven Soderbergh és així, un cos totalment fibrat. No li sobra res, ni tampoc li falta, sense greix i sense més múscul del necessari. Era d’esperar, Contagion (Steven Soderbergh, 2011) no podia ser d’altra manera, un thriller intel·ligent i matemàtic, calculat, trepidant a la seva manera, tan personal i rar com sempre. Una història feta de retalls, amb un avenç implacable i ple de matisos en els quals no cal recrear-se en excés. La tensió mai no acaba de desbordar-nos, però hi és, permanent i ben viva. De mà en mà, l’acció dels fets va mostrant-nos el perfil dels diferents personatges, personalitzats en un repartiment estel·lar que sempre és al punt, i que és posat al servei del veritable protagonista: el virus. Per sort, Contagion és així, i no és, ni de bon tros, el que les grans sales esperen. Una pandèmia ens predisposava a una altra cosa, molt allunyada d’aquest to realista, tan respectuós amb la versió dels fets que explica la ciència. El cinema de Soderbergh és així, cerebral, efectiu i no gaire predisposat a concessions barates. Com un cos fibrat.

Sitges 2011 | Trolljegeren

Des de l’aparició de The Blair Witch Project (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999), el món del fals documental sobre aspectes ‘no del tot clars’ ha obert un cert forat en la comercialització i rendibilitat del gènere. Trolljegeren és víctima d’aquesta rèmora, per bé i per mal. Ara bé, després dels primers somriures que provoca la lectura ‘preventiva’ -i irònica- dels títols inicials, un André Överal carregat d’ofici ens ofereix un producte digne, estirant el pressupost al màxim, amb uns efectes especials solvents i amb una fotografia al punt just de foscor i brutícia que reclama l’amateurisme provocat. Trolljegeren, o Troll Hunter, agafa els elements imprescindibles. És a dir: bosc, elements sobrenaturals i un grup de joves amb una càmera. En aquesta ocasió, els joves són uns estudiants que tracten de demostrar la conspiració del govern noruec per tal d’ocultar l’existència de Trolls gegants als boscos del país. El resultat és una peça entretinguda, irregular en l’execució, però captivadora. Llàstima que tot plegat no arribi a més per culpa d’uns personatges sense gaire suc i, sobretot, per l’insipidesa de tot allò que va entre cacera i cacera. Definitivament, els Trolls eren més interessants.

Sitges 2011: El callejón

15 d’octubre de 2011

El Callejón (Antonio Trashorras, 2011) havia de ser un homenatge a diferents gèneres de l’horror. I bé, un cop vista, l’evidència és sagnant: l’art del bon pastitx no és apte per a insensats. Ni paròdia, ni síntesi del bo i pitjor de la sèrie més trash, ni desvergonyiment bizarre. El Callejón no és més que una mixtura d’escenes que semblen descartades d’alguna pel·lícula menor, i que no provoquen ni por, ni angoixa, ni res. És un refregit, amb aroma d’oli recremat, d’unes quantes ocurrències del terror de sèrie B inserides amb poca gràcia. És una història allargassada i massacrada de manera hilarant, sense gust estètic ni la més mínima intenció formal, amb uns decorats de plastilina i uns actors que transiten perillosament pels límits del ridícul. Amb unes càmeres lentes que recorden els ‘moments explosió’ de l’Equipo A, no aptes ni per a nostàlgics irredempts. Ara bé, és divertida. Obvi. La poca traça sempre cotitza a l’alça en l’art de l’enfotre-se’n.

Sitges 2011: Jane Eyre

14 d’octubre de 2011

Ja ho tenim servit, d’entrada. Una adaptació literària corre amb el risc de no satisfer els lectors, fonamentalment per una qüestió que molts directors de cinema semblen no assimilar: no, no cal posar-ho tot. Per això, aquesta nova adaptació de la tantes vegades magrejada Jane Eyre és una admirable alegria. Sense deixar de ser absolutament fidel a la història, aquesta ens és servida d’una manera diferent: l’ús del flashback, l’elecció intel·ligent de les escenes claus, la unió magnètica entre ambient i sentiment, la palpitació del misteri als passadissos de Thornfield, una Mia Wasikowska que li dóna el to aspre, sec, rebel, a la sovint menystinguda i altres vegades pàmfila Jane, i un Michael Fassbender creïble i intens en el paper de Rochester. Charlotte Brönte no ho va posar gens fàcil, i d’altres abans ja van fracassar en l’intent, per això, Cary Joji Fukunaga es mereix, com a mínim, l’aplaudiment. Se’n surt i aconsegueix crear un ambient acurat i poètic amb una atmosfera que atrapa els personatges i que no ofega en cap moment el detall de les emocions. Jane Eyre encara sacseja, i en mans de Fukunaga i Wasikowska adquireix tota la força d’una dona que va voler ser ella mateixa, en contra de tot allò que venia establert a base de credos i jerarquies. Des de 1847 que segueix mantenint-nos en tensió, i aquesta adaptació aconsegueix, per fi, capturar la intensitat de la revolta.

Alba Dedeu | «Escric a raig, acabo els contes en un o dos dies»

13 d’octubre de 2011

"No m'agrada fer entrevistes", em diu, d'entrada, l'Alba Dedeu (Granollers, 1984). De fet, l'Alba ha passat, en qüestió de pocs mesos, de fer de metge a figurar com una de les veus més singulars i prometedores del panorama literari català. Això deu espantar una mica. El seu primer llibre publicat, Gats al parc (Proa), va resultar guanyador del Premi Mercè Rodoreda de contes de l'any 2010 i ha estat una de les sorpreses més gratificants que han emergit en els darrers temps al paisatge de les nostres plomes orientals. L'Alba, que viu a les Franqueses, es considera una afortunada per poder haver pres la decisió de deixar la feina per dedicar-se a allò que realment li agrada, l'autèntica vocació. Però també sap que ha tingut la sort d'aconseguir l'èxit en un premi "a la primera", dit i fet. I, des de llavors, que tot ha anat rodat. (Llegeix l'article complet)

No habrá paz para los malvados

















Només calen quinze minuts. Amb això n’hi ha prou per saber que som davant d’una cosa enorme. Allà ho tens tot: l’ànima, la suor, el talent, el pols del drama, la cruesa de la veritat, l’acció limitada per la justesa, l’absència de res. Increïble. Després d’aquesta constatació, tot es reafirma de manera inequívoca, de manera lineal, en un magnètic andante ma non troppo. Siguem conscients que mai no arribarem al clímax. No cal. La pel·lícula és un baix continu que s’escampa per l’aire de manera majestuosa. La fi és, senzillament, la que tocava. Ni més, ni menys. Enrique Urbizu, després d’anys de temptatives en el gènere i d’evolucionar la seva saviesa compositiva, toca el cim. Més depurat que estètic, més precís que mecànic. I, de fons, una manera d’entendre el cinema negre que no té por d’emmirallar-se en els referents dels EUA i que compta amb una comunió miraculosa entre direcció, guió i actors. No sap mai com d’agraït haurà d’estar-li un impecable José Coronado al seu director de capçalera per haver-li permès posar-se a la pell de Santos Trinidad. Sense cap mena de dubte, un d’aquells personatges que esdevindrà, amb el temps, una icona. Des de l’inici fins a la fi, amb Santos Trinidad iniciem un cicle que comença amb ell i amb ell acaba. Al mig, el Madrid dels baixos fons, els tripijocs de l’extraradi, els atemptats de l’11-M i la incertesa social en un món brut. Magnètica i contundent com poques.

Potiche | L’espurna de la farsa pop

12 d’octubre de 2011


















François Ozon torna, després de la paràbola desconcertant que suposava Ricky (2009), amb aquesta comèdia d’infidelitats pop i corredisses hereva del vodevil teatral. Però, no us deixeu enganyar, la perícia d’un director amb bona mà, com Ozon, pot fer que la història superi, gairebé totalment, la imatge naïf i esbojarrada que configura el prejudici. Potiche resulta un esquitx simpàtic, jovial i que distreu amb una elegància calculada, sense deixar de ser res més que un retrat escumós de la burgesia francesa, de la família de classe alta i de les esferes de relació entre el poder i entre els sexes. És també una faula de bon pair, subratllada per unes cançons delicioses i démodés recuperades de la França pre-Mitterrand. Posats a dir, Potiche va un pas més enllà que 8 femmes (8 mujeres, 2002), un referent de la filmografia d’Ozon que s’emmiralla, com aquesta pel·lícula, en l’herència del Jacques Demy més memorable. Però, a diferència d’aquella, Potiche té la dosi justa de cinisme que la fa una farsa simpàtica, comandada en tot moment per una Catherine Deneuve que omple la pantalla amb la seva eternitat i un Gérard Depardieu que li fa el contrapunt digne d’una gran estrella. El repartiment queda per emmarcar amb la presència de Fabrice Luchini, Karin Viard, Judith Grodèche i un Jérémie Renier molt lluny del registre de les seves intervencions amb els germans Dardenne. Oui, François Ozon hi ha tornat, c’est beau la vie! Algú en dubta, encara?

Roger Puig, el desitjat

6 d’octubre de 2011

01 d’octubre de 2011. Passen els anys, i encara esperem el disc de debut de Roger Puig. Des de la seva llunyana irrupció a l’escena musical catalana, les adhesions incondicionals a la causa han fet que, a manca de producte, hi hagués desig, molt desig. En tot aquest temps, Puig ha fet concerts puntuals, alguna gravació, moltes maquetes casolanes, i col·laboracions amb gent com ara Roger Mas, un dels seus valedors (tal com queda clar, per exemple, al magnífic retrat La pell i l’os, de Francesc Bombí-Vilaseca), i també ha dedicat temps i estrips elèctrics a Els Nens Eutròfics. No és gens estrany, doncs, que a L’Esquerda hi hagués una certa excitació pel concert, i a fi de bé que res va ser sobrer. Qui no el coneixia va descobrir un autèntic talent que cal polir ben poc. Cançó rere cançó va anar desplegant un món intransferible que l’allunya de qualsevol altra proposta, però que, al mateix temps, el connecta amb moltes tradicions. Des de la perícia melòdica dels Beatles, fins a l’empremta de l’ona laietana, passant per evidents esquitxos de Sisa o del Pau Riba dels inicis. I Roger Mas, també. El concert va comptar amb peces com Tristòria, Totes les coses inútils o El dia qualsevol, cançons que van destacar també per un acompanyament excel·lent d’Aleix Puig, al violí, i Gregori Ferrer, a l’acordió, del Col·lectiu Brossa. Va haver-hi també un moment per a la intimitat de la guitarra sola amb Llangardaix, una peça que va sacsejar el públic present. I, a sobre, no van sonar autèntiques joies com ara Magyar Posta o Quimeres. Magnífic, com havia de ser. Dues coses fan de Roger Puig un autor realment especial. Una, la seva construcció acurada de la melodia, sempre personal i íntima, però treballada i oberta cap enfora, amb tornades dignes de grups de la millor onada pop del moment que troben el seu contrapunt en l’execució i la distància irònica del propi autor. La segona, un univers lletrístic que aconsegueix connectar amb el públic sense haver de recórrer al tòpic o la convenció. Com s’ho fa és un misteri, però és, sens dubte allò que el fa gran. No li perdeu la pista, que ens donarà moltes nits de glòria. Si vol.

Cicle de cants i autors 2011. El festival necessari

3 d’octubre de 2011

A Granollers (de nou), i sota l’aixopluc del casal popular de L’Esquerda (com sempre), aquest dissabte va tenir lloc el tret d’inici del Cicle de Cants i Autors. Èxit assegurat, i un ple de gom a gom que constata el fet. Passen els anys (i ja en van quatre) per un cicle que continua, amb il·lusió i obstinació, essent un dels referents més injustament silenciats de la música d’autor que es fa a Catalunya. Amb pocs mitjans (a desgrat, val a dir) i molta perícia (que vol dir qualitat de la proposta i bona programació), s’aconsegueix un valor terriblement alt, provocat per l’equació imparable d’aquests dos factors. Èxit assegurat. Al CCA hi ha públic, i també hi ha proposta i sempre, més enllà de gustos i angúnies, hi ha una programació interessant, feta amb els mínims recursos, el màxim d’amor al gènere i una aposta constant per noves veus d’aquí i d’allà. Per a mostra, el cartell de la primera jornada (i de tot el cicle), amb una inauguració que fa presagiar l’èxit que la proposta mereix, i amb un concert (únic) que porta per nom La Cançó necessària i que hauria de ser la punta de llança d’un cicle amb nom, cognoms i la personalitat per ser ja tot un referent.

Bridesmaids i la feminitat

1 d’octubre de 2011

En contra del què ens fa pressuposar un títol tan injuriosament traduït com "la boda de mi mejor amiga", Bridesmaids (Paul Feig, 2011) és una pel·lícula que pretén (la pretensió, en alguns casos, es guanya a pols el subratllat) transitar pels marges de la blasmada comèdia romàntica ianqui a l’ús. Digna creació de la factoria Apatow (amb títols remarcables com bona part de The 40-year-old Virgin o Superbad), ho aconsegueix sense allunyar-se del tot d’algunes convencions i tòpics del gènere. Tot i així, Bridesmaids sí que voreja per l’extraradi de la comèdia d’embolics habitual, i ho fa sense el mannà dels gags de bon rotllo i sobretaula. Aquesta personalitat la fa molt més divertida que allò esperem a priori i, també, més hilarant, cínica i irònicament burleta. Sense tenir un guió espectacular, i considerant que sobren 30 minuts, el millor són aquestes espurnes d’adrenalina que encadenen gags que se salten tot allò que esperem de la feminitat hollywoodiana, reforçat per uns diàlegs prou consistents. El repartiment, un dels grans encerts, mereix una menció especial per a la versemblant Kristen Wiig, senyora de la pantalla i de la delirant situació en tot moment. El seu personatge funciona, i molt, perquè tots, alguna vegada, hem estat o som així de desgraciats. Així de reals, vaja. Deu ser això.