Sunshine on Leith | Escòcia es belluga

25 d’agost de 2014

Si Sunshine on Leith fos signada per Woody Allen (com qui diu), segurament ara parlaríem de maniobra propagandística subvencionada pel govern pro-secessionista d’Escòcia. O, encara pitjor, de postal simplista i edulcorada que aprofita el ganxo de les (abundoses) bondats d’Edimburg per fer-se digerible. Possiblement, ho diríem amb certa part de raó. Però, malgrat que l’epidermis del subjecte és alguna cosa semblant a això, l’estona que Sunshine on Leith (Dexter Fletcher, 2013) ens retorna en forma de plaer fa que tot sigui només paraules d'un xivarri de rondinaires irredempts. Perquè aquest musical amb Edimburg com a escenari no és només una postal: és un homenatge als musicals d'aroma clàssica (on la història es feia a partir de traces lleugeres que servien per subjectar la teca, c'est-à-dir bones cançons); és la grandesa soterrada de les petites joies pop de The Proclaimers; és la descoberta d’un racó de món on pensen, estimen i lluiten de manera pròpia; és una manera de ser agradable i proper; és l’amor cru i creïble de Peter Mullan i Jane Horrocks; és la fugida del monopoli dels accents de la indústria; és el somriure de gaudir del vell regust del cinema que no té pretensions més enllà del simple fet d’evadir, cercar, mostrar i fer imaginar que (encara) som capaços de creure’ns les interioritats d’altres vides, per molt llunyanes que siguin, per molt simplistes i edulcorades que semblin.

The Amazing Spider-Man 2: Rise of Electro | La mesura humana

23 d’agost de 2014

The amazing Siper-man 2: Rise of Electro (Marc Webb, 2014), la segona part de la nova trilogia d’Spiderman demostra que Marc Webb va ser una gran elecció per refundar-la. Primer, perquè aquesta entrega supera amb escreix el pols dramàtic (i també el nivell d’acció trepidant i ben planificada) de la primera. Segon, perquè ho fa a través d’una irrenunciable devoció per no trair-se a si mateix: el mateix director que va fer saber portar al gran públic una contagiosa (i empàtica) història d’amor íntim, sagaç i infeliç com era (500) Days of Summer (2009). Tercer, perquè no deixa de ser una bona pel·lícula del catàleg Marvel, amb el segell inconfusible de la companyia (és a dir: acció, aventura, diversió i devoció pels seus propis fans). I quart, perquè malgrat ser-ho, aconsegueix formular una història d’amor d'embalatge costumista a través d’uns Peter Parker i Gwen Stacy (Andrew Garfield i Emma Stone) que desprenen més electricitat que tots els efectes especials que fan dolent, dolentíssim el més vil de la funció (l’Electro que interpreta Jaime Foxx i que en els minuts inicials recorda tant el Gus Gorman que interpretà Richard Pryor a Superman 3). Perquè la grandesa de Marvel rau en la contagiosa confiança que diposita en bons directors que tenen coses a explicar sobre l’heroicitat que viu en qualsevol de les persones humanes que cada dia anem a treballar.

Locke | La decisió correcta

14 d’agost de 2014

Una simple trucada pot fer remoure els fonaments d'una vida que semblava granítica i inamovible. Aquest sotrac és Locke (Steven Knight, 2013): amb un sol actor, una sola localització i una direcció minuciosament temperada; i amb la màxima reducció possible de recursos, centrant-se en el trajecte que va de la solidesa d'una vida assentada a cops de formigó, a la incertesa de perdre-ho tot en un minut. La decisió d'Steven Knight és, en aquest sentit, la millor possible. Perquè la història foragita els ornaments innecessaris i es centra en la força d'una escapatòria, d'una ronda nocturna que es fa gran en el rostre de Tom Hardy, que fa participar molts altres personatges i localitzacions sense haver-los de mostrar, que posa a l'abast dels espectadors el puzzle d'una vida ordinària que es veu dinamitada de manera inesperada. Il·luminat només pels fanals nocturns de la carretera, Locke traça un camí de redempció que es va fent sense el·lipsis ni trucs. I construeix l'única opció possible: voler fer bé les coses i prendre, encara que tot ho desaconselli, la decisió correcta.

Open Windows | Les mil i una finestres

12 d’agost de 2014

L'any 1954, La finestra indiscreta de Hitchkock (Rear Window) mostrava el terror d'observar i preveure, amb l'espectador com a voyeur que jugava a ser conscient de la inconsciència i del fet de mirar com a esport (i vici), amb el risc de saber massa coses. Seixanta anys després, Open Windows (Nacho Vigalondo, 2014) revisita l’essència d'aquella història arquetípica, però amb els ulls clavats als dies que corren, tan digitalitzats, absolutament frenètics en la virtualitat i amb la certesa de saber que ja no existeix allò que un dia en vam dir “intimitat”. I, ara, l’objecte és molt més terrorífic, perquè tot l'univers és a dins l'escriptori d’un ordinador, un únic escenari on no paren d’obrir-se finestres que allargassen el relat i que n'afegeixen matisos, exigències i girs. Vigalondo juga a ser una astuta Xahrazad i presenta una meta-narrativitat (tan ancestral i tan posada al dia) on sempre hi ha alguna cosa que fa avançar cap a noves pantalles. Amb el vestit de Les mil i una nits, i bevent el beuratge del cànon immortal de la tradició del relat de relats i de la narració que opta per fer-se gran dins d’una espiral gairebé infinita, Vigalondo exhibeix una gran voluntat lúdica (i crítica) d’obrir, d’espiar i d’abocar-nos a més i més finestres.

Begin again | Els tics de la bohèmia beneita

9 d’agost de 2014

Greta, Dan i la seva història de caiguda i redempció. De fons: balades que no despentinen, l'Empire State, carrers de llibertat embadalida amb caminades només aptes per a espectadors embafats, i la química d’un eficient Mark Ruffalo i d’una –més que mai abans– histriònica Keira Knightley. Després de gairebé dues hores d’amable exposició dels tics de la bohèmia més beneita, el resultat és així (sic): una Nova York que sembla la part xarona d'un parc de fireta, la cruel absència d’una sola bona línia de diàleg, una corrua d’obvietats que de tan òbvies resulten irritants, la constatació de tòpic rere tòpic i de cançons boniques pel sol fet de fer-les sonar i fer-les vendre. Per si no n'hi hagués prou (que ja n'hi havia), el John Carney que va sorprendre amb l'espurna i la frescor de Once (2006), s'entesta a mostrar a Begin again que el món de la música és una experiència naïf, buida de tota mena de veritat, tacada de les idees preadolescents de músics impostats i executius impostors. Una soft-movie per a intents de hipsters calents/calentes que només té un mèrit, però el té: com a mínim no és pretensiosa. Simplement és estúpida.

L'última frontera de Joan Todó

8 d’agost de 2014

En la seva recent visita a Barcelona, el filòsof francès Bruce Bégout –autor de Suburbia. Autour des villes (Éditions Inculte, 2013)– explicava que viure als afores permet establir una relació diferent amb el temps i amb l’espai. “Allà tot és provisional i tot és precari”, i afegia que “la banlieue és l’ideal de llibertat, l’última frontera, l’equivalent a l’aventura contemporània”. I això, justament, és L’horitzó primer, el darrer llibre de Joan Todó, un recorregut mític que capgira les nocions del viatge de l’heroi i que estableix el seu lloc referencial als afores, lluny de la suposada centralitat literària i social, en un escenari on ser invisible. Desfer camins i refer, així, el mapa. El retorn de Todó a La Sènia esdevé la mirada que prova d’entendre’s, la reflexió d’un escriptor de 35 anys que torna a casa dels pares després de marxar de Barcelona, sense feina i amb una carrera, “un entreteniment per a fills desvagats de bona família”, al sarró. A través d’onze capítols que abans havien estat articles per a L’Avenç, L’horitzó primer és un retrobament amb l’origen, construït a partir del pregó de les festes d’un poble que té una mirada que “et sotja sempre seguit, i que en realitat no existeix, només tu la sents, perquè ets tu mateix qui et vigiles, com si fossis alhora dins i fora teu”, allargassant la sensació constant de saber-se fora de lloc.