Lucia Pietrelli: «La consciència de la mort és el que ens fa tocar de peus a terra»

29 de gener de 2016


Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) és una poeta, narradora i traductora italiana que escriu en català i resideix a Mallorca. Potser sigui aquesta mixtura de circumstàncies, unida a un talent excepcional, el que provoqui que la seva veu literària faci sonar la llengua catalana d'una manera que no sabíem, amb noves formes, textures i construccions que ja l'han convertit en una de les veus més singulars dels nous autors joves. D'obra intensa i reconeguda amb diversos guardons, als sis poemaris que ha publicat s'hi han de comptar tres novel·les, la darrera de les quals, Cadenes (Edicions 62), li ha valgut el Premi Joanot Martorell 2015, un dels més prestigiosos de la literatura del país.

Pascal Plisson: "No es pot arribar a l'objectiu marcat sense esforç"

28 de gener de 2016

Entrevista publicada a NacióDigital el 27.01.2016

El documentalista francès Pascal Plisson (París, 1959) estrena nou film després del gran èxit aconseguit Camino a la escuela (Sur le chemin de l'école, 2013), César al millor documental de 2015 i un dels documentals més vistos, comentats i commovedors dels darrers anys. De nou amb protagonistes en trànsit a l'edat adulta, El gran dia (Le grand jour, 2014) es centra en la vida de quatre joves que viuen en punts molt allunyats del planeta, però els quatre amb un objectiu a complir. Nidhi (15 anys, Índia) vol ser enginyera, Deegii (11 anys, Mongòlia) vol convertir-se en contorsionista professional, Tom (19 anys, Uganda) vol ser guarda forestal i Albert (11 anys, Cuba) vol ser un gran boxejador. Personatges brillants en un context desolador que sota l'objectiu de Plisson semblen viure un procés d'hagiografia amb sobredosi d'efectes edulcorants.

The hateful eight | La vuitena simfonia tarantiniana

19 de gener de 2016

Just als crèdits inicials, la música d'Ennio Morrincone es fon amb el paisatge nevat de Wyoming, mentre una diligència s'obre camí entre una tempesta ferotge. Lentament, aprofitant les voluptuositats que ofereix el sistema panoràmic, Los odioso ocho (The hateful eight) comença marcant la pauta de tot el què s'esdevindrà a partir d'aquest moment. Agafant-ne la iconografia, però marcant distàncies amb la diligència de John Ford, la vuitena pel·lícula de Tarantino no és una road movie estirada per sis cavalls. És la recerca d'un lloc, Red Rock, que construïm des de la impossibilitat d'arribar-hi. I és, també, la peça d'un engranatge perfecte que viu en el diàleg que estableix amb tota una filmografia.

Joy | El somni americà de Jennifer Lawrence

12 de gener de 2016

David O. Russell té una tendència habitual a fer pel·lícules amb una poc dissimulada autoestima, fets des de la consciència d'agradar i, sobretot, d'agradar els grans factòtums que mouen els fils dels grans premis de la indústria. Des que va dissenyar l’encomiable The fighter (2010) fins a La gran estafa americana (2013), la seva filmografia ja no es mou ni un centímetre de l’stablishment, en una cursa que combina el gust per atraure la claca a les sales de cinema i per aconseguir el favor de la crítica més gasiva. Malgrat que, de vegades, es desdibuixa en un pastitx irregular, Rusell sap quins són els seus punts forts: l'aposta per dignificar el valor dels personatges, per mantenir un to entre una comicitat sense acudits i una vivència humanament inversemblant, i, també, per posar la càmera en llocs on mai posarien el focus aquestes majors que sempre acaben aplaudint-lo. Joy sedueix a través d’una comèdia de tocs lleugers i que vol fer-se gran en el viatge de la seva protagonista fins arribar a tocar els fruits del somni americà. Treu bona nota perquè no se li pot demanar més del que ofereix. Tot és a lloc, fins i tot aquest benintencionat intent de fer extraordinari l'ordinari, subratllant l’acció amb una banda sonora excel·lent i fent que la música marqui la pauta de l’optimisme. 

Steve Jobs

11 de gener de 2016

"Jo sóc el director d’orquestra", afirma. És així com el veiem en el retrat que Danny Boyle ha teixit gràcies a l'artesania dialèctica d'Aaron Sorkin, un Jobs (Michael Fassbender) que mou la batuta i que sap com vol que soni la partitura, amb una sensibilitat especial, fruit d’un tacticisme cerebral que evita qualsevol intent de sentimentalisme que el connecti amb la realitat. Aquests elements, posats sobre la taula en els primers deu minuts, Steve Jobs (Danny Boyle, 2015) esdevé el relat d’una desconnexió, d’una figuració, d’una realitat virtualitzada, d'una representació de nosaltres mateixos que deriva en preguntes sense resposta. Convertit en símbol, el geni inventor d'Apple és la icona d’uns temps on l’aparença és molt més cabdal que la nostra habilitat per teixir complicitats. I Sorkin ens presenta un escenari parateatral, on la lucidesa del joc de poders de la societat actual és el punt clau, tal com ja va fer a El ala oeste de la casa blanca (1999-2006) o a La red social (David Fincher, 2010). Presentada en tres actes –moments previs al llançament de productes, els anys 1984, 1988 i 1998–, compta amb l’encert de focalitzar el drama en la intimitat, de manera molt honesta i rere el teló, allà on els assumptes públics i privats es barregen amb una fluïdesa excepcional, subratllats per una banda sonora que supura 8 bits i per personatges que en donen la mesura exacta: Kate Winslet, en el paper de la fidel Joanna Hoffman, o Seth Rogen com el geni a l’ombra Steve Wozniak.

Irrational man

Avorrida i exasperant, Irrational man no és res més que una idea –més o menys suggeridora, més o menys atractiva– convertida en un motiu que la justifiqui. El farciment que acaba sent el metratge és, gairebé a la totalitat, sobrer, excepte la motivació de cometre allò tan irracional com la mort, que és, en si mateixa, l'única necessitat d'haver fet la pel·lícula, i d'explicar una història que hauria d'haver estat un curtmetratge. Ni funciona el farcit com a costumisme de la vida posh de quatre intel·lectuals amargats de la high class, ni té sentit com a exercici de radiografia del cinisme de la ment humana. Anodinament i a pinyó fix, Woody Allen patina pel seu punt fort: recobrir de contingut el no res. No sempre pot sortir bé. I entre el swing terrible de Match Point i la genialitat sositnguda de Blue Jasmine, Irrational Man es queda convertida en aquella efervescència de l'aspirina que és devorada pel got.

La promesa

6 de gener de 2016

Leconte s'atreveix a adaptar un relat, mínim i sensible, d'Stefan Zweig i no fa res per evitar una derrota sense mostrar el mínim de dignitat artística. Esmorteïda i estèril, Patrice Leconte ha abandonat qualsevol mena de vivesa, convertit en un nàufrag que viu de rèdits inversemblants en una terra de ningú. La promesa ens situa a Alemanya, 1912, abans de la Primera Guerra Mundial. Un jove d'origen humil (un risiblement asèptic Richard Madden) s'enamora de l'esposa (Rebecca Hall, un bloc de gel, malgrat els intents de salvar-ho amb ofici) del seu cap, un ric empresari (Alan Rickman, un talent abocat al no-res gràcies a la in-habilitat de Leconte). El que comença com un amor platònic d'estar per casa acaba com una història d'amor avant la lettre amb dos amants que mostren una inexistència total de passió. El resultat, per fugir de la butaca sense dilacions: una pel·lícula de guió tan obvi que fereix, tan poc versemblant que mortifica, tan feta amb desgana que ofèn. Tan vertiginosa com els efectes que produeixen els seus moviments de càmera, absurds i resignats al desastre.