Imma Marín: «La competició crea defenses contra la frustració, perquè no sempre guanyes i no sempre ho fas bé»

30 d’agost de 2012

A l'Imma Marín li agrada el joc. El gaudeix, l'assaboreix i el necessita. Però no m'entengueu malament. La seva dèria no va cap a la perdició, perquè d'aquesta passió n'ha fet el seu ofici. L'Imma és tota una experta en jocs, joguines i educació en el temps de lleure. Fundadora i directora de Marinva, entre d'altres càrrecs i ocupacions, també és autora de diversos articles i llibres sobre el joc com eina educativa, sobre els jocs populars i el valor educatiu del fet de jugar. A tot això li hem d'afegir que, aquest any, ha estat l’encarregada de tutelar el procés de reflexió que es va obrir al final de la darrera festa major per veure com s'havien d'enfocar les noves bases del jurat. A l'Imma Marín li va la marxa.


La Gran Correguda torna al carrer

29 d’agost de 2012

Després de tres anys fora de programa, la Gran Correguda torna a celebrar-se de manera oficial, amb un circuit marcat i amb algunes novetats molt llamineres. Tot això mereix un reportatge, penso. Em cito amb un dels organitzadors a la Pedra de l’Encant per parlar de tot plegat. És un dimecres, són les 11 del matí. Hi ha el bullici propi d’un dia feiner a les 11 del matí a la Porxada quan, de sobte, sento uns esbufecs, un ritme apressat que va marcant el pas i un crit que em desvetlla: "Ja sóc aquí!". Sense saber d'on ha sortit, un home totalment nu -vestit només amb la màscara blanc-i-blava del Blue Demon, un dels lluitadors mexicans més cèlebres de la història- para just al meu costat i em fa una encaixada. La gent mira. Algú s’exclama. L’entrevistador no sap on posar-se.

"És que vinc d’entrenar", em diu, tan tranquil i tan nu. Deu ser que, pels organitzadors de la Gran Correguda, aquesta és la manera normal d’entrenar. De fet, no deu ser tan estrany. En els darrers anys, la Gran Correguda és un dels actes de la Festa Major de Blancs i Blaus que més fortuna ha fet. Una prova "canalla", divertida, de gent sense complexos que conquereix la via pública amb la nuesa com a distintiu i amb la pretensió de passar-ho bé i de transgredir les normes establertes. 

Llegeix l'article complet al NacióGranollers.cat
La galeria amb les fotos de la Gran Correguda 2012

Enllaç amb totes les galeries, entrevistes i reportatges de la FM de Blancs i Blaus 2012

Joan Soler Amigó: «La festa no és per veure-la, és per viure-la»

27 d’agost de 2012

Joan Soler Amigó (Badalona, 1941) és tota una autoritat quan parlem de cultura popular catalana, de festes, de folklore i de tradicions. Ho demostra el Premi Nacional en l'apartat de cultura popular que va rebre l'any 2006, però també la multitud d'altres guardons que ha anat recollint al llarg de la seva trajectòria. Soler Amigó, a més, va ser el relator de la Festa Major de Blancs i Blaus de 2009. Un dels més recordats, potser un dels qui va entendre millor la festa i, sobretot, potser qui millor ens va saber explicar coses que desconeixíem de la nostra festa. Tres anys després d'aquella experiència quedem a la Pedra de l'Encant. Ve tal com recordo que va marxar: cordial, amable, amb ganes d’explicar coses. I en sap un munt.


El món s’esfondra. La utopia de l’apocalipsi

23 d’agost de 2012

Prediccions, profecies, visions, cants i epopeies ho diuen des de l’antigor, i tot sembla indicar que sí, que el món va, inexorablement, cap a la deriva. La ruptura definitiva amb la bonança, amb els feliços anys de la prosperitat on hi havia herois i mites, on semblava que cap de nosaltres podria ser vençut, va tenir lloc el mateix dia que s’esfondraren, davant de la mirada atònita de tota la humanitat, les torres bessones. Una fractura sense possibilitat de regeneració, una coltellada a la medul·la. El parèntesi feliç de l’assumpció d’un nou món –que sempre havia de ser molt millor– que va suposar l’altre esfondrament recent de la història, el de la caiguda del Mur, es veu esmicolat per una caiguda molt més alta i molt més terrorífica. La data, ja assenyalada en odissees espacials per visionaris utòpics com Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick, pren sentit com a frontissa de l’inici d’un nou ordre. I així ha anat guanyant terreny en un dia a dia que ha anat a la deriva, rellotge avall com grans de sorra en una fugissera constatació en allau del món real. 

Brave | Vigència del vell mètode

22 d’agost de 2012

No valen gestos acomodaticis a la filmografia de Pixar, i Brave (The Bear and the Bow, 2012) no ho és, tot i que jugui a semblar-ho. Fins ara, era la Disney qui s'entestava a apropiar-se i a acostar-se al nou mètode infal·lible de l'estudi de John Lasseter (amb milionària compra inclosa), però ara gira la torna i és Pixar qui agafa el manual d'estil que ha fet gran la factoria de Walt Disney i prova d'acostar-se a un mètode que semblava esgotat. En aquest apropament, Pixar no perd ni un gram del seu discurs, tot i que a la pel·lícula no hi trobarem dobles lectures per a adults, ni tampoc subterfugis. Com tampoc no hi trobarem l'infantilisme sonso de les produccions familiars del vell Walt. A la banda dels encerts, destaquen amb força una bellesa impactant, uns personatges sense fissures, un guió correcte que explica una història íntima de dones fortes i la mirada fresca que Pixar sap donar a un conflicte que, anys enrere, en mans de Disney hauria estat un pamflet de moral ultra-conservadora. Tot això fa de Brave una pel·lícula valenta, com Merida, la rinxolada protagonista: forta, sense por i amb ganes de lluitar per poder triar el seu propi futur. 

Pirates! Band of Misfits | La deliciosa pirueta d'Aardman

21 d’agost de 2012

Pirates! Band of Misfits (Peter Lord i Jeff Newitt, 2012) és una nova meravella que surt de l'enginy de la factoria Aardman, una nova delícia de manufactura artesanal, un deliri en forma d'stop motion que sap entretenir tots els públics, que sap com explicar una història sense caure en l'efectisme buit i que sap conjugar paisatges minuciosos, atmosferes apassionants, Charles Darwin, una colla de pirates malastrucs i un lloro que no és un lloro. Un regal ple de plaers que sobreviu els visionats que faci falta, una demostració que no tot ha de ser nou, que no tot ha de ser més i millor, que no tota l'animació passa per l'adreçador del nou llenguatge que va inventar-se Pixar. L'encant és aquest, el somriure que deixa la deliciosa pirueta del cinema de sempre. 

Cave of Forgotten Dreams | Batec etern

7 d’agost de 2012

Impactant, increïble, bella, inoblidable. Així és aquesta pel·lícula documental signada per Werner Herzog, i així és, també, l'objecte que n'és protagonista, la cova de Chauvet, situada a França en un paratge de bellesa colpidora: un espai natural que conté la galeria d'art més valuosa de la història de la humanitat, amb més de 400 pintures rupestres. El resultat, una cosa indescriptible i majúscula que transcendeix l'objecte en si i que explica el sentit de la vida, de la mort i de l'art molt millor que milers de tractats i assajos benintencionats. Simplement és la implacabilitat de la bellesa, la permeabilitat del temps, la grandesa de la vida que reverbera: tots nosaltres representats en uns traços de cendra i carbó, com autoretrats eterns de la nostra fragilitat. La feina de Herzog és poderosa, inabastable. Màgica com la seva impressió de la cova, tan fonda que ens cobreix d'emoció i acaba per absorbir-nos. Un lloc per no oblidar mai, un film per creure en l'autèntic cor del cinema, i de l'art, que és a l'abast de molt pocs cineastes.

Prometheus | La impossible fugida de l'ombra

5 d’agost de 2012

La vida artística de Prometheus ja ho tenia magre des d'un bon començament, inflada per un rebombori artificial que no pot escapar de l'ombra d'un mite i de l'ombra d'un director que -temps enllà- va ser gegantí. Però Ridley Scott ha abandonat la gosadia de voler tenir un traç que transcendeixi el discurs narratiu per ser simplement un molt bon director. 

El procés viscut des de Blade Runner (1982) és un fenomen paranormal, com ho sembla, a aquestes alçades, que l'autor britànic hagi volgut reprendre l'univers que va començar a teixir a Alien (1979) amb un material artístic tan grotesc i tan grandiloqüent. Tot allò que aquella pel·lícula tenia de ritme en stand by, d'aire en tensió, de cruesa ambiental, de plans allargassats pels passadissos de l'USCSS Nostromo, de subtilesa, d'un monstre aterrador que no calia posar gairebé mai en primer pla, de misticisme, d'uns personatges intrigants i magnètics, aquesta nova adaptació ho té de pocatraça, d'indefinició en un guió pla, infantil i imprecís, i, sobretot, amb el vergonyós carregament moral d'unes ínfules de transcendentalitat barroera. 

Scott es perd en l'autocomplaença de saber-se bon rodador (plans inicials d'impacte, escenes d'acció mil·limetrades, un final trepidant, gràcia en l'aspecte visual), però pel camí ha perdut també la mà amb què sabia dirigir bons actors (amb l'excepció de Michael Fassbender, que salva el personatge, tots semblen gargots de si mateixos, incloent-hi una angoixada Noomi Rapace i una risiblement desaprofitada Charlize Theron), i ha perdut també aquella espurna divina que sabia concretar una gran ambició (que Prometheus té, sens dubte) en una cosa realment substancial, tal com va ser-ho, ja fa massa anys, Alien, la pel·lícula que no necessitava cap mena de preqüela.