The expendables 3 | Estralls de l'old-fashioned school

"Sou velles glòries que aneu de paios durs", com si les arrugues no es poguessin dissimular. El que no es pot dissimular és la manera de passar-s'ho bé –Harrison Ford inclòs– i l'encert d'haver recuperat el sense-sentit total de les pel·lícules més infames de l'era Stallone-Schwarzenegger per ser capaços de reivindicar una dècada d'herois anabolitzats, d'entreteniment pur, d'assassins a sou sense miraments i de superar, de rècord en rècord, el nombre de morts en pantalla. “Allò sí que era cine”, diran alguns nostàlgics. D'altres –també nostàlgics, però del cine de veritat–, sabran que allò –el que seria això, aquesta saga de músculs deteriorats i fina autoparòdia– és aquell estat al qual arriben les velles glòries quan tenen un cert mínim d'intel·ligència, quan són capaces de reivindicar el seu passat artístic amb dignitat i establint un subtext capaç de ser entès per tothom sense semblar ridícul. Temps passats van ser molt divertits, i per això sembla que fossin millors. No deixeu de riure, guardians de l'old-fashioned school.

Guardians of the Galaxy | Dels vuitanta a la galàxia sencera

Del 1988 a l'esclat d'un univers volgudament generacional. Així és el viatge lleuger i hiperespacial que ens permet fer Guardians of the Galaxy, ple de tics que recreen el cartró-pedra de Flash Gordon i el seu pulp-interruptus, que reivindiquen sense complexos l’space opera i que asseguren, sense dubte, que és el moment d'aquella generació que va créixer sabent que Star Wars era possible, i que va educar els ulls amb un paquet d'aventures on també hi havia humor, farcit de bons secundaris que robaplans, i amb un bon arsenal de rèpliques, tan ràpides com mortals i cíniques. En aquest sentit, l'arc espacial (dels vuitanta a la galàxia sencera) no pot ser més encertat, gràcies a una petita meravella pop, icònica, colorista i musicalment nostàlgica que ens interpel·la de manera entusiasta, demostrant que s'ha esforçat per buscar un lloc propi entre herois tronats i autosuficients. I sonar fresc en temps de mites bulliciosos és un mèrit que torna a apuntar-se Marvel Studios. Qui, si no?

Bay, el devastador

Ni tan sols Pablo Helman pot salvar l'atrocitat de Teenage Mutant Ninja Turtles (2014), ni com a supervisor de VFX nicom a director de la segona unitat d’algunes escenes. Els efectes del cinema de Michael Bay són devastadors: tot és molt espectacular i megacaòtic, però el creador de la saga Transformers sembla entestat en potinejar tot allò que toca amb una vacuïtat barroera, amb una manera d’entendre molt malament el cinema d’acció, justament perquè l’acció per si sola no ofereix cap sentit al fet de sentir el batec d’una història. Ni tan sols ho aconsegueix aquesta reversió de les tortugues mutants més famoses (dirigides per Jonathan Liebesman, a les ordres de l’star producer), que volen redimir-se a través d’una moralina que vampiritza l’un per tots i tots per un de Dumas, convertit en un eslògan de propaganda pseudoDisney. Ni l’original de 1991, ni la risible seqüela, ni aquest tros de carn anabolitzada plena d'acudits escatològics, fan justícia a un còmic que només conserva la gràcia en la imaginació del cartoon.