Anna Aguilar-Amat: «La poesia és una manipulació oportunista de la realitat»

31 de maig de 2012

L'Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962) porta una llibreta amb tot de coses apuntades. Me l'ensenya. De qualsevol lloc pot sortir una idea per un poema, del cash converter, d'una conversa sobre farmàcia amb la seva filla, d'un colom que vola en una aula magna a El Salvador, del caviar i dels frijoles negres, d'una vetllada de confidències femenines sobre homes, dels mistos d'Andersen, dels falsos negatius i dels falsos positius. Una llarga llista de coses que sent, pensa o la sacsegen, embrions primigenis de poemes que podran completar-se en un futur. Perquè els poemes de l'Anna Aguilar-Amat sempre tenen una idea al darrera, una entitat per ells mateixos. "La poesia, en el meu cas, és una manipulació oportunista de la realitat", em diu. L'Anna és una gran poeta, una de les més grans. "Ei, però no tot és sempre oportunista, també hi ha lloc per les coses que vénen directament del cor", i m'ho diu amb un somriure de bar que la delata. I jo sé que és veritat, que la poesia s'ha de viure al límit, que de vegades pot fer mal, que de vegades fa molt de bé.


Dins d'una campana de vidre

28 de maig de 2012

El passat dijous, una expedició de gent diversa vam enfilar el camí cap a l'aventura. La corrua d'expedicionaris, formada per uns intrèpids una mica poca-soltes, buscàvem un bon lloc on parlar de llibres, on remenar-los, on tastar el gust de la conversa i el fet de compartir lectures. No pas cosa fàcil. No esperàvem, però, que la vetllada programada i la passió de descobrir un nou món ens portessin a un lloc com aquell oasi amb nom de plaça. L'Espolsada, es diu. Una plaça on hi ha molt d'espai, molt de bar, potser massa poca gent, potser massa ciment. Una plaça que, a hores d'ara, ja té nom de llibreria.


Albert Benzekry: «És una llàstima quedar-se els versos per un mateix»

24 de maig de 2012

Albert Benzekry (La Garriga, 1971) va molt atrafegat. Algun badall fugisser, seguit d'una mà que, sigil·losament, intenta tapar la boca entreoberta, em diu que fa dies que no para. Molta feina, amunt i avall, projectes que s'obren i d'altres que es tanquen, moltes coses al cap. L'Albert parla lentament, amb un to sempre mesurat, però no és pas per desídia, sinó perquè l'Albert mastega les paraules i les pensa abans de dir-les. Sempre amatent a la vida associativa de la Garriga, inquiet i lector de gust excel·lent, és regidor de Cultura des de les darreres eleccions, cosa que ha intensificat, encara més, totes les inquietuds que l'impulsaven a fer coses. A aquesta ocupació s'hi afegeix, a més, que és el director de la Primavera Poètica, "un petit festival de poesia" que arriba aquest any a la vuitena edició i que, per sort, ja ha esdevingut tot un referent comarcal. "El primer objectiu va ser el de compartir les lectures i els autors que havia anat acumulant al pap". Amb l'empenta del grup local d'Òmnium de la Garriga, i amb suport des de l'inici de l'Ajuntament i de la Institució de les Lletres Catalanes, el festival "va poder tirar endavant" amb un format molt simple que ofereix "trobades amb autors i petits espectacles amb la poesia com a fil conductor". El bagatge és contundent: més de 120 actes i més d'una cinquantena d'autors.


Lliurament dels Jocs Florals: la bola dels poetes

18 de maig de 2012

(O la no-crònica que vol no-contar la contra-dicció dels Jocs Florals 2012).

Entra la Poesia per la porta, amb tots els honors. Oh, sí, la fanfara celestial bufa els vents de la tradició i, amb aire marcial, entren les Autoritats. Pel que fa al cas: l’alcalde, el regidor de cultura, el poeta guanyador i la presidenta del jurat. El Saló de Cent és molt bonic. Em diuen que aquest any hi ha més gent que l’any anterior. De fet, n’hi ha força, de gent, però no acaba de ser un ple total, i se’m fa estrany, acostumats com hem estat aquests dies a fer cues, a fer servir els colzes, a arribar d'hora per agafar lloc, acostumats com estàvem a l'èxit espaterrant (sic) de la poesia. Ningú no podrà negar que aquest festival ha aconseguit ser molt a prop de la gent, ningú. Les autoritats avancen pel passadís central. És molt bonic, això del Saló de Cent, quins tapissos, quin bé de déu. Hi ha algun forat, sobretot a les bancades del darrera. Falta gent jove. Et preguntes on és, i què fa –alguna cosa ha de ser– que no hi siguin. Potser és que, fet i fotut, tot plegat és massa jocfloralesc (coi d’adjectius, ara comences a entendre aquests usos que acaben adoptant les paraules per definir les… en fi…). L’alcalde seu, tots seuen. La fanfara calla. Quina politesse, la poesia! Quina sort, penses, d'haver tingut durant aquests deu dies tot el ventall de possibilitats: la poesia macarra, la de corbata, la dels baixos fons, la de terra endins, la de misticismes virolats, la que fuma, la que no, la que és elegant, la que bruteja, la que impressiona, la que fereix, la que fineix, la que val la pena. Tot n’és ple. L'alcalde, en Trias, pren la paraula:

Susanna Rafart i Biel Mesquida, el vers en persona (tercera nit a la Fàbrica)

17 de maig de 2012


El tríptic de recitals a la Fàbrica de la Moritz acaba, i acaba bé. L’espai sembla que es consolida com un bon lloc per fer recitals d’aquest tipus, amb un in crescendo frenètic: cada dia més gent que l’anterior (una de les constants del festival d’enguany, on gairebé tots els actes presentaven plens totals), cada dia més expectació i ganes de ser-hi, de veure-ho i de compartir-ho. Avui, com a últim dels recitals, Susanna Rafart i Biel Mesquida. També dues propostes ben diverses, també dues veus d’una riquesa encomiable. Els dos reciten còmodes, a gust i amb ganes. Es nota que són al seu lloc, cadascun d’ells, i que fan el que han vingut a fer amb la passió necessària.

Núria Vila: «Els llibres són petites obres d'art»

La Núria Vila (Granollers, 1982) té una relació ben especial amb els llibres. Dissenyadora gràfica de professió -acaba de ser guardonada amb un dels prestigiosos premi Laus de bronze en la categoria de packaging-, ja ha vist, en diverses ocasions, com li publicaven part de la seva obra en reculls editorials de prestigi. Com a dissenyadora gràfica, i a banda de la promoció que suposa que t'editin en una col·lecció del sector, Núria Vila sent una fascinació pels llibres que va més enllà del text i que gaudeix del detall, de pensar-los, de tocar-los. Aquesta fascinació és un dels motius que m'empeny a parlar amb ella del llibre entès com a concepte, des d'un punt de vista –i des d'un sector de la indústria, el del disseny- des del qual encara no havia pogut parlar-ne, a fons, amb ningú. La conversa que mantenim –i que, en bona part, recull algunes de les reflexions de la xerrada mantinguda amb el pintor Alex Santafé– em fa pensar que sí, que potser hauríem de començar a tenir clar que el futur del llibre passa per creure'ns que és un objecte. Un objecte que transcendeix el contingut i que hauria d'experimentar amb els formats per poder continuar sent un reclam.


Segon round a la Moritz: Laia Noguera i Adrià Targa

Segona nit de poesia a la fàbrica de la Moritz. La parella triada és tot un reclam, dos poetes joves que ja acumulen un bagatge, malgrat l’edat, de força pes. Adrià Targa i Laia Noguera. La sala, pocs minuts abans de l’hora en punt, ja és plena. Hi ha una certa expectació, ganes de veure dues veus tan diferents a escena, colze a colze, micro a micro. Els poc més de cinquanta minuts que durarà el recital ens mostrarà dues maneres ben diferents d'entomar la poesia.

Tomàs Arias i Ernest Farrés, primer recital a la fàbrica de la Moritz

16 de maig de 2012


“Alguns se’ls gasten en futbol, aquí, almenys, se'ls gasten en cultura”, em diuen. No sé si és ben bé així, però la veritat és que l'edifici de la fàbrica de la Moritz imposa, pel gust i les ganes, per mantenir un cert bon estil. I anem baixant, escales avall, per passadissos de maó, peces enormes de llum i lluents tancs de cervesa, fins a trobar-nos amb la sala. Precisa, preciosa, amb l’escenari aixecat un pam de terra, al bell mig, com un ring, amb dos micros esperant parella de ball.

«Sóc, i si no sóc vull ser!»

14 de maig de 2012

No perdre el nord. La qüestió era aquesta: retre tots els honors que mereix una figura polièdrica com la de Jep Gouzy, poeta singular i autor d'una extensa obra que escapa de qualsevol etiquetatge simplista. Un autor català que prové del nord, del nostre nord, aquell nord que, de vegades –i massa sovint– perdem de vista. Potser per això hi havia força ganes de veure en acció al mestre, perquè és car de veure, i perquè ens recorda, amb la seva sola presència, que no podem permetre la distància.

També la crueltat té la seva bellesa



Xavier Montoliu, Marc Romera, Francesc Parcerisas i les dues poetes romaneses, Svetlana Carstean i Ileana Malamcioiu, seuen rere la taula que hi ha a escena. Una breu estona de presentacions fa de preludi a l'embestida de la més jove de les dues, Svetlana Carstean (1969), que ara seu a la part frontal del minúscul escenari, al costat d'en Marc Romera. “Bon dia, treballadors! (…) tens molta calor, però has de treballar fins el final (…) i quan hi has arribat has assegut, i has reposat”. Svetlana té un to de baix continu que impacta, per l’esquinç que hi ha a la seva manera de dir els mots. I impacta perquè en la veu de Marc Romera sabem que també esquinça allò que diu. “Qui he estat jo?”. “Aquesta redempció no la puc escriure”. “Qui sóc jo?”. “S’ha escolat el temps en què cada nit somiava coses lletges”. “Sóc dona”. “Sóc una mare sense pietat”. “Sóc una dona, sovint lletja”. “El meu cos era una barca de paper”. “M’ha agradat ser flor de cargol de banc”. “Però qui fou primer: la flor o el cargol de banc?”. Sembla que plourà.


També la crueltat té la seva bellesa


Xavier Montoliu, Marc Romera, Francesc Parcerisas i les dues poetes romaneses, Svetlana Carstean i Ileana Malamcioiu, seuen rere la taula que hi ha a escena. Una breu estona de presentacions fa de preludi a l'embestida de la més jove de les dues, Svetlana Carstean (1969), que ara seu a la part frontal del minúscul escenari, al costat d'en Marc Romera. “Bon dia, treballadors! (…) tens molta calor, però has de treballar fins el final (…) i quan hi has arribat has assegut, i has reposat”. Svetlana té un to de baix continu que impacta, per l’esquinç que hi ha a la seva manera de dir els mots. I impacta perquè en la veu de Marc Romera sabem que també esquinça allò que diu. “Qui he estat jo?”. “Aquesta redempció no la puc escriure”. “Qui sóc jo?”. “S’ha escolat el temps en què cada nit somiava coses lletges”. “Sóc dona”. “Sóc una mare sense pietat”. “Sóc una dona, sovint lletja”. “El meu cos era una barca de paper”. “M’ha agradat ser flor de cargol de banc”. “Però qui fou primer: la flor o el cargol de banc?”. Sembla que plourà.

"I quin buit, i quina feredat!". L'obsessió sota totes les formes

13 de maig de 2012

“Per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca”,Carles Cardó
No ha arribat a una hora, però el calfred encara hi és, com un rèptil immòbil, palplantat al mur. Gairebé una hora d’impossible parpelleig, d’alenada fosca i de vivesa flamejant. La impressió del text, en cru, i ressuscitat en la veu i la presència de Francesc Orella, és alguna cosa similar al knock out del púgil. Com si l’alè que prové de l’opacitat dels temps clavés un ganxo d’esquerra a Joe Frazier i caigués al terra de Manila. Com si encara hi fos, en l’aire, la corba del cop. Com si els mots ressonessin a les teves cavernes. La tria que ha fet Maria Bohigas és d’una precisió brutal en l'impacte.


"I quin buit, i quina feredat!". L'obsessió sota totes les formes



“Per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca”,Carles Cardó


No ha arribat a una hora, però el calfred encara hi és, com un rèptil immòbil, palplantat al mur. Gairebé una hora d’impossible parpelleig, d’alenada fosca i de vivesa flamejant. La impressió del text, en cru, i ressuscitat en la veu i la presència de Francesc Orella, és alguna cosa similar al knock out del púgil. Com si l’alè que prové de l’opacitat dels temps clavés un ganxo d’esquerra a Joe Frazier i caigués al terra de Manila. Com si encara hi fos, en l’aire, la corba del cop. Com si els mots ressonessin a les teves cavernes. La tria que ha fet Maria Bohigas és d’una precisió brutal en l'impacte.


La fe de la convulsió (Missa Pagesa a La Seca)

11 de maig de 2012

Anem a pams. El conill, ja esbocinat, fa xup-xup a la cassola mentre anem entrant a la sala, pràcticament plena. Cares d'incredulitat entre els fidels que assisteixen a la litúrgia -no massa devots, encara-, que no s’acaben de creure que aquell conill que rosseja acabarà servit al plat. L’espectacle vol acció, i d’això es tracta: direm els salms, cul amunt, cul avall, a la minúscula i allargassada sala d’operacions culinàries Leopoldo Fregoli de La Seca-Espai Brossa. La Missa Pagesa, escenificada i cuinada per Nozomi 700 Teatre, és un cop de puny al conill i a la fe, si és que n'hi ha d'haver, de fe.

El lloc imaginari


21:35h. Terrassa del restaurant del Museu. Falta poc per començar el recital que clourà aquest Homenatge a Josefa Contijoch. Poca estona abans, un Lluís Solà pletòric acabava de dir que la poesia és aquell viatge que es fa cap “el lloc”, i que, indefugiblement, hem d’implicar-hi la imaginació. Ho diu, sense opció a la discòrdia, amb un maridatge estranyament anàrquic entre el to de veu i el gest. El lloc imaginari. La remor que ressona, encara, a través de les veus de la taula rodona en fa desitjar més, de llocs, de gestos i de sacseigs. El lloc i l’epicentre on conflueixen estralls d’una vida. L’escalf, que dèiem, de la inundació dels mots. És un lloc extraordinari per fer-hi un recital com aquest, sento a dir. Una copa fa baixar, gola avall, algunes de les qüestions que escapen amb la poesia. Mira, es pot veure l’alineació perfecta de l’arc que dibuixa Venus, Saturn i Mart, diu en Carles Duarte. Allò és la Mercè, imponent, davant de nosaltres, diu la Núria Martínez Vernis. Sense adonar-nos-en, entre mos i copa de cava -coses dels museus, deu ser- van pujant les veus de l'espectacle a l’escenari. Músics i poetes s’encavallen, canten, reciten -alguns-, beuen i escolten. És una conxorxa, això de la poesia, diu un espectador que ens demana d’on hem tret la cervesa. Els homenatges haurien de ser tots així, en llocs imaginaris on hi hagi terrasses i abeuradors, on faci fresca i on també es noti, alhora, aquest escalf.

El lloc imaginari

21:35h. Terrassa del restaurant del Museu. Falta poc per començar el recital que clourà aquest Homenatge a Josefa Contijoch. Poca estona abans, un Lluís Solà pletòric acabava de dir que la poesia és aquell viatge que es fa cap “el lloc”, i que, indefugiblement, hem d’implicar-hi la imaginació. Ho diu, sense opció a la discòrdia, amb un maridatge estranyament anàrquic entre el to de veu i el gest. El lloc imaginari. La remor que ressona, encara, a través de les veus de la taula rodona en fa desitjar més, de llocs, de gestos i de sacseigs. El lloc i l’epicentre on conflueixen estralls d’una vida. L’escalf, que dèiem, de la inundació dels mots. És un lloc extraordinari per fer-hi un recital com aquest, sento a dir. Una copa fa baixar, gola avall, algunes de les qüestions que escapen amb la poesia. Mira, es pot veure l’alineació perfecta de l’arc que dibuixa Venus, Saturn i Mart, diu en Carles Duarte. Allò és la Mercè, imponent, davant de nosaltres, diu la Núria Martínez Vernis. Sense adonar-nos-en, entre mos i copa de cava -coses dels museus, deu ser- van pujant les veus de l'espectacle a l’escenari. Músics i poetes s’encavallen, canten, reciten -alguns-, beuen i escolten. És una conxorxa, això de la poesia, diu un espectador que ens demana d’on hem tret la cervesa. Els homenatges haurien de ser tots així, en llocs imaginaris on hi hagi terrasses i abeuradors, on faci fresca i on també es noti, alhora, aquest escalf.

Josefa Contijoch: la poesia de les inundacions

10 de maig de 2012

Homenatge a Josefa Contijoch. Taula rodona. Passen dos minuts de les set i una munió de gent s’amuntega a la porta. Anem passant, sense massa pressa, i l’Auditori es fa petit de seguida. Fa molta calor. Hi ha persones que s’arrengleren a les cadires que hi ha disposades a banda i banda. D'altres, s’acumulen cada vegada amb més insistència, dretes, al darrere. L’organització anuncia que hi ha hagut una avaria amb l’aire condicionat mentre els ponents seuen a la taula, presidida per Anna Aguilar-Amat. Dóna la benvinguda. D’esquerra a dreta: Lluís Solà, Carles Hac Mor, Anna Aguilar-Amat, Núria Martínez Vernis, Fina Birulés, Lluïsa Julià i Francesc Parcerisas.

Alex Santafé: «M'interessa més l'adjectiu que el verb»

L'Alex Santafé (Granollers, 1984) pinta, fa instal·lacions, va estudiar filosofia i escriu quan li vaga. Ploma en té poca, em diu. Però m'interessa, i molt, parlar amb ell sobre algunes qüestions que ens apassionen als dos. L'art, en uns temps tan líquids, s'ha acostumat a ser transversal i a furgar en parcel·les veïnes. En certa mesura, la tecnologia ens ha fet perdre a la por a l'impossible i ha fet que recuperéssim aquella curiositat que van sentir artistes d'altres èpoques. L'atzar ha volgut que dos dels darrers treballs d'Alex Santafé reflexionessin sobre la relació que hi ha entre la pintura i l'escriptura. "Aquesta relació, en el meu cas, ve de forma natural. Són dos llenguatges diferents, però els dos conviuen en l'home. L'un estimula l'altre: són vasos comunicants". Santafé ha arribat al punt que tot el que llegeix parla de pintura. "Gaston Bachelard té un llibre, L'Eau et les Rêves, que és una amalgama d'analítiques sobre l'art i els símbols poètics, on hi ha un passatge on parla de la relació entre els elements de terra i aigua a la poesia, i com provenen gairebé tots el símbols de la poesia d'allà. Jo hi vaig veure, de seguida, una correlació amb la pintura". Per això aquesta conversa, perquè el fet d'imaginar mons de sensacions pot plasmar-se amb un pinzell o amb una tirallonga de mots.


Nit de Poesia al Palau

9 de maig de 2012


La mala salut de ferro de la Poesia, qui ho diria, surt a lluir vestuari i maquillatge a la majestàtica Nit de Poesia al Palau, el culmen solemne de l'aparador de la vida poètica. El Palau n’és ple, de gent, de poetes, de vida, de remor, de fulgors, d’aparences, de passions, d’ànimes curioses. És ple de gent multiculti que es barreja amb gent no tan culti ni multi. Gent d’arreu, en fi, congregats pel designi de l’oportunitat poètica de sorprendre’s amb un mostrari creatiu de veus singulars. En l’hora llarga que durarà la representació caldrà deixar-se de romanços –o potser no– i oblidar la vida esllanguida, les faringitis cròniques, totes les causes de força menor i d’altres al·literacions que ens fan patir massa. Coi de poesia. 

The avengers | El pla perfecte

8 de maig de 2012

The Avengers és allò que Marvel Studios havia somiat: la fascinació visual que ens deixa bocabadats, la tècnica esclatant feta divertimento, la reunió de totes les puntes de llança de la companyia –que viu una segona joventut gràcies als rèdits d'aquestes adaptacions d'enginy superlatiu–. És, també, un màquina precisa d’entretenir, que sap barrejar l’acció de manual èpic amb un humor ajustat al lluïment dels personatges. És, per sort dels mortals, un magnètic catàleg de superherois que han sabut conservar la seva pròpia personalitat. És la constatació d’un nou camí que sap reunir diferents trames en benefici d’una pel·lícula aglutinadora, d’un espectacle on tot ha de petar sense mitges tintes, un artefacte comercial que aixopluga i clou diferents trames obertes en anteriors personatges, històries i productes. L’operació de Marvel Studios ha estat genial: han sabut fer marca, han assumit el control dels propis mites, i han administrat aquesta renda de manera intel·ligent. L'inici de l'aventura, amb el doblet format per Hulk (Louis Leterrier, 2008) i Iron Man (John Favreau, 2008) ja va indicar que les coses s'estaven fent bé. El van seguir la segona part del multimilionari Tony Stark -que en mans de Robert Downey Jr. és dinamita pura- i la primera del Capità Amèrica (Joe Johnston, 2011) i Thor (Kenneth Branagh, 2011). The Avengers és la gran pel·lícula que tots ells esperaven, ampliada per unes interpretacions que han afegit a cada personatge el rampell d’excepcionalitat que necessitava. Joss Whedon, autor de Serenity (2005) i de sèries d'èxit com Buffy o Firefly, ha sabut demostrar que la història no li anava gran i que es pot unir un supergrup sense fer un pastitx indigest. Efectivament, el pla perfecte: la pel·lícula que Marvel havia somiat.

Pina, l'ànim en moviment

4 de maig de 2012

Qui com Wim Wenders sabria fer bellugar les peces de la coreografia d'una vida al costat de Pina Bausch? És l'ànim en moviment, el traç que fa el pinzell de la mateixa manera que el cos es deixa emocionar per un ímpetu, per unes ganes de ser. És el decorat d'una vida feta petja: la caiguda dels vestits vermells que voleien, el caure, l'abisme, i tornar-hi. La màgia del Cafè Müller, el joc de les cadires, tantes i totes desendreçades en la nuesa d'un saló, les incerteses que s'enlairen. Aquest dolor, aquesta força i, al mateix temps, soledat. Pina, com una casa amb unes golfes amb moltes coses al dedins, com el traç que et diu que tot és part d'un llenguatge. Pina, l'entranya, la gleva, els elements, l'aigua que esclata, l'aire que esquitxa, la roca damunt la roca, l'arena que furga. El retrat en rec d'una manera d'entendre la dansa i l'espurna. La comunió entre elements i factors en una peça digna dels déus. L'ànim en moviment.

Juna Albert: «Si no féssim servir l'hemisferi dret del cervell no captaríem la bellesa»

Quantes vegades deureu haver sentit que teniu desaprofitat el potencial del vostre cervell? Un munt. Però no deixa de ser veritat, malgrat tot el munt de tòpics repetits, que el nostre cervell és un gran desconegut. I d'això parlo amb la Juna Albert. De com podem aprofitar el màxim de recursos per evitar el fracàs, de com les emocions entren en joc en la majoria de decisions de la nostra vida i de com n'és de necessari el llenguatge de l'hemisferi dret del cervell. Sense fre, una darrera l'altra, les paraules que em diu la Juna Albert van posant a lloc una idea de la vida i van mostrant-me una actitud d'èxit carregada de positivisme. Acaba de publicar ¡Sicroniza tu vida! (Ediciones B) i aquesta és la història d'un petit èxit. "Li vaig enviar un exemplar a una agent literària que, sense jo saber-ho aleshores, és la mateixa de l'Àlex Rovira. Se'l va llegir i em va dir que hi creia molt, que li havia encantat i que miraria de moure'l. El va presentar a unes quantes editorials i una ja el volia als dos dies. Em diu que no cal precipitar-se, que encara podem anar més lluny. Als vuit dies, Ediciones B em va presentar una oferta".


Martí Sales i Núria Martínez Vernis, la utopia de la llum

3 de maig de 2012


Les gens qui veulent fortement une chose sont presque toujours bien servis par le hasard, François de la Rochefoucauld
Així va ser com la cloenda oficiosa d'aquesta quarta edició dels Versos Lliures va venir al programa i al calendari: sense tenir-ho previst i furgant amb força les raons de l'atzar. El cinquè dels recitals, l'últim, havia d'haver estat el segon. Però el fat va voler que el 29 de març hi hagués vaga, i que aquell recital previst (un duet format per Eduard Escoffet i Martí Sales) s'hagués de moure en el temps, però no en l'espai. I així és que esdevé fi de cicle, amb l'únic canvi de l'Escoffet per la Núria Martínez Vernis. I així és com s'esdevé, atzarosament, aquest colofó ple d'aspror i de calidesa, de dubte i de sotrac, de distància i d'encesa proclama. La Núria, la primera en obrir foc (pim! pam!), va delectar el personal amb un recitat expansiu que va congregar a l'escenari la deixondida -i magnètica- Didi, poemes de l'ego, les paraules que contenen el vers, algunes coses de catalans, tota una tirallonga de síl·labes manllevades a Pere Quart i, també, el pijama d'en Junoy. Tots tenim ben clar a hores d'ara, Núria, de quin peu calçots. Al seu torn, en Martí va agafar el testimoni amb diligència i va fornir l'espai comú -que l'atzar havia creat- amb preguntes d'una mort que potser es deia Esteve, amb les observacions d'un Sant Llorenç a la graella, amb la manera fulgurant de captivar el personal amb una història d'ulls tancats. L'espectacle dels mots va seguir amb poemes d'en Sito Subirats i amb un fragment de Les balades, el fantàstic llibrot de François Villon publicat per Labreu. Entremig, espai també per a un incendi provinent de Canovelles, amb l'aparició en vers dels Accidents Polipoètics. I així fins al final del final, cosa d'atzar i amb un gran regust de recital amb suc, de coses que es claven endins i fan rebombori en passadissos obscurs. La Núria i el Martí ho van saber dir molt bé amb "la màxima utopia de la llum". És així, justament, com un recital pot coronar -tal com es mereix- un cicle com aquest, buscant la mica de llum que hi ha en tota utopia.

In Bruges | Petita joia amb accent

1 de maig de 2012

In Bruges, el menut film de debut de Martin McDonaugh, suposa una agradable raresa en un mar de fons poc habituat a l’accent, tota una troballa que el temps assenyalarà com la joia que és. La mà de McDonaugh, provinent de l'escola de la dramatúrgia teatral, sap tenir molt bon pols en la manera d’encarar els matisos d’uns personatges que són plantejats tal com es mereixen, ni més ni menys. Personatges que, per un moment, obliden que el germà gran de la indústria californiana ha establert cànons monolítics i gairebé infranquejables. Personatges que no naufraguen pel metratge, sinó que naveguen al seu ritme, a remada ferma, tot establint codis de conducta que tenen una coherència indefugible en cada acció. I aquest bon ull, rigorós i embolcallador, fa possible que gaudim dels matisos que marquen el ritme extern de les coses, però també fa possible que visquem amb el batec intern de tota lluita.