Relatos salvajes | Averns i descens salvatges

8 de maig de 2015

El relat és salvatge perquè la realitat ho és. No hi ha engany, ni tan sols quan constatem, en ple astorament càustic, que la ficció sempre és superada per una realitat diabòlica, corrompuda i obstinadament malalta. Només cal deixar-se impactar per la història que obre la pel·lícula, i de seguida sabrem que no hi ha cap invenció impossible de ser franquejada per la ment corcada d'un home. Però, tornant a la ficció, a Relatos salvajes (2014), Damián Szifrón escriu i dirigeix amb mà precisa la radiografia d'un món que sempre ens decebrà, que sempre traurà el pitjor de nosaltres, mentre nosaltres –precisament– ens pensem que som els grans superherois de la pel·lícula. Construïda de clímax a clímax, comença amb un descens i acaba amb una boda que evidencia que no es pot anar més avall. Sense decaure mai, sense abandonar el ritme, vocacional en un humor bàrbar –perquè és mundà–, les sis històries mantenen un pes innegable en elles mateixes, però és en el conjunt que fan que les admirem per ser esclats maquiavèl·lics de certesa irrenunciable: la tragèdia és voler ser dòcils en un temps ple de llops que volen que també siguem llops.

Into the woods | Connexió fallida

7 de maig de 2015

A la fi, saps que l'impacte t'ha fet entrar a l'avern, tot i que el primer cop de puny ha estat sorprenentment amable. Això ha fet d'Into the woods un musical memorable: vestir-se amb la benevolència de la moralina dels contes per subvertir-ne el subtext i explicar com n'és de desagradable, aspre i cínic el món real, sigui ficció o sigui a tocar dels dits. Estrenat el 1986, la partitura d'Stephen Sondheim permetia als espectadors recórrer uns camins que ens porten ben lluny del punt traçat, precisament, per la tradició almibarada de la factoria Disney, fet a base d'insistències del bon veure (i del bon sentir), i que en el material que alimenta aquest film concentra, en una sola història, tots els contes de la imatgeria popular (Perrault, Grimm, Andersen), convenientment passats pel túrmix d'una producció implacable. Però el traspàs del teatre al cinema mostra una terrible connexió fallida: d'una banda, l'humor càustic i de finesa obscura és engolit per l'efectisme d'esperit boy scout. De l'altra, els personatges (tan cínics a l'original) són víctimes d'una allau de successions i esquetxos mal païts. I, per últim, Rob Marshall confecciona una història insulsa, oblidant-se llastimosament que el llenguatge cinematogràfic necessita una visió que entengui els recursos que li són propis. Si be a Chicago tocava allò que calia fer sonar, a Into the woods la vivacitat del cantó pervers dels contes queda en un híbrid de cartró-pedra sense ritme, sense cap mostra de voluntat per transcendir la marca Disney, aixecat gràcies als maons d'un talent desaprofitat.