Super 8 | Constatació de la felicitat

23 de setembre de 2011


















L’operació comercial no deixa de ser increïblement colpidora: de sobte, en un temps de rotunda constatació de responsabilitats (a la memòria L’Ultimo Baccio), la generació que volta entre els 30 i els 40 –la meva, és a dir– rep un regal en forma de pel·lícula que connecta dos mons. L’un, el passat (feliç) dels (feliços) 80; l’altre, el present. Les icones de les dues èpoques, Spielberg i JJ Abrams, couen el (feliç) matrimoni. Així és, i ja ho tenim: els cinèfils prepúbers dels 80 veiem actualitzat aquell (feliç) món amb una mirada actual que ens satisfà. Entremig, tot un refregit de referències que ens arriben al moll de l’os, The Goonies, Back to the Future, Gremlins, ET, The Princess Bride, i un llarguíssim (i feliç) etcètera. Quins temps aquells, hem pensat en plena obscuritat. Touché. L’operació comercial no deixa de repetir tres paraules: nostàlgia, homenatge, referents. Nostàlgia en la constatació (no gens feliç) que el cinema comercial de l’actualitat omple les sales d’una substància vaporosa, amb freqüents insults a l’art de l’entreteniment digne. Nostàlgia també d’aquelles històries que ens feien somiar vides que, amb el temps, hem sabut que no tindríem. Homenatge, perquè JJ Abrams sap rellegir el cinema que ens va regalar Amblin, el segell de la nostra (feliç) joventut. Homenatge a un cinema familiar i d’amples mires, fet amb gust, polièdric, amb històries essencials que van més enllà del monstre i del truc. Homenatge on l’atzar, el grup i la por tornen a tenir la importància que els pertoca, lluny de la pirotècnia. Per últim, també parlem de referents, com els mestres d’un cert tipus d’entreteniment que sembla oblidat. Lucas, Donner, Zemeckis, Howard. Referents de l’essència de l’autèntic Spielberg, amb la dimensió simbòlica de la religiositat, del misticisme, de l’abandó, de la solitud, del provar de sortir-se’n sense el mestratge protector d’una mare. Sí, l’operació comercial que ho explica ha funcionat. Però res d’això té importància. En realitat, Super 8 és la prova de l’existència de la caixa misteriosa d’en JJ, amb el subratllat magistral de Michael Giacchino. Això és el cinema. Això és Spielberg. Això sembla ser que també serà JJ Abrams. Super 8 ja és un nou referent per a l’imaginari (feliç) del cinema que ens importa i que conté tot allò que és cinema. Paraula de Goonie.

Fright night 2011

17 de setembre de 2011

La mecànica de l’assumpte és ben senzilla: pagues l’entrada, seus a la butaca, et distreus, te’n vas. Anotes que Colin Farrell t’ha fet riure (a estones) en aquest homenatge d’ultratomba a la senyora Doubtfire (t’hem ben clissat, Colin). Has trobat que la música no molestava, que les posturetes de frenopàtic de David Tennant també tenien una certa gràcia i has pensat que algunes rèpliques (no pas totes) eren prou divertides. El resum, innecessari. Ni has aprofitat la tarda, ni has perdut el temps. Això sí, després de Lars and the real girl (2007), creies que Craig Gillespie tenia alguna cosa més a fer que un remake prescindible que et recorda massa la cara d'un Ewok foteta.

Elegy | Mots que he llegit pensant en ella

10 de setembre de 2011

“Ets immortal mentre ets viu”, i això mateix sobrevola durant tota la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Elegy (2008). I l’art també és immortal mentre es manté amb vida, mentre hi hagi ulls que el puguin reviure i activar. És aquesta una de les reflexions recurrents de la pel·lícula, que es veu representada en la veu del professor David Kepesh, personatge que interpreta Ben Kingsley. Kepesh deixa fascinats els seus alumnes amb la idea viva i reparadora sobre les obres d’art que es modifiquen amb cada nova mirada. Ja ho deia Gabriel Ferrater al poema Josep Carner: “(...) la làmpara amb què en tinc prou per fer llum | a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, | que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos | que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots | que he llegit pensant en ella, i ella va llegir | per mi, i són del tot nous, ara | que els llegeixo per tu, pensant en tu.(...)”.I això justament és el que passa amb aquesta pel·lícula, que acaba esdevenint el fresc d’unes experiències que esperen atrapar algun espectador incaut amb emocions que potser ja haurà viscut i el faran connectar ràpidament amb l’emotivitat intel·lectual de la història.

La piel que habito | Existeixo, estranyament

7 de setembre de 2011


















Sublim o ridícula. Dubitando deritante percipimus. Més enllà d’un paisatge de fílies i fòbies, de desconsideracions superficials i d’abraonades mostres d’amor incondicional, deixem-ho clar: Pedro Almodóvar frega gairebé sempre l’excel·lència, per saberut i per singular. Per bé i per mal. La piel que habito (2011) és un fill bord, conscient de la seva condició, escrit i modelat amb mà de cirurgià, gèlid com la mirada d’un director que s’estima massa a ell mateix i al cinema, i que farceix cada bocí d’ànima de la seva filmografia d’un delirant homenatge al cinema i al seu cinema. I sí, tot plegat funciona com l’híbrid malaltís que és. Barreja d’estranyament -gairebé rus- que furga en el melodrama més bizarre, i una feixuga pàtina d’estètica mecànica que crea una distància insalvable per a molts espectadors. Però el gir de guió de La piel que habito, mastegat amb lentitud, és el fibló que connecta la memòria del visionat amb moments tan irreprensibles, per exemple, com el gir d’Hable con ella (2002). És aquí, en braços de l’obscuritat, on Almodóvar també sap fer xavacaneries, encara que ja no riguem si no és de vergonya, potser aliena. Grandeses d’un talent que sap alterar, regirar i deambular per una fina línia que balla entre el dramatisme i la comicitat. Voilà! En mans d’algú altre que no fos l’ínclit director que s’estima, aquesta escudella de passió, bestiesa, bestialitat i xaroneria formal no tindria cap mena de sentit i seria, en el millor dels casos, abominable. Però resulta ser una pel·lícula ridículament sublim. Com poques. Tot un clàssic, per bé i per mal.

Cowboys & Aliens

3 de setembre de 2011

Des de la irrupció de Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), que qualsevol híbrid amb el western em semblarà gasosa esbravada de mal combinar. Però la carn és dèbil, i la cuixa tendre. La idea d’un duel (al sol) entre el (marcat pel temps) Harrison Ford i el (díscol, expeditiu i impertèrrit) Daniel Craig proposava un bon escenari. Grans expectatives. L’excitació per tenir ganes de l’estrena de la pel·lícula no va decréixer ni després de saber que qui comandava la nau era l’inefable (diguem-ho així) John ‘Ironman’ Favreau. Hom és així, maldestre en aberracions i curiós en fets inusuals. I la vas a veure. Si t’agrada el western, els primers vint minuts poden portar-te al recòndit racó de l’ànima on hi tens alguns records del cinema d’aventures de sobretaula, en uns moments distretament apassionats que calquen escenaris arxiconeguts del gènere, amb cert gust pel tòpic divertit (l’anti-heroi, les cigarretes, el saloon, l’absència d’escrúpols, el nen idiota). Si t’agraden les invasions que vénen més enllà de la fi coneguda, trobaràs més o menys digerible el devessall d’efectes, atacs, persecucions i trets làser. I aquí s’acaba el que un mateix s’havia imaginat que podia ser una bona pel·lícula, oh, lament. Cowboys & Aliens té moltes coses bones que no cal dir, per repetitives i per saber-se senyores de l’ofici. Un plantejament intens, humor, alguns bons personatges, certa intriga expectant. Té coses que ni fred ni calor. Adaptació de còmic a l’ús, un segon acte que sembla que pot ser que, però no acaba de ser res. I té coses que fan llufa. Errors argumentals, uns diàlegs de pacotilla i, sobretot, un darrer acte lamentable, previsible i fet a pedaços de retalls d’engrunes de pel·lícules vistes mil i una vegades abans, sense ànima ni tensió. Sense cor en una hibridació simpàtica. Hagués anat molt millor si la broma, almenys, hagués arribat fins al final, valenta i decidida de ser una gran bestiesa, sense els deliris de gran espectacle pirotècnic que evidencia les vergonyes d’un cert tipus de cinema que es pensa que no ens hem adonat que tot plegat no té cap ni peus.