Trush humpers | Vinyetes de l’american subway of life

20 d’octubre de 2011

Mentre veus Trash Humpers (traduït, el que vindria a ser geperuts de merda), i encara més quan s’acaba, tens ben clares dues coses. Una, que no penses tornar-la a veure. El (sub)producte és una tirallonga delirant de natures mortes (o més valdria que ho fossin), de requadres de la infrasocietat més freak de l’alter-Amèrica (permeteu-me llicències de retòrica buida, avui més que mai) que descol·loca i crea repulsió a parts iguals. La segona, que et posseeix aquella sensació d’haver assistit a la perla (o a la merda més repulsiva, no ho saps) del festival, una sensació que sempre tens quan veus alguna cosa realment ‘especial’. Mare de déu. L’experiment és insuportable. D’entrada, aguantar una hora i un quart de VHS per, seguidament, suportar una tortura en forma de no-guió, tres dements amb caretes de vells fornicant amb els contenidors (i amb tota mena d’escorça vegetal), una galeria d’amics i coneguts que deixen en ridícul el freakisme de ficció dels Farrelly o del propi Javier Cárdenas. Harmony Korine abandona la narrativa convencional i ens posa en safata un grup d’inadaptats socials. Brut, fastigós, esperpèntic. Tot adjectiu queda imprecís davant aquest revival d’alguns dels records del carrer del propi Korine, l'angelet. Atònits, tots nosaltres, a la sala. I tu, encara més atònit pel que ha passat des que la vas veure, i que pensaves que mai, mai, passaria: la pel·lícula no t’abandona, i el record s’amplifica. Serà que tots som uns geperuts de merda, en el fons.