La Barceloneta, república independent

7 de març de 2016

Ser de la Barceloneta ofereix orgull de barri, de pertinença a una comunitat d'on ja no en podràs escapar mai. Un orgull que prové d'un fet del qual molts no en poden presumir, perquè "la Barceloneta és un barri de persones", tal com afirmava Paco Camarasa, un dels veïns més recents, en el dinar celebrat aquest darrer dijous per festejar l'edició d'En mi barrio no había chivatos (Comanegra), escrit per l'històric periodista Arturo San Agustín. Així de simple, tan intens i real com l'olor del bon peix, com el soroll dels motors de gasoil de les barques que anaven ben d'hora a pescar, tan pur i verídic com l'amistat que creixia en aquells carrers estrets de roba estesa als balcons. Així, rodejat d'amics, San Agustín (Barcelona, 1949) presentava en societat el seu darrer llibre, il·lustrat amb algunes fotografies de l'època, però, sobretot, escrit des de la passió de ser del barri, d'haver-lo viscut, de tenir-hi els amics i els millors records. De saber que tot allò que ha escrit és un homenatge a uns carrers que, des de fa uns anys, han canviat molt. "Abans vivíem amb les portes obertes ­i hi havia molta solidaritat". 

Youth | La joventut com a emoció magistral

2 de març de 2016

Després de l'enorme sotragada que va provocar La grande bellezza (2013, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa), la nova obra de Paolo Sorrentino és una d’aquelles peces que s’ho juga tot a superar un record del qual no podrà allunyar-se. En aquests casos, el resultat sol ser tan injust com ho és l'acceptació d’allò que s’espera del nou film. Però, sense un personatge tan electritzant com el Jep Gambardella que va immortalitzar Toni Servillo, Youth (La juventud) se’n surt. Per què? Perquè vol ser una altra cosa, perquè ofereix una pel·lícula allunyada del precedent, però amb la mateixa essència sísmica. Lluny d'autocontemplacions, l’efecte de Youth és catàrtic i, alhora, devastador. Sorrentino no podia arriscar-se a què fos de cap altra manera: la veritat és extremadament devastadora i hi ha emocions que fan remoure el que sembla inamovible. La història explica com Fred Ballinger, un gran director d’orquestra al llindar dels vuitanta anys, passa les vacances en un hotel dels Alps suïssos amb la seva filla i un bon amic, un director de cine que enllesteix el que ha de ser la seva darrera pel·lícula. Entre reflexions sobre allò que ha estat –i és– la vida i l’art, Fred rep un encàrrec de la Reina Isabel.

El botón de nácar | La lluita viva

1 de març de 2016

La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l'arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d'uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d'aigua que ens recorda l'origen aquàtic de l'home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán i el seu darrer film –El botón de nácar– esdevé una prodigiosa matèria simbòlica sobre les pitjors atrocitats que la humanitat és capaç de cometre. Produïda per Mediapro, la pel·lícula recorre la impactant bellesa de la geografia xilena, des del desert del nord fins al sud més indòmit, i ens endinsa en un relat que el propi Guzmán construeix a través de la veu en off i de diversos testimonis. Emoció, implicació i impacte són els eixos d'una història que connecta dos universos en aparença distants, fins a fondre'ls en un mateix clam, el de l'horror que no pot tornar a repetir-se i que la càmera ens mostra en primer pla.

Spotlight en deu raons

29 de febrer de 2016

Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l'anàlisi. Una pel·lícula que s'ha de veure. 1. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d'allò que és qualsevol grup humà sota pressió. 2. Perquè no es pot ser més efectiva partint d'elements tan simples. Cinema pur. 3. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d'un cas sistemàtic d'abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA. 4. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l'ai al cor. Matrícula d'honor, per l'honestedat total i per fugir dels sentimentalismes. 5. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. 6. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista. 7. Perquè no criminalitza persones, sinó l'estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades. 8. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo. 9. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent. 10. Perquè és un dels pocs films d'aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.

Room | L'atrocitat també pot ser meravellosa

28 de febrer de 2016

Sense fer el soroll de les grans candidates a l'Oscar, La habitación (Room, Lenny Abrahamson, 2015) broda la proposta de convertir l'atrocitat en una cosa meravellosa, de fer-ho a través del relat d'un nen. Arriscada des del seu punt de partida i al llarg de tot el plantejament, Brie Larson (la mare) i Jacob Tremblay (Jack) afegeixen la química necessària per mesurar la cruesa que commou, sense sobreedulcorament, mentre Lenny Abrahamson confirma allò que Frank va anunciar quan va col·locar un cap de porexpan a Michael Fassbender D'aquell enginy bizarre, que es va estrenar de puntetes el 2014, passem a la intensitat de La habitación, una història que transcendeix la paràbola. En Jack acaba de fer cinc anys, coneix el món a través d'un televisor malgirbat ple d'interferències i viu amb la seva mare en una habitació rònega d'on no en poden sortir. Ella porta set anys segrestada per un home que la viola sistemàticament, cada nit. Un home amb qui ha tingut un fill i que ja li resulta emocionalment innocu. En Jack, amagat a l'armari o pensant en la vida extraterrestre, és l'eclosió de la bondat feta puresa, la convicció que el món que voldríem tenir pot ser més autèntic que el que ens ha tocat viure.

Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

22 de febrer de 2016

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.