Dictadors de butxaca | Armes que aniquilen estúpids

30 de juny de 2012

En Miquel Martín va néixer a Begur l’any 1969. Aquell any va passar a la història per ser el darrer any de l’existència dels Beatles. També va ser l’any en què l’home va arribar a la Lluna. Però la tirallonga pot continuar: el 1969 va ser l’únic any en tota la història de les televisions europees en què es va celebrar el festival d’Eurovisió a l’Estat espanyol, amb la victòria –compartida a quatre– d’una tal Salomé. També va ser l’any de l’èxit de “Je t’aime, moi non plus” i l’any en què en Serrat va fer el seu primer disc en castellà. Aquell 1969, un esquifit motorista, anomenat Àngel Nieto, va guanyar el primer títol de motociclisme d’una llista (sí, llista) a la qual seguirien dotze més. Va ser l’any en què morí Boris Karloff, l’any en què Charles Manson va assasinar Sharon Tate. L’any, també, en què Franco va nomenar com a successor un tal Joan Carles de Borbó. I així podríem estar-hi estona, tot afegint dades trivials a una llarga llista llarga d’interès dubtós. I què té de rellevant tot això? En realitat, res, però no és gens sobrer començar amb un reguitzell de dades en línia, una “llista”, una de tantes. Una llista que serveixi per contextualitzar l’autor del llibre premiat enguany amb el premi Jaume Maspons i Safont.

Project X | Projecte perdut

22 de juny de 2012

Ningú no podrà discutir a Todd Phillips una coherència impertorbable a l'hora d'evidenciar la brossa de la moralitat humana, com tampoc ningú no podrà refusar que Phillips ha consolidat una veu plena de recursos sobre-explotats que s'han acabat erigint en l'estàndard de la 'nova comèdia americana', aquella que no té mesura, ni correcció política, ni tabús totèmics. Phillips, ja sigui com a director o com a productor (com és el cas a Project X) va a la seva, recreant-se en una història que ja coneixem -res de nou-, però que ens agrada revisar des d'un altre punt de vista, explicada d'una altra manera. A Project X (2012) l'excusa torna a ser una farra de caire megalomaníac (vegeu també The Hangover, parts I i II) que recorre a l'explotació de paranys amb aquesta manera d'apropar-se al límit de la legalitat en tots els sentits. Ningú no podrà negar que té personalitat, que mostra la carronya de la rialla que ens destarota, que conté els tics d'aquest tipus de comèdia grollera. Però amb això no n'hi ha prou. La pel·lícula és una peça fallida: sorprenentment massa tova, ridículament conservadora, amb una resolució maniquea de la immoralitat, perduda en la immediatesa d'un efecte que sigui espectacular per se. I no, el cine de Phillips no ens havia acostumat a la pirotècnia d'economy class. En volem més, perquè ens han acostumat a voler-ne més, perquè ens ha ensenyat que el cinema que porta la seva etiqueta hauria de ser fresc, bestial, diabòlicament malparit i inquisidor. Cal destacar, però, el magnífic encert d'aquest nou planter d'actors, tota una troballa que no podrà arreglar el resultat final, perquè Project X és enmig de tot: equidistant en la provocació, en el pastitx, en la brutalitat i en la malifeta. És el pitjor dels casos: en terra de ningú.

John Carter of Mars | Gravetat descontrolada

20 de juny de 2012

Res no pot explicar millor els 132 minuts de John Carter of Mars (Andrew Stanton, 2012) que l'escena en la qual John, l'heroi ocasional, aterra a Mart, de sobte, i no sap controlar els impulsos de la seva pròpia força, els estralls d'uns músculs energèticament acostumats a la inèrcia de la gravetat terrestre. Sobre la terra roja de Barssom, Mart per als neòfits, Carter camina a trompicons i s'entrebanca, en un desastre de la pròpia desmesura, de la pròpia imperícia que es veu descontrolada. I així mateix avança la cosa, entrebancant-se i a trompicons al llarg d'uns eterns 132 minuts, com si l'escena fos el correlat exacte del resultat final. Sic. Així és John Carter of Mars, una broma allargassada que adapta la primera novel·la ambientada a Barsoom que va escriure Edward Rice BurroughsUna princesa de Mart, amb una posada en escena propera al caos, amb un guió que no mostra res de rellevància i que no aixecarà el vol ni quan apunti el tebi desig de recuperar aquell esperit de la sèrie B de sabor autèntic, poca pretensió i resultats sorneguers. Les desventures del soldat Carter tampoc deixaran lloc a cap bri d'humor, ni tampoc a la possibilitat de refugiar-se del ridícul amb els efectes d'última generació, ni tampoc aixecaran el vol amb recursos trillats com tot un seguit de flashbacks ensucrats amb la tediosa filla d'ulls blaus i cara trista o les raons de l'amor perdut i retrobat. Quanta gravetat descontrolada.

Festa de la Poesia de Sitges, una festa amb fet diferencial

15 de juny de 2012

Mitja dotzena de Festes de la Poesia il·luminen ja els paisatges íntims de la fanfara popular de Sitges. Sis anys que arriben amb ganes d’oferir una de les festes –res de festival, res de mostra, res de cicle: el nom sí que fa la cosa– més singulars que es fan i es desfan arreu del país en honor als poetes. Una festa de debò, la celebració de la vivesa popular de la poesia, l’evidència palpable que la poesia és i ha de ser un element festiu, un esdeveniment arrelat al poble, una finestra oberta entre els sentiments d’una col·lectivitat i l’esperit creador d’una ment solitària. Quina grandesa, quina gran pensada fer una festa dedicada als poetes. I sempre m’he preguntat per què ningú abans havia fet justament això, una festa que entronitzés el creador, que fes dels poetes personalitats de rellevància social, que els convertís en autoritats amb l’honor de rebre el reconeixement que es mereixen. Això, justament, a través d’aquesta idea que venç el temps, és el que va proposar la Festa de la Poesia de Sitges fa sis anys. I així perdura, irreductible.

Vicenç Relats: «El Vallès és un territori més comú del què ens pensem»

14 de juny de 2012

Arriba esbufegant i demana disculpes per 15 minuts de retard que en realitat són, li dic, els 15 minuts acadèmics de rigor. Sua, somriu i seu. Patia per l'hora i ha vingut corrents. En Vicenç Relats (Lliçà d'Amunt, 1964) és tal com es mostra en aquests deu segons: cordial, transparent. I s'aboca a la feina només d'una manera, com sempre ha fet i tal com és: amb la màxima passió possible, suant, al límit, vivint l'experiència com si fos l'home més afortunat del món. Porta sota el braç tots els exemplars de la seva criatura, brillant i estimada, uns fills de qui presumeix i que el fan sentir ben ufanós. Els tres números, impecables, gruixuts i saberuts, de la revista Vallesos. Un projecte que li té robat el cor, pràcticament tot el temps i bona part d'aquesta passió tan encomanadissa.


David Bassa: «Cada vegada es controla i coacciona més el discurs informatiu»

7 de juny de 2012

"Hi ha molta feina a fer", em diu. Potser és per això que en David Bassa (Granollers, 1971) no para. Articulista de ploma inquieta a diferents mitjans, actualment en David és part activa del programa Àgora de TV3 i president del Grup Barnils, des d'on s'impulsa l'Anuari Mèdia.cat, tota una referència en el periodisme d'informació rigorós del país. Aquest passat 3 de maig es va presentar la segona edició de l'Anuari, una edició que presenta quinze reportatges en profunditat sobre quinze temàtiques que durant l'any 2011 han estat silenciades pels mitjans de comunicació dels Països Catalans. "Aquest any tornem a exposar públicament alguns dels temes més silenciats informativament, com torna a ser el cas de la monarquia. És sorprenent que quan es parla de frau fiscal no surtin coses com que la germana del Rei, la infanta Pilar de Borbó, té una SICAV, o la vinculació que hi ha entre els bancs catalans i l'armament i les guerres".


Dark Shadows | El millor i el pitjor del Burton post-simis

5 de juny de 2012

És Tim Burton i es nota. Es nota que és ell qui signa aquesta adaptació de Dark Shadows (2012), la vampírica sèrie de finals dels 60. Es nota, però alguna cosa grinyola. L'autor de Beetlejuice (1988) ha arribat a una maduresa que el fa reeixir en tots els seus tics i que li proporciona una solvència propera a l'automatisme, un estil que ja sabem i que reconeixem en un particular paisatge cinematogràfic on s'ha establert -amb suor i talent- amb una manera d'entendre el maquillatge, la il·luminació i la tenebra, i que sembla que ja ha arribat al zenit visual. Però també és una evidència que, al mateix temps que tot això ha passat, s'ha anat diluint el tremp autoral, les ganes d'explicar històries, la frescor, l'increïble geni narratiu i l'innegable olfacte per seduir el públic. La carrera de Burton va fer un tomb amb la patacada artística i, sobretot, comercial del remake de Planet of the Apes (2001). Des de llavors, alguna cosa s'ha perdut pel camí. Pel que fa al cas, Dark Shadows mostra, en 120 minuts d'història allargassada, el millor i el pitjor del cinema post-simis de Burton: es fa llarga, però és espurnejant; és escènicament impecable, però això no és suficient. Ni els actors poden millorar la sensació de tantsemefotisme, tot i que tampoc no es pot dir que espatllin res. L'exemple de Johnny Depp és delatador. Com Burton, fa molt bé el que sap fer, es mostra divertit, desimbolt i eficient, però fa el de sempre (la parelleta ja ha treballat colze a colze vuit vegades), amb tota la dosi d'acomodament per a l'espectador que això suposa. El quartet de prima donnas es veu completat per una Michelle Pfeffeir que sembla una estàtua amb tres quilos de maquillatge de més, una Eva Green massa creïble en el paper de bruixa nimfòmana i una Helena Bonham Carter que va passada de rosca (i de tint). La resta de la família vampírica ressalta amb alguns dels resultats més notables, com és el cas de la fràgil Bella Heathcote i de la més jove de la família, una misteriosa i repel·lent (i peluda, glups) Chloë Grace Moretz

En comptes de la lletera | Una gran ovació (d'ous)!

4 de juny de 2012

Els comptes clars i la xocolata espessa, no podia ser d’altra manera. I així és com comença el cicle Josep Pedrals a La Seca, amb un espectacle que és una delícia en forma d’aventura esbojarrada, una lletarada en tota regla, un somieig de les tribulacions humanes, tota una troballa que furga i furga en els processos de fermentació mental dels mamífers que, com ja sabem, van avançant de nata en nata. Fot-li. Quin tros d’espectacle, quina epopeia minúscula i il·luminadora de la fabulació i del desig de ser, de buscar i de no trobar res, al capdavall. Perquè la creació –l’anhel– sempre és una invenció, la poiesis que van dir els grecs, la recerca de la troballa com a espurna més flagrant de la condició humana. En comptes de la lletera és l’expedició que tots ens hem imaginat, en viu i en directe, des del primigeni “ou gargot”, tot passant per les cabòries que usen tota mena d'artefactes per aconseguir una fita.

The Hunger Games | Massa fam, poc joc

2 de juny de 2012

Crítica descarnada a la televisió de l'espectacle que ha convertit els reality shows en una lluita per la supervivència de monstres catòdics. Posada en escena sòbria, d'ambient futurista distòpic i enginyosament creïble. Protagonistes en plena adolescència que saben trobar un lloc adient en el requadre escènic, amb el mèrit d'una bona protagonista, Jennifer Lawrence. Una premissa estremidora. Una presentació de la trama que fa patxoca. Una certa ambició d'explicar coses més enllà de l'èpica i l'amor, a punt de tocar amb els dits la sàtira política. Tot això és la primera hora de l'adaptació de la saga Els jocs de la fam, de Suzanne Collins, i tot això hagués pogut ser una gran història si no fos per una segona hora avorrida, previsible, mancada d'èpica i on es desmunta tota expectativa esbossada a la primera part del metratge. La culpa la tenen uns personatges que acaben resultant part d'una broma pesada, unes escenes d'acció que maregen i que resulten hilarants en la seva mala realització, una història d'amor que no s'aguanta per enlloc, i un clímax que és de jutjat de guàrdia i que desemboca en un desenllaç absolutament previsible, avorrit i mancat de qualsevol mena de guspira real i transcendent. Molta fam, efectivament.