Alba Dalmau: «Viure de la imaginació pot ser molt angoixant»

29 de desembre de 2011

Hem pactat un hora pel xat. Ens connectem. Jo, a Granollers. Ella, a New York, New York. No sóc de te, però me'n preparo un, i ella també. Poso música i m'aïllo d'aquesta remor que se sent. Sona la versió de Ticket to Ride que van fer els Carpenters. Quines coses. L'Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) veurà publicada aquest 2012 la seva primera novel·la, Vonlenska, guanyadora del Premi Recull de narrativa. Abans, però, les seves inquietuds ja l'havien portat a engegar amb l'Ares Molins el projecte del Col·lectiu Sincopat, amb qui van publicar un llibre d'autor, amb fotografies i narracions, anomenat On només hi havia un far (2010). Però ara ella m’espera a l’altra banda de l’Atlàntic, i s’acaba de llevar.

Tinker, Tailor, Soldier, Spy | Els topants de la lleialtat

26 de desembre de 2011

Tinker, Tailor, Soldier, Spy, dues hores de regust clàssic i exquisidesa formal. Però no només això. La recerca d’aquest talp que s’infiltra als serveis secrets britànics en plena Guerra Freda té diversos al·licients que la fan, a priori, terriblement seductora. Primer, perquè adapta el llibre homònim de John Le Carré que, com és habitual, presenta una trama complexa, plena de llums i ombres, farcida de girs i que cerca l’encaix de totes les peces com un minuciós trencaclosques. Segon, perquè compta amb un equip d’actors de primera, entre els quals destaquen Gary Oldman, Colin Firth, John Hurt, Tom Hardy i el cada vegada més imprescindible Benedict Cumberbatch. I tercer, perquè va signada per Tomas Alfredson, autor de la fascinant Låt den rätte komma in (Déjame entrar, 2008), una pertorbadora visió realista dels vampirs i de la solitud que ens va presentar un nom a tenir en compte i que, vistos els resultats, no era cap broma. Anoteu-lo. Tinker, Tailor, Soldier, Spy (aquí estrenada amb el nom d’El Talp) confirma l’expectativa i demostra com s’ha de fer l’adaptació d’un llibre per mitjà d’un llenguatge purament cinematogràfic. Cada escena comporta un canvi; cada intenció, un símbol. El resultat, un cinema robust que furga en tots els topants d’un valor en desús: la lleialtat. També un exercici que va molt més enllà del thriller i que ens aboca, de la mà i el talent de Tomas Alfredson, a una història que conté aquell atreviment moral que traspassa les convencions d’un gènere que ha perdut la humanització en favor de l’atletisme.

The Damned United | Shakespeare al punt de penal

22 de desembre de 2011



















El futbol crea i devora mites de manera insaciable. A Anglaterra això encara és més sagnant, en un embat sense concessions i sense mitges tintes, amb fal·lera i devoció. Però, per contra, allà, al nord, els mites que perduren són alguna cosa semblant als herois d’altres temps. Meitat homes, amb els seus defectes, la seva supèrbia, els seus fracassos, l’arrogància i l’ambició, i també meitat déus, amb tot això, però amb l’afegitó dels seus poders, amb la seva infal·libilitat, amb el seu do tocat per la guspira de l’esdevenidor. En aquest Olimp d’Herois hi ha un bon grapat de figures i éssers eterns. També hi és Brian Clough, el protagonista d’aquesta petita meravella. Amb Don Revie, un enemic digne d’un heroi d’alçada, i una parella de ball que també és a les pàgines de la història, Peter Taylor. Real com els diumenges a la tarda. No és freqüent trobar una pel·lícula que parli de futbol, però encara ho és menys, i menys vol dir gairebé mai, trobar-ne una que parli de futbol i que sigui excel·lent, com The Damned United (Tom Hopper, 2009). I que, a sobre, expliqui la realitat d’un mite i d’uns fets, un absolut fracàs, d’aquesta manera tan brillant. Una història de només 44 fatídics dies, el temps que Brian Clough, el millor entrenador anglès de tots els temps, va passar a l’infern del Leeds United, possiblement l’equip més agressiu i violent de la història, però també l’equip campió. Drama, humor negre, realitat, la pilota que no entra. Ser lleial, o no ser-ho, mantenir-se ferm en el contuberni, saciar l’ego, sobreviure a les guerrilles de clans i un munt més de conspiracions. Shakespeare al punt de penal. I gol.

Emili Teixidor | «A Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura»

Un munt de gent espera que arribi l'Emili Teixidor. La sala de Can Pedrals de Granollers ja fa força estona que és plena de lectors que volen sentir-lo i parlar-hi. També hi ha curiosos que han vist Pa Negre, la pel·lícula, i volen conèixer l'autor de la història que la va inspirar. Ja des de l'any 2003, quan va veure la llum, Pa Negre sempre ha estat un fill espavilat, decidit, inquiet. De seguida, una bona colla de reconeixements, homenatges i premis van fer ufanosa la criatura. Però res a veure amb la popularitat que ha adquirit recentment, amb la magnífica adaptació que n'ha fet Agustí Villaronga. La pel·lícula ha estat tot un fenomen, una història que adapta, a banda de la novel·la que porta el seu nom, parts de Retrat d'un assassí d'ocells (1988) i Sic transit Gloria Swanson (1979), cosa que va fer enriquir, segons paraules del director, l'argument i algunes característiques dels personatges. Sigui així o no, el cert és que és una pel·lícula. El llibre és una altra cosa. (Llegeix l'article complet)

Emili Teixidor: «A Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura»

Link: Emili Teixidor: «A Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura»

Begginers | L'amor i altres finals

19 de desembre de 2011
















Aquí teniu un exemple, bonic, petit i modest, d’allò que sempre diuen els storytellers més savis: fes d’allò personal un assumpte universal. Mike Mills embolica amb paper de cel·lofana Beginners (2011), una pel·lícula que surt, directament, de la seva pròpia vida. I Mills ens regala un petit bombó en forma d’història entretinguda, honesta, divertida i franca, que emociona sense trampes, que diu coses. I que, per sort de tots nosaltres, ho fa sense caure en paranys afectats que més d’un director malintencionat no evitaria. La cosa és tal com passa, una història real inspirada en el seu propi pare, però que viatja molt més enllà d’una anècdota familiar. El paisatge és aquest, però el focus acarona allò de l’amor, de l’amor en la distància, de l’amor i la por, del neguit de l’amor. All you need is love, o no. És, també, allò de la vida, d’haver de triar, de ser responsable en l’elecció. De cagar-la, de vegades. D’intentar no fer-ho. La lliçó de tot plegat és en el personatge de Hal (Christopher Plummer), el pare, que ensenya a l’Oliver (Ewan McGregor) de quina manera s’ha d’estimar l’Anna (Mélanie Laurent). Però Hal també és protagonista en la relació que Oliver estableix amb Anna, ja que estimant-la, l’Oliver arriba a comprendre el seu pare. Al capdavall, tot és una bonica aventura, i Mills sap explicar-la amb detall, amb cura i amb respecte per la història i per un cinema que passa pels marges amb vocació de no caure.

Sukkwan Island, un tall profund

16 de desembre de 2011

De vegades passa que hi ha lectures que et fan un tall profund, i et foraden com un ganivet poc afilat, rovellat, dolorós. Però la ferida no és mortal, perquè després de la incisió el dolor no remet, ni fuig. Roman amb tu, dies i dies, i et burxa les entranyes, remou el buit. Aquesta novel·la de David Vann és aquest ganivet. Una eina que ofega, que t’atrapa i que no et deixa fugir d’allò que t’esfereeix. I fa que t’estremeixis de dolor, però no et deixa sagnar. I et posa punts de sutura, però l’estrip mai no cicatritza.

De vegades passa que, per molt que vulguis, no pots deixar de pensar en aquesta relació que estableixen en Jim i en Roy, pare i fill, tancats per un any a la cabana, a una illa, a un horror. Poques paraules basten per donar alè als personatges. Ells, l’illa i el no-res. En Jim plora molt sovint. En Roy és mig nen, mig home, un incrèdul retrat d’un culdesac. I no hi ha res a fer, perquè el cor es glaça, de sobte, com l’hivern, tan cru, d’Alaska.

I així és com David Vann retrata els seus fantasmes i expulsa en forma de cop de puny el cadàver del seu pare, suïcidat quan ell era prou gran com per no oblidar, i prou petit com per no entendre. El resultat, una petita obra mestra, potent, dura, angoixant, inesperada. L’inhòspit principi d’un autor majúscul.

Eloi Vila: «M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

15 de desembre de 2011

L'Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) es lleva d'hora, ben d'hora, i no per raons d'insomni. Em confessa que, avui, a les cinc ja era dempeus, "la millor hora per poder llegir, escriure i estar tranquil". Sol, en aquell moment del dia on només et tens a tu i a les teves cabòries, amb tota la vida que s'activa en un minuciós espectacle. Avui també hem quedat ben d'hora. M'agradaria parlar amb ell de les seves dues novel·les. Però, sobretot, m'agradaria parlar amb ell del fet d'escriure, "la meva eina de treball des de fa molts anys". Guions per a televisió, teatre, articles, reportatges i narrativa. Un camí lògic, el de la ficció. "Els periodistes acumulem unes vivències humanes que faciliten el fet d'imaginar històries i trames".

Revolucions

Aquest dimecres, a l’escenari de l’Horiginal, una bona colla de poetes i un llibre de fons, Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, que edita, i molt bé, Setzevents, una editorial que ho fa amb cap, amb cor, que hi posa allò que cal posar. El llibre és un recull d’indignació escrita, amb voluntat de fer ressonar el canvi i de tenir incidència en el rebombori de la revolució, amb estirabots i amb cops de puny, amb una aposta ferma per la verbalització de les idees i de la reivindicació. L’autoria dels poemes, dels 71 poetes que hi participen, es dilueix en un ordre alfabètic i mostra un cos ampli, i també molt heterogeni, que ofereix tot un ventall de sensibilitats diverses que airegen el canvi, i que donen una bona mostra, totalment simptomàtica, dels nous vents que van sorgir de les assemblees d’indignats. Necessari com la pedra que colpeja l’aigua i fa cercles que s’escampen. Obert com un clam.

Eloi Vila: «M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

Link: Eloi Vila: «M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

19 días y 500 noches | Qui té la clau

9 de desembre de 2011


















Joaquín, l’home, pateix una embòlia l’any 2001 que fa trontollar tot un món que semblava indestructible. Sabina, el personatge, ha viscut durant molts anys rodejat del seu propi mite. Però el mite, tal com passa amb molts dels funambulistes del món de la bohèmia general, no ha deixat veure la persona que l’alimenta, ni les raons de l’ànima que viu a sota els flaixos, amagada per la boira espessa d’una imatge tergiversada. El director holandès Ramon Gieling, amb el punt de partida clar en aquesta imatge d’ell -que, d’altra banda, ha fet tanta fortuna i li ha donat tants rèdits-, traça un magnífic documental, en tots els aspectes, sobre la seva figura i la seva nova determinació. 19 días y 500 noches (2008) desfà el mite, parla de l’abans i del després d’un personatge fet a base de construir-se una imatge al límit. Parla de sentir-se viu, de la por al fracàs i a la mort. De posar el fre. Parla de tenir la clau. Amics, vells amics, examants, un pis i una història. La teranyina és feta d’unes entrevistes completes, amb contingut i forma, molt més enllà d’una resposta, en una molt bona feina d’un autor que sap trobar-li el punt emotiu i directe a cada angle, a cada pregunta. Podeu veure el documental aquí.

Laia Noguera: «No em fan por les crisis, són necessàries»

8 de desembre de 2011

Acaba de recollir, a Gandia, el premi Ausiàs March de poesia, un dels més prestigiosos del país, i ho explica amb ulls vius, satisfeta per la feina feta i pel viatge que comporta, tan ple d'esforç i també de recompenses. Laia Noguera (Calella, 1983) afegeix aquest premi a una llarga llista de guardons, de llibres i de poemes que la fan figurar, per mèrits propis, com una de les veus més consolidades de la nova fornada d'escriptors catalans. "Rebre el premi és una sensació bestial, però el que realment em fa sentir molt afortunada és el fet de saber que hi ha poetes que volen llegir el meu llibre, que em truquen per felicitar-me, que volen saber què faig. No necessito res més, de debò".

Rise of the planet of the apes | Artesania de gran factoria

7 de desembre de 2011

Semblava innecessària una preqüela de The Planet of the Apes (El Planeta dels Simis, 1968), la meravella de Franklin J. Schaffner. Semblava innecessari trencar la fita, la faula, el gran final de la primera de les pel·lícules d’una saga estirada al màxim, com en el seu moment també van semblar sobreres les pel·lícules que van seguir l’original. Però això és cinema, i el cinema devora mites, com Saturn els seus fills. I aquí rau l’encert d’aquesta nova proposta, que deixa (encara més) en evidència el remake de Tim Burton del 2001, un autèntic despropòsit de cap a peus. Rise of the planet of the Apes (L’origen del planeta dels simis, 2011), de Rupert Wyatt, sense ser cap gran obra mestra com l’original, i sense la pretensió de ser-ho, dóna una lliçó d’humilitat i d’artesania de factoria molt convincent, a més de ser conscient del seu origen i d’homenatjar modestament les històries que la van precedir. El resultat no avorreix, els personatges no són eterns, però tampoc desentonen (pur ofici, un cop més, la interpretació d’Andy Serkins), l’argument resol amb lògica i imaginació l’era prèvia al gran cataclisme terrestre, i el ritme, frenètic, no decau en cap moment. Tot plegat confegeix un resultat final digníssim, amb l’insultant prodigi de la tecnologia davant nostre: ningú sap on comença l’efecte i quan deixa de ser real allò virtual. El cinema és il·lusió, i en aquesta ocasió, la il·lusió es fon, més que mai, amb la carn i l’os. I, com llavors, com ja vam veure en aquell prodigi de l’any 1968, els humans tornem a ser els idiotes. Oh, damn you! God damn you all to hell! El crit segueix ben viu.

A dangerous method | Fascinació per la fília

6 de desembre de 2011



















No deixa de cridar l’atenció que els mètodes de Sigmund Freud hagin estat portats a la gran pantalla ben poques vegades i, sovint, malament. En aquest sentit, en queda la lectura esbiaixada que en va fer John Huston (Freud: the secret passion, 1962) i, en el camp literari, la curiosa novel·la de Jed Rubenfeld, The interpretation of murder (La interpretació del crim, Empúries, 2006), una troballa força ben resolta en forma de novel·la de masses (amb joc, ritme, humor, rigor i vocació d’entreteniment) que no té cap mena d’equivalent cinematogràfic. En aquestes circumstàncies, que el triangle format per Freud, Carl Gustav Jung i Sabine Spielrein sigui llegit per David Cronenberg el fa, a priori, molt llaminer. El talent de Cronenberg, la seva manera d’explicar les coses més crues des d’un punt de vista molt proper al psicoanàlisi hard (al cap ara mateix alguns dels diàlegs més estremidors de Crash, per posar només un exemple) i la seva habitual brutedat, anticipaven un bon artefacte, inspirat en l’obra teatral de Cristopher Hampton. Qui millor que el director de The Fly per traspassar amb decisió i pols la línia que separa la lucidesa de la bogeria, per entrar en els racons més foscos de la demència, la perversió o la decrepitud? 

David Jiménez i Cot: «La meva és una poesia de dualitats constants»

1 de desembre de 2011

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. Ho digué Càtul fa més de 2000 anys, quan la poesia va abandonar el plural i es va endinsar en el jo íntim. A partir de llavors, la poesia recrea la dura pugna entre el plaer, el desig, el dolor, la pèrdua i l'assimilació de les pròpies limitacions. Només per això ja val la pena que existeixin els poetes. "La meva és una poesia de dualitats constants, de contraris", diu en David Jiménez i Cot. "Però, de vegades, aquestes dualitats aprenen a conviure juntes, sense molestar-se". Matisos i arestes que punxen. No espereu pas que aquest jove poeta de Sant Celoni us deixi indiferents. Aviat veurà publicat a Pagès Editors el seu tercer llibre, L'Escata i el Vers, que ha guanyat el premi Benet Ribas.