Manel es guanya el Primavera Sound

25 de maig de 2013

A dos quarts de nou, amb aquella normalitat que no té pressa ni por, uns Manel atlètics pugen a l’escenari. Res indica que aquest és el primer concert oficial de la gira frenètica que ha de venir. Res diu que és la primera vegada que uns atletes tan espigats i lacònics toquen al festival per excel·lència de la ciutat i, per extensió, del país. Primavera Sound, una de les cites de referència a nivell internacional. L’aparador, el post-it del trending topic, un estrall polièdric de la més plausible creativitat moderna, la fascinant sublimació de la tendència avant la lettre. Tot això i encara més. El gran escenari de l’escena dels millors del moment.

Manel hi és, per primera vegada. Un “molt bona tarda” saluda l’audiència de l’escenari Ray-Ban, no tan nombrosa com es podia preveure —els llaminers Tame Impala contraprogramen amb força i molt bon gust a l’escenari Heineken. Lluny d’allà, un escenari encara mandrejat pels últims raigs de sol és sacsejat per l’eclosió de Vés bruixot!, que creix —i de quina manera— en viu. Els retrunys del públic, encara tímids, ressonen pel parc del Fòrum en una tornada imprecatòria que es deixa cridar mentre comencem a surar, “Go bruixot! Go bruixot!”. I el cel sembla que vulgui subratllar que sí, que “el sol s’amaga entre terrats” i Deixar-te un dia pessiga com pessiguen els danys del camí, com les bales de plata directes al cor. Ai, Yoko remata l’escena amb un tendre brogit de comprensió i justícia. Comença a haver-hi ganes de cridar i la cançó és el preludi perfecte pel vol del Boomerang que colpeja, per primer cop, la gola d’un públic al qual s’hi van sumant cada vegada més adeptes.

Tot va in crescendo, amb un repertori idèntic al que van oferir a l’assaig general de presentació de la gira a Granollers. Emoció mesurada, actitud distant, de respecte per l’obra i el públic, execució impecable i amb ganes de no fer concessions. Crus, sobris. Així desfilen, tot seguit, A veure què en fem, Desapareixíem lentament i la compungida èpica taxidermista de Mort d’un heroi romàntic. Encara com surant, com si el concert fos un tràmit —i no ho fos—, com si les cançons parlessin per si mateixes, sobrevolades només per peus inquiets que volen saltar i per una presència completa. Comença a fosquejar, i el repertori enfila la recta final amb Imagina’t un nen, seguida de la pulcritud pop de Quin dia feia, amics…, preludi inestimable d’un Al mar! que, ara sí, desferma les ganes d’abraçar convencions més properes als concerts d’estiu. L’enllaç amb una accelerada Benvolgut acaba de fer explosionar tot el cor d’aquest escenari gran, d’aquest Fòrum de rajoles movedisses, d’aquest centre universal de música que, en aquest precís moment, s’expressa a la comunitat de guiris en un català perfecte, clar i diàfan. Que ho entengui tot el món, la música ultrapassa llengües i maquillatges i, de sobte, com en traducció simultània, emergeix el crit dels crits, tot enllaçant la cançó amb Un directiu em va acomiadar: independència. Inaudit. Tímid, com si l’esgarip mirés a banda i banda i es preguntés on és. Però així són els temps i així és el cor d’aquesta ciutat que té un festival que beu de l’essència de la gent i de les inquietuds que el formen. 

El crit porta a un final encavallat pel nou so de guitarra i pel flirteig amb el ritme que empeny a ballar. Teresa Rampell tanca la sessió amb la certesa que aquest grup de quatre atletes tan espigats i lacònics que pugen a l’escenari tenen gruix internacional. Allò que se sol dir, però aplicat sense cap mena de xovinisme ni autocomplaença. Cançons que parlen, que es defensen soles, que retopen per un ventall d’influències i d’estils que les connecten amb un ara viu i transversal. Lletres fosques i amb arestes que, de vegades, punxen. Una concreció minimalista que en despulla l’ànima. Un directe que es mostra, i prou. Que s’ofereix, amb gratitud i amb consciència de teixir un repertori respectable. El salt elèctric de Manel fa que el festival de la ciutat descobreixi el so d’un grup que navega molt més enllà del seu —el nostre— mar. Mentrestant, alguns quants centenars d’espectadors apilats a les graderies es pregunten, vés a saber en quin idioma, qui coi són aquests nois. Fàcil: canten en català, fan bones cançons i comparteixen moment, escena i múscul amb L’Hereu Escampa, Fred i Son o La Brigada, tots ells presents aquest primer dijous de Primavera Sound. 

Link: Manel es guanya el Primavera Sound