Youth: La joventut com a emoció magistral

2 de març de 2016

Després de l'enorme sotragada que va provocar La grande bellezza (2013, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa), la nova obra de Paolo Sorrentino és una d’aquelles peces que s’ho juga tot a superar un record del qual no podrà allunyar-se. En aquests casos, el resultat sol ser tan injust com ho és l'acceptació d’allò que s’espera del nou film. Però, sense un personatge tan electritzant com el Jep Gambardella que va immortalitzar Toni Servillo, Youth (La juventud) se’n surt. Per què? Perquè vol ser una altra cosa, perquè ofereix una pel·lícula allunyada del precedent, però amb la mateixa essència sísmica. Lluny d'autocontemplacions, l’efecte de Youth és catàrtic i, alhora, devastador.

La lluita viva d'El botón de nácar

1 de març de 2016

La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l'arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d'uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d'aigua que ens recorda l'origen aquàtic de l'home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán i el seu darrer film –El botón de nácar– esdevé una prodigiosa matèria simbòlica sobre les pitjors atrocitats que la humanitat és capaç de cometre. Produïda per Mediapro, la pel·lícula recorre la impactant bellesa de la geografia xilena, des del desert del nord fins al sud més indòmit, i ens endinsa en un relat que el propi Guzmán construeix a través de la veu en off i de diversos testimonis. Emoció, implicació i impacte són els eixos d'una història que connecta dos universos en aparença distants, fins a fondre'ls en un mateix clam, el de l'horror que no pot tornar a repetir-se i que la càmera ens mostra en primer pla.

Spotlight en deu raons

29 de febrer de 2016

Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l'anàlisi. Una pel·lícula que s'ha de veure. 1. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d'allò que és qualsevol grup humà sota pressió. 2. Perquè no es pot ser més efectiva partint d'elements tan simples. Cinema pur. 3. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d'un cas sistemàtic d'abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA. 4. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l'ai al cor. Matrícula d'honor, per l'honestedat total i per fugir dels sentimentalismes. 5. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. 6. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista. 7. Perquè no criminalitza persones, sinó l'estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades. 8. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo. 9. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent. 10. Perquè és un dels pocs films d'aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.

Room | L'atrocitat també pot ser meravellosa

28 de febrer de 2016

Sense fer el soroll de les grans candidates a l'Oscar, La habitación (Room, Lenny Abrahamson, 2015) broda la proposta de convertir l'atrocitat en una cosa meravellosa, de fer-ho a través del relat d'un nen. Arriscada des del seu punt de partida i al llarg de tot el plantejament, Brie Larson (la mare) i Jacob Tremblay (Jack) afegeixen la química necessària per mesurar la cruesa que commou, sense sobreedulcorament, mentre Lenny Abrahamson confirma allò que Frank va anunciar quan va col·locar un cap de porexpan a Michael Fassbender D'aquell enginy bizarre, que es va estrenar de puntetes el 2014, passem a la intensitat de La habitación, una història que transcendeix la paràbola. En Jack acaba de fer cinc anys, coneix el món a través d'un televisor malgirbat ple d'interferències i viu amb la seva mare en una habitació rònega d'on no en poden sortir. Ella porta set anys segrestada per un home que la viola sistemàticament, cada nit. Un home amb qui ha tingut un fill i que ja li resulta emocionalment innocu. En Jack, amagat a l'armari o pensant en la vida extraterrestre, és l'eclosió de la bondat feta puresa, la convicció que el món que voldríem tenir pot ser més autèntic que el que ens ha tocat viure.

Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

22 de febrer de 2016

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.
 

Víctor García Tur: «No em preocupa tenir una trajectòria unitària»

18 de febrer de 2016

 
La Virgínia té cura dels voltors. La Dafne és traductora i té una crisi sentimental. Els ocells comencen a tenir comportaments estranys, marxen o es suïciden. Aquest és el punt de partida de la darrera novel·la guanyadora del Premi Marian Vayreda, Els ocells (Empúries, 2016), el segon llibre que publica Víctor García Tur (Barcelona, 1981) després dels elogis rebuts per Twistanschauung (Premi Documenta 2008). En el seu cas, l'espera de set anys ha valgut molt la pena, perquè Els ocells reafirma un talent que empeny amb la força d'un ofici treballat a base de lectures, d'interessos i de devocions. Immersos del tot en una trama addictiva, ens preguntem què és Els ocells: una novel·la de misteri? Romàntica? Costumista? De ciència-ficció? La resposta és una lectura desacomplexada i fresca de cada gènere, fent que la novel·la ho sigui tot a la vegada, mentre els lectors ens deixem seduir per Humptey Dumpty, Peter Parker, Xesco Boix o un Cary Grant borratxo, submergits sense escapatòria en un paisatge on hi habiten subscriptors del Muy interesante, ornitòlegs de secà o caderneres que canten com Juanito Valderrama, entre moltes altres aparicions.

Natalia Tena: «A Joc de Trons m'agradaria ser reina i estar rodejada d'animals»

13 de febrer de 2016




Tot nervi, Natalia Tena arriba a l'hora acordada rodejada de Sam Apley, d'Adam Burke i d’unes quantes maletes. Li pregunto com porta això de ser una icona i esclafeix a riure. Després d’haver-la vist emergir a l'univers màgic de Harry Potter com a Nymphadora Tonks, d’haver-se fet mundialment famosa gràcies a Joc de Trons, de triomfar com a actriu del cinema d’autor a 10.000 km, o de ser part de D’acord, el curtmetratge d’Alejandro Amenábar per la campanya estival d’Estrella Damm, ara arriba a l’Acústica de Figueres amb els Molotov Jukebox, el grup on és la veu cantant i on toca l'acordió. Ella, però, amb la seva pipa electrònica als llavis, inseparable de la conversa, se’n fa creus. “Vols dir que tot això està passant?”, sembla que digui, sense deixar de tocar de peus a terra i, alhora, de viure al seu món. Però ningú no pot negar que Natalia Tena és en procés d’esdevenir un símbol que mostra una manera de triomfar, de viure i de sentir les coses. Una icona, invisible per a molts, però que contagia vitalitat i que ens transporta a un món –a imatge dels gloriosos anys noranta– en què era possible ser una estrella sense deixar de viure als marges d’allò que ens imposa la realitat o els cànons de bellesa, sempre massa rígids.

Richard Ford: «La tragèdia i la comèdia són les dues cares de la mateixa moneda»

11 de febrer de 2016


Em comenta que viu en una ciutat petita, molt propera a una gran urbs. "Sempre estic atemorit pel trànsit! M'horroritza –diu–, només tenim un semàfor. S'imagina? un semàfor a tot el poble!", i esclafeix a riure mentre ho comenta, amb aquesta mirada franca i còmplice que ho sap omplir tot. De fet, és així com Richard Ford (Mississipí, 1944), als seus 71 anys molt ben portats, ha aconseguit entrar a l'imaginari literari dels darrers temps, gràcies a aquesta afabilitat que pot venir seguida d'un terratrèmol en forma d'ironia subtil i punxeguda. Pot ser que sigui això i el seu posat –estil Clint Eastwood i sempre a l'aguait de l'impossible– el que l'ha fet un autor referencial dels temps que corren. Acaba de publicar Francament, Frank (Empúries / Anagrama), la novel·la que reprèn la seva gran creació, Frank Bascombe, encetada amb la magistral El cronista d'esports. L'incombustible Frank torna a la càrrega amb una nova dosi de dards en forma de narració espurnejant, un llibre que és format per quatre històries independents escrites sota l'impacte que va provocar la devastació de l'Huracà Sandy. Un motiu més que suficient per rescatar en Frank Bascombe del lloc on es trobava, esperant el seu moment.

Cesc Gay: «No pots anar a un rodatge a experimentar»

10 de febrer de 2016

 
Truman, la darrera pel·lícula de Cesc Gay (Barcelona, 1967), arriba a la cartellera aquest proper divendres, dia 30 d'octubre. Sòbria, emocionant i accessible, la història es centra en quatre dies de dos amics que fa uns quants anys que no es veuen, sempre acompanyats per Truman, el gos d'un d'ells. Protagonitzada per Javier Cámara i Ricardo Darín, el film és una obra colpidora, que transita de l'optimisme al trasbals, de la tristor a l'esperança sense perdre mai el nord, ni el pols, ni el to. En el punt de mira, temes que fan estremir i que donaran tema de conversa pels cinefòrums improvisats a l'exterior de la sala: com s'afronta una malaltia que comporta una mort inevitable, com combatre-la entre la immensitat de tractaments i teràpies existents, o la decisió de poder escollir el moment per acomiadar-se d'un mateix i dels grans companys que han estat part del viatge.

Agustí Bartra, poeta modern i universal

9 de febrer de 2016


Agustí Bartra (1908‒1982) és una de les figures més injustament tractades per les "lleis canòniques" de la nostra literatura. Com a poeta va edificar una obra vasta i ambiciosa, però també va ser un esplèndid narrador, un destacat crític literari, un notable memorialista –amb una extensíssima correspondència que dóna mesura a la seva vàlua intel·lectual– i un traductor amb gran olfacte i gust, especialment transcendent en el fet d'obrir la porta a la poesia nordamericana a Catalunya. D'obra profunda, original i dotada d’una gran humanitat, els seus primers textos daten dels anys vint i trenta, tot i que la seva obra va ser refundada des de l'exili, a Mèxic, on va establir-se l'any 1941 i on recull les devastadores experiències de la guerra civil i dels camps de concentració. Un exili que traça una voluntat literària ferma que el fa no tenir en compte tot allò escrit amb anterioritat. És a partir d'aleshores que Bartra esdevé un autèntic referent de les lletres catalanes moderna, un escriptor que mereix un lloc a la primera fila, just al costat de Carner, Riba, Foix, Espriu, Vinyoli, Pere Quart, Brossa o Estellés.

Donna Leon: «A les novel·les nòrdiques sembla que ningú estigui viu»

 
Donna Leon (Nova Jersey, 1942) recollia el Premi Pepe Carvalho 2016 aquest dijous, en plena celebració de la BCNegra. L'escriptora estatunidenca és tota una autoritat en la matèria, una autora respectada i estimada que, malgrat el seu origen, se sent còmoda que hagin etiquetat les seves novel·les dins de la "novel·la negra mediterrània", de la qual n'és un dels grans estendards. Després de més de trenta anys vivint a Venècia, el "gen" italià ha acabat escampant-se-li en una expressivitat molt agraïda, en la rialla franca i en la fina ironia. La cèlebre autora acaba de publicar la vint-i-cinquena entrega de les aventures de Guido Brunetti, Les aigües de l'eterna joventut (Edicions 62), una novel·la on el comissari venecià ha de resoldre un cas sense mort. A diferència dels vint-i-quatre anteriors, la víctima és una dona que viu atrapada en la ment d'una nena de set anys. "Una tragèdia colossal", assegura Leon, mentre arrufa les celles i mou els braços com si fossin aspes de molí. "A pastar fang el mite de l'eterna joventut!". I que visqui la bondat de fer-se vell i cada vegada més savi.

The revenant, una supervivència visceral

8 de febrer de 2016


Crítica publicada a NacióDigital el 08.02.2016

No ho tenia gens fàcil Alejandro González Iñárritu després de Birdman. Potser per això l'opció ha estat endinsar-se en la visceralitat d'un western ple de fúria, dotar-lo d'una plasticitat extrema, portar-lo a zones gèlides on el salvatgisme és pitjor que qualsevol de les morts imaginables. És precisament la tria de l'espai el primer dels encerts que fan d'El renacido (The revenant) una obra memorable, com també ho és confiar a Leonardo DiCaprio i Tom Hardy el duel que mou els fils. Si bé la glòria se l'emportarà el primer –els Oscar l'esperen–, cal destacar la paorosa guturalitat de John Fitzgerald, brut i convertit en un espectre més d'aquesta terra de ningú on la bogeria destrossa les ànsies dels exploradors.

Viladelsac | El sac de la qüestió o "un relat grotesc i de molt mal gust"

7 de febrer de 2016

De vegades sembla que el discurs laudatori sigui obligat en aquesta mena d'esdeveniments, però en el cas que ens ocupa, en dono fe, i cal dir-ho: en Damià Bardera és un escriptor que val molt la pena, que cal llegir, que cal gaudir amb temps i ganes, que fa de bon paladejar mentre el brogit de la "literatura" d'avui en dia segueix el seu curs –comercial, econòmic i maldestre–. Ara bé, confesso, d'entrada, que no he fet cas a l'autor. Ell volia una lectura erudita, extensa, concentrada, però crec que no cal, perquè aquesta feina ja l'ha fet l'Eudald Espluga en un pròleg que és magnífic. Un dels millors que he llegit darrerament, una peça clau per capbussar-nos en el llibre sabent tot allò de bo –i de pervers– que ho trobarem. Així doncs, jo em limitaré a parlar-vos de Viladelsac, de les bondats que hi ha, que en són moltes. Us parlaré de la meva lectura apassionada. I, sobretot, dels motius que teniu per comprar-lo i llegir-lo.

Lucia Pietrelli: «La consciència de la mort és el que ens fa tocar de peus a terra»

29 de gener de 2016


Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) és una poeta, narradora i traductora italiana que escriu en català i resideix a Mallorca. Potser sigui aquesta mixtura de circumstàncies, unida a un talent excepcional, el que provoqui que la seva veu literària faci sonar la llengua catalana d'una manera que no sabíem, amb noves formes, textures i construccions que ja l'han convertit en una de les veus més singulars dels nous autors joves. D'obra intensa i reconeguda amb diversos guardons, als sis poemaris que ha publicat s'hi han de comptar tres novel·les, la darrera de les quals, Cadenes (Edicions 62), li ha valgut el Premi Joanot Martorell 2015, un dels més prestigiosos de la literatura del país.

Pascal Plisson: "No es pot arribar a l'objectiu marcat sense esforç"

28 de gener de 2016

Entrevista publicada a NacióDigital el 27.01.2016

El documentalista francès Pascal Plisson (París, 1959) estrena nou film després del gran èxit aconseguit Camino a la escuela (Sur le chemin de l'école, 2013), César al millor documental de 2015 i un dels documentals més vistos, comentats i commovedors dels darrers anys. De nou amb protagonistes en trànsit a l'edat adulta, El gran dia (Le grand jour, 2014) es centra en la vida de quatre joves que viuen en punts molt allunyats del planeta, però els quatre amb un objectiu a complir. Nidhi (15 anys, Índia) vol ser enginyera, Deegii (11 anys, Mongòlia) vol convertir-se en contorsionista professional, Tom (19 anys, Uganda) vol ser guarda forestal i Albert (11 anys, Cuba) vol ser un gran boxejador. Personatges brillants en un context desolador que sota l'objectiu de Plisson semblen viure un procés d'hagiografia amb sobredosi d'efectes edulcorants.

The hateful eight | La vuitena simfonia tarantiniana

19 de gener de 2016

Just als crèdits inicials, la música d'Ennio Morrincone es fon amb el paisatge nevat de Wyoming, mentre una diligència s'obre camí entre una tempesta ferotge. Lentament, aprofitant les voluptuositats que ofereix el sistema panoràmic, Los odioso ocho (The hateful eight) comença marcant la pauta de tot el què s'esdevindrà a partir d'aquest moment. Agafant-ne la iconografia, però marcant distàncies amb la diligència de John Ford, la vuitena pel·lícula de Tarantino no és una road movie estirada per sis cavalls. És la recerca d'un lloc, Red Rock, que construïm des de la impossibilitat d'arribar-hi. I és, també, la peça d'un engranatge perfecte que viu en el diàleg que estableix amb tota una filmografia.

Joy | El somni americà de Jennifer Lawrence

12 de gener de 2016

David O. Russell té una tendència habitual a fer pel·lícules amb una poc dissimulada autoestima, fets des de la consciència d'agradar i, sobretot, d'agradar els grans factòtums que mouen els fils dels grans premis de la indústria. Des que va dissenyar l’encomiable The fighter (2010) fins a La gran estafa americana (2013), la seva filmografia ja no es mou ni un centímetre de l’stablishment, en una cursa que combina el gust per atraure la claca a les sales de cinema i per aconseguir el favor de la crítica més gasiva. Malgrat que, de vegades, es desdibuixa en un pastitx irregular, Rusell sap quins són els seus punts forts: l'aposta per dignificar el valor dels personatges, per mantenir un to entre una comicitat sense acudits i una vivència humanament inversemblant, i, també, per posar la càmera en llocs on mai posarien el focus aquestes majors que sempre acaben aplaudint-lo. Joy sedueix a través d’una comèdia de tocs lleugers i que vol fer-se gran en el viatge de la seva protagonista fins arribar a tocar els fruits del somni americà. Treu bona nota perquè no se li pot demanar més del que ofereix. Tot és a lloc, fins i tot aquest benintencionat intent de fer extraordinari l'ordinari, subratllant l’acció amb una banda sonora excel·lent i fent que la música marqui la pauta de l’optimisme. 

Steve Jobs

11 de gener de 2016

"Jo sóc el director d’orquestra", afirma. És així com el veiem en el retrat que Danny Boyle ha teixit gràcies a l'artesania dialèctica d'Aaron Sorkin, un Jobs (Michael Fassbender) que mou la batuta i que sap com vol que soni la partitura, amb una sensibilitat especial, fruit d’un tacticisme cerebral que evita qualsevol intent de sentimentalisme que el connecti amb la realitat. Aquests elements, posats sobre la taula en els primers deu minuts, Steve Jobs (Danny Boyle, 2015) esdevé el relat d’una desconnexió, d’una figuració, d’una realitat virtualitzada, d'una representació de nosaltres mateixos que deriva en preguntes sense resposta. Convertit en símbol, el geni inventor d'Apple és la icona d’uns temps on l’aparença és molt més cabdal que la nostra habilitat per teixir complicitats. I Sorkin ens presenta un escenari parateatral, on la lucidesa del joc de poders de la societat actual és el punt clau, tal com ja va fer a El ala oeste de la casa blanca (1999-2006) o a La red social (David Fincher, 2010). Presentada en tres actes –moments previs al llançament de productes, els anys 1984, 1988 i 1998–, compta amb l’encert de focalitzar el drama en la intimitat, de manera molt honesta i rere el teló, allà on els assumptes públics i privats es barregen amb una fluïdesa excepcional, subratllats per una banda sonora que supura 8 bits i per personatges que en donen la mesura exacta: Kate Winslet, en el paper de la fidel Joanna Hoffman, o Seth Rogen com el geni a l’ombra Steve Wozniak.

Irrational man

Avorrida i exasperant, Irrational man no és res més que una idea –més o menys suggeridora, més o menys atractiva– convertida en un motiu que la justifiqui. El farciment que acaba sent el metratge és, gairebé a la totalitat, sobrer, excepte la motivació de cometre allò tan irracional com la mort, que és, en si mateixa, l'única necessitat d'haver fet la pel·lícula, i d'explicar una història que hauria d'haver estat un curtmetratge. Ni funciona el farcit com a costumisme de la vida posh de quatre intel·lectuals amargats de la high class, ni té sentit com a exercici de radiografia del cinisme de la ment humana. Anodinament i a pinyó fix, Woody Allen patina pel seu punt fort: recobrir de contingut el no res. No sempre pot sortir bé. I entre el swing terrible de Match Point i la genialitat sositnguda de Blue Jasmine, Irrational Man es queda convertida en aquella efervescència de l'aspirina que és devorada pel got.

La promesa

6 de gener de 2016

Leconte s'atreveix a adaptar un relat, mínim i sensible, d'Stefan Zweig i no fa res per evitar una derrota sense mostrar el mínim de dignitat artística. Esmorteïda i estèril, Patrice Leconte ha abandonat qualsevol mena de vivesa, convertit en un nàufrag que viu de rèdits inversemblants en una terra de ningú. La promesa ens situa a Alemanya, 1912, abans de la Primera Guerra Mundial. Un jove d'origen humil (un risiblement asèptic Richard Madden) s'enamora de l'esposa (Rebecca Hall, un bloc de gel, malgrat els intents de salvar-ho amb ofici) del seu cap, un ric empresari (Alan Rickman, un talent abocat al no-res gràcies a la in-habilitat de Leconte). El que comença com un amor platònic d'estar per casa acaba com una història d'amor avant la lettre amb dos amants que mostren una inexistència total de passió. El resultat, per fugir de la butaca sense dilacions: una pel·lícula de guió tan obvi que fereix, tan poc versemblant que mortifica, tan feta amb desgana que ofèn. Tan vertiginosa com els efectes que produeixen els seus moviments de càmera, absurds i resignats al desastre.