Youth: La joventut com a emoció magistral

2 de març de 2016

Després de l'enorme sotragada que va provocar La grande bellezza (2013, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa), la nova obra de Paolo Sorrentino és una d’aquelles peces que s’ho juga tot a superar un record del qual no podrà allunyar-se. En aquests casos, el resultat sol ser tan injust com ho és l'acceptació d’allò que s’espera del nou film. Però, sense un personatge tan electritzant com el Jep Gambardella que va immortalitzar Toni Servillo, Youth (La juventud) se’n surt. Per què? Perquè vol ser una altra cosa, perquè ofereix una pel·lícula allunyada del precedent, però amb la mateixa essència sísmica. Lluny d'autocontemplacions, l’efecte de Youth és catàrtic i, alhora, devastador.

Sorrentino no podia arriscar-se a què fos de cap altra manera: la veritat és extremadament devastadora i hi ha emocions que fan remoure el que sembla inamovible. La història explica com Fred Ballinger, un gran director d’orquestra al llindar dels vuitanta anys, passa les vacances en un hotel dels Alps suïssos amb la seva filla i un bon amic, un director de cine que enllesteix el que ha de ser la seva darrera pel·lícula. Entre reflexions sobre allò que ha estat –i és– la vida i l’art, Fred rep un encàrrec de la Reina Isabel.

Un sentit de l’estètica privilegiat i únic

Sorrentino fa esclatar, a partir d'aquí, tot els elements que el fan posseïdor d'un sentit de l’estètica privilegiat. Bellíssims quadres, un rere l’altre, imatges que evoquen i que ens conviden a entrar al cor d’una idea, sense deixar que aquesta capacitat visual mai no acabi sent frívola o buida. En un marc d'esclats sonors, tot té un sentit i mostra un món ple de passions i de sentències que són dites per quedar-se, per sempre, amb nosaltres. Youth és emoció, un film brillant que mostra el camp erm que deixa el pas de la vida, i que mostra, amb totes les conseqüències, la possibilitat de veure-ho quan et fas vell.

Des d'un hotel amb piscina i vida coreografiada, la mirada –la nostra i la de l'autor– s'endinsa en moments propers a la màxima veritat, malgrat que els personatges siguin caricatures de traç oníric: un futbolista argentí obès que “mira el futur” quan es veu al passat; un actor famós per ser un superheroi i que espanta caracteritzat de Hitler; un budista amb el poder de levitar; una Miss Univers recautxutada i sense un pèl de beneita; una jove prostituta desorientada; Jane Fonda, feridora i decadent; i una banda sonora que és part del paisatge visual, com ho és el temps. També l'homenatge a la creació "felliniana", amb un prat ple de muses desafiants.

El repte de no fallar demostra que Sorrentino és un director que sap com s'ha de tocar el sublim, que sap prou bé que “val la pena parlar del desig, no de l’horror”, perquè fer una obra d’art té molt a veure amb el desconcert, amb la incertesa, a tots nivells. O bé, perquè “sempre torno a casa del meu pare”, com deia Novalis i com remarca aquest cinema de veritat i sobre la veritat, amb l'objectiu preciós d'arribar a entendre la felicitat que hem viscut. (Crítica publicada a NacióDigital el 21.01.2016).