The Hangover Part II | La fórmula

28 de juny de 2011

Todd Phillips coneix la fórmula, aplicada en el seu punt àlgid a The Hangover (2009) i desenvolupada amb encert a les dues obres posteriors, Due Date (2010) i aquesta The Hangover Part II (2011). La fórmula és clara i molt efectiva. No té trampes, i sí dosis d’enginy, una tirallonga de bons gags, cinisme, irreverència, història efectiva i un marc amb el mateix esquema que la primera part, amb el canvi necessari de paisatge de Las Vegas per una vistosa Bangkok, que esdevé -per mèrits propis- un personatge més de la funció. La fórmula no té secrets i és efectiva, fins i tot més enllà de la fi, com bé demostren les fotografies dels crèdits finals (sense desperdici). La fórmula és convenient seguir-la aplicant mentre continuï vigent. És cert que ha perdut frescor i ha perdut l’efecte sorpresa que contenia la primera part, però segueix sent bona, i encara -malgrat tot- funciona. És una bona fórmula que, efectivament, no ofereix res de nou, però sap fer riure. En saber-se efectiva, i coneixedora de tenir la clau d’un bon entreteniment encara no prou desgastat, el resultat és bo. Fins i tot d’allò més bo. És la fórmula, una certa manera de cuinar comèdies d’èxit. I no tothom en té, ni en sap.

Micmacs à tire-larigot, i torna al born, Jeunet

26 de juny de 2011

L’última de Jean-Pierre Jeunet arriba amb dos anys de retard respecte l’estrena oficial. El resultat és una barreja entre Delicatessen (1991) i Le fabuleux destin d’Amelie Poulain (2001), tal com el mateix autor s’ha encarregat d’esbombar per diferents mitjans cinèfils i no cinèfils. No arriba a ser veritat del tot, malgrat que Micmacs conté, efectivament, tots els ingredients del cinema 100% Jeunet, la marca de la casa d’un autor únic: fresca, sorprenent, amb punts d’autèntica i esclatant imaginació, una narrativa personalíssima, personatges desaforats, tendres ibizarres, i petites píndoles que il·luminen la història. Però potser amb molta menys intensitat del què és habitual. Possiblement per això el resultat final no arriba a l’alçada ni d’Amélie (la consolidació de l’estil) ni de Delicatessen (l’esclat impactant d’un llenguatge). Però Micmacs manté aquell deix que la fa especial i diferent a les altres cintes que malviuen a l’empara de l’etiqueta del cinema d’autor, un cinema en realitat tan poc d’autor, tan poc personal, tan poc sorprenent. Tan conservador. Micmacs és una nova -i molt superior a la mitjana- mostra d’una manera de construir històries des d’una frivolitat aparent que conté molta més substància del què sembla, encara que el que sembli sigui infantiloide i (oh, adjectiu!) naïf. Jeunet és un autor únic, que torna amb aquesta pel·lícula al credo que l’ha fet realment brillant. És únic, i també és un autor valent. Més enllà dels focs artificials de la indústria, es manté fidel a una manera d’entendre el món i a una manera de fer-ne pastitxos. De Buster Keaton al còmic. De Terry Gilliam a Tim Burton. De Harold Lloyd a la bufonada perversa. Una tornada als orígens de la seva essència autoral, una fascinació visual que va més enllà de l’anècdota referencial. Micmacs no deixa de ser una mostra d’aquest univers que ha sabut crear un cercle tan tancat, tan particular i tan fascinant.

The Tree | Cinema d'ànima honesta

6 de juny de 2011















M’agrada el cinema que ofereix The Tree (Julie Bertucelli, 2010). M’agrada que les mans de Julie Bertucelli siguin tan honestes i tan exactes. The Tree és una manera de fer cinema humà, sense concessió al devessall de llàgrima, exposat amb el ritme just. Un cinema posseïdor d’ànima, valent i sincer. Cal valor per no caure en els múltiples paranys de narrativa emotiva i girs extremadament fàcils que la història podria oferir. Però no. Cal valor per emetre un missatge real, amb arestes, punts de vista i matisos: complex com som els homes i les dones, eixut com és la vida, sincer com són els fets. Per tot això, per la exactitud del metratge, per la idoneïtat del to, per un treball fi a la direcció, pels ulls oberts de Bertucelli i, molt especialment, per una gran, grandíssima, Charlotte Gainsbourg, que cada dia es guanya un lloc d’honor al Parnàs de les grans, grandíssimes, actrius immortals del cinema. Per tot això val la pena veure The Tree. Per deixar-se de romanços.