The Man from U.N.C.L.E. | Oliva i escuradents

30 d’agost de 2015

Més estilista que narrador, Guy Ritchie demostra a The Man from U.N.C.L.E. (Operación U.N.C.L.E., 2015) que el camp de proves –de retorn milionari– de Sherlock Holmes era molt més que un joc on poder magrejar la plasticitat, la silueta de còmic, el retro i l'steampunk. De nou amb més ganes de mantenir una elogiosa elegància que de conservar el "punch" primitiu –i havent superat ja la fase del despropòsit risible– Ritchie confirma que és autor –que té mirada d'autor, sic– i fa a d'aquest retorn dels "homes d'U.N.C.L.E." una de les millors propostes per passar la inquietud pegallosa de l'estiu, per refinades, escumoses i excitantment digeribles. Entesa com una successió de peces que homenatgen la sèrie original, Bond hi és, com també hi és Hunt, Ethan Hunt, tot i que el gust per l'alenada "pulp" envaeix una imatgeria feta a base d'enaltir la retro-moda, el retro-argument i la retro-seducció del gest, no així del múscul. En tot cas, la diversió –assegurada– haurà servit per confirmar que Henry Cavill és un actor amb més registres que el d'un home petrificat en la icona d'ell mateix. I per demostrar que la diversió del blockbuster no cal que sigui barroera, que pot tenir l'elegància sofisticada d'un vestit entallat, italià i a l'ús, amb oliva i escuradents inclosos al vermut.

Sòcrates, la saviesa incorruptible

11 d’agost de 2015

En ple judici, Sòcrates confessa que l'oracle li va dir que era l'home més savi que hi havia a la Terra. Qui gosaria posar en dubte l'oracle? Qui no tindria l’ego tan gran com per deixar-se llustrar les sabates de manera ostentosa? Ell –el savi, el pensador, l’home lliure, el filòsof– no, incrèdul. Perquè la integritat i l’autocrítica són els camins que ajuden a fer persones dignes del tresor de la democràcia. Amb aquesta escena, Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano, en el marc del Grec 2015, posa en evidència que la perdició del filòsof grec va ser, precisament, la gosadia. En una societat que defuig del pensament propi, en una comunitat on la major part dels éssers viuen refugiats en grisos anodins, Sòcrates va lluitar per fugir del terme mig, fent de l'interrogant la seva raó de viure. Però combatre la ignorància el va portar a cometre l'error de ser "arrogant", tal com ell mateix explica, poc abans de morir.
 

Inside out | El quid fundacional

10 d’agost de 2015

L'ordre monolític de la vida adulta, les penes i alegries, els drames personals i les misèries de fer-se gran. Tot això hauria de ser la matèria primera de l'educació sentimental dels nens, una cosa que Pixar porta provant de dibuixar des de fa dues dècades a través d'un discurs honest. El primer gran touch down va ser la vida en set minuts d'Up, massa obscena per a tant d'esglai de realitat. Més tard, el segon: les joguines de Toy story 3 s'abracen conscients que han de morir plegats, a l'abocador incendiari que és, diguem-ho clar, aquest teatre per on ens passegem. Dos punts que marquen una preciosa pirueta metacinematogràfica. Anys després, aconseguida l'aprovació dels personatges fundacionals, i demostrant que l'esperit segueix viu, Inside out explora, a fons, el quid fundacional: no hi ha vida sense dolor. Arribant al moll de l'os, la pel·lícula funciona com un viatge a l'essència mateixa de Pixar, i de la connexió amb el cinema. Som records que s'esfondren –els primordials, però també els altres– i som feliços si hem sabut d'on ve cada tall que ens obre un abisme. La resta, pur espectacle monumental que fa que una història mínima contingui el secret que ens empeny a veure cinema, que ens empenys a viure, cependant. L'impacte de saber que hi pot haver alegria, malgrat que ja haguem entès que el camí no té retorn.

Mission: Impossible 5 | La vigència de l'escapisme

7 d’agost de 2015

Cinc pel·lícules després –i havent passat ja 19 anys des que Brian de Palma va revaloritzar la sèrie de finals dels 60– la necessitat d’allargassar una franquícia només pot mesurar-se per la passió amb què ens explica una història ja sabuda. Des d’aquesta premissa, el que ens ofereix Missió: Impossible. Nació secreta no és res més que l’assumpció d’una marca pròpia, d’una manera d’entendre el cinema, i d’un claim que sempre ens fa tenir ganes de saber què vindrà després. Ens és ben igual si coneixem quina mena de trampes inclourà, perquè la convenció del thriller viurà entre el respecte i la convulsió, entre la meravella d’oferir, sempre, alguna cosa més.

Totes les incògnites del mite de Carmen

6 d’agost de 2015

Parlar del mite de Carmen és fer-ho dels símbols de la feminitat occidental: una dona alliberada, segura, seductora, independent, temptadora i decidida. Immortal gràcies a Georges Bizet –Carmen és l'òpera francesa mes representada i popular de tots els temps–, les lectures simbòliques segueix mantenint-la viva, creant debat al voltant d'una figura que encara mostra, però, algunes incògnites sense resoldre. Una bona mostra n’és 4 Carmen, l’espectacle que s’ha estrenat aquest dimecres al Festival Castell de Peralada, una coproducció del propi certamen i d'Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC). Diversos dramaturgs i músics n’han rellegit el llegat amb la intenció d'esbrinar qui és aquest mite en realitat: una dona que encarna la passió i torna bojos als homes, una ànima lliure a qui li agrada jugar, una víctima de la violència masclista o una gitana pària que desafia l'statu quo?

Avengers: Age of Ultron (2015) | La part transcendental

1 d’agost de 2015

Entesa com una successió de caos, cops i escenes de transició cap a tot allò que ha d'esdevenir-se (aka Civil War), la segona part dels Avengers és allò que oferia la primera, però amb un tel de seriositat. El tall del muntador, inefable, no només elimina algunes brometes que no calien, sinó que passa pel boc gros la humanitat de la persona-darrere-l'heroi per centrar-se en la part transcendental del món a punt d'explosionar. Tot plegat fa que el remolí sigui indeturable, amb un Ultron passat de pretenciós i afectat, amb alguns defectes –encara– d'empatia flagrant (Bruce Banner i Natalia Romanova, us necessitem!) i amb una lleu comissura als llavis (Vision, a l'aparato). Poc marge per la mística, i molta maniobra per a l'aterratge. Si bé The Avengers (Joss Whedon, 2012) era un pla perfecte, The Avengers 2. The age of Ultron és la relectura de la pausa, la maduresa del gran cop. No serà com la primera vegada, però la satisfacció serà, asseguren, molt més profitosa.