Albert Forns | «La novel·la és la cursa de fons i la poesia és velocitat i impacte»

31 de març de 2013

Albert Forns (Granollers, 1980) té un talent que havia d’esclatar. Voraç, implacable i apassionat, tal com ha deixat escrit des de fa una bona pila d'anys als blogs on viu i es mostra. Lluminós i contagiós, amb discurs impertorbable i una mirada àmplia. Com cal que sigui la bona literatura, com són alguns dels autors que llegeix i que el sacsegen. D’una volada, i com aquell qui no vol la cosa, ha actualitzat i ha passat pel turmix de la modernitat i de l’hiperenllaç la manera de fer de Josep Pla, el periodisme literari gonzo i l’humor foteta. Fa gràcia pensar que, quatre anys enrere, mirava El misteri de l’amor (Empúries, 2008), la novel·la de Joan Miquel Oliver, i pensava com li agradaria que li publiquessin un llibre així, en aquella editorial, amb aquell tacte, amb el mateix format. Un temps després, aquí el tenim, et voilà , a la mateixa col·lecció que «el déu de Mallorca», a la mateixa que Marina Espasa, a la mateixa que aposta per una veu que ha sabut sacsejar, d’entrada, els membres del jurat del premi Documenta i, des de fa pocs dies, també els lectors. A més, Albert Forns, publica per partida doble, ja que també presenta el poemari Ultracolors .

Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda: «L'art ens ha d'acostar a l'essència de les coses»

30 de març de 2013

Poesia, bona literatura, un grapat de dèries i una gran química. Això mostra Infinita la carícia que ha de venir, un recital que volta arreu del país i que aquest mateix dijous arriba a Granollers per mostrar-nos dues de les veus més singulars i sorprenents del panorama poètic català, Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda. Parella artística i poètica, també viuen l’aventura d’engengar nous i engrescadors projectes com ara Blowing Buffalo, una empresa que focalitza els seus serveis en la comunicació i la gestió d'esdeveniments i programacions culturals. Un gran projecte vital que compta amb el motor de l’entusiasme, la passió i l’alegria. "Per molt que les notícies diguin el contrari, nosaltres hem decidit que aquest 2013 serà genial i Blowing Buffalo és una mostra d'això, i de què un pot aconseguir allò que vulgui, si s'ho proposa de cor i hi dedica tot l'amor i l'esforç que necessiti el projecte".

Els últims dies

28 de març de 2013

A Carriers (Infectados, 2009) no hi havia tan pressupost -l'impacte és bestial-, no hi havia tantes pretensions, potser tampoc tantes expectatives. Però hi havia ganes de ser, que no és pas poca cosa en un món que devora directors i promeses amb la celeritat d'un raig fulminant. A Los últimos días (David i Álex Pastor, 2013) hi ha de tot i més, a partir del germen viral que ja bategava a la seva primera pel·lícula, però no hi ha aquestes ganes. El mateix batec, però distint embolcall, amb la sensació, abrupta, de veure un curt allargassat artificiosament. En aquest sentit, La ruta natural (2004) era una petita obra mestra, una joia hipnòtica i fascinant. Carriers apuntava una veu. La tercera temptativa havia de ser la mostra autèntica d'aquesta veu, d'un estil, d'un món apocalíptic que ningú més ha de ser capaç de mostrar. Ofici, gust i una planificació brillant ja se suposaven. De la mateixa manera com són memorables els paisatges d'aquesta Barcelona desterrada de la seva ànima. No s'esperava, però, que el film contagiés un tedi anguniós, i que s'aprofités d'un bon grapat de llocs comuns per cosir una història poc sorprenent. Encara hi ha temps, però, per a una propera escena de ressorgiment, com -diguem-ne- el pas d'una nova generació que no té pànic, que surt a la superfície verge, ressuscitada. I que torna a començar de zero.

Los amantes pasajeros | La descompressió asèptica

27 de març de 2013

Un discurs estètic –i ètic– tan exacerbant, minuciós i aspre com el de Los abrazos rotos (2009) i La piel que habito (2011) –dues de les millors obres del darrer Pedro Almodóvar, aquell que ha acabat per ser precís, tallant i clarificador des d'una mirada compungida i freda–, necessitava, per força, una descompressió innòcua, una idea que sobrevolés un ofici i una marca ineludible i que permetés fugir del monstre que és devorat pel seu propi discurs. El gir, com és evident, crea un mareig sostingut. I constata que l'entremès que és Los amantes pasajeros (2013) no podrà alliberar-se mai de l'etiqueta de ser un fillastre lleuger i pretensiosament buit, amb una aroma massa allunyada del pastitx pop que volia ser. Un producte que no pot ser modern – i mordaç– perquè encara no ha pogut esquarterar els seus propis mites. Amb tot, Los amantes pasajeros no pot deslligar-se d’un recorregut que mostra les referències assimilades per l’autor manxec com a motor grotesc de la seva pròpia veu. I és, també, el descans lògic d’un refinament formal iniciat amb Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), pel·lícula-baula que apuntava una perfecció que ha acabat per substituir la intuïció. Així n’ha estat, des de llavors, el trajecte: una pèrdua de lluminositat, de guerrilla i de vibrant brutícia en favor de saviesa i d’un ofici brillant i inqüestionable. Justament aquí rau l’error de la comèdia. L’Almodóvar de l’ara no pot desempallegar-se d’una fredor formal que el fa ser asèptic en l’únic intent en aquests darrers 20 anys per resultar fresc.

Beach House | Una pluja constant

21 de març de 2013

Mesuradament impecables. Sense romanços i de cara al gra, però sense perdre mai els nervis. Així es van presentar Beach House a l’Apolo en el concert del darrer 13 de març. Absolutament serens, amb les regnes d’allò que estava passant, amb una tirallonga d’èxits que van fer pujar l’ambient de la sala barcelonina en un in crescendo pràcticament místic, gairebé hipnòtic, ple d’una força continguda que saps que, tard o d’hora, t’esclatarà als nassos… i que serà massa tard. I així va ser, des de l’explosió inicial de Wild fins a Irene: un concert afilat que feia ferida. Net, precís, amb un boirós i compacte gruix sonor que es podia tocar amb els dits. Un pop per a somiar, com en diuen i tal com perceps quan les notes sonen insistents, virals i colpejadores. Quan passa que les melodies t’entren i et burxen des de dins, en ple èxtasi.

Submarine | El «coolisme» atribolat i altres dèries

18 de març de 2013

Richard Ayoade s'estrena com a director amb Submarine, un híbrid entre un munt de referències clàssiques (indissimulats, Truffaut i Godard) i contemporànies (inevitable, Wes Anderson) que es basa en la novel·la homònima de Joe Dunthorne, publicada l'any 2008. Amb tot això, al rostre d'un esbalaït Oliver Tate s'hi projecten les ombres deformades d'Amélie, Antoine Doiniel, els Tenenbaum i una llarga corrua de mostres d'allò que en podríem dir un cert «coolismeatribolat». L'estètica guanya, no hi ha dubte. Però que el flaix de l'indie frívol no faci que en quedin soterrats els mèrits d’Ayoade, un debutant amb bona punteria i que sap quin és el camí per construir ambients propicis i íntims, per dominar el tempo amb solvència, per demostrar argúcies de bona estructura narrativa, per oferir emocions sostingudes i no gaire carregoses, i per harmonitzar amb èxit el fet de voler aparentar i amb el d'explicar alguna cosa amb sentit. Allò que s'explica, a més, fa que tot camini sense entrebancs, tot fent que s'evidenciï, de manera versemblant a l'expressió de Craig Roberts, la certesa que ser jove és un exercici amb un dolor implícit que s'eternitza per sempre. El llacet és posat per una excel·lent banda sonora, obra d’Alex Turner-líder dels Arctic Monkeys-, que subratlla amb emoció el respir dels detalls. No demaneu més, de moment.

Albert Pla | De manifestació

12 de març de 2013

La recent mort d’Stephane Hessel m’ha fet pensar, de nou, en tot aquest aiguabarreig d’inquietuds i malestars que genera la situació mundial. El diplomàtic alemany, autor d’Indignez-vous! (Indigneu-vos!), ens explicava que ja no hi ha líders i que cal esborrar-los en el batec dels canvis de la nova era. De la proclama de la mobilització activa, a l’actitud de crida. Del «J’acusse» d’Emile Zola, a l’assumpció d’una justícia més acurada. Del «no passaran», a tot tipus de manifestacions, cada vegada més multitudinàries, cada vegada més indignades i abrandades.

Genís Sinca: «Vivim en una doble moral que m'interessava molt retratar»

10 de març de 2013

Genís Sinca (Manresa, 1970) arriba encorbatat, però sense lligar del tot el nus i amb el darrer botó de la camisa encara per cordar. Impecable, però amb un somriure murri. Educat, però també punyent quan cal, sense pèls a la llengua. Té ganes de parlar, però també sap escoltar. Porta molts anys en aquest món de les lletres, però aquesta és la primera novel·la de ficció que publica. Una família exemplar (Destino, 2013) acaba de guanyar el 45è premi Josep Pla i serà un dels èxits de la temporada, no en tingueu cap dubte. Els ingredients hi són: una molt bona història, grans personatges i, sobretot, bona mà per controlar el temps, el ritme i l’ansietat lectora. "És una història de maldat que traça alguns paral·lelismes amb la vida real". Si la comenceu, no la podreu deixar. 

Terrícola s'estrena en públic

9 de març de 2013

Després d'uns dies voltant per la xarxa i fent soroll, Terrícola s'estrena en públic aquest dissabte a les set de la tarda, a la llibreria la Gralla de Granollers. Hi haurà plaquettes, els editors poc entenimentats, els tres poetes magnífics, convidats d'excepció i moltes ganes d'escampar versos. Entre en Carles Hac Mor, la Meritxell Nus, en Jordi Valls, en Lluís Calvo, la Laia Noguera i un servidor intentarem explicar què és Terrícola, quina ànima hi batega, per què neix i què la fa ser tal com és. Versos que s'escampen, que romanen i que també tenen vida més enllà de la lectura, si el lector ho vol. Es planten, i brollen. Oh! Heu de venir! (i demà diumenge, de vermut poètic a Ca la Samsona, Manresa).


L’orgull melòdic de Javier Álvarez i Alejandro Martínez

5 de març de 2013

Javier Álvarez conserva, per molts anys que passin, aquell magnetisme ingenu que el va fer una de les veus més destacades de la nova cançó d’autor espanyola dels anys noranta. De tota aquella força que volia regenerar un gènere caduc, potser ell era qui presentava una proposta més desmarcada dels cànons de la cantautoria clàssica, amb referències latents com ara Michael Jackson o el pop eurovisiu d’Abba. Dues dècades després, lluny de la voràgine d’aquells temps, de l’angoixa, del silenci i de la resurrecció, la cosa no només segueix mantenint el batec de la seducció, sinó que augmenta la distància amb aquella cantautoria a la qual Álvarez ha sabut seguir esquivant. A la seva veu dúctil i fràgil, ara hi hem de sumar molts més ressons que l’apropen, encara més, a les meravelles del pop melòdic. Retops que fan de les seves cançons uns artefactes que escalfen l’intel·lecte des de l’afectació divertida de privar-se de transcendència.