Roc Casagran i Anna Ballbona

29 d’abril de 2011

Versos Lliures 2011 #2. Segon recital dels Versos Lliures de 2011, i pocs -o bé fugissers- bons auguris abans de començar: la pluja va fer acte de presència (la pluja no sap ploure digué la cançó) i tot va esdevenir amb retard. A raig, el mal temps semblava presagiar un recital amb poc escalf. S’equivocaven els presagis, tan escardalencs i tan covards. Poc després de dos quarts de nou, l’Esquerda va començar a rebre gent. Gent que volia sentir en Roc, gent que volia sentir l’Anna. Gent que ja sap que hi ha un aixopluc pels versos cada dijous a les entranyes del Granollers que malda per bellugar-se. Gent amb orelles afilades, amb ulls inquiets, amb mans que dibuixen goig i incerteses. El recital, després del ‘xàfec de versos’ -com bé va apuntar l’Anna quan tots ens oloràvem un mal tanto, errat del tot- va ser de primera. En Roc deia versos d’amor i de guerra, atòmics, concisos, atàvics i afilats com els coltells que vol empunyar tot bon poeta. Ell ho és. La torna de l’Anna li confegia un to irònic i foteta, molt i molt necessari a la Poesia, així, escrit majestàticament, amb la P. Una veu que té molt a dir encara i que connecta la poesia amb allò més modern de l’ésser mitjà d’un país com el nostre: la incredulitat. Gran jornada de la poesia del Vallès. Estranyats encara per un fet que no hauria de ser notori, els dos vallesos van unir les veus i van fer dels tres turons un mapa gegantí i ple d’intencions, petit també en el detall de la revolta de les paraules, de les converses de tren, les cartes a tals i moltes altres coses, senzilles com un inventari. Ai las. Molls, humits, i somrients, al cap i a la fi. I Binifadet. Gairebé perfecte, podríem dir-ne.

Source code | Mateixos problemes, diferents cares

22 d’abril de 2011

Després d’haver vist a Sitges l’esplèndida i minúscula MoonDuncan Jones apareixia amb tots els honors en la llista de noms a tenir en compte a la llampant i personalíssima llibreta d’imperdibles, inefables i herois. La seva segona pel·lícula cridava a la ingesta, amb unes ànsies immenses. La sensació és de ‘déja vu’ per partida doble. En primer lloc, per l'afició crematística de la trama. En segon lloc, per una reiteració d’obsessions allargassades com un xiclet des de l'espurna de Moon: segones oportunitats, experimentació, exèrcit i múltiples personalitats, totes elles tan diferents i tan semblants. Pel·lícula que, si no fos per la presumible –i esperada, encara– futura i llampant carrera del seu director, es perdria en l’oceà de tantes i tantes estrenes anuals de bella factura, bon ritme i bona pulsió cinematogràfica. I la sensació que a la Lluna s’hi estava millor, Mr. Jones. Encara és a temps de tornar-hi, de talent n’hi sobra.

Joan Duran i Maria Cabrera

16 d’abril de 2011

Versos Lliures 2011 #1. Després d’una jornada inaugural que va dallar la nit com el crit de Joan Vinyoli, el cicle dels Versos Lliures va estrenar-se amb tots els ets i uts el dijous 14 d’abril, en una primera cita poètica que va recollir l’essència primigènia del cicle, amb el baf dels mots i nuesa dels poetes, volgudament públics sense artifici ni afegitons. Paraula i mots. L’estat pur d’aquest instant no podia tenir un millor inici, amb dos dels autors que han anat configurant amb la seva obra una personalitat pròpia i intransferible en el marc de la jove poesia catalana de l’actualitat. Dos poetes que requereixen de l’atenció d’un públic que ha de ser lleial, còmplice de vides furtives i de mons aixecats amb torres d’ivori, construccions poc penetrables, però que parlen del fang que trepitgem, de les misèries que ens sotraguen i de les vides que tots, alguna vegada, hem perdut i hem guanyat. Joan Duran va repassar, entre d’altres, poemes de Natural Delit i de Domèstica Veritat, els seus dos darrers llibres publicats, dues fites d’alta càrrega evocativa i gran força lírica. Maria Cabrera va llençar-se al buit amb un repertori farcit d’aquells poemes nous i antics, que han anat poblant els seus recitals i els seus llibres amb una mirada gèlida i commovedora. ‘L’amor et put a tija de burriac’ i ‘Crema Troia’. Encara no ho sabíeu?

Queda inaugurat el cicle dels Versos Lliures 2011

13 d’abril de 2011

El cicle de poesia dels Versos Lliures té dues divises. Una, l'aposta irrenunciable per la qualitat d'uns autors i autores que s'obren camí amb passes fermes en el mapamundi de la literatura (espasmòdica i estimada literatura) catalana. La segona, les ganes de mostrar i empènyer les noves veus d'aquesta escena. Veus brillants o greus, amb timbre o somortes, afòniques, guturals o llampants. Un mostrari d'això que es cou en un país menut que malda per fer-se un xic més gran. Fins ara, en aquestes dues anteriors edicions, el cicle ha acollit noms innegables, i ha fet visible totes aquestes veus que tenen realment coses a dir. Per això, la jornada inaugural d'aquest 2011 ha volgut esdevenir, novament, en un humil escenari que servís de traca per les cinc jornades següents. Que mostrés i ensenyés, que fos vitamínic, i que ocupés de manera molt intensa cinc hores de i amb la poesia. A les set, Enric Juste presentava el Metrònom Ferrater, un documental esplèndid, de factura precisa i contingut excel·lentment travat, que val molt la pena de veure per comprendre i estimar, encara un xic més, el que podria ser el millor i més complet poeta català del segle XX. Després del visionat, un sopar de de germanor poètica, obert a tots i a tothom, per rematar amb un concert disfressat de recital amb Josep Pedrals i Albert Sagrera, amb cançons dites, poemes cantats, versos recitats, i molts acords. L'Esquerda, plena a vessar, va redescobrir el talent escènic de Josep Pedrals -present ja en la jornada inaugural del primer any del cicle-, sempre atent, sempre a punt per a sorprendre, sempre amb ganes de dir, fer, tocar, declamar, assenyalar. Sagrera l'acompanyava de manera eficaç i subratllava allò que el magí del poeta dictava, en un espectacle únic i singular que va fer les delícies dels nombrosos assistents. Al final, després del deliri escènic, la disbauxa del micro obert, on tothom va poder dir la seva i va acostar-nos, de manera directa, un tros de poesia. Sí, a Granollers alguna cosa es belluga.