Marc Romera i Ester Andorrà: «Sigui el títol que sigui, fem un seguiment exhaustiu del llibre»

24 de desembre de 2012

"La intenció inicial de LaBreu era fer una col·lecció de poesia, amb llibres ben fets, on el disseny fos important". Així de simple va ser la idea fundacional, i així han arribat a publicar, de moment, quaranta títols de poesia a la col·lecció Alabatre. LaBreu Edicions sembla que porti al món editorial català tota la vida. Però, en realitat, no fa pas gaire que va irrompre, amb convicció i amb personalitat, a l'escenari de les lletres del país. En tot aquest breu espai de temps, l'editorial no ha parat de créixer i d'ampliar el catàleg, amb molta feina feta i amb un respecte guanyat a base d’apostes atrevides i de molt de nas pels nous talents. Marc Romera i Ester Andorrà són els responsables directes d'aquest petit èxit, els dos editors que han vessat hores i molt de temps en un projecte professional que ha acabat esdevenint, també, un projecte de vida.

Àngels Marzo i el vitalisme desesperat

23 de desembre de 2012

És de Caldes de Montbui, poble on va néixer fa 34 anys i d'on va decidir marxar-ne als 18. Lleida havia de ser un lloc d’impàs per l'Àngels Marzo, el lloc on havia d'estudiar Filologia Hispànica. Però ara és la seva llar, i Lleida li agrada. "És una ciutat petita que ofereix pràcticament tots els serveis d'una ciutat gran. I, per a mi, Lleida té una gran virtut: és un d'aquells llocs on el temps es queda com aturat, on tens la sensació que mai no hi ha pressa". I, potser sí, que l’Àngels també ha après a fer que el temps s’aturi, com s’aturarà per uns instants en aquesta conversa que mantenim sobre la poesia, sobre el trànsit de lectora a escriptora i sobre el premi Màrius Torres que acaba de guanyar.

La mort d'Espanya

22 de desembre de 2012

Espanya ha mort. De fet, va morir fa una pila d’anys, just quan Barcelona va caure després d’un setge de 13 mesos. Llarg, dolorós i irracional. Així ens ho va explicar Albert Sánchez Piñol en la visita que va fer a Granollers aquest divendres, en un Espai Gralla ple a vessar de gent i de lectors que volien saber els perquès d’aquesta gran novel·la que és Victus. I no va decebre, va saber argumentar totes les raons, les motivacions i el procés d’una història que explica l'entelèquia de la 'catalanitat' com ningú no ho havia fet. Amb precisió, sense autocomplaença i amb una ànima documentada i rigorosa. Amb la contundència dels fets.

El doll del temps

18 de desembre de 2012

Article de Laia Noguera sobre Temporari, publicat a la revista "The Barcelona Review" el gener de 2008.

En el magma rotund on existeix el cos viu que és una persona, la supervivència intel·lectual és impossible si no hi ha una categorització que posi límits i preses al corrent que flueix. El nostre món és un artifici verinós i necessari alhora. No podem deseixir-nos del temps, que és inexistent per ell mateix, ni de les estructures de sentit que ens permeten respirar mínimament en el naufragi.


Temporari | Temps subjectiu i desencís

16 de desembre de 2012

Assaig sobre el llibre Temporari a càrrec de Jordi Julià, aparegut al llibre d'assaig Dietari de lectures.

TEMPS SUBJECTIU I DESENCÍS

Bàsicament, hi ha dos procediments generals que segueixen els poetes a l’hora d’escriure i compondre un llibre de poesia. El primer consisteix en anar escrivint poemes i que un volum correspongui a tots aquells textos que s’han elaborat en un lapse concret de temps. De tal manera que aquesta fórmula és la que dóna com a resultat un recull de poemes que, si se saben organitzar amb gràcia i enginy, un cop es tenen tots davant, poden conformar una unitat. El segon camí no és altre que el d’imposar-se un esquema, un incentiu compositiu, un límit general del qual cada poema que s’escriu és una baula sense la qual tota la cadena lírica quedaria trencada. Per tant, doncs, en aquest segon procés compositiu és el projecte el que preexisteix als poemes concrets que el poeta anirà elaborant amb posterioritat. Quan s’adopta la primera forma de composició, aquesta és molt més atzarosa i oberta, i tot i els avantatges que comporta ¾poder escriure del que es vulgui i amb les formes més capricioses¾ es corre el risc de la dispersió i l’heterogeneïtat, d’acabar elaborant un volum que quedi justificat pels incontrolables impulsos vitals i imaginatius del poeta. És una cohesió externa, per tant, la que unifica el volum, i la seva coherència depèn més d’una continuada actitud moral i imaginativa del creador que no pas dels vincles textuals de les diferents peces líriques que l’integren. Davant de la segona estratègia compositiva, l’atzar queda reduït a l’estímul que ha d’inspirar vida a una peça concreta que ha d’encaixar en la planificació estructural. En aquest segon cas, per bé que no pot escriure del que li vingui de gust ni amb una mètrica canviant que se li va acudint a cada pas, el poeta es troba orientat i condicionat i no pot sortir-se dels límits que s’ha imposat; però, per comptes de ser uns grillons que li impedeixen moure’s, aquestes formes o esquemes es converteixen en un autèntic esperó creatiu, en la xarxa de seguretat que té el funambulista sota els seus peus, i que li permet aventurar-se sense por per la corda fluixa de la seva imaginació i del dir poètic. Evidentment, la tercera fórmula compositiva d’un llibre de poemes té un caràcter mixt, i consisteix en la combinació d’aquests dos plantejaments que s’acaben d’apuntar, sense deixar d’oblidar que no importa quin hagi estat el principi de catalització que hagi homogeneïtzat el conjunt.


Els llops | A la lluna plena

Crítica de Francesco Ardolino sobre Els llops apareguda a la Revista Caràcters.

«Tot sembla el cos mateix de l’aire», diu el poema que precedeix la pièce conclusiva d'aquest llibre de triple autoria, i sembla el resum d'una poètica compartida. És fàcil cercar-ne la correspondència amb la frase que Marshall Berman reprèn de Marx («all that is solid melts into air») amb l’intent de proposar una concepció holística de la vida moderna. Però el vers extret d’Els llops assenyala, més aviat, el resultat d'una experiència poètica fonamentada en una fusió de veus que intenten precipitar-se, químicament, o entrellaçar-se, filosòficament, per passar el llindar de la indistinció pànica. «Ni tu, ni jo / nosaltres» és la proclama que ressalta a la composició final, i que continua amb una parella de verbs, «existim / i dissimulem», units per una conjunció que, de fet, suplanta un ergo cartesià. Si tornem a llegir à rebours tot el llibre, ens adonarem que en aquestes formulacions rau el procés de construcció d'un «tu» predestinat al fracàs, atès que ja ha perdut la consistència de subjecte: «T'agafes a l'ofec que et xucla, / però ara ja no ets tu». No es tracta, llavors, del plantejament d’un diàleg in absentia (com Montale a Xènia, quan pretén comunicar amb la muller morta), sinó d'una declaració de fe incondicional en el llenguatge. Ara bé, només un treball de miniaturistes de l’expressió podria dotar de configuració i sentit un experiment literari que pretén heure-se-les amb les dificultats combinatòries i, alhora, oferir un resultat que no es limiti al lluïment de les habilitats estilístiques dels seus participants.

Els Llops | Rizoma

15 de desembre de 2012

Crítica de Pere Ballart sobre Els Llops apareguda al Suplement de Cultura del Diari Avui el 23 de maig de 2009

Un dels nostres poetes més inconformistes, Víctor Sunyol, va publicar el 2005 el singular Stabat, resultat d’un experiment fascinant sobre la multiplicació poètica del sentit: en estats superposats, hi feia dialogar la veu medieval de Giacopone da Todi amb les pròpies glosses en vers i prosa, en una dispersió sobre la pàgina que acarava il·limitadament paraules i conceptes. Com va escriure Joan-Elies Adell, l’obra anava més enllà de les possibilitats del llibre imprès i per estructura semblava demanar un format electrònic, d’hipervincles que en connectessin les múltiples simetries. Que per sort no va ser aquella una aventura aïllada i sense continuïtat ho prova ara l’aparició d’Els Llops, una obra composta a sis mans per tres poetes ben joves, però d’una projecció prometedora, com són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.