The Jayhawks | Abanderats de la nostàlgia feliç

29 de setembre de 2012

L’ambient que es respira a la Sala Apolo abans del concert de The Jayhawks és d’un cert regust d’última oportunitat, de comiat d’una de les millors bandes americanes dels 90. Aquella dècada, que els va amagar rere l’èxit d’altres fogonades molt més sorolloses, va significar el seu clímax artístic, subratllat amb dos discos absolutament brillants com són Hollywood Town Hall (1992) i Tomorrow The Green Grass (1995). Poc després, Mark Olson abandonava el grup i Gary Louris intentava caminar per nous camins sonors amb una banda que anava fent tombs fins a la reunió, el 2008, dels dos caps creatius. El resultat, uns quants concerts i un esperat disc amb la formació original, Mockingbird Time (2011), ni de bon tros una obra memorable. Tot i això, sí que és un disc amb l'empremta de la seva manera de fer música: melodies boniques, tornades d’aire de camp americà, segones veus que busquen l’encaix i el troben sense-saber-ben-bé-per-què, amb Big Star, Neil Young, Dylan, The Byrds o Golden Smog al paisatge de fons.

Anna Ballbona: «Als versos de 'Conill de gàbia' la ironia té més mala llet»

27 de setembre de 2012

Quatre anys després d'un debut esclatant i de títol sorprenent, La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller 2008), Anna Ballbona torna a l’aparador poètic del país amb Conill de gàbia, el seu segon llibre, publicat per LaBreu Edicions. De portada taronja, de disseny fi, d’elaboració minuciosa i pacient, amb uns poemes que han estat esmolats amb decisió i sense pressa. La fogonada que va suposar el seu debut literari ha deixat pas a més reflexió, a sospesar cada vers i a tenir una intenció ben clara des del moment de la primera espurna. "Amb la perspectiva del temps, t’adones que al primer llibre hi abocaves tot el teu univers, tal com raja. Ara mantens aquest univers, però és més canalitzat i ordenat, i tens la voluntat de dir coses". (La fotografia que il·lustra aquest post és propietat de LaBreu Edicions)


Love of Lesbian | Relat de tristesa vitalista

24 de setembre de 2012

Love of Lesbian són en aquell moment en el qual ja no hi ha passos enrere, ni tampoc salts al buit. Tot sembla un regal que s'afegeix al calaix de la col·lecció de conquestes. Tot. L'expectació, la multitud, l'ambient, l'amor cec. Tot, la gent que s'abraona a un pessic d'espai de les immediacions de l'Antiga Fàbrica de la Damm, l'ansietat que s'olora en l'instant previ d'una actuació, la providència de hits que sonaran un rere l'altre, la consistència d'una carrera sòlida i treballada a cop de paciència. Minuts abans de les vuit del vespre -l'hora i el lloc ideal per constatar la magnitud d'aquesta certesa invertebrada-, les immediacions de l'escenari -i encara més enllà- ja són tal com havien de ser: plenes d'una parròquia entregada i molt, molt nombrosa.

Frederic Roda: «Sempre he estat un gran defensor del teatre vinculat a la literatura»

20 de setembre de 2012

Frederic Roda és un gat vell de l'escena, un mestre dels teatres petits i dels espais imaginatius. De família d'artistes i de fonda tradició teatral, en Frederic sempre ha tingut una especial relació amb les lletres, tal com demostra una carrera com a director plena de picades d'ullet a la poesia, plena d'adaptacions de textos de grans autors literaris. Sempre amb l'entusiasme de dir bé el vers, d'adaptar-lo, de fer del teatre un espai on passin coses. "Sóc un gran defensor del teatre vinculat a la literatura. M'encanta el teatre de text. Una frase ben dita al damunt d’un escenari suggereix tants mons com espectadors hi ha a la sala".


La Fàbrica de les Arts de Roca Umbert, «un espai sense equivalent en tot Europa»

17 de setembre de 2012

Teresa Llobet Illa (Granollers, 1959), directora de Roca Umbert, confessa que tenia una sola premissa al cap quan li van encarregar la direcció de la Fàbrica de les Arts: "tenir l’antena ben desplegada". Amb aquest bon desig va començar l'aventura i així diu que s'enfronta, encara, al dia a dia d'una feina que li agrada i on vol seguir tenint les mateixes ganes d'escoltar de sempre. La trajectòria al capdavant de la gestió de l’Associació Cultural de Granollers es va convertir en el millor aval per tal d'esdevenir el cap visible de la Fàbrica de les Arts, a Roca Umbert, un dels espais que més recels i controvèrsies ha creat entre la ciutadania degut a una indefinició fefaent i a no tenir un rumb fix. Però, tal com confessa la pròpia Teresa, la grandesa del projecte és precisament aquí: en la virtut d’adaptar-se i "de saber rectificar el camí traçat".


Adrià Freijo: «M'agradaria poder viure de la dramatúrgia i dirigir el meu teatre»

13 de setembre de 2012

Aquesta entrevista no ensenya moltes de les coses que de debò haurien de ser visibles i que la concisió d’un moment fan tan difícil d'ensenyar. Són aquelles coses que són fora d’objectiu, que es belluguen i que diuen molt més que les paraules. Potser per això a l’Adrià Freijo Guirado (Granollers, 1992) li agrada, i tant, el teatre. Tot ell és pur teatre, tot ell sencer. S’escriu a sobre, inventa mons sense adonar-se'n, porta clavada ben endins la dèria d’explicar coses. Per això, potser, sempre sempre té ganes de comunicar-se i de no perdre el somriure. I això que, a casa, no existeix cap antecedent en la matèria. "M’agrada escriure i dirigir teatre, més que no pas actuar. Escriure em ve de sempre, és innat i gaudeixo moltíssim". I és el primer que penses quan el tens davant i pots parlar-hi. Aquest proper dimecres, dia 19 de setembre, representarà Velando a Julio al Teatre de Ponent, una obra que interpreta, que ha escrit i que també ha dirigit.


De Granollers al somni d'un país en llibertat

12 de setembre de 2012

Passaven pocs minuts de les tres i ja hi havia pressa. Pràcticament, ni temps per a les postres. La família s'organitza segons les diferents vies d'anada a Barcelona: que si jo marxo a les 15h amb el bus de l'Assembla, que si nosaltres hem quedat per anar amb tren, que si ja has parlat amb la tieta, que diu que també vol venir. Converses més pròpies d'altra mena de festes, decisions apressades dignes d'altres esdeveniments. De fet, ja ho vaig arribar a comentar amb algú: una de les coses més fascinants d'aquest procés increïble de transformació social que hem viscut és que anar a la mani ja no és anar a escridassar i a patir –com recordo que era no fa pas gaire–, sinó que s'assembla més a l'ambient que es crea en una expedició que va de concert, posem pel cas. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat, em dic mentre gairebé arribem, xino-xano, a l'estació de tren de Granollers-Centre. Anar de mani ja és, fins i tot, una festa massiva. Hem fet que la independència sigui una cosa comercial, una cosa mass media. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat.


Quan les granotes fan festa major

10 de setembre de 2012

La vivesa de la Festa Major de Granollers és indiscutible, amb un model d'èxit que ja és conegut arreu de Catalunya i que ha esdevingut referent a d'altres pobles de la comarca. Però, també és ben cert que la festa és encara molt jove, amb només 29 edicions en el format de Blancs i Blaus. Potser és per això que té una especial rellevància el documental que el cineasta i escriptor Lambert Botey va presentar el passat dia 25 d'agost al Centre Cultural de Granollers , titulat Quan les granotes fan festa major, "en homenatge a una de les cançons de Xesco Boix que encaixava amb l’origen de la ciutat". El documental immortalitza la festa grossa de 1979 a Granollers, viscuda quan tot just començava la democràcia i quan encara no hi havia ni Blancs ni Blaus. Sense sospitar-ho, Granollers va començar a esbossar un model festiu que arrelaria del tot a partir de 1983.

Ted | Sessió de manicura

3 de setembre de 2012

Les afilades ungles de Seth McFarlane han passat per la manicura en la seva primera incursió al cinema de carn i ossos. Tot allò que havia de ser es queda en una esgarrapada innòcua. Ni Ted (2012) és corrossiva, ni és àcida, ni -cosa més sorprenent- té ritme. Aquest híbrid entre el cinema real i l'animació té alguns -pocs- moments espurnejants, però ni això pot evitar que naufragui per tot un seguit d'autoreferències i d'autohomenatges que van en contra de l'ànima gamberra que precedeix el seu autor. McFarlane no es pot negar que ho intenta, però ni Ted, ni molt menys Mark Wahlberg, són capaços de fer reviure el fascinant catàleg d'acidesa, ritme endimoniat i mala bava de Family Guy. Tampoc juga massa a favor una història magrejada, amb l'enèsim Peter Pan que viu aferrat als mites de la infantesa i que no ha assumit el trànsit a una vida adulta, amb compromisos i pèrdues. Vist l'espectacle d'acudits i bones intencions, es fa certa l'agra sensació que l'estrena de McFarlane roman en el pitjor dels llocs: en el no-res. Perduda entre el convencionalisme hoollywodià de les històries amb valors sobre l'amor real i entre el gamberrisme que no va enlloc ni vol ser un mitjà en si mateix. 

Guanyadors, perdedors i viceversa

La rajolada acaba i tot comença a fer baixada. Aquelles passes que van del Palau d'Esports al parc del Congost, aquells ànims ja mig desmenjats que lluiten per resistir encara unes hores. Aquella sensació de feina feta, d'esgotament, de conflicte mantingut, de pas fugisser dels dies. Els focs artificials il·luminen un cel que ja no està per orgues, que ja no toleraria ni un sol dia més així. La posterior processó cap a la Porxada és més processó que mai, tota una tirallonga d'ànimes –algunes en pena, algunes devotes– que enfilen el camí del nom de la colla guanyadora. El veredicte es fa llarg com sempre i ens dibuixa un punt i final als morros. Han estat nou dies de passió intensa, d’olor a pixums i d'escenes dantesques, però també nou dies de miracle sorprenent i de bombolla necessària. Nou dies plens de coses que faran, com sempre, una Festa Major única, irrepetible i plena de bones i males coses.