The Babadook | D'emoció i pseudoparanoies

8 de juny de 2015

Viscuda al seu dia com a hype desitjat del darrer festival de Sitges, el millor de The Babadook (2014) no és que sigui, que ho és, una bona pel·lícula. Amagada rere la careta d'un monstre de penombra perpètua, a la mà de Jennifer Kent hi ha més de commoció que de perversió, més d'emoció que de cop d'efecte. Decidida, ferma i ben resolta, Kent revisiona el cantó fosc del monstre de tota la vida, aquell que viu i reviu amagat als armaris, entre les pors més elementals i primàries. I els ingredients són els que són, à bout de souffle: mare recentment vídua, fill traumatitzat i pseudoparanoic, ferides obertes i en supuració persistent, context social en el paradigma d'incomprensió, lleugera esquizofrènia en batec. I tensió que supera l'espant, perquè l'espant no arriba mai, com una rúbrica d'autora –amb matrícula en el disseny artístic– que sap què vol per dir el que cal, sense més. Adient per passar por, però també per saber que les pors, en realitat, són molt més doloroses quan provenen de les teves pròpies misèries.

Exodus | La menjadora circular

La Bíblia no és fruit del talent d'Stan Lee, ni tampoc d'Alan Moore o Frank Miller, però la perversió lisèrgica de cada acció-reacció, plena d'impulsos primaris, de polaritzacions entre bons i dolents, seria digna de la millor escola del nou planter multicolor de Marvel. La retroalimentació s'ha convertit en una menjadora circular: si primer fou l'Antic Testament la font infinita, ara és l'univers de superherois anabolitzats el referent ineludible, també per a les revisions bibliòfiles. Per això no sorprèn gens veure el Moisès de Ridley Scott convertit en un action-hero, més a prop de la redempció de Daredevil que de l'autosuficiència artrítica de Charlton Heston. Ara, Christian Bale torna a posar-se la capa d'heroi obscur, amb poc matís, per donar rostre a un líder cru i modernitzat per l'efectisme visual i per un elenc d'actors desiguals, però competent. Scott, en una pirueta més, demostra que podia explicar-se la mateixa història amb més geni, amb un voluntariós posicionament polític, i amb la indocilitat d'un autor que s'ha acostumat a mostrar el talent sense voler sorprendre. Perquè els déus i els reis sempre tenen formes humanes. I perquè els mars poden obrir-se de moltes maneres.

Patti Smith, la veu de la gent lliure

4 de juny de 2015

Convençuda del tot i convencent tothom. Així ha estat l'actuació de Patti Smith al llarg de l'hora en què ha repassat, de manera memorable, el seu disc de debut, Horses (1975). Sense perdre ni un bri de l’actitud que l’ha convertit en una musa de la resistència, de la llibertat i del compromís, Smith s’ha guanyat el públic i ha reivindicat una generació d’artistes llegendaris, capdavanters d’una època daurada. Però també ha reivindicat, amb tota l’energia possible, el poder del futur. Mentre el sol anava desapareixent lentament i Gloria: in excelsis Deo encenia els ànims, Smith ha demostrat les raons que la fan una estrella irrepetible i indomable. A una energia i manera de ser incorruptible hi ha afegit la vàlua d’un llegat, el de la seva música, desgranant el disc amb el qual va debutar fa 40 anys cançó a cançó, emoció a emoció, fent que resulti més viu que mai i, també, més necessari. No han passat els anys per Horses, perquè segueix sonant descaradament fresc, tal com Patti Smith ha sabut demostrar, amb pics d’èpica i mística, amb dosis d’explosió pura, amb moments de recolliment, amb altres d’un alliçonament que estremeix (Birdland, la tercera, com a presagi per una emoció a flor de pell que ja no ha volgut marxat més). Patti Smith en estat pur: persistent en la seva ànima de poeta, brillant quan l’electrificació és extrema.

Si és que hi ha "fakes" d'algú

3 de juny de 2015

La primera jornada del PS15 també ha estat el dia de Hiss Golden Messenger, amb el seu pulcre rock southern provinent de Carolina del Nord. A pocs metres, Yasmine Hamdam evoca l’esperit de PJ Harvey amb la seva mixtura entre sons d’arrel oriental, folk eteri i guitarres de l’indie més eclèctic. Benjamin Booker posa el llacet a la reivindicació dels orígens, amb una aposta que sobrevola el Treme de la seva Nova Orleans natal, a mig camí del soul i del blues, i sempre brut, aspre i inconformista. A pocs metres, The Replacements es guanyen el públic amb un concert èpic, amb aparició estel·lar dels Jackson Five i una poderosa musculatura punk-blues-rock. D’aquesta passió de guitarres americanitzades passem a Mikal Cronin, que aposta per l’electrificació i el nervi del power-pop que va tenir la glòria als 90. Estrofa, pont, tornada, amb una execució lluminosa i desaforada. I la recompensa final del millor dels fakes, si és que hi ha fakes d’algú. Imponent, sobri, elegant i seductor, Chet Faker mostra el seu ampli mostrari de postures, dits i fèmurs en dansa, amb una proposta que fascina un públic entregat a l’ànima d'un soul que traspassa límits.

Link: Crònica: Del «sold out» a la glòria

Antony i la trista meravella de viure

2 de juny de 2015

Entre el brogit, el ball, l'estridència i els himnes que necessiten ser cantats a crits, Antony Hegarty ofereix als milers d'assistents al concert un moment d'èxtasi místic, del tot inusual en aquesta mena d'esdeveniments. Situat sempre al mig de l'escenari, abrigat per una impol·luta i majestuosa OBC, l'artista novaiorquès posa el públic dins de la bombolla, on aquesta comunió ja és imparable, gràcies a una presència escènica que embolcalla –malgrat la distància i la magnitud– i, sobretot, gràcies a una manera irrepetible de dir cançons estremidores, que emocionen i que deixen sense esma. Amb el públic entregat, Hegarty ha tornat a demostrar, cançó rere cançó, que l'etiqueta de "pop melancòlic" ja no li fa justícia, perquè cada cançó és una troballa, perquè la seva carrera ja ocupa un lloc d'honor en la història de la música popular. Valent, emotiu i irreductible, l'èpica intimista d'Antony and the Johnsons ha colpejat Barcelona a través d'una manera d'autoafirmar-se, de ballar i d'entendre l'èxtasi ("I'm finding my rhythm as I twist in the snow"), com si cada cançó fos un esclat de la trista meravella de viure.

Link de la notícia: Antony and the Johnsons colpeja el Primavera Sound amb la seva èpica intimista

L'impactant díptic de l’horror de Joshua Oppenheimer

1 de juny de 2015

Dos anys després de l’impacte que va suposar The act of killing (2012), Joshua Oppenheimer tanca el cercle amb una obra igual de colpidora, però sense el punch de la sorpresa inicial que va suposar aquella primera. Previnguts per l’estremidor relat que era l'obra precedent, The Look of silence (2014) en continua la història, però ens resulta molt més digerible, perquè ja en coneixem l’horror dels personatges, i també sabem quina és la desraó més macabra i increïble que pot existir. De nou produïda per Werner Herzog, The look of silence agafa la mestria del director alemany per retratar els personatges, amb la diferència que els d'Herzog simplement són folls, totalment inofensius. La tragèdia del cas és que els personatges d’Oppenheimer són assassins sense escrúpols que no mostren ni una engruna de penediment. Amb tot, l’obra mostra la persistència d’una bondat inexplicable: els botxins estan absolutament pertorbats, però les víctimes viuen sense por i amb una serenor admirable.