Todos vós sodes capitáns | Talent, pretensió i cintes de vídeo

30 de juliol de 2011

Document social, retrat del Magreb, ficció, fals documental, instantània temporal, pupurri fílmic. Tot això voldria ser Todos vós sodes capitáns (Oliver Laxe, 2010), i tot això -massa- fa que avanci de manera espessa i indefinida. El pare de la criatura, i també actor fonamental del mateix film, és Oliver Laxe, un jove director nascut a París i criat a Galícia. La seva opera prima no comporta una feina fàcil, però la idea és bona i els fonaments narratius són d’alt nivell. L’escenari, Tànger. Els actors, a banda del propi director, un grup de nens d’un taller del centre d’acollida on fan diverses activitats. A partir d’aquí, la càmera -el McGuffin necessari- esdevé el far que il·lumina la funció i estableix una relació curiosa entre els nens, el cineasta, l’entorn i el fet de gravar en si mateix. Laxe és agosarat i cal aplaudir que l’autor sigui honest i arrisqui sense concessions, malgrat que el resultat sigui excessivament pretensiós. La mal anomenada experimentació -un mal endèmic de molts dels joves cineastes de bona fe que poblen el pantanós cinema contemporani- cansa, allarga el clixé i fa una pel·lícula resolutivament intranscendent. Una llàstima, perquè Oliver Laxe promet i deixa entreveure un gran talent. Cal anotar-se a l’agenda l’estrena de la seva segona pel·lícula. Ho té tot per ser, amb l’experiència i intel·ligència, extraordinària.

Fringe | Back to the past, i els vuitanta (de nou)

21 de juliol de 2011

La Season Finale ho certifica: la tercera temporada de Fringe és la culminació excelsa d’una sèrie que val molt la pena. Consolida una sèrie que semblava tocada de mort -ressuscitada per obra i miracle de la Fox- i evidencia que: 1. llegeix i reescriu molt bé els referents que l’alimenten (del Doctor Who a Lost, passant per Jules Verne, X-Files i Star Trek, per dir-ne només alguns); 2. sap fer homenatges a d’altres sèries o pel·lícules brillants (com Dexter, Inception o Back to the future); 3. sap donar respostes al mateix temps que també en crea de noves i manté saciat el neguit de l’espectador voraç; 4. és versemblantment increïble i entretinguda; i 5. té uns personatges grandiosos, encapçalats pels magnífics Anna Torv i John Noble. A la sèrie, creada per JJ Abrams, hi ha talent i pols argumental, i ha superat unes dues primeres temporades de linealitat desigual, amb grans capítols al costat d’altres més aviat grisos. Però si una cosa la fa realment especial és el diàleg que estableix amb els referents, amb el to precís, amb la singularitat adequada. I provoca, de tant en tant, preciosos moments d’èxtasi fílmic. L’aparició (i inserció a la història) de Christopher Lloyd a Firefly -desè capítol de la tercera temporada- és, senzillament, de traca i mocador. Inevitable ancoratge amb el nostre jo d’un passat recent i imaginatiu. Cliffhanger definitiu per a fans irredempts. I ja, el neguit per la imminent quarta temporada, una notícia que mereix tots els brindis possibles.

Love and other drugs | O com provar d’aixecar una pel·lícula

19 de juliol de 2011

Pot fer-se un cosa absolutament comercial, adaptada a clixés i cànons del tot magrejats i que, alhora, apunti a una banda allunyada dels tòpics? Love and other drugs (Edward Zwick, 2010) podria ser-ne l’exemple. És un còctel antidepressiu que aixeca els ànims a estones, que arriba gairebé a curar-nos. Amb un Jake Gyllenhaal al punt adequat i amb una Anne Hathaway especialment bella, magnètica, fràgil i gairebé irresistible. Podria. Amb aquest curiós mar de fons, on Pfizer, Prozac i Viagra juguen a daus, l’amor fa estralls i tot acaba sent, novament, gairebé eficaç. Gairebé, perquè alguna cosa fa figa. L’amor, més enllà de drogues, acaba per semblar-se a un pamflet edulcorat, previsible i gairebé, gairebé convencional. Llàstima, perquè podia.

Blackthorn | Redempció i amor

2 de juliol de 2011

S’ha de ser prou agosarat per provar de recollir un personatge com Butch Cassidy i una herència com la que va deixar Butch Cassidy and the Sundance Kid (Dos hombres y un destino, 1969), amb Paul Newman i Robert Redford en estat de gràcia. I Mateo Gil no s’està d’imaginar un nou final per la història que plantejava George Roy Hill. S’ha de ser valent per, a sobre, fer-ne un pel·lícula com aquesta, i fer-la molt bé. Però Blackthorn no és una simple recreació, sinó que esdevé un homenatge a un arquetip immortal. Un homenatge construït des del respecte i l’amor a un gènere majúscul, cabdal per entendre el cinema d’abans i, en bona part, també el d’ara. És hora de la redempció, i el vell Butch Cassidy vol tornar a casa. Un Cassidy supervivent -i més humà- emprèn el viatge i teixeix una gran oda a les llegendes i herois que van trobar el seu lloc en el Western de tons crepusculars. Un Sam Shepard versemblant en tot moment. Una història senzilla, austera, hipnòtica i intensa. Una pel·lícula explicada amb pulsió fílmica i sempre amb justesa, en el millor dels sentits: no sobra res, i falten molt poques coses. Mateo Gil demostra una passió per l’ofici que traspassa la pantalla i també aconsegueix fer una de l’oest a l’alçada d’un gènere que encara no ha perdut el nord.