Looper | La paradoxa emocional

23 de novembre de 2012

La paradoxa temporal com a conflicte emocional. De seguida, Terry Gilliam i 12 MonosJames Cameron i TerminatorChristopher Nolan i Inception, per dir-ne tres de fàcilment identificables i amb les quals s'ha volgut emparentar el film. Situem-nos en un futur immediat, any 2072. Els assassinats són prohibits i la màfia de l'estraperlo de vides envia els objectius a liquidar -via viatge temporal- cap a l'any 2042, on un grupuscle de Loopers s'encarrega del tir, net. Conflicte a punt. Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un d'aquests loopers, drogoaddicte i diletant. Un paio que queda aterrat quan arriba el moment en què s'ha de matar a ell mateix (Bruce Willis). El resultat, una pel·lícula amb nervi, amb groove, la tercera al currículum d'un precís Rian Johnson. La consigna és clara des del principi, amb una voluntat evident a l'actualització del noir clàssic, amb una història que porta al límit el xoc d'emocions dins unes regles de joc sense escapatòria. Bona, sí. Johnson no erra el tret. Tampoc ho fa un Joseph Gordon-Levitt que sap què trepitja i què fa, com demostra sobradament amb una trajectòria d'allò més intel·ligent. Sense cap mena de dubte, una petita joia de la ciència-ficció distòpica. Però, a més, esquitxada amb aquell punt extra que traspassa la mera exposició per posar-nos al mig del dilema moral.

Skyfall | El decreixement

22 de novembre de 2012

Tornar enrere per a reinventar-se és el gir de guió que James Bond necessitava per celebrar l'efemèride. Són ja 50 anys amb llicència sobrada -i permanent- per fer i desfer, amb el vistiplau còmplice d'un públic -més o menys- fidel. La clau és, però, fer-ho bé, fer-ho amb estil, barrejar, no pas agitar. No caure en la brutícia del fogueig, un dels riscos als quals s'exposa una franquícia com aquesta, tirànica, allargassada i que ja no té gaire opcions per oferir res de nou. Per tant, la relectura resulta brillant. La clau és fer-ho bé mentre retrocedeixes. Fer-ho, òbviament, de manera subtil i suau. Gran paradoxa, aquesta que ofereix Skyfall. Ell -el d'ara, amb la cara de Daniel Craig-, el Bond que més ha fet evolucionar el personatge -engrandint-lo, fent-lo adient als nous temps i als nous gustos del públic, actualitzant-ne la mirada i el cop de puny, dotant-lo de músculs i d’una aspror matusserament agraïda- és ara el Bond que gira el cap i torna a abraçar els orígens que repudiava. Skyfall és, en la seva grandesa, el monument fílmic que Bond necessitava. Que necessitava, també, una certa manera d'entendre el cinema d'acció, amb una efectiva tornada als manaments fundacionals que es veu materialitzada amb la renovació de bona part dels personatges protagonistes. Skyfall és, també, una pel·lícula d’acció que elimina l'acció en favor del diàleg amb si mateixa. Una pel·lícula engrandida per un dolent terriblement sulfúric -oh, Javier Bardem- i un conjunt crepuscular que reconcilia el segle XXI -el del món que s'ensorra de veritat-, amb la guerra freda i que, al mateix temps, l'enterra. Ja ho diu el nou Q, sota les ulleres de pasta, “no necessitem andròmines de l'estil bolígraf-pistola”. Evidentment, no. Cal tornar enrere, però sense perdre el múscul. I, sobretot, fer-ho bé.

Gallecs i la possibilitat d'un altre escenari

21 de novembre de 2012

Sempre m'ha fascinat l'entrada a Gallecs, amb aquella contundència elegant, com si tot fos tan normal, com si l'escenari quotidià fossin un munt de senyals que indiquen dreceres. Travesses el pont i ets lluny de tot. Com si els objectes de la immediatesa ens fessin creure que existeixen altres mons on fer possible altres maneres de consumir, de conrear i de viure. Més enllà, passat el brogit dels cotxes i de l’autopista, més enllà del bullici dels pisos, de bars i botigues, dels problemes de la gent, del ferro, del fum i de l’asfalt. És aquella sensació que et recorre pel cos i et diu que hi ha d'altres dimensions on una societat sostenible podria ser possible. 

Moonrise kingdom | La lucidesa d'una idea romàntica

12 de novembre de 2012

Una cala, un bon grapat de gadgets icònics de les meravelles dels anys on podríem haver estat infants, una casa als arbres, i els ressons d'aquelles aventures on ens crèiem el sisè dels Cinc o un germà dels Hollyster. De nou, l'enèsim intent de tornar a fer vívids els records de l'adolescència, de les primeres vegades, dels primers desastres. Poques vegades, però, l'intent és un tornassol així de generós, tan màgic i tan íntim com per mostrar-nos la desgràcia de l'aïllament i, alhora, la pulsió del primer petó. Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012) és la lucidesa d'una idea romàntica explicada amb una melodia de Françoise Hardy i amb la contundència de la infantesa que vol esclafar els impediments del sentit comú. L'espurna i el llampec del llit efímer, l'abraçada desitjada, la galta amb gust de mar. Wes Anderson batega als ulls de de Kara Hayward (la visionària Suzy), que observa la vida a través d'uns prismàtics. Batega també a la cua de castor de Jared Gilman (un orfe solitari anomenat Sam). La mixtura poètica de la voluntat d'aquests dos protagonistes mostra la delicadesa d'un univers singular, exposat en una fuga romàntica que va molt més enllà d'un pretensiós amour fou, perquè els dos fugitius no són conscients de la vanitat de voler estimar i de sentir-se estimats. Moonrise Kingdom és el gest d'una faula nostàlgica feta delícia visual, una aventura real i desaforada que també explica les misèries d'una comunitat que viu isolada, una magistral colla encapçalada per Bruce Willis i Bill Murray, amb Edward Norton, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel. És així la faula dels anys de les descobertes, com el viatge d'explicar històries a la manera que Suzy llegeix llibres. D'Academia Rushmore (1998) a Fantastic Mr. Fox (2009), passant per The Royal Tenenbaums (2001), The Darjeeling Limited (2007) o Life Aquatic (2004). Tot és aquí, la delícia i l'espurna, el triomf de la mirada. L'amor que sobreviu i mai s'oblida que va ser, algun dia, gairebé tan real com la imaginació.

The expendables II | Gimnàs, desordre i anabolitzants

9 de novembre de 2012

The expendables 2 és una meravella de la paròdia que resulta absolutament fascinant perquè no vol ser, de cap manera, una paròdia. Sylvester Satallone exerceix d'heroi i de cicerone, i ho fa com abans. Literalment. Acció pura, dura i anabolitzant de l'antiga escola en una pel·lícula que és carnassa de videoclub dels 80 i que té tots (tots!) els tics que van fer popular un gènere farcit de rostres operats (operats ja als 80, i avui massacrats pel bòtox), de músculs plens d'esteroides i d'una transcendentalitat baratíssima. Tot allò que amb ulls d'adolescent era fascinant abans que el mur caiés esmicolat, tot allò que vam despreciar als feliços noranta, i tot allò que ara, en plena època post-2001, recuperem com a mannà d'un temps feliç. Bravo, Stallone. Bravo per l'estona, per la paròdia insensata, per un Schwarzenegger hilarant i sobrat, per un Bruce Willis de llengua bífida i xulesca, per un Van Damme que il·lumina l'absurditat de la pantalla, per un Dolph Lundgren que no ens fa por i sí molt de riure. Bravo, sobretot, per l'aparició estel·lar d'un Chuck Norris tocat pels déus de l'infern de Texas. Gràcies per fer-nos creure que les desgràcies d'una vida de gimnàs, desordre i anabolitzants encara ens pot fascinar.

Jordi Ribó: «Sense empatia amb la gent que tens al davant, no aconsegueixes una bona fotografia»

7 de novembre de 2012

De retrat a retrat, de boda en boda, de projecte en projecte. Així s’ha passat aquests darrers 25 anys en Jordi Ribó (Granollers, 1965), un fotògraf que no ha parat, que sempre ha tingut l’energia de fer bellugar coses, de provocar somriures i de buscar complicitats. Potser és moment, ara que és a punt de celebrar el quart de segle de feina, de parar una estona i de mirar enrere, sense nostàlgies. "Vaig començar a mirar tot el material que tenia i se’m va acudir que podia fer un llibre". Un llibre, extens i bonic, on repassarà aquests 25 anys de la mà de dos companys i amics, com són David Bassa i Màrius Serra. "La idea de fer el llibre va sorgir a la presentació del Catàleg de Monstres d'en Jordi Massó, publicat per Alpina. Allà mateix vaig parlar amb en Martí Nadal, l’editor". I el llibre ja va començar a dibuixar-se al cap bellugadís d’en Jordi Ribó. "Sóc de fer projectes amb gent i vaig pensar en agafar les dues parts més importants de la meva trajectòria d’aquests 25 anys. En primer lloc, la Memòria de l'infern, amb David Bassa. En segon lloc, la feina amb en Màrius Serra". Persones amb qui en Jordi ha caminat en els últims 12 anys.

Toni Cumella, l'art de la ceràmica al cor de Londres

1 de novembre de 2012

Entrar a l'estudi que Toni Cumella té a Granollers és fer-ho a un lloc ple de saviesa. Parets altes i murs de formigó embolcallen diferents espais on hi ha anys de feina constant i, també, de molta persistència. Hereu d'una nissaga familar que ha sabut revolucionar l’artesania de la ceràmica, Toni Cumella ha posat la seva ceràmica a l’avantguarda de les noves tendències, sobretot en una simbiosi molt productiva amb arts tant tecnificades i precises com l’arquitectura. Bona mostra en són la coberta del mercat de Santa Caterina, o bé la façana del pavelló espanyol de l'Exposició Universal d'Aichi, o les peces corbades de Villa Nurbs, o les ceràmiques restaurades de la Casa Batlló i el Parc Güell. Obres fetes amb la complicitat d’arquitectes de primera magnitud. Enric Miralles i Benedetta Tagbliabue, Alejandro Zaera o Enric Ruiz-Geli