Love | Els estralls del sexe sentimental

16 de novembre de 2015

Després de portar l'espectador al límit amb Irreversible (amb la icònica i comentada escena de violació) i Enter the void, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) clou el seu particular cicle sobre els estralls de l'amor amb Love, un document tan claustrofòbic com les altres dues peces, que fa que el subjecte –l'amor de promeses eternes– acabi sent una gàbia d'emocions, de vida i de derrotes, amb el dolor de la pèrdua com a batec invisible. Noé, bregat en mil batalles i còmode en el joc amb l'experimentació, ofereix aquest drama de romanticisme pornogràfic en 3D, tal com només ell podria oferir-lo, i tal com s'ha estrenat aquest dilluns al Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. El film arriba envoltat de polèmica per la seva estrena a França el darrer juliol, on ha estat prohibit per a menors, però, sobretot, amb la gran controvèrsia creada en el darrer festival de Canes, on va ser rebut amb tebior i opinions divergents. (Llegeix l'article complet aquí)

The Martian | Pulcritud hiperrealista

13 de novembre de 2015

Magistral en la construcció versemblant en base a fonaments científics demostrables, The Martian (2015) és un retorn immillorable de Ridley Scott a l'espai. Després del desgast d'un llenguatge que semblava fos a Exodus, i subratllat per la fallida exploració de Prometheus (amb la segona part ja a l'agenda), aquest Mart que fa d'isolador és una efectiva reformulació del Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe, així com una entretinguda lectura del Nàufrag de Robert Zemeckis. Rutina, enginy i distensió irònica es donen la mà per forjar un nou món, vermell com mai, creatiu i no tant inhòspit, on Matt Damon és explorador i, alhora, científic d'exacta pulcritud. Encertadíssim en la caracterització, Damon s'afegeix a un festí hiperrealista que no deixa d'emocionar, de crear neguit, de construir fantasies insondables, d'imaginar sortides quan tota fugida sembla impossible. Un Scott sense solemnitat i amb rubor, amb la mà divina que sap oferir un dels darrers tasts de l'art que, per fortuna, encara és capaç d'oferir quan visita espais siderals.

The visit

12 de novembre de 2015

La proesa que sempre definirà Shyamalan serà la superdotada habilitat per fer visible l'element més inquietant que mai no és a la vista, amb el mínim desgast narratiu possible. A base de cops d'efecte de fira de poble, l'autor vesteix una obra autoirònica i autoreferencial, molt més poderosa que qualsevol d'aquests intents de semblar més místic que la capa de Superman que l'han portat al desastre, tant el comercial –una trencadissa– com el creatiu –una vergonya que res ni ningú pot dissimular. Amb The visit, l'excusa és tan cafre que, fins i tot, ja fa riure d'entrada: una família de postal que queda destruïda per una serra mecànica en forma de paròdia. Divertidíssima, maquiavèl·lica i càndida, un film de pressupost sota mínims que demostra que Shyamalan no ha desaparegut. Al director de The village o Unbreakable li va el ring, la curta distància, el matís. Això és The Visit, una exploració del món subterrani en un món ple de subtileses, d'humor, de terror, de la por més elemental i efectiva. Una bajanada on tot –com passa també als grans films de Shyamalan– manté la lògica inescrutable que dicten, sempre i tothora, els personatges.

The final girls | Una carta d'amor

7 de novembre de 2015

Tot en The final girls és una carta d'amor. A la violència de l'slasher americanitzat i amb protuberàncies adolescents, als protagonistes naïfs, als personatges i als actors que fan de còmplices de l'enginy furtador de Todd Strauss-Schulson. Gir a gir, gag a gag, concebuda com un slapstick de l'horror i del crit forjat a cop d'espant, poques històries sabran deixar tan bon regust de boca a fanàtics irredempts i, last but not least, a cinèfils descreguts. Lluny de la gravetat paròdica de The cabin in the woods, la voluptuositat del serial killer esdevé la convicció de l'homenatge, de robar idees i de saber riure-se'n amb un punt de nostàlgia per aquells nens que vam ser no fa pas gaire, sense malícies ni distorsions intel·lectualitzades. De la malifeta a un final de doll emotiu, com si, realment, The final girls fos el que és: una carta d'amor.