Marc Romera i Ester Andorrà: «Sigui el títol que sigui, fem un seguiment exhaustiu del llibre»

24 de desembre de 2012

"La intenció inicial de LaBreu era fer una col·lecció de poesia, amb llibres ben fets, on el disseny fos important". Així de simple va ser la idea fundacional, i així han arribat a publicar, de moment, quaranta títols de poesia a la col·lecció Alabatre. LaBreu Edicions sembla que porti al món editorial català tota la vida. Però, en realitat, no fa pas gaire que va irrompre, amb convicció i amb personalitat, a l'escenari de les lletres del país. En tot aquest breu espai de temps, l'editorial no ha parat de créixer i d'ampliar el catàleg, amb molta feina feta i amb un respecte guanyat a base d’apostes atrevides i de molt de nas pels nous talents. Marc Romera i Ester Andorrà són els responsables directes d'aquest petit èxit, els dos editors que han vessat hores i molt de temps en un projecte professional que ha acabat esdevenint, també, un projecte de vida.

Àngels Marzo i el vitalisme desesperat

23 de desembre de 2012

És de Caldes de Montbui, poble on va néixer fa 34 anys i d'on va decidir marxar-ne als 18. Lleida havia de ser un lloc d’impàs per l'Àngels Marzo, el lloc on havia d'estudiar Filologia Hispànica. Però ara és la seva llar, i Lleida li agrada. "És una ciutat petita que ofereix pràcticament tots els serveis d'una ciutat gran. I, per a mi, Lleida té una gran virtut: és un d'aquells llocs on el temps es queda com aturat, on tens la sensació que mai no hi ha pressa". I, potser sí, que l’Àngels també ha après a fer que el temps s’aturi, com s’aturarà per uns instants en aquesta conversa que mantenim sobre la poesia, sobre el trànsit de lectora a escriptora i sobre el premi Màrius Torres que acaba de guanyar.

La mort d'Espanya

22 de desembre de 2012

Espanya ha mort. De fet, va morir fa una pila d’anys, just quan Barcelona va caure després d’un setge de 13 mesos. Llarg, dolorós i irracional. Així ens ho va explicar Albert Sánchez Piñol en la visita que va fer a Granollers aquest divendres, en un Espai Gralla ple a vessar de gent i de lectors que volien saber els perquès d’aquesta gran novel·la que és Victus. I no va decebre, va saber argumentar totes les raons, les motivacions i el procés d’una història que explica l'entelèquia de la 'catalanitat' com ningú no ho havia fet. Amb precisió, sense autocomplaença i amb una ànima documentada i rigorosa. Amb la contundència dels fets.

El doll del temps

18 de desembre de 2012

Article de Laia Noguera sobre Temporari, publicat a la revista "The Barcelona Review" el gener de 2008.

En el magma rotund on existeix el cos viu que és una persona, la supervivència intel·lectual és impossible si no hi ha una categorització que posi límits i preses al corrent que flueix. El nostre món és un artifici verinós i necessari alhora. No podem deseixir-nos del temps, que és inexistent per ell mateix, ni de les estructures de sentit que ens permeten respirar mínimament en el naufragi.


Temporari | Temps subjectiu i desencís

16 de desembre de 2012

Assaig sobre el llibre Temporari a càrrec de Jordi Julià, aparegut al llibre d'assaig Dietari de lectures.

TEMPS SUBJECTIU I DESENCÍS

Bàsicament, hi ha dos procediments generals que segueixen els poetes a l’hora d’escriure i compondre un llibre de poesia. El primer consisteix en anar escrivint poemes i que un volum correspongui a tots aquells textos que s’han elaborat en un lapse concret de temps. De tal manera que aquesta fórmula és la que dóna com a resultat un recull de poemes que, si se saben organitzar amb gràcia i enginy, un cop es tenen tots davant, poden conformar una unitat. El segon camí no és altre que el d’imposar-se un esquema, un incentiu compositiu, un límit general del qual cada poema que s’escriu és una baula sense la qual tota la cadena lírica quedaria trencada. Per tant, doncs, en aquest segon procés compositiu és el projecte el que preexisteix als poemes concrets que el poeta anirà elaborant amb posterioritat. Quan s’adopta la primera forma de composició, aquesta és molt més atzarosa i oberta, i tot i els avantatges que comporta ¾poder escriure del que es vulgui i amb les formes més capricioses¾ es corre el risc de la dispersió i l’heterogeneïtat, d’acabar elaborant un volum que quedi justificat pels incontrolables impulsos vitals i imaginatius del poeta. És una cohesió externa, per tant, la que unifica el volum, i la seva coherència depèn més d’una continuada actitud moral i imaginativa del creador que no pas dels vincles textuals de les diferents peces líriques que l’integren. Davant de la segona estratègia compositiva, l’atzar queda reduït a l’estímul que ha d’inspirar vida a una peça concreta que ha d’encaixar en la planificació estructural. En aquest segon cas, per bé que no pot escriure del que li vingui de gust ni amb una mètrica canviant que se li va acudint a cada pas, el poeta es troba orientat i condicionat i no pot sortir-se dels límits que s’ha imposat; però, per comptes de ser uns grillons que li impedeixen moure’s, aquestes formes o esquemes es converteixen en un autèntic esperó creatiu, en la xarxa de seguretat que té el funambulista sota els seus peus, i que li permet aventurar-se sense por per la corda fluixa de la seva imaginació i del dir poètic. Evidentment, la tercera fórmula compositiva d’un llibre de poemes té un caràcter mixt, i consisteix en la combinació d’aquests dos plantejaments que s’acaben d’apuntar, sense deixar d’oblidar que no importa quin hagi estat el principi de catalització que hagi homogeneïtzat el conjunt.


Els llops | A la lluna plena

Crítica de Francesco Ardolino sobre Els llops apareguda a la Revista Caràcters.

«Tot sembla el cos mateix de l’aire», diu el poema que precedeix la pièce conclusiva d'aquest llibre de triple autoria, i sembla el resum d'una poètica compartida. És fàcil cercar-ne la correspondència amb la frase que Marshall Berman reprèn de Marx («all that is solid melts into air») amb l’intent de proposar una concepció holística de la vida moderna. Però el vers extret d’Els llops assenyala, més aviat, el resultat d'una experiència poètica fonamentada en una fusió de veus que intenten precipitar-se, químicament, o entrellaçar-se, filosòficament, per passar el llindar de la indistinció pànica. «Ni tu, ni jo / nosaltres» és la proclama que ressalta a la composició final, i que continua amb una parella de verbs, «existim / i dissimulem», units per una conjunció que, de fet, suplanta un ergo cartesià. Si tornem a llegir à rebours tot el llibre, ens adonarem que en aquestes formulacions rau el procés de construcció d'un «tu» predestinat al fracàs, atès que ja ha perdut la consistència de subjecte: «T'agafes a l'ofec que et xucla, / però ara ja no ets tu». No es tracta, llavors, del plantejament d’un diàleg in absentia (com Montale a Xènia, quan pretén comunicar amb la muller morta), sinó d'una declaració de fe incondicional en el llenguatge. Ara bé, només un treball de miniaturistes de l’expressió podria dotar de configuració i sentit un experiment literari que pretén heure-se-les amb les dificultats combinatòries i, alhora, oferir un resultat que no es limiti al lluïment de les habilitats estilístiques dels seus participants.

Els Llops | Rizoma

15 de desembre de 2012

Crítica de Pere Ballart sobre Els Llops apareguda al Suplement de Cultura del Diari Avui el 23 de maig de 2009

Un dels nostres poetes més inconformistes, Víctor Sunyol, va publicar el 2005 el singular Stabat, resultat d’un experiment fascinant sobre la multiplicació poètica del sentit: en estats superposats, hi feia dialogar la veu medieval de Giacopone da Todi amb les pròpies glosses en vers i prosa, en una dispersió sobre la pàgina que acarava il·limitadament paraules i conceptes. Com va escriure Joan-Elies Adell, l’obra anava més enllà de les possibilitats del llibre imprès i per estructura semblava demanar un format electrònic, d’hipervincles que en connectessin les múltiples simetries. Que per sort no va ser aquella una aventura aïllada i sense continuïtat ho prova ara l’aparició d’Els Llops, una obra composta a sis mans per tres poetes ben joves, però d’una projecció prometedora, com són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

Looper | La paradoxa emocional

23 de novembre de 2012

La paradoxa temporal com a conflicte emocional. De seguida, Terry Gilliam i 12 MonosJames Cameron i TerminatorChristopher Nolan i Inception, per dir-ne tres de fàcilment identificables i amb les quals s'ha volgut emparentar el film. Situem-nos en un futur immediat, any 2072. Els assassinats són prohibits i la màfia de l'estraperlo de vides envia els objectius a liquidar -via viatge temporal- cap a l'any 2042, on un grupuscle de Loopers s'encarrega del tir, net. Conflicte a punt. Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un d'aquests loopers, drogoaddicte i diletant. Un paio que queda aterrat quan arriba el moment en què s'ha de matar a ell mateix (Bruce Willis). El resultat, una pel·lícula amb nervi, amb groove, la tercera al currículum d'un precís Rian Johnson. La consigna és clara des del principi, amb una voluntat evident a l'actualització del noir clàssic, amb una història que porta al límit el xoc d'emocions dins unes regles de joc sense escapatòria. Bona, sí. Johnson no erra el tret. Tampoc ho fa un Joseph Gordon-Levitt que sap què trepitja i què fa, com demostra sobradament amb una trajectòria d'allò més intel·ligent. Sense cap mena de dubte, una petita joia de la ciència-ficció distòpica. Però, a més, esquitxada amb aquell punt extra que traspassa la mera exposició per posar-nos al mig del dilema moral.

Skyfall | El decreixement

22 de novembre de 2012

Tornar enrere per a reinventar-se és el gir de guió que James Bond necessitava per celebrar l'efemèride. Són ja 50 anys amb llicència sobrada -i permanent- per fer i desfer, amb el vistiplau còmplice d'un públic -més o menys- fidel. La clau és, però, fer-ho bé, fer-ho amb estil, barrejar, no pas agitar. No caure en la brutícia del fogueig, un dels riscos als quals s'exposa una franquícia com aquesta, tirànica, allargassada i que ja no té gaire opcions per oferir res de nou. Per tant, la relectura resulta brillant. La clau és fer-ho bé mentre retrocedeixes. Fer-ho, òbviament, de manera subtil i suau. Gran paradoxa, aquesta que ofereix Skyfall. Ell -el d'ara, amb la cara de Daniel Craig-, el Bond que més ha fet evolucionar el personatge -engrandint-lo, fent-lo adient als nous temps i als nous gustos del públic, actualitzant-ne la mirada i el cop de puny, dotant-lo de músculs i d’una aspror matusserament agraïda- és ara el Bond que gira el cap i torna a abraçar els orígens que repudiava. Skyfall és, en la seva grandesa, el monument fílmic que Bond necessitava. Que necessitava, també, una certa manera d'entendre el cinema d'acció, amb una efectiva tornada als manaments fundacionals que es veu materialitzada amb la renovació de bona part dels personatges protagonistes. Skyfall és, també, una pel·lícula d’acció que elimina l'acció en favor del diàleg amb si mateixa. Una pel·lícula engrandida per un dolent terriblement sulfúric -oh, Javier Bardem- i un conjunt crepuscular que reconcilia el segle XXI -el del món que s'ensorra de veritat-, amb la guerra freda i que, al mateix temps, l'enterra. Ja ho diu el nou Q, sota les ulleres de pasta, “no necessitem andròmines de l'estil bolígraf-pistola”. Evidentment, no. Cal tornar enrere, però sense perdre el múscul. I, sobretot, fer-ho bé.

Gallecs i la possibilitat d'un altre escenari

21 de novembre de 2012

Sempre m'ha fascinat l'entrada a Gallecs, amb aquella contundència elegant, com si tot fos tan normal, com si l'escenari quotidià fossin un munt de senyals que indiquen dreceres. Travesses el pont i ets lluny de tot. Com si els objectes de la immediatesa ens fessin creure que existeixen altres mons on fer possible altres maneres de consumir, de conrear i de viure. Més enllà, passat el brogit dels cotxes i de l’autopista, més enllà del bullici dels pisos, de bars i botigues, dels problemes de la gent, del ferro, del fum i de l’asfalt. És aquella sensació que et recorre pel cos i et diu que hi ha d'altres dimensions on una societat sostenible podria ser possible. 

Moonrise kingdom | La lucidesa d'una idea romàntica

12 de novembre de 2012

Una cala, un bon grapat de gadgets icònics de les meravelles dels anys on podríem haver estat infants, una casa als arbres, i els ressons d'aquelles aventures on ens crèiem el sisè dels Cinc o un germà dels Hollyster. De nou, l'enèsim intent de tornar a fer vívids els records de l'adolescència, de les primeres vegades, dels primers desastres. Poques vegades, però, l'intent és un tornassol així de generós, tan màgic i tan íntim com per mostrar-nos la desgràcia de l'aïllament i, alhora, la pulsió del primer petó. Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012) és la lucidesa d'una idea romàntica explicada amb una melodia de Françoise Hardy i amb la contundència de la infantesa que vol esclafar els impediments del sentit comú. L'espurna i el llampec del llit efímer, l'abraçada desitjada, la galta amb gust de mar. Wes Anderson batega als ulls de de Kara Hayward (la visionària Suzy), que observa la vida a través d'uns prismàtics. Batega també a la cua de castor de Jared Gilman (un orfe solitari anomenat Sam). La mixtura poètica de la voluntat d'aquests dos protagonistes mostra la delicadesa d'un univers singular, exposat en una fuga romàntica que va molt més enllà d'un pretensiós amour fou, perquè els dos fugitius no són conscients de la vanitat de voler estimar i de sentir-se estimats. Moonrise Kingdom és el gest d'una faula nostàlgica feta delícia visual, una aventura real i desaforada que també explica les misèries d'una comunitat que viu isolada, una magistral colla encapçalada per Bruce Willis i Bill Murray, amb Edward Norton, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel. És així la faula dels anys de les descobertes, com el viatge d'explicar històries a la manera que Suzy llegeix llibres. D'Academia Rushmore (1998) a Fantastic Mr. Fox (2009), passant per The Royal Tenenbaums (2001), The Darjeeling Limited (2007) o Life Aquatic (2004). Tot és aquí, la delícia i l'espurna, el triomf de la mirada. L'amor que sobreviu i mai s'oblida que va ser, algun dia, gairebé tan real com la imaginació.

The expendables II | Gimnàs, desordre i anabolitzants

9 de novembre de 2012

The expendables 2 és una meravella de la paròdia que resulta absolutament fascinant perquè no vol ser, de cap manera, una paròdia. Sylvester Satallone exerceix d'heroi i de cicerone, i ho fa com abans. Literalment. Acció pura, dura i anabolitzant de l'antiga escola en una pel·lícula que és carnassa de videoclub dels 80 i que té tots (tots!) els tics que van fer popular un gènere farcit de rostres operats (operats ja als 80, i avui massacrats pel bòtox), de músculs plens d'esteroides i d'una transcendentalitat baratíssima. Tot allò que amb ulls d'adolescent era fascinant abans que el mur caiés esmicolat, tot allò que vam despreciar als feliços noranta, i tot allò que ara, en plena època post-2001, recuperem com a mannà d'un temps feliç. Bravo, Stallone. Bravo per l'estona, per la paròdia insensata, per un Schwarzenegger hilarant i sobrat, per un Bruce Willis de llengua bífida i xulesca, per un Van Damme que il·lumina l'absurditat de la pantalla, per un Dolph Lundgren que no ens fa por i sí molt de riure. Bravo, sobretot, per l'aparició estel·lar d'un Chuck Norris tocat pels déus de l'infern de Texas. Gràcies per fer-nos creure que les desgràcies d'una vida de gimnàs, desordre i anabolitzants encara ens pot fascinar.

Jordi Ribó: «Sense empatia amb la gent que tens al davant, no aconsegueixes una bona fotografia»

7 de novembre de 2012

De retrat a retrat, de boda en boda, de projecte en projecte. Així s’ha passat aquests darrers 25 anys en Jordi Ribó (Granollers, 1965), un fotògraf que no ha parat, que sempre ha tingut l’energia de fer bellugar coses, de provocar somriures i de buscar complicitats. Potser és moment, ara que és a punt de celebrar el quart de segle de feina, de parar una estona i de mirar enrere, sense nostàlgies. "Vaig començar a mirar tot el material que tenia i se’m va acudir que podia fer un llibre". Un llibre, extens i bonic, on repassarà aquests 25 anys de la mà de dos companys i amics, com són David Bassa i Màrius Serra. "La idea de fer el llibre va sorgir a la presentació del Catàleg de Monstres d'en Jordi Massó, publicat per Alpina. Allà mateix vaig parlar amb en Martí Nadal, l’editor". I el llibre ja va començar a dibuixar-se al cap bellugadís d’en Jordi Ribó. "Sóc de fer projectes amb gent i vaig pensar en agafar les dues parts més importants de la meva trajectòria d’aquests 25 anys. En primer lloc, la Memòria de l'infern, amb David Bassa. En segon lloc, la feina amb en Màrius Serra". Persones amb qui en Jordi ha caminat en els últims 12 anys.

Toni Cumella, l'art de la ceràmica al cor de Londres

1 de novembre de 2012

Entrar a l'estudi que Toni Cumella té a Granollers és fer-ho a un lloc ple de saviesa. Parets altes i murs de formigó embolcallen diferents espais on hi ha anys de feina constant i, també, de molta persistència. Hereu d'una nissaga familar que ha sabut revolucionar l’artesania de la ceràmica, Toni Cumella ha posat la seva ceràmica a l’avantguarda de les noves tendències, sobretot en una simbiosi molt productiva amb arts tant tecnificades i precises com l’arquitectura. Bona mostra en són la coberta del mercat de Santa Caterina, o bé la façana del pavelló espanyol de l'Exposició Universal d'Aichi, o les peces corbades de Villa Nurbs, o les ceràmiques restaurades de la Casa Batlló i el Parc Güell. Obres fetes amb la complicitat d’arquitectes de primera magnitud. Enric Miralles i Benedetta Tagbliabue, Alejandro Zaera o Enric Ruiz-Geli

Els Nens Salvatges | Trànsit sense mirades

31 d’octubre de 2012

És el trànsit de nen a adult, aquell tràngol que anomenem adolescència i que, a Els Nens Salvatges (2012) queda exposat de manera força realista i sense exhibicionismes vacus. Patricia Ferreria té bona mà per desenvolupar-se còmodament en el relat d'uns ambients que expliquen sense sobreexposar, asèpticament. Una fredor controlada, una tensió latent, un fora de càmera que sembla dir coses. Però  l'ofici de la versemblança provoca una preocupant manca de vincles empàtics, de nexes entre mirades i entre decepcions, un cor que sàpiga justificar girs de guió i coses no dites. La història d'Els Nens Salvatges es beneficia d'un gran tercet de joves protagonistes (Àlex Monner, Albert Baró i una deliciosa Marina Comas), les peces que avancen obstinadament cap a un final contundent. Però la força d'aquesta fi queda soterrada en un guió previsible que en la seva ordenació fa que els personatges no tinguin la força necessària per transmetre l'infern, el dubte i la batalla. Personatges d'una coralitat dramàtica que caminen cap al no-res, mancats de la por, del neguit, de la suggestió que provoca la imminència de l'esvoranc. Només una mica més de convicció, només un pèl més de vertigen, i Els Nens Salvatges haurien fet el trànsit sense perdre la mirada, convençuts de ser grans.

Tornar a començar

Silenciosa, la batalla quotidiana que mou els fils del món. Eros i Tànatos. Acabar per tornar a començar, refusar projectes per abraçar d’altres horitzons, esgotar-se i voler-se aixecar, del defalliment a l’energia renovada. Així anem configurant el paisatge dels esdeveniments, de les decisions preses, de la gent i dels camins que cal prendre en cada instant de la nostra vida. De pulsió de vida a pulsió de mort, una ziga-zaga inevitable que explica com som i com volem ser.

Cants i Autors, una fi memorable

30 d’octubre de 2012

Cinc anys de cicle, cinc anys de concerts i de moltes veus, de moltes alegries i de molt aprenentatge, concentrats en aquest dissabte en un espai que, com la ciutat i com el propi casal popular de l’Esquerda, ha anat canviant. Mutacions i allaus de l'escenografia íntima d'una ciutat. Com una fuetada, el record del concert que Pau Riba va fer aquí mateix -en una sala encara per fer- es fa present. Albert Freixas surt a l’escenari de la NAUB1 trenta minuts després de les onze de la nit. Un munt d’espectadors s'ho miren, asseguts, còmplices i expectants. Tots ells han volgut ser a l’últim concert del Cicle de Cants i Autors. La remodelada NAUB1 espera una última parella artística de luxe per dir que això s’acaba, però que acabarà bé.

L'Habitació blava | Sexe, mentides i cançons melòdiques

28 d’octubre de 2012

Pocs minuts abans d'entrar a L'Habitació blava, hi ha ganes de veure, de mirar, d'auscultar-se. Poc després, el blau fa de cortina i la tristor dels neguits entra en acció, amb contradiccions, amb dubtes i amb incerteses. El sexe apareix en escena de manera explícita, és cert, i remarca artefactes purament físics. No amaga, però, que L’Habitació Blava, en realitat, despulla una altra cosa: tota una constatació de l’egoisme -i dels perills- de l’amor. Un egoisme exposat en primer pla que juga amb les febleses dels homes i les dones, amb les misèries que afloren en cada parella, en la impudícia d'un relat actual ple de mentides. No sé si David Hare havia plantejat fer d’aquesta adaptació de La Ronda d’Arthur Schnitzler un cos a cos més proper a la boxa que a la crueltat psicològica de les escenes encadenades. Sí que ho fa l’adaptació de David Selvas, director i també actor, juntament amb Nao Albet, Àurea Màrquez i Maria Rodríguez, tots ells entregats en la lluita amatòria i en l'explicitació que mostra i també incomoda.

Paco Asensio: «El conte és una conversa màgica»

M'allarga la mà i m'ensenya una pedra, menuda. "Això és un conte". La veu se li fa encara més fonda. I em mira, detingudament, mentre explica no sé quines meravelles d’aquesta pedra, tan menuda, i d’un riu, de les maneres de tirar-la i dels cercles que fa mentre cau o sura. És la veu, aquesta veu d’en Paco Asensio, i és la manera d’explicar els contes, embolcallant-te amb les paraules, abrigant-te i fent-te entrar dins un cor que batega. "En Rubén Martínez Santana, tot un mestre, em va ensenyar que el conte és una conversa màgica plena de mentides". La mentida com a eina de treball principal. "Sí, la mentida fantàstica, com ara els somnis, les il·lusions, la metàfora o la paràbola. De fet, el conte i la poesia tenen molt a veure. Els poetes busquen aquella connexió entre la paraula i l’esperit i nosaltres transitem aquest caminet per mitjà de la fantasia. En el fons, tant és que diguis un poema o un conte: en els dos casos estem donant, més que paraules, imatges".

Victus | Una novel·la gran

27 d’octubre de 2012

Victus és una novel·la gran, i ho és per molts motius. Un dels més destacats, que ho és perquè és una novel·la catalana que transcendeix el fet nacional. I és catalana, tan nostra, tan sincera i tan dolorosa, perquè, sobretot, no és indulgent. De bons, més aviat pocs. De dolents, un munt. Prop de 600 pàgines on queda clar que tot plegat és fruit de la dimensió vulgar –i alhora meravellosa– del fet d’existir i de voler ser. Victus és gran en la voluntat de mostrar un petit tall de la història d’un petit país, de la resistència –heroica i irracional– d’una ciutat, Barcelona, assetjada per les tropes borbòniques durant tretze mesos. El clímax, un 11 de setembre que encara avui plorem. Però Victus és gran, enorme, perquè transcendeix una data i uns fets per explicar l’esfondrament moral d’un segle, per mostrar la pugna entre l’empirisme i el racionalisme, entre la llum i la foscor, entre la revolució i l’absolutisme. 

Pol Aumedes: «Sarandaca és més que un taller, i ho hem de fer veure a la gent»

19 d’octubre de 2012

Música, vida i fang. La creació davant el buit, els records d'una professió d'artesans i moltes més coses es concentren a Quan el fang pren la paraula, l'obra que impulsa la companyia Sarandaca, un dels cors que batega a partir del popular Taller Sarandaca. En Pol Aumedes té ganes d'explicar un futur ple d'horitzons, però, sobretot, té ganes d'explicar el present d'una feina que abraça maneres noves de fer el que sempre ha fet el taller dels Aumedes: inventar, modelar, fer figures, crear vida del no-res. Amb aquest propòsit neix Quan el fang pren la paraula, una obra interpretada pel propi Pol Aumedes, ideada conjuntament amb Marco Domenichetti -que s'encarrega del videomapatge, de l'espai sonor i dels objectes interactius- i que compta amb la direcció de Dusan Tomic. "Sembla un acudit, però no ho és", diu. Un serbi, un italià i un català que s'ajunten per fer una obra de teatre singular. I aquí els tenim, tots tres, amb la criatura en qüestió a punt d'entrar al Teatre de Ponent, a punt de deixar anar un munt de neguits, sensacions i pensaments a l'escenari.

Alba Dedeu | «Encara no he començat a escriure»

17 d’octubre de 2012

Acabàvem l’última trobada, ara farà un any, parlant de nous projectes, de contes que s’estaven escrivint i que prometien camins un pèl diferents als que s’esbossaven -i tan bé- a Gats al Parc (Proa, 2011). Aleshores, l’Alba Dedeu (Granollers, 1986) estava treballant en un nou llibre de contes amb un detallisme molt similar al de la seva opera prima, "però que seria, també, diferent". Li recordo quan ens trobem per parlar d’aquest nou recull que li torna a publicar Proa, L’estiu no s’acaba mai (2012) i em somriu. "Aleshores encara no tenia clar cap on aniria, però sí que el nou llibre s’assembla al primer en algunes coses del format. Per exemple, en la llargada dels contes, que és encara d’unes quinze o vint pàgines, tot i que ara he començat a provar coses molt més breus i concises". Aquests relats, més curts, són els darrers que ha escrit. I potser anuncien una nova manera de fer, qui sap. (Llegeix l'article complet aquí)


Lo Imposible | Altament efectiva i sobradament efectista

15 d’octubre de 2012

La segona pel·lícula de J.A. Bayona demostra que el director d'El Orfanato (2007) té una capacitat  innata per explicar històries amb el vigor i amb el tempo que cada moment demana. Lo Imposible n'és un exemple virtuós: tècnica, ritme, grandiloqüència i un ofici depurat que acumula un bon grapat de mèrits. Però de vegades no n'hi ha prou: tot això té raó de ser si els mèrits convulsionen des de l'insondable, si s'escapoleixen dels llocs comuns on s'aferren mirades menys talentoses. Després d'ofegar-nos en dues hores d'emoció sostinguda, la pel·lícula ens deixa dues certeses. Una, que Lo Imposible és tremendament efectiva. J.A. Bayona sap què vol el públic, sap què li agrada, sap com ensenyar-ho per provocar estímuls immediats. Sap mostrar, sap fer actuar els personatges, sap mantenir la tensió, el ritme i també sap acostar al seu llenguatge la vistositat dels blocksbusters americans on sembla emmirallar-se (haureu vist, potser, les traces de l'Spielberg més audaç en bona part de la pel·lícula). Bayona també és extremadament efectiu amb l'ús de la tècnica i posa els pèls de punta amb escenes d'un realisme estremidor (l'arribada del tsunami és, senzillament, espectacular). Però -i va la segona certesa-, Lo Imposible és tremendament efectista, a desgrat d'un talent prodigiós que sembla quedar-se només en la superfície. Un efectisme que busca la reacció fàcil i ràpida, el subratllat maniqueu, la llàgrima que podria haver-se estalviat, la trampa reveladora. Bayona abusa de la nostra confiança i de la permissivitat emotiva que li oferim com a espectadors. Efectiva i efectista. Trieu el lloc on volgueu ser com a espectadors i resteu a l'espera que els focs d'artifici no tapin els mèrits d'aquest gran talent.

The Cabin in the Woods | Pantalles i ancestres a la casa encantada

9 d’octubre de 2012

Drew Goddard, que ja porta un currículum notable en sèries com Buffy, Alias o Lost i en pel·lícules com Cloverfield (Matt Reeves, 2008), s'estrena com a director amb l'esclatant The Cabin in the Woods (2011), una història que explica l'aventura nocturna de cinc joves que s'aïllen del món en una cabana al mig del bosc. Tòpic rere tòpic, un soterrani obscur i ple de relíquies serveix de punt esclatant de tots els desastres que han de venir, que no són pocs. Però la intriga no és només epidèrmica. Des del primer moment, els diletants espectadors veiem com s'entrellacen dues trames i dos escenaris: la maleïda casa del bosc i unes oficines amb gust per les pantalles. L'encert de l'assumpte no rau en el nivell d'espant que genera l'horror –més aviat poc–, sinó en la deconstrucció de tots els tòpics, un rere l'altre, d'aquest tipus de pel·lícules i, també, en la reflexió que podem fer-ne com a espectadors. Ningú no quedarà insatisfet, ja que el refregit entreté, dota d'una certa intriga a una trama que no sembla gens original i té les necessàries dosis d'intel·ligència narrativa per fer-ne una hora i mitja força digna. I tot això: sàtira, somriures i algun espant. Còctel adequat per a gent que va pensar que la fórmula moria amb Scream (Wes Craven, 1996) i que veuran que amb The Cabin in the Woods reneix amb un tremolor diferent.

La cançó necessària de Pau Alabajos

8 d’octubre de 2012

La virtut d’un cicle com el Cicle de Cants i Autors (CCA) és l’aposta fundacional que va fer fa cinc anys: mostrar el ventall d’un gènere silenciat i necessari, el de la cançó d’autor, i mostrar-lo en el format més pur, en l’expressió d’un art que vol ser part de la realitat des de la identitat d'una autoria única i intransferible. Un gènere que vol demostrar que no només viu de frases subversives i d'estirabots. Que no és només un gènere moribund, tal com vam ens havien dit. Que no només és un estil anestesiat que viu de la proclama i que no té raó de ser en una societat eclèctica i culta com l’actual. Mentida. La prova és, justament, l’aposta d’èxit del CCA des d'un bon inici.

Pruden Panadès: «M'agradaria poder escriure per a nens i adults alhora»

4 d’octubre de 2012

Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim (Pol·len Edicions, 2012) forma part d'un projecte de cooperació entre diferents agents amb qui Pruden Panadès comparteix interessos i inquietuds. "El llibre surt d’una idea meva, però és fruit d’un treball en equip. Jo ja coneixia la gent de La Page i tot sorgeix d’un diàleg que vaig tenir amb ells. Després, ells em van dir que Pol·len Edicions també s’havia plantejat alguna cosa semblant i d'allà en va sortir la primera trobada. La idea encaixava amb tots i ho vam provar". El procés, però, ha estat llarg, una feina d’un any i mig. El projecte té programats cinc títols i explica el procés de creació d’un llibre des d’un punt de vista encara molt singular, el de l'ecoedició. "Pretenem que el contingut d’aquests contes sigui una reflexió sobre l’ecoedició i l’ecodisseny. En aquests moments ens fan contes il·lustrats meravellosos, però ens feia gràcia utilitzar el conte com a vehicle per explicar tots aquests temes, uns temes sobre els quals hi ha un gran desconeixement". I això els permetrà parlar del paper -com és el cas d’Errata-, del color, dels dubtes que hi ha entre suports i tipus de contes, del codi de barres i, per últim, sobre la fi de la vida dels llibres.

To Rome with love | Amb amor, amb optimisme

3 d’octubre de 2012

Woody Allen no ha deixat mai de donar tombs sobre si mateix. La vida, els miracles, la pertinença, la identitat, el progressisme de saló, són alguns dels motius que han anat fent giragonses en uns tòpics recurrents que sempre li han donat un resultat molt efectiu i, de vegades, també contundent. Allen pot permetre's aquesta mena de psicoanàlisi pública, -constant i sotmesa a la sobreexposició- perquè té un domini prodigiós dels enganys del discurs, perquè és un cineasta d'ofici -antic, però d'ofici- i perquè sap desmuntar qualsevol argument moralista amb un humor que torpedina les pròpies creences. Tot això queda al descobert, amb virtuts i (potser massa) defectes, en aquest viatge patrocinat que l'autor nord-americà està fent per Europa. Un publireportatge amb espurnes de geni per Londres, Barcelona i París. La parada de l'any ara és a Roma, amb una pel·lícula epidèrmica, To Rome with love (2012), que significa un altre pas de rosca, però també un reconfortant retorn a la comèdia fresca, impregnada d'aromes que remeten a un costumisme made in Italy, amb molta gesticulació abrandada i amb dosis d'embolica que fa fort. A aquest homenatge evident, cal afegir-hi una alenada surrealista que va in crescendo fins a un final on les històries esclaten del tot, però potser no (massa) satisfactòriament. Els ingredients de la comedietta funcionen bé, però el resultat és irregular: sobra alguna de les històries i també sobra una mitja hora de metratge, allargassat en excés per voler explicar coses absolutament prescindibles. Amb tot, To Rome with love contagia optimisme i les picades d'ullet són agraïdes, ja sigui a les tribulacions de l'esnobisme d'esquerres o als referents populars del cinema italià.

Ivette Nadal conversa amb mestres i un bon grapat d'amics a l'escenari de la NAUB1

2 d’octubre de 2012

Vint minuts després de les nou del vespre, Ivette Nadal sortia a l’escenari. Gairebé nua, amb la veu i una nota de guitarra. Poc abans, la Sala NAUB1 s’havia anat omplint de gent, de coneguts i saludats, d’un bon grapat d’amics i, també, d’algun mestre. La llum blava, tènue i càlida alhora, deixava entreveure la pila de taules que esperaven la sortida de l’artista. Entre el públic, gent de totes les edats. L’espectre és tan ampli com possibilitats existeixen. Hi ha l’alcalde, el mestre Montagud, joves, adolescents, gent de mitjana edat, uns quants pares joves i alguns nens que corren alegrement pel lateral. Un ambient agradable que espera la veu de Nadal.

The Jayhawks | Abanderats de la nostàlgia feliç

29 de setembre de 2012

L’ambient que es respira a la Sala Apolo abans del concert de The Jayhawks és d’un cert regust d’última oportunitat, de comiat d’una de les millors bandes americanes dels 90. Aquella dècada, que els va amagar rere l’èxit d’altres fogonades molt més sorolloses, va significar el seu clímax artístic, subratllat amb dos discos absolutament brillants com són Hollywood Town Hall (1992) i Tomorrow The Green Grass (1995). Poc després, Mark Olson abandonava el grup i Gary Louris intentava caminar per nous camins sonors amb una banda que anava fent tombs fins a la reunió, el 2008, dels dos caps creatius. El resultat, uns quants concerts i un esperat disc amb la formació original, Mockingbird Time (2011), ni de bon tros una obra memorable. Tot i això, sí que és un disc amb l'empremta de la seva manera de fer música: melodies boniques, tornades d’aire de camp americà, segones veus que busquen l’encaix i el troben sense-saber-ben-bé-per-què, amb Big Star, Neil Young, Dylan, The Byrds o Golden Smog al paisatge de fons.

Anna Ballbona: «Als versos de 'Conill de gàbia' la ironia té més mala llet»

27 de setembre de 2012

Quatre anys després d'un debut esclatant i de títol sorprenent, La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller 2008), Anna Ballbona torna a l’aparador poètic del país amb Conill de gàbia, el seu segon llibre, publicat per LaBreu Edicions. De portada taronja, de disseny fi, d’elaboració minuciosa i pacient, amb uns poemes que han estat esmolats amb decisió i sense pressa. La fogonada que va suposar el seu debut literari ha deixat pas a més reflexió, a sospesar cada vers i a tenir una intenció ben clara des del moment de la primera espurna. "Amb la perspectiva del temps, t’adones que al primer llibre hi abocaves tot el teu univers, tal com raja. Ara mantens aquest univers, però és més canalitzat i ordenat, i tens la voluntat de dir coses". (La fotografia que il·lustra aquest post és propietat de LaBreu Edicions)


Love of Lesbian | Relat de tristesa vitalista

24 de setembre de 2012

Love of Lesbian són en aquell moment en el qual ja no hi ha passos enrere, ni tampoc salts al buit. Tot sembla un regal que s'afegeix al calaix de la col·lecció de conquestes. Tot. L'expectació, la multitud, l'ambient, l'amor cec. Tot, la gent que s'abraona a un pessic d'espai de les immediacions de l'Antiga Fàbrica de la Damm, l'ansietat que s'olora en l'instant previ d'una actuació, la providència de hits que sonaran un rere l'altre, la consistència d'una carrera sòlida i treballada a cop de paciència. Minuts abans de les vuit del vespre -l'hora i el lloc ideal per constatar la magnitud d'aquesta certesa invertebrada-, les immediacions de l'escenari -i encara més enllà- ja són tal com havien de ser: plenes d'una parròquia entregada i molt, molt nombrosa.

Frederic Roda: «Sempre he estat un gran defensor del teatre vinculat a la literatura»

20 de setembre de 2012

Frederic Roda és un gat vell de l'escena, un mestre dels teatres petits i dels espais imaginatius. De família d'artistes i de fonda tradició teatral, en Frederic sempre ha tingut una especial relació amb les lletres, tal com demostra una carrera com a director plena de picades d'ullet a la poesia, plena d'adaptacions de textos de grans autors literaris. Sempre amb l'entusiasme de dir bé el vers, d'adaptar-lo, de fer del teatre un espai on passin coses. "Sóc un gran defensor del teatre vinculat a la literatura. M'encanta el teatre de text. Una frase ben dita al damunt d’un escenari suggereix tants mons com espectadors hi ha a la sala".


La Fàbrica de les Arts de Roca Umbert, «un espai sense equivalent en tot Europa»

17 de setembre de 2012

Teresa Llobet Illa (Granollers, 1959), directora de Roca Umbert, confessa que tenia una sola premissa al cap quan li van encarregar la direcció de la Fàbrica de les Arts: "tenir l’antena ben desplegada". Amb aquest bon desig va començar l'aventura i així diu que s'enfronta, encara, al dia a dia d'una feina que li agrada i on vol seguir tenint les mateixes ganes d'escoltar de sempre. La trajectòria al capdavant de la gestió de l’Associació Cultural de Granollers es va convertir en el millor aval per tal d'esdevenir el cap visible de la Fàbrica de les Arts, a Roca Umbert, un dels espais que més recels i controvèrsies ha creat entre la ciutadania degut a una indefinició fefaent i a no tenir un rumb fix. Però, tal com confessa la pròpia Teresa, la grandesa del projecte és precisament aquí: en la virtut d’adaptar-se i "de saber rectificar el camí traçat".


Adrià Freijo: «M'agradaria poder viure de la dramatúrgia i dirigir el meu teatre»

13 de setembre de 2012

Aquesta entrevista no ensenya moltes de les coses que de debò haurien de ser visibles i que la concisió d’un moment fan tan difícil d'ensenyar. Són aquelles coses que són fora d’objectiu, que es belluguen i que diuen molt més que les paraules. Potser per això a l’Adrià Freijo Guirado (Granollers, 1992) li agrada, i tant, el teatre. Tot ell és pur teatre, tot ell sencer. S’escriu a sobre, inventa mons sense adonar-se'n, porta clavada ben endins la dèria d’explicar coses. Per això, potser, sempre sempre té ganes de comunicar-se i de no perdre el somriure. I això que, a casa, no existeix cap antecedent en la matèria. "M’agrada escriure i dirigir teatre, més que no pas actuar. Escriure em ve de sempre, és innat i gaudeixo moltíssim". I és el primer que penses quan el tens davant i pots parlar-hi. Aquest proper dimecres, dia 19 de setembre, representarà Velando a Julio al Teatre de Ponent, una obra que interpreta, que ha escrit i que també ha dirigit.


De Granollers al somni d'un país en llibertat

12 de setembre de 2012

Passaven pocs minuts de les tres i ja hi havia pressa. Pràcticament, ni temps per a les postres. La família s'organitza segons les diferents vies d'anada a Barcelona: que si jo marxo a les 15h amb el bus de l'Assembla, que si nosaltres hem quedat per anar amb tren, que si ja has parlat amb la tieta, que diu que també vol venir. Converses més pròpies d'altra mena de festes, decisions apressades dignes d'altres esdeveniments. De fet, ja ho vaig arribar a comentar amb algú: una de les coses més fascinants d'aquest procés increïble de transformació social que hem viscut és que anar a la mani ja no és anar a escridassar i a patir –com recordo que era no fa pas gaire–, sinó que s'assembla més a l'ambient que es crea en una expedició que va de concert, posem pel cas. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat, em dic mentre gairebé arribem, xino-xano, a l'estació de tren de Granollers-Centre. Anar de mani ja és, fins i tot, una festa massiva. Hem fet que la independència sigui una cosa comercial, una cosa mass media. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat.


Quan les granotes fan festa major

10 de setembre de 2012

La vivesa de la Festa Major de Granollers és indiscutible, amb un model d'èxit que ja és conegut arreu de Catalunya i que ha esdevingut referent a d'altres pobles de la comarca. Però, també és ben cert que la festa és encara molt jove, amb només 29 edicions en el format de Blancs i Blaus. Potser és per això que té una especial rellevància el documental que el cineasta i escriptor Lambert Botey va presentar el passat dia 25 d'agost al Centre Cultural de Granollers , titulat Quan les granotes fan festa major, "en homenatge a una de les cançons de Xesco Boix que encaixava amb l’origen de la ciutat". El documental immortalitza la festa grossa de 1979 a Granollers, viscuda quan tot just començava la democràcia i quan encara no hi havia ni Blancs ni Blaus. Sense sospitar-ho, Granollers va començar a esbossar un model festiu que arrelaria del tot a partir de 1983.

Ted | Sessió de manicura

3 de setembre de 2012

Les afilades ungles de Seth McFarlane han passat per la manicura en la seva primera incursió al cinema de carn i ossos. Tot allò que havia de ser es queda en una esgarrapada innòcua. Ni Ted (2012) és corrossiva, ni és àcida, ni -cosa més sorprenent- té ritme. Aquest híbrid entre el cinema real i l'animació té alguns -pocs- moments espurnejants, però ni això pot evitar que naufragui per tot un seguit d'autoreferències i d'autohomenatges que van en contra de l'ànima gamberra que precedeix el seu autor. McFarlane no es pot negar que ho intenta, però ni Ted, ni molt menys Mark Wahlberg, són capaços de fer reviure el fascinant catàleg d'acidesa, ritme endimoniat i mala bava de Family Guy. Tampoc juga massa a favor una història magrejada, amb l'enèsim Peter Pan que viu aferrat als mites de la infantesa i que no ha assumit el trànsit a una vida adulta, amb compromisos i pèrdues. Vist l'espectacle d'acudits i bones intencions, es fa certa l'agra sensació que l'estrena de McFarlane roman en el pitjor dels llocs: en el no-res. Perduda entre el convencionalisme hoollywodià de les històries amb valors sobre l'amor real i entre el gamberrisme que no va enlloc ni vol ser un mitjà en si mateix. 

Guanyadors, perdedors i viceversa

La rajolada acaba i tot comença a fer baixada. Aquelles passes que van del Palau d'Esports al parc del Congost, aquells ànims ja mig desmenjats que lluiten per resistir encara unes hores. Aquella sensació de feina feta, d'esgotament, de conflicte mantingut, de pas fugisser dels dies. Els focs artificials il·luminen un cel que ja no està per orgues, que ja no toleraria ni un sol dia més així. La posterior processó cap a la Porxada és més processó que mai, tota una tirallonga d'ànimes –algunes en pena, algunes devotes– que enfilen el camí del nom de la colla guanyadora. El veredicte es fa llarg com sempre i ens dibuixa un punt i final als morros. Han estat nou dies de passió intensa, d’olor a pixums i d'escenes dantesques, però també nou dies de miracle sorprenent i de bombolla necessària. Nou dies plens de coses que faran, com sempre, una Festa Major única, irrepetible i plena de bones i males coses.

Imma Marín: «La competició crea defenses contra la frustració, perquè no sempre guanyes i no sempre ho fas bé»

30 d’agost de 2012

A l'Imma Marín li agrada el joc. El gaudeix, l'assaboreix i el necessita. Però no m'entengueu malament. La seva dèria no va cap a la perdició, perquè d'aquesta passió n'ha fet el seu ofici. L'Imma és tota una experta en jocs, joguines i educació en el temps de lleure. Fundadora i directora de Marinva, entre d'altres càrrecs i ocupacions, també és autora de diversos articles i llibres sobre el joc com eina educativa, sobre els jocs populars i el valor educatiu del fet de jugar. A tot això li hem d'afegir que, aquest any, ha estat l’encarregada de tutelar el procés de reflexió que es va obrir al final de la darrera festa major per veure com s'havien d'enfocar les noves bases del jurat. A l'Imma Marín li va la marxa.


La Gran Correguda torna al carrer

29 d’agost de 2012

Després de tres anys fora de programa, la Gran Correguda torna a celebrar-se de manera oficial, amb un circuit marcat i amb algunes novetats molt llamineres. Tot això mereix un reportatge, penso. Em cito amb un dels organitzadors a la Pedra de l’Encant per parlar de tot plegat. És un dimecres, són les 11 del matí. Hi ha el bullici propi d’un dia feiner a les 11 del matí a la Porxada quan, de sobte, sento uns esbufecs, un ritme apressat que va marcant el pas i un crit que em desvetlla: "Ja sóc aquí!". Sense saber d'on ha sortit, un home totalment nu -vestit només amb la màscara blanc-i-blava del Blue Demon, un dels lluitadors mexicans més cèlebres de la història- para just al meu costat i em fa una encaixada. La gent mira. Algú s’exclama. L’entrevistador no sap on posar-se.

"És que vinc d’entrenar", em diu, tan tranquil i tan nu. Deu ser que, pels organitzadors de la Gran Correguda, aquesta és la manera normal d’entrenar. De fet, no deu ser tan estrany. En els darrers anys, la Gran Correguda és un dels actes de la Festa Major de Blancs i Blaus que més fortuna ha fet. Una prova "canalla", divertida, de gent sense complexos que conquereix la via pública amb la nuesa com a distintiu i amb la pretensió de passar-ho bé i de transgredir les normes establertes. 

Llegeix l'article complet al NacióGranollers.cat
La galeria amb les fotos de la Gran Correguda 2012

Enllaç amb totes les galeries, entrevistes i reportatges de la FM de Blancs i Blaus 2012

Joan Soler Amigó: «La festa no és per veure-la, és per viure-la»

27 d’agost de 2012

Joan Soler Amigó (Badalona, 1941) és tota una autoritat quan parlem de cultura popular catalana, de festes, de folklore i de tradicions. Ho demostra el Premi Nacional en l'apartat de cultura popular que va rebre l'any 2006, però també la multitud d'altres guardons que ha anat recollint al llarg de la seva trajectòria. Soler Amigó, a més, va ser el relator de la Festa Major de Blancs i Blaus de 2009. Un dels més recordats, potser un dels qui va entendre millor la festa i, sobretot, potser qui millor ens va saber explicar coses que desconeixíem de la nostra festa. Tres anys després d'aquella experiència quedem a la Pedra de l'Encant. Ve tal com recordo que va marxar: cordial, amable, amb ganes d’explicar coses. I en sap un munt.


El món s’esfondra. La utopia de l’apocalipsi

23 d’agost de 2012

Prediccions, profecies, visions, cants i epopeies ho diuen des de l’antigor, i tot sembla indicar que sí, que el món va, inexorablement, cap a la deriva. La ruptura definitiva amb la bonança, amb els feliços anys de la prosperitat on hi havia herois i mites, on semblava que cap de nosaltres podria ser vençut, va tenir lloc el mateix dia que s’esfondraren, davant de la mirada atònita de tota la humanitat, les torres bessones. Una fractura sense possibilitat de regeneració, una coltellada a la medul·la. El parèntesi feliç de l’assumpció d’un nou món –que sempre havia de ser molt millor– que va suposar l’altre esfondrament recent de la història, el de la caiguda del Mur, es veu esmicolat per una caiguda molt més alta i molt més terrorífica. La data, ja assenyalada en odissees espacials per visionaris utòpics com Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick, pren sentit com a frontissa de l’inici d’un nou ordre. I així ha anat guanyant terreny en un dia a dia que ha anat a la deriva, rellotge avall com grans de sorra en una fugissera constatació en allau del món real. 

Brave | Vigència del vell mètode

22 d’agost de 2012

No valen gestos acomodaticis a la filmografia de Pixar, i Brave (The Bear and the Bow, 2012) no ho és, tot i que jugui a semblar-ho. Fins ara, era la Disney qui s'entestava a apropiar-se i a acostar-se al nou mètode infal·lible de l'estudi de John Lasseter (amb milionària compra inclosa), però ara gira la torna i és Pixar qui agafa el manual d'estil que ha fet gran la factoria de Walt Disney i prova d'acostar-se a un mètode que semblava esgotat. En aquest apropament, Pixar no perd ni un gram del seu discurs, tot i que a la pel·lícula no hi trobarem dobles lectures per a adults, ni tampoc subterfugis. Com tampoc no hi trobarem l'infantilisme sonso de les produccions familiars del vell Walt. A la banda dels encerts, destaquen amb força una bellesa impactant, uns personatges sense fissures, un guió correcte que explica una història íntima de dones fortes i la mirada fresca que Pixar sap donar a un conflicte que, anys enrere, en mans de Disney hauria estat un pamflet de moral ultra-conservadora. Tot això fa de Brave una pel·lícula valenta, com Merida, la rinxolada protagonista: forta, sense por i amb ganes de lluitar per poder triar el seu propi futur. 

Pirates! Band of Misfits | La deliciosa pirueta d'Aardman

21 d’agost de 2012

Pirates! Band of Misfits (Peter Lord i Jeff Newitt, 2012) és una nova meravella que surt de l'enginy de la factoria Aardman, una nova delícia de manufactura artesanal, un deliri en forma d'stop motion que sap entretenir tots els públics, que sap com explicar una història sense caure en l'efectisme buit i que sap conjugar paisatges minuciosos, atmosferes apassionants, Charles Darwin, una colla de pirates malastrucs i un lloro que no és un lloro. Un regal ple de plaers que sobreviu els visionats que faci falta, una demostració que no tot ha de ser nou, que no tot ha de ser més i millor, que no tota l'animació passa per l'adreçador del nou llenguatge que va inventar-se Pixar. L'encant és aquest, el somriure que deixa la deliciosa pirueta del cinema de sempre. 

Cave of Forgotten Dreams | Batec etern

7 d’agost de 2012

Impactant, increïble, bella, inoblidable. Així és aquesta pel·lícula documental signada per Werner Herzog, i així és, també, l'objecte que n'és protagonista, la cova de Chauvet, situada a França en un paratge de bellesa colpidora: un espai natural que conté la galeria d'art més valuosa de la història de la humanitat, amb més de 400 pintures rupestres. El resultat, una cosa indescriptible i majúscula que transcendeix l'objecte en si i que explica el sentit de la vida, de la mort i de l'art molt millor que milers de tractats i assajos benintencionats. Simplement és la implacabilitat de la bellesa, la permeabilitat del temps, la grandesa de la vida que reverbera: tots nosaltres representats en uns traços de cendra i carbó, com autoretrats eterns de la nostra fragilitat. La feina de Herzog és poderosa, inabastable. Màgica com la seva impressió de la cova, tan fonda que ens cobreix d'emoció i acaba per absorbir-nos. Un lloc per no oblidar mai, un film per creure en l'autèntic cor del cinema, i de l'art, que és a l'abast de molt pocs cineastes.

Prometheus | La impossible fugida de l'ombra

5 d’agost de 2012

La vida artística de Prometheus ja ho tenia magre des d'un bon començament, inflada per un rebombori artificial que no pot escapar de l'ombra d'un mite i de l'ombra d'un director que -temps enllà- va ser gegantí. Però Ridley Scott ha abandonat la gosadia de voler tenir un traç que transcendeixi el discurs narratiu per ser simplement un molt bon director. 

El procés viscut des de Blade Runner (1982) és un fenomen paranormal, com ho sembla, a aquestes alçades, que l'autor britànic hagi volgut reprendre l'univers que va començar a teixir a Alien (1979) amb un material artístic tan grotesc i tan grandiloqüent. Tot allò que aquella pel·lícula tenia de ritme en stand by, d'aire en tensió, de cruesa ambiental, de plans allargassats pels passadissos de l'USCSS Nostromo, de subtilesa, d'un monstre aterrador que no calia posar gairebé mai en primer pla, de misticisme, d'uns personatges intrigants i magnètics, aquesta nova adaptació ho té de pocatraça, d'indefinició en un guió pla, infantil i imprecís, i, sobretot, amb el vergonyós carregament moral d'unes ínfules de transcendentalitat barroera. 

Scott es perd en l'autocomplaença de saber-se bon rodador (plans inicials d'impacte, escenes d'acció mil·limetrades, un final trepidant, gràcia en l'aspecte visual), però pel camí ha perdut també la mà amb què sabia dirigir bons actors (amb l'excepció de Michael Fassbender, que salva el personatge, tots semblen gargots de si mateixos, incloent-hi una angoixada Noomi Rapace i una risiblement desaprofitada Charlize Theron), i ha perdut també aquella espurna divina que sabia concretar una gran ambició (que Prometheus té, sens dubte) en una cosa realment substancial, tal com va ser-ho, ja fa massa anys, Alien, la pel·lícula que no necessitava cap mena de preqüela. 

Alexis | Una tragèdia lleugera

31 de juliol de 2012

Amb la intenció de reviure l’esperit més canònic de l’Antígona clàssica, Alexis, una tragèdia grega es presenta com una proposta escènica que sorgeix de la convulsió de l’actualitat, com un dels rastres d’aquest fervor que prové de la indignació global, dels moviments llibertaris, de la protesta que crida en contra de les anomalies socials i econòmiques. És un gest en el sentit d’escampar un credo igualitari de justícia, traslladat a l’escena amb un inici espasmòdic, com vindria a ser el món. L’escenari és ocupat amb corredisses i ansietat, amb pedres a la mà i pel cos fibrat de Silvia Calderoni. Els temps que corren, tan afamats, cridaners i insegurs, vindrien a ser això, el desassossec en fase terminal que posseeix la jove actriu italiana. 

The Dark Knight Rises | Caiguda i fi

28 de juliol de 2012

Sense arribar a la perfecció de The Dark Knight (2008), el final de la saga és la confirmació satisfactòria d'una realitat autoral, d'una personalitat que té la consistència d'una posada en escena halterofílica, una precisió insubornable i un teixit argumental dens, superpoblat i mereixedor d'algun excés i d'alguna indefinició, com és el cas. Però ni tot això (tots aquests excessos i indefinicions) seran un llast que eviti el tancament digníssim d'una de les trilogies fílmiques de més pes de la història. Construïda a base de moments introspectius i de fogonades successives, The Dark Kinght Rises posa la cruesa i versemblança del turment en primer pla, i va de menys a més, fins arribar a un clímax definitiu. Sí, és evident que The Dark Knight era tan bona que en volíem més i que desitjàvem una cosa a l'alçada del precedent. Però que això no ens faci caure en el desànim de la desafecció instintiva: aquest tercer episodi és poderós, absorbent i esfereïdor (en part, gràcies  a un tractament del so senzillament espectacular i a un dolent -Bane, molt convincent Tom Hardy- que fa por de facto). A tot això cal afegir que, en honor a la justícia, Christian Bale és el millor Batman que hi ha hagut mai, que l'univers de Nolan ha elevat el llistó de la saga a la categoria de film majúscul, i que el càsting global ha esdevingut un encert de consideracions èpiques, amb la personificació final d'una grandiosa Anne Hathaway (en teníeu algun dubte?), amb els galons guanyats per Joseph Gordon-Levitt i amb els sospitosos habituals encapçalats per Gary Oldman, Morgan Freeman i Michael Caine. Potser en volíem més, però el que hi ha no és cosa de no res.

Toquinho, que gira um simples compasso

27 de juliol de 2012

Acompanyat al sobri escenari del Teatre Grec per un quintet d'ofici i passió, amb el baixista Ivani Sabino, la pianista Silvia Goes, el bateria Pepa d'Elia i la nova i càlida veu d'Anna Setton, Toquinho es guanya el públic d'immediat i com si res, amb un ventall universal i arquetípic de la música brasilera més lluminosa. Agradable. Toquinho ho fa des de l'evocació de les figures dels seus mestres -i companys d'aventures i whisky- Vinicius de Moraes, Jobim o Antonio Skármeta, literats, músics i vividors de bona gana. Com a trumfos, unes cançons que forment part de l'imaginari popular de mig món, la Samba d'Orly, Que maravilha, Garota de Ipanema o una Aquarela cantada a mitges en castellà i portuguès. Ventall complementat amb un sentit de l'humor fi, una veu que no fa escarafalls i un repertori infal·lible. Ingredients adients per treure bona nota. Insuficient, però, per arribar a l'excel·lent que la història, el músic i el repertori es mereixen. Però sí, agradable.

El Romanço d'Anna Tirant

20 de juliol de 2012

El Romanço d’Anna Tirant (2012), el segon llibre que Labreu Edicions publica a Josep Pedrals, demostra que el poeta en sap molt, de jugar. Però també demostra que l’ofici de poeta no és cap broma, de cap de les maneres. El llibre, amb una segona edició gairebé immediata, constata que aquella guspira que va començar a escampar-se arreu pels volts de l’any 1997 (“No ha estat una advertència, / ha estat una promesa / de grandesa / faraònica / copsada en una esberla de bocí”), era la primera mostra d’una intuïció que ha acabat sent certa. Uns anys després, i amb el compliment d’una carrera gairebé sense fissures, Josep Pedrals pot presumir d’haver publicat un dels millors llibres de l’any.

La délicatesse | Com si res, delicadament

17 de juliol de 2012

Tot queda explicat amb un títol tan honest, tan proper, tan transparent i tan sorprenentment aclaridor. Els germans Foenkinos exposen les cartes i les intencions sense enganyar en cap moment, i fan de l'adaptació de la novel·la del propi David Foenkinos una joia plena de sensibilitat, però sense ni una engruna de sensibleria. Fan de la història un meravellós tractat sobre la felicitat, sobre la vida mateixa, sobre el curs de les coses, sobre la tristesa i l'alegria, un modest tractat que ensenya que és possible fer-ho lluny d'estereotips lacrimògens i lluny, també, de l'escena morbosa. La délicatesse (2012) és un senzill regal que arriba a commoure sense cap trampa, sense cap pretensió embafadora, sense tòpics ni subratllats efectistes. Commou amb la subtilesa adequada, amb la mirada posada en allò essencial i fent de l'absència de retoricismes un valor que s'agraeix. Potser pel fet de prescindir de recursos fàcils hi haurà una distància massa àmplia amb als espectadors que vulguin capbussar-se en el drama personal de Nathalie -una magnètica Audrey Tatou-, però justament això farà que la petja dels germans Foenkinos sigui fonda: la pel·lícula és feta de renúncies, però mai renuncia a ser autèntica i extremadament delicada. La recerca de la felicitat, sens dubte, s'ha d'assemblar a això que aquí se'ns explica: el pas del temps, la pausa de les vivències, l'acceptació del teu lloc al món, i no tenir por d'encarar els reptes de la vida amb un gest senzill i una mirada franca. Així, com si Markus -l'esplèndid François Damiens-, s'amagués al cor de Natahlie i ens fes posar el pèls de punta en un final que deixa estabornit a la butaca. Com si res, delicadament.

The Amazing Spider-Man | Heroi sense màscara

10 de juliol de 2012

Cinc anys després de la fi de la trilogia encetada el 2001 per Sam Raimi, Marc Webb reinventa l'heroi des d'un punt de vista que no l'allunya gaire de la seva lluminosa òpera prima, (500) days of Summer (2009). Tal com aquell Tom que interpretava Joseph Gordon-Levitt, si alguna cosa ens fascina d'Spider-man és, justament, que Peter Parker en pugui seguir mantenint l'essència, convertit en un teenager amb els problemes, les contradiccions i les angúnies típiques dels joves de classe mitjana. Sens dubte, aquest és un dels èxits de la mirada de Webb: centrar el focus en aquest esperit adolescent, en les confusions pròpies de l'edat, en la pugna que hi ha entre el desig i la responsabilitat, és a dir, en tot allò que hi ha sota la màscara, i en tot allò que demostra que els herois també són de carn i os –Andrew Garfield es passa gairebé tot el metratge a cara descoberta–. Però això, alhora, també n'és la pedra a la sabata que fa que la història camini coixa, convertint-la en un aparador d'estereotips de cine ‘de formació’, que centra la seva mirada en l'adolescència del protagonista –i de l'heroi– més que en el magnífic cadàver que deixa davant nostre el traspàs d'una vida a una altra. Això fa que el conjunt, tot i que digníssim, no vegi rematats els encerts en un final digne d'un heroi únic, singular com pocs. Això sí, la Gwen Stacy d’Emma Stone fa oblidar totalment la Mary Jane de Kirsten Dunst i l'irreconeixible Rhys Ifans és un dolent memorable.

Dictadors de butxaca | Armes que aniquilen estúpids

30 de juny de 2012

En Miquel Martín va néixer a Begur l’any 1969. Aquell any va passar a la història per ser el darrer any de l’existència dels Beatles. També va ser l’any en què l’home va arribar a la Lluna. Però la tirallonga pot continuar: el 1969 va ser l’únic any en tota la història de les televisions europees en què es va celebrar el festival d’Eurovisió a l’Estat espanyol, amb la victòria –compartida a quatre– d’una tal Salomé. També va ser l’any de l’èxit de “Je t’aime, moi non plus” i l’any en què en Serrat va fer el seu primer disc en castellà. Aquell 1969, un esquifit motorista, anomenat Àngel Nieto, va guanyar el primer títol de motociclisme d’una llista (sí, llista) a la qual seguirien dotze més. Va ser l’any en què morí Boris Karloff, l’any en què Charles Manson va assasinar Sharon Tate. L’any, també, en què Franco va nomenar com a successor un tal Joan Carles de Borbó. I així podríem estar-hi estona, tot afegint dades trivials a una llarga llista llarga d’interès dubtós. I què té de rellevant tot això? En realitat, res, però no és gens sobrer començar amb un reguitzell de dades en línia, una “llista”, una de tantes. Una llista que serveixi per contextualitzar l’autor del llibre premiat enguany amb el premi Jaume Maspons i Safont.

Project X | Projecte perdut

22 de juny de 2012

Ningú no podrà discutir a Todd Phillips una coherència impertorbable a l'hora d'evidenciar la brossa de la moralitat humana, com tampoc ningú no podrà refusar que Phillips ha consolidat una veu plena de recursos sobre-explotats que s'han acabat erigint en l'estàndard de la 'nova comèdia americana', aquella que no té mesura, ni correcció política, ni tabús totèmics. Phillips, ja sigui com a director o com a productor (com és el cas a Project X) va a la seva, recreant-se en una història que ja coneixem -res de nou-, però que ens agrada revisar des d'un altre punt de vista, explicada d'una altra manera. A Project X (2012) l'excusa torna a ser una farra de caire megalomaníac (vegeu també The Hangover, parts I i II) que recorre a l'explotació de paranys amb aquesta manera d'apropar-se al límit de la legalitat en tots els sentits. Ningú no podrà negar que té personalitat, que mostra la carronya de la rialla que ens destarota, que conté els tics d'aquest tipus de comèdia grollera. Però amb això no n'hi ha prou. La pel·lícula és una peça fallida: sorprenentment massa tova, ridículament conservadora, amb una resolució maniquea de la immoralitat, perduda en la immediatesa d'un efecte que sigui espectacular per se. I no, el cine de Phillips no ens havia acostumat a la pirotècnia d'economy class. En volem més, perquè ens han acostumat a voler-ne més, perquè ens ha ensenyat que el cinema que porta la seva etiqueta hauria de ser fresc, bestial, diabòlicament malparit i inquisidor. Cal destacar, però, el magnífic encert d'aquest nou planter d'actors, tota una troballa que no podrà arreglar el resultat final, perquè Project X és enmig de tot: equidistant en la provocació, en el pastitx, en la brutalitat i en la malifeta. És el pitjor dels casos: en terra de ningú.

John Carter of Mars | Gravetat descontrolada

20 de juny de 2012

Res no pot explicar millor els 132 minuts de John Carter of Mars (Andrew Stanton, 2012) que l'escena en la qual John, l'heroi ocasional, aterra a Mart, de sobte, i no sap controlar els impulsos de la seva pròpia força, els estralls d'uns músculs energèticament acostumats a la inèrcia de la gravetat terrestre. Sobre la terra roja de Barssom, Mart per als neòfits, Carter camina a trompicons i s'entrebanca, en un desastre de la pròpia desmesura, de la pròpia imperícia que es veu descontrolada. I així mateix avança la cosa, entrebancant-se i a trompicons al llarg d'uns eterns 132 minuts, com si l'escena fos el correlat exacte del resultat final. Sic. Així és John Carter of Mars, una broma allargassada que adapta la primera novel·la ambientada a Barsoom que va escriure Edward Rice BurroughsUna princesa de Mart, amb una posada en escena propera al caos, amb un guió que no mostra res de rellevància i que no aixecarà el vol ni quan apunti el tebi desig de recuperar aquell esperit de la sèrie B de sabor autèntic, poca pretensió i resultats sorneguers. Les desventures del soldat Carter tampoc deixaran lloc a cap bri d'humor, ni tampoc a la possibilitat de refugiar-se del ridícul amb els efectes d'última generació, ni tampoc aixecaran el vol amb recursos trillats com tot un seguit de flashbacks ensucrats amb la tediosa filla d'ulls blaus i cara trista o les raons de l'amor perdut i retrobat. Quanta gravetat descontrolada.

Festa de la Poesia de Sitges, una festa amb fet diferencial

15 de juny de 2012

Mitja dotzena de Festes de la Poesia il·luminen ja els paisatges íntims de la fanfara popular de Sitges. Sis anys que arriben amb ganes d’oferir una de les festes –res de festival, res de mostra, res de cicle: el nom sí que fa la cosa– més singulars que es fan i es desfan arreu del país en honor als poetes. Una festa de debò, la celebració de la vivesa popular de la poesia, l’evidència palpable que la poesia és i ha de ser un element festiu, un esdeveniment arrelat al poble, una finestra oberta entre els sentiments d’una col·lectivitat i l’esperit creador d’una ment solitària. Quina grandesa, quina gran pensada fer una festa dedicada als poetes. I sempre m’he preguntat per què ningú abans havia fet justament això, una festa que entronitzés el creador, que fes dels poetes personalitats de rellevància social, que els convertís en autoritats amb l’honor de rebre el reconeixement que es mereixen. Això, justament, a través d’aquesta idea que venç el temps, és el que va proposar la Festa de la Poesia de Sitges fa sis anys. I així perdura, irreductible.

Vicenç Relats: «El Vallès és un territori més comú del què ens pensem»

14 de juny de 2012

Arriba esbufegant i demana disculpes per 15 minuts de retard que en realitat són, li dic, els 15 minuts acadèmics de rigor. Sua, somriu i seu. Patia per l'hora i ha vingut corrents. En Vicenç Relats (Lliçà d'Amunt, 1964) és tal com es mostra en aquests deu segons: cordial, transparent. I s'aboca a la feina només d'una manera, com sempre ha fet i tal com és: amb la màxima passió possible, suant, al límit, vivint l'experiència com si fos l'home més afortunat del món. Porta sota el braç tots els exemplars de la seva criatura, brillant i estimada, uns fills de qui presumeix i que el fan sentir ben ufanós. Els tres números, impecables, gruixuts i saberuts, de la revista Vallesos. Un projecte que li té robat el cor, pràcticament tot el temps i bona part d'aquesta passió tan encomanadissa.