Jordi Pagès: «M'agrada el que surt fora dels marges»

23 de juliol de 2013

Pintor, actor de la troupe de l'Albert Serra, lector, observador, inquiet. Jordi Pagès no té aturador. De projecte en projecte, de l’espurna poètica a la creació d'imatges molt suggerents, confessa que, per sort, no té temps de parar, i que pateix "una borratxera d’exposicions", tal com demostra que, gairebé sense proposar-s’ho, tingui projectes lligats fins a l'any 2015. Tots ells, però, amb el batec comú d'un diàleg apassionat amb els versos i amb els poetes. "Vaig començar a teixir el fil de la meva obra amb la poesia amb Le Hasard de Mallarmé, fa uns anys. Em va interessar molt pels cal·ligrames i, sobretot, perquè va trencar un munt de convencions a la seva època". A partir d’aquí, fruit de la inspiració que li van provocar els versos el gran autor francès, Jordi Pagès comença una estreta i fructífera relació creativa amb la poesia.

Afamats, dietari de poesia visceral

19 de juliol de 2013

Després d’editar un munt de llibres de poesia i de narrativa, Ester Andorrà s’estrena com a poeta amb Afamats (LaBreu Edicions, 2013), un recull que va començar a moure engrescada per la gent que ja li coneixia la faceta d’escriptora, especialment els lectors del seu bloc. Després de rellegir, de retocar i de purgar, el llibre apareix aquest 2013 a la col·lecció Alabatre amb les evocadores il·lustracions de Núria Miret. El resultat, un llibre concís i obert a lectures diverses. Uns versos que es viuen com a dietari visceral d’una poesia que vol seduir lectors i, també, mirades.

“No m’agrada haver de donar la cara, ni la veu, als recitals. Però sí que m’agrada el feedback dels lectors”, confessa Ester Andorrà, d’entrada. Potser és per aquestes ganes de compartir-se, d’establir lligams, de viure al complet l’experiència de ser lectora i escriptora, que Afamats (LaBreu Edicions, 2013) esdevé el contrapunt perfecte dels Dorments, la seva parella de ball en forma de recull de poesia, encara inèdit. “Els Afamats són els insatisfets, el testimoni poètic del trencament de les expectatives vitals d’una generació molt hedonista que es troba patacades per totes bandes”. Però, el fet de ser Afamats suggereix altres coses, sobretot unes ganes de saciar-se, “gent amb fama de devorar homes i dones”. Els Dorments, en canvi, són els anestesiats, “la part que més es conforma amb la vida que els toca”.

The Purge | Una distopia menor

15 de juliol de 2013

Sense pretensions i sense cops d'efecte realment vàlids, The Purge fonamenta la seva promocionada proposta de cine de baix presuspost a través de dos actors solvents —un anodí Ethan Hawke i una revaloritzada Lena Heady— i, sobretot, a través d'una molt bona premissa que agafa la distopia com a coixí escènic per tal d'explicar una història més (bla, bla) sobre els límits de la violència (ja sabeu: un toll de preguntes que us faran reflexionar sobremanera sobre la moralitat dels temps moderns: On podem arribar en una nit de festa sanguinolenta? Què val i què no? Podem celebrar la mort? Què és amoral i què no ho és? Podem desitjar la mort al veí? etc.). A partir d'aquí, el millor són els 85 minuts de metratge (podrien ser menys, però amb això ja fem), resseguits amb traç gruixut (però almenys, això sí, sense dilacions), sostinguts en una tensió gens angoixant, amb una acció de moviments obvis i amb un fil argumental que no sap on són els maleïts interruptors que arreglin d'una vegada l'apagada general de llums. Com si, a més, en plena obscuritat, la pretesa manca d'ambició ensopegués amb una moralitat artificiosa i totalment buida de preguntes transcendents.

Anna Karenina | Impostura i artifici

Joe Wright comet un acte d’elevada arrogància narrativa amb aquesta estilitzada i obscura adaptació d’Anna Karenina. Però la gosadia és, en realitat, un acte de fe i d’amor a la grandesa emocional de la novel·la de Lev Tolstoi i a la impossibilitat de poder desmembrar del tot la complexitat de la bona literatura. Per això, Wright aposta pel risc de fer que tot sigui una funció entre bambolines, amb les trampes, amb les convencions de la ficció, amb impostura i artifici. Potser això farà que aquesta versió d’Anna Karenina allunyi el director de la comprensió del gran públic. Però ningú podrà rebatre-li que ha estat capaç de fer allò que pretenia: un rellotge perfecte, una coreografia sincronitzada i estranya, un laberint fet de tramoies i on sobresurt la veritat estructural de la vida, del teatre i de la impostació que ens fa sobreviure.

Els Nens Eutròfics | Punt i seguit

13 de juliol de 2013

Cinc anys, dos discos, més de cinquanta actuacions. El dia 15 de març de 2008, Els Nens Eutròfics vam fer el nostre primer concert a l'Heliogàbal. I aquí, al mateix lloc, és on aquest dissabte, dia 13 de juliol de 2013, celebrarem el darrer concert del grup amb la formació original. Amb els cinc del patíbul, amb els mateixos insensats que vam decidir, temps enrere, agafar carretera i manta, fer cançons i passar-nos-ho molt bé. No tingueu cap dubte que, si alguna cosa hem aconseguit en tot aquest temps, és precisament això: passar-nos-ho molt, molt bé. Els Nens Eutròfics 'En Conill' serà un concert molt especial. En Marc comença una nova aventura. Però al sarró ens quedem estones irrepetibles, unes baquetes frenètiques i un art enorme com a il·lustrador

Els Nens Eutròfics 'En Conill', dissabte 13 de juliol a les 22 hores a l'Heliogàbal, carrer de Ramon y Cajal 80, Barcelona

First Cousin Once Removed | El prodigi d'Edwin Honig

10 de juliol de 2013

“Em resigno a viure el present”, li diu, en una de les seves primeres trobades, Edwin Honig al seu cosí, el documentalista Alan Berliner. A partir d’aquí, no hi ha marxa enrere i el record és un mer espectador al·lucinat de la vida que fuig, de l’obra i del trajecte vital que s’esmicola. Deixem-ho clar, d’entrada. First Cousin Once Removed (Alan Berliner, 2012) és una obra mestra, una de les més profundes pulsions que han sacsejat el cinema en aquests darrers anys. Oblideu que és un documental, oblideu que fa mal. Són 78 minuts de commoció i de prodigi, la mostra més pura d’allò que hauria de ser una bona pel·lícula. És un artefacte consistent de principi a fi que es qüestiona –en cada diàleg, en cada fotograma, en cada canvi de pla– les grandeses i misèries del món sencer, però que ho fa des de l’essència, sense renunciar a la més profunda intimitat. És un artefacte que ha de remoure com a condició sine qua non, que ha d’estimular els sentits i el pensament de manera profunda. És un artefacte que sap trobar el muntatge necessari, no pas el millor. Una pel·lícula que sap estimar i prendre distància i que, amb emoció i respecte, explica la desfeta d’Edwin Honig, un poeta amb Alzheimer que s’exposa a càmera i que, inconscientment, també exposa una fuita dolorosa. El retrat que en fa Berliner és el millor homenatge possible. És la meravella d’apreciar, en tota la seva grandesa, l’espectre deformat d'allò que Honig va ser algun dia. Immortal, magnètic, enorme.

Life of Pi | La veritat i la meravella

5 de juliol de 2013

La vida de Piscine Molitor Patel pot semblar extraordinària. De fet, ho és, com ho és la faula, com ho és l'experiència viscuda i com ho és el record de tot allò que volem recordar. Com ho és la manera d'inventar. La Vida de Pi ens planteja, des del primer minut, un dilema essencial sobre la mateixa narració. Comandada amb mestria per Ang Lee, és una peça que ens abraça sense possibilitat de fugida, que ens alerta de les meravelles del llenguatge, del cinema, de la imatge i del record. Que transcendeix des de la pell, que inventa, que somia i que imagina realitats que ens fan restar bocabadats. Pot semblar extraordinari, però Piscine som tots: nàufrags i, alhora, narradors. Perquè no hi ha mentida en el seu relat, de cap de les maneres; perquè la tria no pertany a ell, sinó a l'espai comú on guardem les creences i les pròpies certeses. Més enllà de la pàtina moralitzadora que alguns voldran llegir, del tot insubstancial i secundària pel que fa a l'artefacte, Ang Leedemostra que el cinema encara pot ser l'art més gran de tots els arts que es fan i es desfan, i que les mentides són, per ventura dels déus, l'única veritat possible en un món fet de meravelles, de miracles i de ganes d'explicar-ho.

Albert Forns, de tots els colors

3 de juliol de 2013

El 2013 ha viscut un esclat de l'Albert Forns escriptor. De cop, i gairebé a l’uníson, ha presentat dues novetats editorials a tenir molt en compte. La primera ha esdevingut un dels grans èxits de la temporada literària, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), guanyadora del darrer Premi Documenta i publicada a Empúries. Una divertida lectura que barreja documentació, erudició, assaig, bon gust, cinisme, rialla, ironia d’alt nivell i molt de suc en una vigorosa narració que provoca les ganes de seguir devorant-ne les pàgines. L’allau de bones crítiques i reconeixements, però, ha fet que la segona novetat editorial de Forns, Ultracolors, hagi quedat a mercè de l'èxit i la projecció d'aquest Albert Serra. Però el poemari, el segon recull que publica, esdevé el contrapunt perfecte de l'experiència lectora de la novel·la.

Tango libre | Dansar amb cadenes

2 de juliol de 2013

El tango, i la poesia, sempre ha estat alguna cosa semblant a allò de “dansar amb cadenes” que deixà escrit Nietzsche a El viatger i la seva ombra. Moure’s amb la llibertat de saber la cotilla. Apropar-se amb la passió de l'impuls, però saber rectificar i mantenir l'equilibri. L'última pel·lícula de Frédéric Fonteyne vindria a ser la faula innòcua d'un món brut, difícil i carcerari. La pauta, el barrot de la presó; la llibertat, la divisa que marca el pas del ball de la rutina. De fet, d'això va Tango libre, d'escapar-se. D'escapar-se d'una vida incompleta, imperfecta i dels errors. Més enllà d'això, només hi ha un buit tan gran com el món i la mateixa fugida. És per aquesta raó que no cal saltar, ni burxar en la veritat de cadascun dels personatges —tots mancats d'alguna cosa. Per entendre el pas d'aquest tango només cal deixar-se endur per la successió dels fets i sentir la música i el fregueig del cos en moviment. No fa mal, el ball és l'espurna de la presó feta llibertat. És la cara de François Damiens i el verb intrèpid de Sergi López, els dos fars en contrapès de la història. És la vida infeliç que interpreta Anne Paulicevich, també guionista. I és aquell contrapès lleuger que remet, irremeiablement, al famós poema de Gil de Biedma que jugava a fer versos. “La poesia es el verbo echo tango”, escrivia. Com la faula, com una pel·lícula lleugera.