Senna | Amb escreix i ganes

21 d’agost de 2011


















Si un document fílmic pot demostrar, amb escreix i ganes, que es pot fer un llargmetratge captivador, magnètic i emotivament devastador només amb imatges d’arxiu, és aquest: Senna (2010). Asif Kapadia parteix d’un material excel·lent per modelar amb cura una obra polièdrica i semi-hagiogràfica, fruit d’imatges vistes per tots mil i una vegades, pèro també d’imatges familiars i d’algunes seqüències que restaven arraulides entre els àcars de les intrigues vaticanes de la FISA, en el que és una sorprenent mostra d’un material gairebé inèdit per al gran públic que va viure, en directe i estupefacte, la mort d’una icona. Senna, Ayrton Senna. El bo. El gran. El millor. No falta de res en una història tramada amb amor al mite i amb un respecte sagrat per l’espectador. Superació, do, amor, èxit, fracàs, redempció. Tot això fa d’aquest petit film un majestuós contracte d’amor amb l’ofici de muntar, de guionitzar, d’entrevistar, de triar, d’explicar. Passió per les històries, per l’ànima, per la veritat de la il·lusió. Passió pel cinema. Un 10.

The beaver efímer

17 d’agost de 2011

Un punt de partida, excèntric i inversemblant, per a una història usual, mecànica i prevista. Walter Black pateix una depressió de cavall, fins que apareix un castor de peluix a la seva vida. Per ventura dels espectadors, la brillantor d’un Mel Gibson magnèticament malaltís eclipsa un guió fet d’alts i baixos. Per sort, també, ni tan sols una pel·lícula que camina cap a la indefinició des del primer minut pot soterrar del tot l’aptitud d’una directora no procliu a la fecunditat. Però, en aquesta ocasió, l’estrella -Gibson- guanya a la directora -Foster-. De la mateixa manera que la idea -el ninot- guanya a la història. Hagués calgut un xic més de valentia i no oblidar al marge del camí un arriscat potencial d’humor negríssim i arestes punxants. El resultat, una pel·lícula imperfecta, de traç convencional i temporalment efímera. Però també una pel·lícula honesta, discretament emotiva i sincera, on Jodie Foster demostra, un cop més, que sap explicar històries de petita factura pirotècnica de manera -només- correcta. Com aquesta The Beaver (2010), la culminació tardana (i gasiva) d’un interessant trítptic composat per Little Man Tate (1991) i per Home for the holidays (1995).

Red Riding Hood

11 d’agost de 2011

Ridícula adaptació del clàssic que fa visible, amb tot detall, com una idea interessant pot arribar a ser tot un recital de posturetes repulsives impròpies, fins i tot, dels adolescents més agosarats. Una galerie des horreurs farcida de fantasmes immadurs, ombra d’ulls i actors en estat de desgràcia que són subratllats per musiquetes sorollosament infames. Una mena de pastitx ensucrat que no té suc ni bruc. Un espant d’estar per casa que, per a més inri, es creu seriós. Pobre Gary Oldman. Pobra Amanda Seyfried. Farem l’esforç de seguir-la recordant, com si no hagués passat res, a Chloe (2010). I tant de bo oblidem que un dia va passejar pel bosc amb caputxa, indigestió i cara de monja en rehabilitació.

Recital d'estiu a Cal Cabrit

9 d’agost de 2011

6/8/2011. Un cartell bonic -de luxe, en diríem prosaicament-, amb amics, poetes, bones oïdes, poca llum, pizzes de la mamma, lladrucs nocturns i amb Cal Cabrit, tan majestàtic i alhora tan proper. Tan especial i tan injustament oblidat. El Vallès no va sobrat d’espais així i és per això que sempre que Cal Cabrit s’obre a un esdeveniment, cal anar-hi, cal deixar-se emportar, cal ser curiós. Un cop més, i ja van vuit edicions, la marató poètica d’estiu que envaeix el pati de la casa és memorable, fil per randa, ‘digne d’ésser recordat’. El doll de versos va ser incessant, el doll de bons moments, encara més. Núria Martínez Vernis, Josep Pedrals, Santi Montagud, Pau Gener, Joan Gener Barbany, Oriol Prat, Joan Sala Vila, Josep Bover, n’Isis i n’Aida, i un servidor. I molts més, repartits tots ells en un volgut anonimat. Hi ha reductes, encara. I companys, i neguits, i sextines, i formatges, i frontals, i crostes, i noses, i romàntics, i els que no, i ganes de fer-ho i de dir-ho. L’any que ve més, sisplau.

Des hommes et de dieux | Actes de fe, raons d’humanitat

7 d’agost de 2011

Molt de silenci, i molt d’estupor. La realitat fa estremir. Un monestir cistercenc de les muntanyes del Magreb, a Algèria, és la llar de vuit monjos que conviuen harmònicament amb la comunitat musulmana, l’autòctona. Xavier Beauvois, en un treball emotivament silenciós i ple de respecte, ens mostra els porus, les cicatrius i la suor d’uns convulsos anys noranta en un primeríssim pla. La realitat fa estremir i la por s’apodera de tots. Però la por no pot tapar la fe, i fugir seria ferir de mort els fonaments de la raó i de l’humanisme, encara que això pugui semblar un contrasentit. Precisament en aquestes circumstàncies, l’acte de fe és fer cas a la raó i mantenir-se ferm, malgrat tot. Beauvois fa un retrat moralment poderós d’una història tan crua i gèlida com la de l’hivern de la mort d’aquests monjos del Tibhirine, assassinats el 1996. Ombrívola, intel·ligent i sentimentalment mesurada, Des hommes et de dieux (De dioses y Hombres, 2010) aconsegueix reflexió amb un ritme íntim, però mai recreatiu, i és tota una delícia fílmica, aspra i pertorbadora, que culmina en un clímax enlluernador. Tan real com els homes, tan místic com la raó.

Harry Potter i les relíquies de la mort. Part II

1 d’agost de 2011

…i sí, Harry Potter s’acaba. I, contra tot pronòstic, s’acaba bé. Tots els que no donàvem un míser cèntim d’euro per David Yates, un director que té el trist honor d’haver signat les pel·lícules més mediocres de la saga (per a més detalls, adreceu-vos a L’ordre del Fènix, 2007, i el Misteri del Príncep, 2009) i que va fer llufa de manera estrepitosa amb l’adaptació de la primera part del setè llibre, haurem de resignar-nos a acceptar els fets. Heus aquí un bon final, grandiloqüent i èpic, comme il faut. Amb comiats, cruesa i romanticisme. Amb ritme i explosivitat. Un fris coral, potser excessivament, però obscur i digne. A la memòria quedaran vuit pel·lícules que han fet justícia desigual als llibres que va parir JK Rowling. Quedarà també una evolució agraïda i intel·ligent cap a la foscor i l’entranya: el camí iniciàtic de la pèrdua de la infantesa, del fet d’assumir responsabilitats. Ens quedarà, sens dubte, la joia que va filmar Alfonso Cuarón a Harry Potter i el presoner d’Azkaban (2004), la millor de les adaptacions. Amb aquest darrer escenari, marcat per un desenllaç conegut i explorat des de fa temps, podem dir, almenys, que esperar la fi no ha estat en va. Aquest darrer capítol ha fet justícia al personatge, a l’autora i a la literatura. Sí, Harry Potter acaba, i acaba bé.