Alba Dalmau: «Viure de la imaginació pot ser molt angoixant»

29 de desembre de 2011

Hem pactat un hora pel xat. Ens connectem. Jo, a Granollers. Ella, a New York, New York. No sóc de te, però me'n preparo un, i ella també. Poso música i m'aïllo d'aquesta remor que se sent. Sona la versió de Ticket to Ride que van fer els Carpenters. Quines coses. L'Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) veurà publicada aquest 2012 la seva primera novel·la, Vonlenska, guanyadora del Premi Recull de narrativa. Abans, però, les seves inquietuds ja l'havien portat a engegar amb l'Ares Molins el projecte del Col·lectiu Sincopat, amb qui van publicar un llibre d'autor, amb fotografies i narracions, anomenat On només hi havia un far (2010). Però ara ella m’espera a l’altra banda de l’Atlàntic, i s’acaba de llevar.

Tinker, Tailor, Soldier, Spy | Els topants de la lleialtat

26 de desembre de 2011

Tinker, Tailor, Soldier, Spy, dues hores de regust clàssic i exquisidesa formal. Però no només això. La recerca d’aquest talp que s’infiltra als serveis secrets britànics en plena Guerra Freda té diversos al·licients que la fan, a priori, terriblement seductora. Primer, perquè adapta el llibre homònim de John Le Carré que, com és habitual, presenta una trama complexa, plena de llums i ombres, farcida de girs i que cerca l’encaix de totes les peces com un minuciós trencaclosques. Segon, perquè compta amb un equip d’actors de primera, entre els quals destaquen Gary Oldman, Colin Firth, John Hurt, Tom Hardy i el cada vegada més imprescindible Benedict Cumberbatch. I tercer, perquè va signada per Tomas Alfredson, autor de la fascinant Låt den rätte komma in (Déjame entrar, 2008), una pertorbadora visió realista dels vampirs i de la solitud que ens va presentar un nom a tenir en compte i que, vistos els resultats, no era cap broma. Anoteu-lo. Tinker, Tailor, Soldier, Spy (aquí estrenada amb el nom d’El Talp) confirma l’expectativa i demostra com s’ha de fer l’adaptació d’un llibre per mitjà d’un llenguatge purament cinematogràfic. Cada escena comporta un canvi; cada intenció, un símbol. El resultat, un cinema robust que furga en tots els topants d’un valor en desús: la lleialtat. També un exercici que va molt més enllà del thriller i que ens aboca, de la mà i el talent de Tomas Alfredson, a una història que conté aquell atreviment moral que traspassa les convencions d’un gènere que ha perdut la humanització en favor de l’atletisme.

The Damned United | Shakespeare al punt de penal

22 de desembre de 2011



















El futbol crea i devora mites de manera insaciable. A Anglaterra això encara és més sagnant, en un embat sense concessions i sense mitges tintes, amb fal·lera i devoció. Però, per contra, allà, al nord, els mites que perduren són alguna cosa semblant als herois d’altres temps. Meitat homes, amb els seus defectes, la seva supèrbia, els seus fracassos, l’arrogància i l’ambició, i també meitat déus, amb tot això, però amb l’afegitó dels seus poders, amb la seva infal·libilitat, amb el seu do tocat per la guspira de l’esdevenidor. En aquest Olimp d’Herois hi ha un bon grapat de figures i éssers eterns. També hi és Brian Clough, el protagonista d’aquesta petita meravella. Amb Don Revie, un enemic digne d’un heroi d’alçada, i una parella de ball que també és a les pàgines de la història, Peter Taylor. Real com els diumenges a la tarda. No és freqüent trobar una pel·lícula que parli de futbol, però encara ho és menys, i menys vol dir gairebé mai, trobar-ne una que parli de futbol i que sigui excel·lent, com The Damned United (Tom Hopper, 2009). I que, a sobre, expliqui la realitat d’un mite i d’uns fets, un absolut fracàs, d’aquesta manera tan brillant. Una història de només 44 fatídics dies, el temps que Brian Clough, el millor entrenador anglès de tots els temps, va passar a l’infern del Leeds United, possiblement l’equip més agressiu i violent de la història, però també l’equip campió. Drama, humor negre, realitat, la pilota que no entra. Ser lleial, o no ser-ho, mantenir-se ferm en el contuberni, saciar l’ego, sobreviure a les guerrilles de clans i un munt més de conspiracions. Shakespeare al punt de penal. I gol.

Emili Teixidor | «A Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura»

Un munt de gent espera que arribi l'Emili Teixidor. La sala de Can Pedrals de Granollers ja fa força estona que és plena de lectors que volen sentir-lo i parlar-hi. També hi ha curiosos que han vist Pa Negre, la pel·lícula, i volen conèixer l'autor de la història que la va inspirar. Ja des de l'any 2003, quan va veure la llum, Pa Negre sempre ha estat un fill espavilat, decidit, inquiet. De seguida, una bona colla de reconeixements, homenatges i premis van fer ufanosa la criatura. Però res a veure amb la popularitat que ha adquirit recentment, amb la magnífica adaptació que n'ha fet Agustí Villaronga. La pel·lícula ha estat tot un fenomen, una història que adapta, a banda de la novel·la que porta el seu nom, parts de Retrat d'un assassí d'ocells (1988) i Sic transit Gloria Swanson (1979), cosa que va fer enriquir, segons paraules del director, l'argument i algunes característiques dels personatges. Sigui així o no, el cert és que és una pel·lícula. El llibre és una altra cosa. (Llegeix l'article complet)

Emili Teixidor: «A Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura»

Link: Emili Teixidor: «A Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura»

Begginers | L'amor i altres finals

19 de desembre de 2011
















Aquí teniu un exemple, bonic, petit i modest, d’allò que sempre diuen els storytellers més savis: fes d’allò personal un assumpte universal. Mike Mills embolica amb paper de cel·lofana Beginners (2011), una pel·lícula que surt, directament, de la seva pròpia vida. I Mills ens regala un petit bombó en forma d’història entretinguda, honesta, divertida i franca, que emociona sense trampes, que diu coses. I que, per sort de tots nosaltres, ho fa sense caure en paranys afectats que més d’un director malintencionat no evitaria. La cosa és tal com passa, una història real inspirada en el seu propi pare, però que viatja molt més enllà d’una anècdota familiar. El paisatge és aquest, però el focus acarona allò de l’amor, de l’amor en la distància, de l’amor i la por, del neguit de l’amor. All you need is love, o no. És, també, allò de la vida, d’haver de triar, de ser responsable en l’elecció. De cagar-la, de vegades. D’intentar no fer-ho. La lliçó de tot plegat és en el personatge de Hal (Christopher Plummer), el pare, que ensenya a l’Oliver (Ewan McGregor) de quina manera s’ha d’estimar l’Anna (Mélanie Laurent). Però Hal també és protagonista en la relació que Oliver estableix amb Anna, ja que estimant-la, l’Oliver arriba a comprendre el seu pare. Al capdavall, tot és una bonica aventura, i Mills sap explicar-la amb detall, amb cura i amb respecte per la història i per un cinema que passa pels marges amb vocació de no caure.

Sukkwan Island, un tall profund

16 de desembre de 2011

De vegades passa que hi ha lectures que et fan un tall profund, i et foraden com un ganivet poc afilat, rovellat, dolorós. Però la ferida no és mortal, perquè després de la incisió el dolor no remet, ni fuig. Roman amb tu, dies i dies, i et burxa les entranyes, remou el buit. Aquesta novel·la de David Vann és aquest ganivet. Una eina que ofega, que t’atrapa i que no et deixa fugir d’allò que t’esfereeix. I fa que t’estremeixis de dolor, però no et deixa sagnar. I et posa punts de sutura, però l’estrip mai no cicatritza.

De vegades passa que, per molt que vulguis, no pots deixar de pensar en aquesta relació que estableixen en Jim i en Roy, pare i fill, tancats per un any a la cabana, a una illa, a un horror. Poques paraules basten per donar alè als personatges. Ells, l’illa i el no-res. En Jim plora molt sovint. En Roy és mig nen, mig home, un incrèdul retrat d’un culdesac. I no hi ha res a fer, perquè el cor es glaça, de sobte, com l’hivern, tan cru, d’Alaska.

I així és com David Vann retrata els seus fantasmes i expulsa en forma de cop de puny el cadàver del seu pare, suïcidat quan ell era prou gran com per no oblidar, i prou petit com per no entendre. El resultat, una petita obra mestra, potent, dura, angoixant, inesperada. L’inhòspit principi d’un autor majúscul.

Eloi Vila: «M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

15 de desembre de 2011

L'Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) es lleva d'hora, ben d'hora, i no per raons d'insomni. Em confessa que, avui, a les cinc ja era dempeus, "la millor hora per poder llegir, escriure i estar tranquil". Sol, en aquell moment del dia on només et tens a tu i a les teves cabòries, amb tota la vida que s'activa en un minuciós espectacle. Avui també hem quedat ben d'hora. M'agradaria parlar amb ell de les seves dues novel·les. Però, sobretot, m'agradaria parlar amb ell del fet d'escriure, "la meva eina de treball des de fa molts anys". Guions per a televisió, teatre, articles, reportatges i narrativa. Un camí lògic, el de la ficció. "Els periodistes acumulem unes vivències humanes que faciliten el fet d'imaginar històries i trames".

Revolucions

Aquest dimecres, a l’escenari de l’Horiginal, una bona colla de poetes i un llibre de fons, Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, que edita, i molt bé, Setzevents, una editorial que ho fa amb cap, amb cor, que hi posa allò que cal posar. El llibre és un recull d’indignació escrita, amb voluntat de fer ressonar el canvi i de tenir incidència en el rebombori de la revolució, amb estirabots i amb cops de puny, amb una aposta ferma per la verbalització de les idees i de la reivindicació. L’autoria dels poemes, dels 71 poetes que hi participen, es dilueix en un ordre alfabètic i mostra un cos ampli, i també molt heterogeni, que ofereix tot un ventall de sensibilitats diverses que airegen el canvi, i que donen una bona mostra, totalment simptomàtica, dels nous vents que van sorgir de les assemblees d’indignats. Necessari com la pedra que colpeja l’aigua i fa cercles que s’escampen. Obert com un clam.

Eloi Vila: «M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

Link: Eloi Vila: «M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

19 días y 500 noches | Qui té la clau

9 de desembre de 2011


















Joaquín, l’home, pateix una embòlia l’any 2001 que fa trontollar tot un món que semblava indestructible. Sabina, el personatge, ha viscut durant molts anys rodejat del seu propi mite. Però el mite, tal com passa amb molts dels funambulistes del món de la bohèmia general, no ha deixat veure la persona que l’alimenta, ni les raons de l’ànima que viu a sota els flaixos, amagada per la boira espessa d’una imatge tergiversada. El director holandès Ramon Gieling, amb el punt de partida clar en aquesta imatge d’ell -que, d’altra banda, ha fet tanta fortuna i li ha donat tants rèdits-, traça un magnífic documental, en tots els aspectes, sobre la seva figura i la seva nova determinació. 19 días y 500 noches (2008) desfà el mite, parla de l’abans i del després d’un personatge fet a base de construir-se una imatge al límit. Parla de sentir-se viu, de la por al fracàs i a la mort. De posar el fre. Parla de tenir la clau. Amics, vells amics, examants, un pis i una història. La teranyina és feta d’unes entrevistes completes, amb contingut i forma, molt més enllà d’una resposta, en una molt bona feina d’un autor que sap trobar-li el punt emotiu i directe a cada angle, a cada pregunta. Podeu veure el documental aquí.

Laia Noguera: «No em fan por les crisis, són necessàries»

8 de desembre de 2011

Acaba de recollir, a Gandia, el premi Ausiàs March de poesia, un dels més prestigiosos del país, i ho explica amb ulls vius, satisfeta per la feina feta i pel viatge que comporta, tan ple d'esforç i també de recompenses. Laia Noguera (Calella, 1983) afegeix aquest premi a una llarga llista de guardons, de llibres i de poemes que la fan figurar, per mèrits propis, com una de les veus més consolidades de la nova fornada d'escriptors catalans. "Rebre el premi és una sensació bestial, però el que realment em fa sentir molt afortunada és el fet de saber que hi ha poetes que volen llegir el meu llibre, que em truquen per felicitar-me, que volen saber què faig. No necessito res més, de debò".

Rise of the planet of the apes | Artesania de gran factoria

7 de desembre de 2011

Semblava innecessària una preqüela de The Planet of the Apes (El Planeta dels Simis, 1968), la meravella de Franklin J. Schaffner. Semblava innecessari trencar la fita, la faula, el gran final de la primera de les pel·lícules d’una saga estirada al màxim, com en el seu moment també van semblar sobreres les pel·lícules que van seguir l’original. Però això és cinema, i el cinema devora mites, com Saturn els seus fills. I aquí rau l’encert d’aquesta nova proposta, que deixa (encara més) en evidència el remake de Tim Burton del 2001, un autèntic despropòsit de cap a peus. Rise of the planet of the Apes (L’origen del planeta dels simis, 2011), de Rupert Wyatt, sense ser cap gran obra mestra com l’original, i sense la pretensió de ser-ho, dóna una lliçó d’humilitat i d’artesania de factoria molt convincent, a més de ser conscient del seu origen i d’homenatjar modestament les històries que la van precedir. El resultat no avorreix, els personatges no són eterns, però tampoc desentonen (pur ofici, un cop més, la interpretació d’Andy Serkins), l’argument resol amb lògica i imaginació l’era prèvia al gran cataclisme terrestre, i el ritme, frenètic, no decau en cap moment. Tot plegat confegeix un resultat final digníssim, amb l’insultant prodigi de la tecnologia davant nostre: ningú sap on comença l’efecte i quan deixa de ser real allò virtual. El cinema és il·lusió, i en aquesta ocasió, la il·lusió es fon, més que mai, amb la carn i l’os. I, com llavors, com ja vam veure en aquell prodigi de l’any 1968, els humans tornem a ser els idiotes. Oh, damn you! God damn you all to hell! El crit segueix ben viu.

A dangerous method | Fascinació per la fília

6 de desembre de 2011



















No deixa de cridar l’atenció que els mètodes de Sigmund Freud hagin estat portats a la gran pantalla ben poques vegades i, sovint, malament. En aquest sentit, en queda la lectura esbiaixada que en va fer John Huston (Freud: the secret passion, 1962) i, en el camp literari, la curiosa novel·la de Jed Rubenfeld, The interpretation of murder (La interpretació del crim, Empúries, 2006), una troballa força ben resolta en forma de novel·la de masses (amb joc, ritme, humor, rigor i vocació d’entreteniment) que no té cap mena d’equivalent cinematogràfic. En aquestes circumstàncies, que el triangle format per Freud, Carl Gustav Jung i Sabine Spielrein sigui llegit per David Cronenberg el fa, a priori, molt llaminer. El talent de Cronenberg, la seva manera d’explicar les coses més crues des d’un punt de vista molt proper al psicoanàlisi hard (al cap ara mateix alguns dels diàlegs més estremidors de Crash, per posar només un exemple) i la seva habitual brutedat, anticipaven un bon artefacte, inspirat en l’obra teatral de Cristopher Hampton. Qui millor que el director de The Fly per traspassar amb decisió i pols la línia que separa la lucidesa de la bogeria, per entrar en els racons més foscos de la demència, la perversió o la decrepitud? 

David Jiménez i Cot: «La meva és una poesia de dualitats constants»

1 de desembre de 2011

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. Ho digué Càtul fa més de 2000 anys, quan la poesia va abandonar el plural i es va endinsar en el jo íntim. A partir de llavors, la poesia recrea la dura pugna entre el plaer, el desig, el dolor, la pèrdua i l'assimilació de les pròpies limitacions. Només per això ja val la pena que existeixin els poetes. "La meva és una poesia de dualitats constants, de contraris", diu en David Jiménez i Cot. "Però, de vegades, aquestes dualitats aprenen a conviure juntes, sense molestar-se". Matisos i arestes que punxen. No espereu pas que aquest jove poeta de Sant Celoni us deixi indiferents. Aviat veurà publicat a Pagès Editors el seu tercer llibre, L'Escata i el Vers, que ha guanyat el premi Benet Ribas.

En memòria dels pirates | Pròleg

28 de novembre de 2011

"La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba”, Josep Pla
“Y de las dos majas de Goya prefiero la misma que tú”, Joaquín Sabina
Com bé sabem, els pròlegs que acompanyen i fan de porta d’entrada als llibres, acostumen a ser tota una tirallonga d’elogis i consideracions èpiques que han de fer venir ganes de llegir el llibre en qüestió (que si no, l’editor s’emprenya) i han de procurar fer venir ganes d’admirar i de comprendre una mica més l’escriptor (que si no, l’autor s’emprenya). Després de tants anys de tradicions, aquest pròleg no en serà pas una excepció. Ara bé, si això passa tal com us dic, àvids lectors, cal avisar que serà provocat per un entusiasme similar al que senten els nens en l’expressió de la seva felicitat. Serà provocat per aquell esglai que han deixat els mots aquí continguts, per les vivències que hi ha darrere i que tan bé han sabut retratar-nos a tots plegats. I serà per fer justícia a una veu que sovint ha estat massa arraconada a l’àtic de les seves esgarrapades. Una veu, admirada i llegida, que ha giravoltat sense trapezi i sense xarxa, sense vocació de ser referent de res, però que ha acabat escampant aquesta manera de dir tan pròpia, com una nit de ressaca després de l’amor, com el vent que guarneix els estenedors i fa dels draps de cuina uns ballarins sublims. És per tot això, i perquè aquests articles són d’una qualitat singular, que aquest pròleg serà un cant a una manera d’haver existit, d’haver mirat i d’haver creat.

Grande Milan, troppo Barça

25 de novembre de 2011

Milano, San Siro. Un gran espectacle de futbol en una nit no tan freda com s’anunciava, ni tan dura com feia preveure l’inclemència sueca. El Barça, com sempre, a fer la seva, i el Milan, també. Dos estils d’entendre el joc que provenen de cultures futbolístiques pròpies i de molts anys d’identitat singular. El Milan manté la ferocitat d’aquells a qui els agrada vèncer, stile italiano, la fortalesa habitual d’entendre el calcio, però amb un punt de visceralitat molt més adornada, més precisa i bella, elegant com la pròpia ciutat. Pressió, ordre defensiu, verticalitat mesurada, canvi de joc fugaç a les bandes per sortir de la pressió del rival. La màxima concessió a la galeria són dues passades horitzontals com a pas previ a una línia vertical d’èxit. Els dos gols en són un bon exemple. El Barça juga a tenir el control, a ser pacient i horitzontal, a moure’s insistentment fins que troba l’esquerda, fins que pot clavar el punyal de manera neta. Endreça el camp a base de tenir la possessió i de moure el rival de manera exasperant. No embogeix mai. Acarona la pilota, balla amb el contrari. Agita sense que la beguda s’esbravi. L’equip és un cos indivisible on tothom fa de tothom i on sempre hi ha qui s’ofereix. L’esquema és líquid. Gran espectacle a San Siro, amb dos paradigmes del mateix esport sobre el terreny de joc. Gran lliçó d’estils que busquen apropiar-se del camp i que cerquen la imposició de la pròpia creença a base d’obstinació. Els dos estils han donat grans èxits i també sequeres de mediocritat, els dos poden ser brillants, temibles com una piconadora, però també indolents. 2-3. Encara és el torn del Barça.

Martí Nadal: «Actualment, vendre una novel·la és molt complex»

24 de novembre de 2011

El món de l'edició viu des de fa anys en la més absoluta incertesa. En un paisatge com aquest, farcit de títols, editorials i autors, i amb el llibre digital encara a l'horitzó, qualsevol diria que incorporar un nou segell al mercat no va enlloc. Per sort, en Martí Nadal no ho pensa. Aquest dimecres ha presentat en públic Esgarrapades, de Santi Montagud, el tercer llibre que publica Marcòlic, el nou segell de l'Editorial Alpina. "Un dia em truca l'Alfons Senyé, un bon amic, i em diu que coneix una persona que fa anys el mateix dia que jo, i que me la presentarà. És la Marina Martori. La Marina, també per mitjà de l'Alfons, s'assabenta que té un amic editor, que sóc jo, i li diu que li agradaria molt parlar amb mi". Tan senzill. Les casualitats que mouen el món, els contractes i les amistats. "I parlo amb ella. I passa que la Marina em convenç de seguida per publicar-li un llibre, el que seria el primer número de la nova col·lecció, Marcòlic, que aleshores encara no tenia ni nom".

Incendies | La matemàtica impossible

21 de novembre de 2011

















Jeanne i Simon Marwan són bessons. La fi dels dies de la seva mare farà que no oblideu mai aquests rostres ni aquests noms. Mai deixareu de pensar en la capbussada, ferotge, que fan en l’enteniment de la realitat, que no és altra cosa que acceptar un passat que els ha de guiar cap el seu propi futur. Incendies (Denis Villeneuve, 2011) no és una pel·lícula interessant i prou. És imprescindible, amb totes les lletres, amb tots els fotogrames, i amb tot el pes possible del cel·luloide. És una mostra, crua i valenta, del compromís estètic que va de la mà amb l’ètica. Un artefacte esclatant i ple de llum en uns terrenys de foscor terriblement amarga. És una baula que refà un diàleg amb la vida amagada, amb la realitat que no sabem ni volem pas saber on coi s’amaga (la vena als ulls, allò tan occidental). És més un retrat de nosaltres que de la víctima i del botxí. És una ridiculització del nostre benestar, més que no pas una instantània social del món on passa l’acció. De fet, això no cal ni dir-ho. On passa? Però, passa, oi? En aquesta bestreta d’horror tots els marcs són sobrers. Simplement és una pel·lícula necessària, un producte complet i total, perfecte, angulós, simbòlic, reflexiu, actiu, contundent, antiretòric, corglaçador, letal. I una llarga llista d’epítets èpics que us haurien de remoure l’ànsia de veure-la. Definitiva. Que no us diguin que tracta amb certa condescendència moral allò que passa. Ressalteu, amb emoció, la gran composició narrativa de Villeneuve i la gran feina de tots i cadascun dels actors. I, si pot ser, permeteu-me, avui, aquest atac de floridura. Avui que, desgraciadament, la nostra realitat és més que mai un incendi.

Pau Gener: «Sóc poeta per instint»

17 de novembre de 2011

En Pau m'espera amb la seva gorra fosca de visera curta. M'està guardant un lloc per aparcar davant mateix de casa. En Pau és així. Si no el coneguessis, diries que és poeta, vés quina cosa. Aparco i, de seguida, sense respir, la nostra trobada es converteix en un passeig pels paisatges, íntims i públics, del seu Sant Celoni. Admirem les restes de la muralla, la torre imponent, l'ànima del mercat. Ens aturem a Can Maitanquis i observem la vida que avui bull al poble, des de la barra. Mentre fem un got de moscatell, en Pau m'explica coses d'alguns dels seus veïns que ara seuen al bar. Ens acabem el moscatell i ens disposem a anar al Cafè Suís. Abans de marxar, però, en Joan Baixas i en Martí Boada ens saluden. En Martí ens diu que ara mateix se'n va a buscar una salamandra albina. Sant Celoni és poesia. Pertot.

Eva | El primer esbós

15 de novembre de 2011

















Quatre reflexions a fer. Una. No és una pel·lícula de ciència ficció. És un menut retaule intimista amb una història que s’aprofita d’un context amb aires futuristes. I prou. Dues. El talent evident de Kike Maíllo hi és, es veu i es palpa, no només en el fet de construir una autèntica delícia visual. Només un talent de gust i alçada sap plantar una escena de ball sense paraules i amb una Space Oddity que sembla una lletania. Magnífica escena frontissa que sap envoltar l’espectador fins el moll de l’ós. Tres. És una opera prima, i pensar-ho fa posar els pèls de punta. Mesurada, justa, sense afectes a la pirotècnia barata o a l’efectisme. Sense res més del què cal -potser amb massa contenció i tot-. Amb un ritme precís, i gran saviesa narrativa. Quatre. Tot això queda exposat a la pantalla, amb els defectes necessaris i amb les virtuts que s’endevinen. Un cop vista, li hauria anat millor algun cop de puny sobre la taula i acabar de quallar les grans històries que només s’esbossen, com ara el triangle amorós -on el personatge d’Amman pinta ben poc, o res-, o tot el substrat dels robots humanitzats, gens nou, certament, però en aquesta ocasió tan poc sorprenent. Eva, el primer esbós d’una gran cosa. Segur.

Cirkus Columbia | La fi de la innocència

12 de novembre de 2011

















1991. Divko Buntic és un excèntric i ressentit bosni que torna al seu poble després de vint anys a Alemanya. Més ric, fatxenda, amb nòvia jove i guapa i amb un gat anomenat Bonny, estretament lligat, o això pensa Divko, a la seva bona sort. Amb algunes ferides encara mal tancades i moltes ganes de donar una lliçó als seus antics veïns, Divko provoca incòmodes situacions mentre la gent del seu voltant busca un encaix en la nova situació que comença a les seves vides, al poble i també a un país que s’esquerda. Danis Tanovic, aclamat guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2002 amb No man’s land, adapta el llibre d’Ivica Djikic del mateix nom i dibuixa un magnífic preludi irònic de la immediatesa del conflicte, amb una sòbria visió de la preguerra i de la incredulitat ciutadana. Cirkus Columbia, el llibre, va permetre l’any 2004 l’esclat d’un jove autor que avui en dia ja és una de les veus més destacades dels nous talents literaris del país. Al seu torn, Tanovic adapta el llibre de manera pulcra i continguda i el converteix en una sàtira plena d’un simbolisme gens lacrimogen. A la Iugoslàvia que s’esqueixava, l’equilibri de forces ens mostra la fragilitat de les lleis de la convivència entre iguals, en un esplèndid retaule que plasma amb distància i ironia la cruesa d’una tragèdia encara invisible als ulls de tots. A la fi, les giragonses solitàries al desvalgut Cirkus Colombia esdevenen un impecable punt i seguit, el millor comiat d’uns temps, potser no feliços del tot, però sí innocents, encara.

Francesc Garriga: «Als meus versos vaig a matar»

11 de novembre de 2011

Té 79 anys i és un els poetes més respectats per les noves generacions d'escriptors del país. Estimat, admirat i vigent, ja no està per romanços ni per floritures, depura fins al límit els poemes. Però, fora dels murs que ha edificat als seus llibres, es mou de manera generosa en l'art de la conversa, de la sobretaula, de la copa amb confidència. I mai no decep. "Acostumo a dir el què penso, i aquest és un dels avantatges de fer-se gran". Ser savi deu ser-ne un altre. I sí, sí que s'ha fet gran, gran de debò. Majúscul. Quina sort poder-lo gaudir més enllà de la petja que deixa als versos. Quina sort que aquest dissabte hagi deixat el seu occident per venir al nostre orient, tan gasiu, tan garrepa, tan d'aparador. Quina sort que, a més, hagi vingut a presentar el seu darrer llibre de poemes, Ragtime , acabat d'editar per LaBreu Edicions i tan fresc encara. Un llibre que segueix l'essència de Camins de Serp , la seva anterior obra, amb un fil comú: la presència de la mort.

Les aventures de Tintin | Maridatge natural, pastitx per a neòfits

10 de novembre de 2011

El maridatge entre els talents espectaculars d’Hergé i Spielberg, a priori, és una aposta segura. L’ideal. Afegim-hi també Peter Jackson. Vist el resultat, és cert a mitges. És cert perquè funciona, perquè té un ritme frenètic, el guió és un encaix fet a mida, l’execució tècnica és més que brillant (i jo encara diria més, sublim), i l’embolcall és el perfecte contenidor per a una història sense respir, que enganxa del primer a l’últim minut. I sí, també és cert que Spielberg sap atrapar aquell esperit que tots imaginàvem del personatge i l’adapta a una visió actualitzada de l’entreteniment massiu. Això funcionarà al cent per cent com a pel·lícula, com a producte basat en uns personatges i que s’allunya de les historietes reals. Ara bé, fans irredempts del còmic: no us agradarà. Ni Haddock és Haddock, ni El secret de l’Unicorn és El Cranc de les Pinces d’Or, ni la Castafiore hi pinta res. Lectors de tota la vida, trobareu un pastitx d’històries barrejades que se salten la cronologia real dels àlbums originals. Tot i això, agradarà als qui no siguin seguidors de les historietes de debò, de ben segur. Spielberg, si es tracta d’entreteniment, mai no falla. Ningú va dir que hagués de ser fidel a l’original. Si voleu l’autèntic Tintin no cal que us mogueu de les pàgines d’Hergé. Si busqueu un Spielberg excel·lent, com sempre, mireu la pel·lícula. Són dos productes totalment diferents, i no necessàriament complementaris.

Wilco | Un altre dia al paradís

7 de novembre de 2011

















Amb Wilco sempre passa el mateix: l’èxtasi és una cosa més semblant a allò místic que a allò simplement musical. Passen els anys, els concerts, els discos, i segueixen sempre amb un so perfecte, però amb ànima; segueixen sent els més llestos, però encara sonen clàssics; et trenquen el cor a bocins i et festegen una altra vegada; et volen amb ells i t’ofereixen les seves migranyes. Ja fa massa temps que això dura, i aquesta realitat, de mica en mica, es va estenent de manera massiva. Gairebé ja tothom ho sap: Wilco s’ho miren des d’un pedestal on només hi ha alguns pocs escollits. Des de l’eclosió que va suposar el ja llunyà Being There, brutal i emotiu, portat al límit, que el fet és una evidència. El concert del Palau de la Música va ser això, un espectacle musical tan superlatiu com necessari. Com sempre.

Crazy, stupid, love | Estranya voluntat

3 de novembre de 2011

Crazy, stupid, love (Glenn Ficarra i John Requa, 2011) ho intenta. Una comèdia amb un plantejament que vol defugir alguns clixés magrejats indecorosament, i que pretén ser estranya i intel·ligent. Una oportunitat perduda a mitges: ni és del gust alternatiu, ni és pretesament comercial. In media res, navega entre aquestes dues inquietuds sense decantar-se obertament o sense aprofitar el fet de ser equidistant. Malgrat un bon punt de partida, tot plegat acaba sent una mena d’intent fallit que conté alguns esbossos realment interessants, amb una història que sap emocionar i que també sap ser divertida, però només de vegades. Aquesta estranya voluntat es perd enmig de tanta emoció, de tanta connexió inesperada i d’una notable picaresca subversiva. Perduda i rematada pel to moralment conservador d’un final que oblida qualsevol espurna d’originalitat i atreviment.

La prima cosa bella | De mamma només n’hi ha una

1 de novembre de 2011

Paolo Virzi -autor d’altres comèdies com ara N (Io e Napoleone) (Napoleó i jo, 2006) o My name is Tanino (El meu nom és Tanino, 2002)- agafa la capsa dels records d’infantesa, l’agita, i en treu un motllo molt semblant al d’aquella mamma que ens ve al cap després de tantes i tantes pel·lícules del realisme italià més clàssic. I, de mare, només n’hi ha una. Els mèrits de La Prima Cosa Bella, que són molts, es fonamenten en una manera desacomplexada de fer cinema, de parlar de les coses, de mostrar la vida. Els personatges són al seu punt: sincers, semblen espontanis, i doten de valor tot allò que diuen, malgrat que de vegades sembli que no tingui gaire sentit. A això li afegim una habilitat del director per passar del drama a la comèdia i que l’espectador no defalleixi. A això, a més, també li afegim un ritme constant que no deixa lloc a la pausa o a l’avorriment. I, per acabar, li afegim una estructura sense artificis i de vegades boja, anàrquica, que dóna bona mostra de l’embolic emocional de tot plegat. L’embolic de la vida, en definitiva. I, a sobre, la pel·lícula no fa caure l’espectador en cap mena de drama sensibloide i tendenciós. Bravo. Les emocions floreixen perquè sí. Perquè fan emocionar, i punt. És per això que La Prima Cosa Bella és tot un exercici de bon cinema i de cinema humil. I perquè de mare només n’hi ha una. 

Jordi Riera: «El còmic sempre està en crisi»

28 d’octubre de 2011

"M'interessa parlar de la cultura popular, i això és el que pretenia amb aquest llibre". En Jordi Riera, pintor i col·leccionista granollerí, ho té clar. "Als còmics hi ha una part que ens toca de molt de prop i la meva pretensió és divulgar-ho per donar-li la importància que, de vegades, la gent no li dóna". En Jordi viu el còmic amb l'actitud que li proporciona el fet d'estimar-se una cosa. Per això ha dedicat part del seu temps a difondre aquest món en diferents webs i blogs, i per això mateix acaba de publicar el primer llibre íntegrament dedicat al còmic en català, editat per Glénat i disponible a les llibreries des del 14 d'octubre.

Guybrush Threepwood i la poesia

26 d’octubre de 2011

La poesia i l’humor són dues paraules que per si soles ja no tenen gaire acceptació mediàtica. L’una, la poesia, perquè sovint resta allunyada de les sensibilitats del gust col·lectiu del moment. El gaudi d’una elit, diuen. La seva reducció a un espai d’underground i de nits solitàries, o l’anatema d’eterns enamorats ensucrats fan que provoqui autèntica urticària. Però tothom almenys li intueix una utilitat de gaubança (oh, la poesia) personal i íntima, i també col·lectiva. I un lloc de privilegi dins la piràmide de l’art. L’altra, l’humor, sovint cau en banals tics de comediants de pa sucat amb oli, o en pseudomonologuistes que conten acudits adotzenats. I l’humor, especialment quan hi ha l’art pel mig, queda soterrat a les catacumbes del paganisme cultural. No és sobrer dir que, a sobre, si poesia i humor van de la mà no tenen cap mena de prestigi. El tel de l’alta cultura els fa naufragar ja d’entrada. La poètica humorística és sovint titllada de menor, de secundària, circumstancial o trivial. Sempre menyspreada.

Sitges 2011 | Attack the block

22 d’octubre de 2011

Situem l’acció a Londres. Barri suburbial amb conflicte racial i social. Classe baixa. Si en comptes de Ken Loach o Mike Leigh el director és Joe Cornish –guionista de Tintin i Ant-Man i antic còmic britànic d’èxit– i fem caure del cel un grapat de monstres peluts amb dents fosforescents, tenim alguna cosa semblant al què esperàvem, és a dir: el revers atropellat del cinema made in Amblin, una versió 'quinqui' d’E.T., o com si algú hagués agitat en una mixtura impossible l’Alien de Ridley Scott amb Perros Callejeros i li hagués afegit reminiscències de revoltes ciutadanes. I sí, és clar, amb diversió, humor i ritme. A Sitges va rebre quatre premis de pes: el premi especial del jurat, premi del públic, premi de la crítica i millor banda sonora. Tot un èxit que té un dels encerts més remarcables en la fascinació que pots sentir per la història, malgrat que els personatges, d’entrada, són del tot repulsius: uns delinqüents adolescents amb cap mena d’objectiu vital més enllà de prosperar dins el clan a base de tripijocs. Cornish, sense fer un pamflet de moralina educacional, fa que aquesta tropa d’indecents redreci el camí i acabi canalitzant l’energia cap a un objectiu positiu i mitjanament lloable. I això és tot, missió acomplerta amb escreix. La sensació és aquesta: preparar una nit memorable a base de lambrusco barat, ser conscient de l’aberració, i saber que, malgrat tot, serà una gran nit. I que, efectivament, ho sigui.

Núria Gómez Llauger: «L'oci no s'entén sense la cultura»

20 d’octubre de 2011

Hi ha camins que transiten pels marges de la literatura més convencional i freguen, gairebé, la solitud, com bé podrien indicar l'Elogi de la vida solitària (Angle Editorial, 2010), de Petrarca, o La vida feliç (Angle Editorial, 2009), de Sèneca. La traductora al català d'aquests dos llibres, Núria Gómez Llauger (València, 1979), ha triat fer via per aquests marges poc visibles del món editorial. Curiosament, aquestes dues obres tenen en comú "motivacions i arguments, ja que els dos autors tenen una doble vessant vital, i els dos van ser molt cràpules de joves". Núria Gómez, que actualment resideix a Granollers després de passar mitja vida a La Garriga, viu amb passió i dedicació la seva condició de traductora. I els seus dos llibres, malgrat l'origen i època dels autors, no deixen de tocar temes d'absoluta vigència.

Trush humpers | Vinyetes de l’american subway of life

Mentre veus Trash Humpers (traduït, el que vindria a ser geperuts de merda), i encara més quan s’acaba, tens ben clares dues coses. Una, que no penses tornar-la a veure. El (sub)producte és una tirallonga delirant de natures mortes (o més valdria que ho fossin), de requadres de la infrasocietat més freak de l’alter-Amèrica (permeteu-me llicències de retòrica buida, avui més que mai) que descol·loca i crea repulsió a parts iguals. La segona, que et posseeix aquella sensació d’haver assistit a la perla (o a la merda més repulsiva, no ho saps) del festival, una sensació que sempre tens quan veus alguna cosa realment ‘especial’. Mare de déu. L’experiment és insuportable. D’entrada, aguantar una hora i un quart de VHS per, seguidament, suportar una tortura en forma de no-guió, tres dements amb caretes de vells fornicant amb els contenidors (i amb tota mena d’escorça vegetal), una galeria d’amics i coneguts que deixen en ridícul el freakisme de ficció dels Farrelly o del propi Javier Cárdenas. Harmony Korine abandona la narrativa convencional i ens posa en safata un grup d’inadaptats socials. Brut, fastigós, esperpèntic. Tot adjectiu queda imprecís davant aquest revival d’alguns dels records del carrer del propi Korine, l'angelet. Atònits, tots nosaltres, a la sala. I tu, encara més atònit pel que ha passat des que la vas veure, i que pensaves que mai, mai, passaria: la pel·lícula no t’abandona, i el record s’amplifica. Serà que tots som uns geperuts de merda, en el fons.

Sitges 2011: El terror real de Contagion

18 d’octubre de 2011

El cinema d’Steven Soderbergh és així, un cos totalment fibrat. No li sobra res, ni tampoc li falta, sense greix i sense més múscul del necessari. Era d’esperar, Contagion (Steven Soderbergh, 2011) no podia ser d’altra manera, un thriller intel·ligent i matemàtic, calculat, trepidant a la seva manera, tan personal i rar com sempre. Una història feta de retalls, amb un avenç implacable i ple de matisos en els quals no cal recrear-se en excés. La tensió mai no acaba de desbordar-nos, però hi és, permanent i ben viva. De mà en mà, l’acció dels fets va mostrant-nos el perfil dels diferents personatges, personalitzats en un repartiment estel·lar que sempre és al punt, i que és posat al servei del veritable protagonista: el virus. Per sort, Contagion és així, i no és, ni de bon tros, el que les grans sales esperen. Una pandèmia ens predisposava a una altra cosa, molt allunyada d’aquest to realista, tan respectuós amb la versió dels fets que explica la ciència. El cinema de Soderbergh és així, cerebral, efectiu i no gaire predisposat a concessions barates. Com un cos fibrat.

Sitges 2011 | Trolljegeren

Des de l’aparició de The Blair Witch Project (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999), el món del fals documental sobre aspectes ‘no del tot clars’ ha obert un cert forat en la comercialització i rendibilitat del gènere. Trolljegeren és víctima d’aquesta rèmora, per bé i per mal. Ara bé, després dels primers somriures que provoca la lectura ‘preventiva’ -i irònica- dels títols inicials, un André Överal carregat d’ofici ens ofereix un producte digne, estirant el pressupost al màxim, amb uns efectes especials solvents i amb una fotografia al punt just de foscor i brutícia que reclama l’amateurisme provocat. Trolljegeren, o Troll Hunter, agafa els elements imprescindibles. És a dir: bosc, elements sobrenaturals i un grup de joves amb una càmera. En aquesta ocasió, els joves són uns estudiants que tracten de demostrar la conspiració del govern noruec per tal d’ocultar l’existència de Trolls gegants als boscos del país. El resultat és una peça entretinguda, irregular en l’execució, però captivadora. Llàstima que tot plegat no arribi a més per culpa d’uns personatges sense gaire suc i, sobretot, per l’insipidesa de tot allò que va entre cacera i cacera. Definitivament, els Trolls eren més interessants.

Sitges 2011: El callejón

15 d’octubre de 2011

El Callejón (Antonio Trashorras, 2011) havia de ser un homenatge a diferents gèneres de l’horror. I bé, un cop vista, l’evidència és sagnant: l’art del bon pastitx no és apte per a insensats. Ni paròdia, ni síntesi del bo i pitjor de la sèrie més trash, ni desvergonyiment bizarre. El Callejón no és més que una mixtura d’escenes que semblen descartades d’alguna pel·lícula menor, i que no provoquen ni por, ni angoixa, ni res. És un refregit, amb aroma d’oli recremat, d’unes quantes ocurrències del terror de sèrie B inserides amb poca gràcia. És una història allargassada i massacrada de manera hilarant, sense gust estètic ni la més mínima intenció formal, amb uns decorats de plastilina i uns actors que transiten perillosament pels límits del ridícul. Amb unes càmeres lentes que recorden els ‘moments explosió’ de l’Equipo A, no aptes ni per a nostàlgics irredempts. Ara bé, és divertida. Obvi. La poca traça sempre cotitza a l’alça en l’art de l’enfotre-se’n.

Sitges 2011: Jane Eyre

14 d’octubre de 2011

Ja ho tenim servit, d’entrada. Una adaptació literària corre amb el risc de no satisfer els lectors, fonamentalment per una qüestió que molts directors de cinema semblen no assimilar: no, no cal posar-ho tot. Per això, aquesta nova adaptació de la tantes vegades magrejada Jane Eyre és una admirable alegria. Sense deixar de ser absolutament fidel a la història, aquesta ens és servida d’una manera diferent: l’ús del flashback, l’elecció intel·ligent de les escenes claus, la unió magnètica entre ambient i sentiment, la palpitació del misteri als passadissos de Thornfield, una Mia Wasikowska que li dóna el to aspre, sec, rebel, a la sovint menystinguda i altres vegades pàmfila Jane, i un Michael Fassbender creïble i intens en el paper de Rochester. Charlotte Brönte no ho va posar gens fàcil, i d’altres abans ja van fracassar en l’intent, per això, Cary Joji Fukunaga es mereix, com a mínim, l’aplaudiment. Se’n surt i aconsegueix crear un ambient acurat i poètic amb una atmosfera que atrapa els personatges i que no ofega en cap moment el detall de les emocions. Jane Eyre encara sacseja, i en mans de Fukunaga i Wasikowska adquireix tota la força d’una dona que va voler ser ella mateixa, en contra de tot allò que venia establert a base de credos i jerarquies. Des de 1847 que segueix mantenint-nos en tensió, i aquesta adaptació aconsegueix, per fi, capturar la intensitat de la revolta.

Alba Dedeu | «Escric a raig, acabo els contes en un o dos dies»

13 d’octubre de 2011

"No m'agrada fer entrevistes", em diu, d'entrada, l'Alba Dedeu (Granollers, 1984). De fet, l'Alba ha passat, en qüestió de pocs mesos, de fer de metge a figurar com una de les veus més singulars i prometedores del panorama literari català. Això deu espantar una mica. El seu primer llibre publicat, Gats al parc (Proa), va resultar guanyador del Premi Mercè Rodoreda de contes de l'any 2010 i ha estat una de les sorpreses més gratificants que han emergit en els darrers temps al paisatge de les nostres plomes orientals. L'Alba, que viu a les Franqueses, es considera una afortunada per poder haver pres la decisió de deixar la feina per dedicar-se a allò que realment li agrada, l'autèntica vocació. Però també sap que ha tingut la sort d'aconseguir l'èxit en un premi "a la primera", dit i fet. I, des de llavors, que tot ha anat rodat. (Llegeix l'article complet)

No habrá paz para los malvados

















Només calen quinze minuts. Amb això n’hi ha prou per saber que som davant d’una cosa enorme. Allà ho tens tot: l’ànima, la suor, el talent, el pols del drama, la cruesa de la veritat, l’acció limitada per la justesa, l’absència de res. Increïble. Després d’aquesta constatació, tot es reafirma de manera inequívoca, de manera lineal, en un magnètic andante ma non troppo. Siguem conscients que mai no arribarem al clímax. No cal. La pel·lícula és un baix continu que s’escampa per l’aire de manera majestuosa. La fi és, senzillament, la que tocava. Ni més, ni menys. Enrique Urbizu, després d’anys de temptatives en el gènere i d’evolucionar la seva saviesa compositiva, toca el cim. Més depurat que estètic, més precís que mecànic. I, de fons, una manera d’entendre el cinema negre que no té por d’emmirallar-se en els referents dels EUA i que compta amb una comunió miraculosa entre direcció, guió i actors. No sap mai com d’agraït haurà d’estar-li un impecable José Coronado al seu director de capçalera per haver-li permès posar-se a la pell de Santos Trinidad. Sense cap mena de dubte, un d’aquells personatges que esdevindrà, amb el temps, una icona. Des de l’inici fins a la fi, amb Santos Trinidad iniciem un cicle que comença amb ell i amb ell acaba. Al mig, el Madrid dels baixos fons, els tripijocs de l’extraradi, els atemptats de l’11-M i la incertesa social en un món brut. Magnètica i contundent com poques.

Potiche | L’espurna de la farsa pop

12 d’octubre de 2011


















François Ozon torna, després de la paràbola desconcertant que suposava Ricky (2009), amb aquesta comèdia d’infidelitats pop i corredisses hereva del vodevil teatral. Però, no us deixeu enganyar, la perícia d’un director amb bona mà, com Ozon, pot fer que la història superi, gairebé totalment, la imatge naïf i esbojarrada que configura el prejudici. Potiche resulta un esquitx simpàtic, jovial i que distreu amb una elegància calculada, sense deixar de ser res més que un retrat escumós de la burgesia francesa, de la família de classe alta i de les esferes de relació entre el poder i entre els sexes. És també una faula de bon pair, subratllada per unes cançons delicioses i démodés recuperades de la França pre-Mitterrand. Posats a dir, Potiche va un pas més enllà que 8 femmes (8 mujeres, 2002), un referent de la filmografia d’Ozon que s’emmiralla, com aquesta pel·lícula, en l’herència del Jacques Demy més memorable. Però, a diferència d’aquella, Potiche té la dosi justa de cinisme que la fa una farsa simpàtica, comandada en tot moment per una Catherine Deneuve que omple la pantalla amb la seva eternitat i un Gérard Depardieu que li fa el contrapunt digne d’una gran estrella. El repartiment queda per emmarcar amb la presència de Fabrice Luchini, Karin Viard, Judith Grodèche i un Jérémie Renier molt lluny del registre de les seves intervencions amb els germans Dardenne. Oui, François Ozon hi ha tornat, c’est beau la vie! Algú en dubta, encara?

Roger Puig, el desitjat

6 d’octubre de 2011

01 d’octubre de 2011. Passen els anys, i encara esperem el disc de debut de Roger Puig. Des de la seva llunyana irrupció a l’escena musical catalana, les adhesions incondicionals a la causa han fet que, a manca de producte, hi hagués desig, molt desig. En tot aquest temps, Puig ha fet concerts puntuals, alguna gravació, moltes maquetes casolanes, i col·laboracions amb gent com ara Roger Mas, un dels seus valedors (tal com queda clar, per exemple, al magnífic retrat La pell i l’os, de Francesc Bombí-Vilaseca), i també ha dedicat temps i estrips elèctrics a Els Nens Eutròfics. No és gens estrany, doncs, que a L’Esquerda hi hagués una certa excitació pel concert, i a fi de bé que res va ser sobrer. Qui no el coneixia va descobrir un autèntic talent que cal polir ben poc. Cançó rere cançó va anar desplegant un món intransferible que l’allunya de qualsevol altra proposta, però que, al mateix temps, el connecta amb moltes tradicions. Des de la perícia melòdica dels Beatles, fins a l’empremta de l’ona laietana, passant per evidents esquitxos de Sisa o del Pau Riba dels inicis. I Roger Mas, també. El concert va comptar amb peces com Tristòria, Totes les coses inútils o El dia qualsevol, cançons que van destacar també per un acompanyament excel·lent d’Aleix Puig, al violí, i Gregori Ferrer, a l’acordió, del Col·lectiu Brossa. Va haver-hi també un moment per a la intimitat de la guitarra sola amb Llangardaix, una peça que va sacsejar el públic present. I, a sobre, no van sonar autèntiques joies com ara Magyar Posta o Quimeres. Magnífic, com havia de ser. Dues coses fan de Roger Puig un autor realment especial. Una, la seva construcció acurada de la melodia, sempre personal i íntima, però treballada i oberta cap enfora, amb tornades dignes de grups de la millor onada pop del moment que troben el seu contrapunt en l’execució i la distància irònica del propi autor. La segona, un univers lletrístic que aconsegueix connectar amb el públic sense haver de recórrer al tòpic o la convenció. Com s’ho fa és un misteri, però és, sens dubte allò que el fa gran. No li perdeu la pista, que ens donarà moltes nits de glòria. Si vol.

Cicle de cants i autors 2011. El festival necessari

3 d’octubre de 2011

A Granollers (de nou), i sota l’aixopluc del casal popular de L’Esquerda (com sempre), aquest dissabte va tenir lloc el tret d’inici del Cicle de Cants i Autors. Èxit assegurat, i un ple de gom a gom que constata el fet. Passen els anys (i ja en van quatre) per un cicle que continua, amb il·lusió i obstinació, essent un dels referents més injustament silenciats de la música d’autor que es fa a Catalunya. Amb pocs mitjans (a desgrat, val a dir) i molta perícia (que vol dir qualitat de la proposta i bona programació), s’aconsegueix un valor terriblement alt, provocat per l’equació imparable d’aquests dos factors. Èxit assegurat. Al CCA hi ha públic, i també hi ha proposta i sempre, més enllà de gustos i angúnies, hi ha una programació interessant, feta amb els mínims recursos, el màxim d’amor al gènere i una aposta constant per noves veus d’aquí i d’allà. Per a mostra, el cartell de la primera jornada (i de tot el cicle), amb una inauguració que fa presagiar l’èxit que la proposta mereix, i amb un concert (únic) que porta per nom La Cançó necessària i que hauria de ser la punta de llança d’un cicle amb nom, cognoms i la personalitat per ser ja tot un referent.

Bridesmaids i la feminitat

1 d’octubre de 2011

En contra del què ens fa pressuposar un títol tan injuriosament traduït com "la boda de mi mejor amiga", Bridesmaids (Paul Feig, 2011) és una pel·lícula que pretén (la pretensió, en alguns casos, es guanya a pols el subratllat) transitar pels marges de la blasmada comèdia romàntica ianqui a l’ús. Digna creació de la factoria Apatow (amb títols remarcables com bona part de The 40-year-old Virgin o Superbad), ho aconsegueix sense allunyar-se del tot d’algunes convencions i tòpics del gènere. Tot i així, Bridesmaids sí que voreja per l’extraradi de la comèdia d’embolics habitual, i ho fa sense el mannà dels gags de bon rotllo i sobretaula. Aquesta personalitat la fa molt més divertida que allò esperem a priori i, també, més hilarant, cínica i irònicament burleta. Sense tenir un guió espectacular, i considerant que sobren 30 minuts, el millor són aquestes espurnes d’adrenalina que encadenen gags que se salten tot allò que esperem de la feminitat hollywoodiana, reforçat per uns diàlegs prou consistents. El repartiment, un dels grans encerts, mereix una menció especial per a la versemblant Kristen Wiig, senyora de la pantalla i de la delirant situació en tot moment. El seu personatge funciona, i molt, perquè tots, alguna vegada, hem estat o som així de desgraciats. Així de reals, vaja. Deu ser això.

Super 8 | Constatació de la felicitat

23 de setembre de 2011


















L’operació comercial no deixa de ser increïblement colpidora: de sobte, en un temps de rotunda constatació de responsabilitats (a la memòria L’Ultimo Baccio), la generació que volta entre els 30 i els 40 –la meva, és a dir– rep un regal en forma de pel·lícula que connecta dos mons. L’un, el passat (feliç) dels (feliços) 80; l’altre, el present. Les icones de les dues èpoques, Spielberg i JJ Abrams, couen el (feliç) matrimoni. Així és, i ja ho tenim: els cinèfils prepúbers dels 80 veiem actualitzat aquell (feliç) món amb una mirada actual que ens satisfà. Entremig, tot un refregit de referències que ens arriben al moll de l’os, The Goonies, Back to the Future, Gremlins, ET, The Princess Bride, i un llarguíssim (i feliç) etcètera. Quins temps aquells, hem pensat en plena obscuritat. Touché. L’operació comercial no deixa de repetir tres paraules: nostàlgia, homenatge, referents. Nostàlgia en la constatació (no gens feliç) que el cinema comercial de l’actualitat omple les sales d’una substància vaporosa, amb freqüents insults a l’art de l’entreteniment digne. Nostàlgia també d’aquelles històries que ens feien somiar vides que, amb el temps, hem sabut que no tindríem. Homenatge, perquè JJ Abrams sap rellegir el cinema que ens va regalar Amblin, el segell de la nostra (feliç) joventut. Homenatge a un cinema familiar i d’amples mires, fet amb gust, polièdric, amb històries essencials que van més enllà del monstre i del truc. Homenatge on l’atzar, el grup i la por tornen a tenir la importància que els pertoca, lluny de la pirotècnia. Per últim, també parlem de referents, com els mestres d’un cert tipus d’entreteniment que sembla oblidat. Lucas, Donner, Zemeckis, Howard. Referents de l’essència de l’autèntic Spielberg, amb la dimensió simbòlica de la religiositat, del misticisme, de l’abandó, de la solitud, del provar de sortir-se’n sense el mestratge protector d’una mare. Sí, l’operació comercial que ho explica ha funcionat. Però res d’això té importància. En realitat, Super 8 és la prova de l’existència de la caixa misteriosa d’en JJ, amb el subratllat magistral de Michael Giacchino. Això és el cinema. Això és Spielberg. Això sembla ser que també serà JJ Abrams. Super 8 ja és un nou referent per a l’imaginari (feliç) del cinema que ens importa i que conté tot allò que és cinema. Paraula de Goonie.

Fright night 2011

17 de setembre de 2011

La mecànica de l’assumpte és ben senzilla: pagues l’entrada, seus a la butaca, et distreus, te’n vas. Anotes que Colin Farrell t’ha fet riure (a estones) en aquest homenatge d’ultratomba a la senyora Doubtfire (t’hem ben clissat, Colin). Has trobat que la música no molestava, que les posturetes de frenopàtic de David Tennant també tenien una certa gràcia i has pensat que algunes rèpliques (no pas totes) eren prou divertides. El resum, innecessari. Ni has aprofitat la tarda, ni has perdut el temps. Això sí, després de Lars and the real girl (2007), creies que Craig Gillespie tenia alguna cosa més a fer que un remake prescindible que et recorda massa la cara d'un Ewok foteta.

Elegy | Mots que he llegit pensant en ella

10 de setembre de 2011

“Ets immortal mentre ets viu”, i això mateix sobrevola durant tota la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Elegy (2008). I l’art també és immortal mentre es manté amb vida, mentre hi hagi ulls que el puguin reviure i activar. És aquesta una de les reflexions recurrents de la pel·lícula, que es veu representada en la veu del professor David Kepesh, personatge que interpreta Ben Kingsley. Kepesh deixa fascinats els seus alumnes amb la idea viva i reparadora sobre les obres d’art que es modifiquen amb cada nova mirada. Ja ho deia Gabriel Ferrater al poema Josep Carner: “(...) la làmpara amb què en tinc prou per fer llum | a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, | que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos | que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots | que he llegit pensant en ella, i ella va llegir | per mi, i són del tot nous, ara | que els llegeixo per tu, pensant en tu.(...)”.I això justament és el que passa amb aquesta pel·lícula, que acaba esdevenint el fresc d’unes experiències que esperen atrapar algun espectador incaut amb emocions que potser ja haurà viscut i el faran connectar ràpidament amb l’emotivitat intel·lectual de la història.

La piel que habito | Existeixo, estranyament

7 de setembre de 2011


















Sublim o ridícula. Dubitando deritante percipimus. Més enllà d’un paisatge de fílies i fòbies, de desconsideracions superficials i d’abraonades mostres d’amor incondicional, deixem-ho clar: Pedro Almodóvar frega gairebé sempre l’excel·lència, per saberut i per singular. Per bé i per mal. La piel que habito (2011) és un fill bord, conscient de la seva condició, escrit i modelat amb mà de cirurgià, gèlid com la mirada d’un director que s’estima massa a ell mateix i al cinema, i que farceix cada bocí d’ànima de la seva filmografia d’un delirant homenatge al cinema i al seu cinema. I sí, tot plegat funciona com l’híbrid malaltís que és. Barreja d’estranyament -gairebé rus- que furga en el melodrama més bizarre, i una feixuga pàtina d’estètica mecànica que crea una distància insalvable per a molts espectadors. Però el gir de guió de La piel que habito, mastegat amb lentitud, és el fibló que connecta la memòria del visionat amb moments tan irreprensibles, per exemple, com el gir d’Hable con ella (2002). És aquí, en braços de l’obscuritat, on Almodóvar també sap fer xavacaneries, encara que ja no riguem si no és de vergonya, potser aliena. Grandeses d’un talent que sap alterar, regirar i deambular per una fina línia que balla entre el dramatisme i la comicitat. Voilà! En mans d’algú altre que no fos l’ínclit director que s’estima, aquesta escudella de passió, bestiesa, bestialitat i xaroneria formal no tindria cap mena de sentit i seria, en el millor dels casos, abominable. Però resulta ser una pel·lícula ridículament sublim. Com poques. Tot un clàssic, per bé i per mal.

Cowboys & Aliens

3 de setembre de 2011

Des de la irrupció de Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), que qualsevol híbrid amb el western em semblarà gasosa esbravada de mal combinar. Però la carn és dèbil, i la cuixa tendre. La idea d’un duel (al sol) entre el (marcat pel temps) Harrison Ford i el (díscol, expeditiu i impertèrrit) Daniel Craig proposava un bon escenari. Grans expectatives. L’excitació per tenir ganes de l’estrena de la pel·lícula no va decréixer ni després de saber que qui comandava la nau era l’inefable (diguem-ho així) John ‘Ironman’ Favreau. Hom és així, maldestre en aberracions i curiós en fets inusuals. I la vas a veure. Si t’agrada el western, els primers vint minuts poden portar-te al recòndit racó de l’ànima on hi tens alguns records del cinema d’aventures de sobretaula, en uns moments distretament apassionats que calquen escenaris arxiconeguts del gènere, amb cert gust pel tòpic divertit (l’anti-heroi, les cigarretes, el saloon, l’absència d’escrúpols, el nen idiota). Si t’agraden les invasions que vénen més enllà de la fi coneguda, trobaràs més o menys digerible el devessall d’efectes, atacs, persecucions i trets làser. I aquí s’acaba el que un mateix s’havia imaginat que podia ser una bona pel·lícula, oh, lament. Cowboys & Aliens té moltes coses bones que no cal dir, per repetitives i per saber-se senyores de l’ofici. Un plantejament intens, humor, alguns bons personatges, certa intriga expectant. Té coses que ni fred ni calor. Adaptació de còmic a l’ús, un segon acte que sembla que pot ser que, però no acaba de ser res. I té coses que fan llufa. Errors argumentals, uns diàlegs de pacotilla i, sobretot, un darrer acte lamentable, previsible i fet a pedaços de retalls d’engrunes de pel·lícules vistes mil i una vegades abans, sense ànima ni tensió. Sense cor en una hibridació simpàtica. Hagués anat molt millor si la broma, almenys, hagués arribat fins al final, valenta i decidida de ser una gran bestiesa, sense els deliris de gran espectacle pirotècnic que evidencia les vergonyes d’un cert tipus de cinema que es pensa que no ens hem adonat que tot plegat no té cap ni peus.

Senna | Amb escreix i ganes

21 d’agost de 2011


















Si un document fílmic pot demostrar, amb escreix i ganes, que es pot fer un llargmetratge captivador, magnètic i emotivament devastador només amb imatges d’arxiu, és aquest: Senna (2010). Asif Kapadia parteix d’un material excel·lent per modelar amb cura una obra polièdrica i semi-hagiogràfica, fruit d’imatges vistes per tots mil i una vegades, pèro també d’imatges familiars i d’algunes seqüències que restaven arraulides entre els àcars de les intrigues vaticanes de la FISA, en el que és una sorprenent mostra d’un material gairebé inèdit per al gran públic que va viure, en directe i estupefacte, la mort d’una icona. Senna, Ayrton Senna. El bo. El gran. El millor. No falta de res en una història tramada amb amor al mite i amb un respecte sagrat per l’espectador. Superació, do, amor, èxit, fracàs, redempció. Tot això fa d’aquest petit film un majestuós contracte d’amor amb l’ofici de muntar, de guionitzar, d’entrevistar, de triar, d’explicar. Passió per les històries, per l’ànima, per la veritat de la il·lusió. Passió pel cinema. Un 10.

The beaver efímer

17 d’agost de 2011

Un punt de partida, excèntric i inversemblant, per a una història usual, mecànica i prevista. Walter Black pateix una depressió de cavall, fins que apareix un castor de peluix a la seva vida. Per ventura dels espectadors, la brillantor d’un Mel Gibson magnèticament malaltís eclipsa un guió fet d’alts i baixos. Per sort, també, ni tan sols una pel·lícula que camina cap a la indefinició des del primer minut pot soterrar del tot l’aptitud d’una directora no procliu a la fecunditat. Però, en aquesta ocasió, l’estrella -Gibson- guanya a la directora -Foster-. De la mateixa manera que la idea -el ninot- guanya a la història. Hagués calgut un xic més de valentia i no oblidar al marge del camí un arriscat potencial d’humor negríssim i arestes punxants. El resultat, una pel·lícula imperfecta, de traç convencional i temporalment efímera. Però també una pel·lícula honesta, discretament emotiva i sincera, on Jodie Foster demostra, un cop més, que sap explicar històries de petita factura pirotècnica de manera -només- correcta. Com aquesta The Beaver (2010), la culminació tardana (i gasiva) d’un interessant trítptic composat per Little Man Tate (1991) i per Home for the holidays (1995).

Red Riding Hood

11 d’agost de 2011

Ridícula adaptació del clàssic que fa visible, amb tot detall, com una idea interessant pot arribar a ser tot un recital de posturetes repulsives impròpies, fins i tot, dels adolescents més agosarats. Una galerie des horreurs farcida de fantasmes immadurs, ombra d’ulls i actors en estat de desgràcia que són subratllats per musiquetes sorollosament infames. Una mena de pastitx ensucrat que no té suc ni bruc. Un espant d’estar per casa que, per a més inri, es creu seriós. Pobre Gary Oldman. Pobra Amanda Seyfried. Farem l’esforç de seguir-la recordant, com si no hagués passat res, a Chloe (2010). I tant de bo oblidem que un dia va passejar pel bosc amb caputxa, indigestió i cara de monja en rehabilitació.

Recital d'estiu a Cal Cabrit

9 d’agost de 2011

6/8/2011. Un cartell bonic -de luxe, en diríem prosaicament-, amb amics, poetes, bones oïdes, poca llum, pizzes de la mamma, lladrucs nocturns i amb Cal Cabrit, tan majestàtic i alhora tan proper. Tan especial i tan injustament oblidat. El Vallès no va sobrat d’espais així i és per això que sempre que Cal Cabrit s’obre a un esdeveniment, cal anar-hi, cal deixar-se emportar, cal ser curiós. Un cop més, i ja van vuit edicions, la marató poètica d’estiu que envaeix el pati de la casa és memorable, fil per randa, ‘digne d’ésser recordat’. El doll de versos va ser incessant, el doll de bons moments, encara més. Núria Martínez Vernis, Josep Pedrals, Santi Montagud, Pau Gener, Joan Gener Barbany, Oriol Prat, Joan Sala Vila, Josep Bover, n’Isis i n’Aida, i un servidor. I molts més, repartits tots ells en un volgut anonimat. Hi ha reductes, encara. I companys, i neguits, i sextines, i formatges, i frontals, i crostes, i noses, i romàntics, i els que no, i ganes de fer-ho i de dir-ho. L’any que ve més, sisplau.

Des hommes et de dieux | Actes de fe, raons d’humanitat

7 d’agost de 2011

Molt de silenci, i molt d’estupor. La realitat fa estremir. Un monestir cistercenc de les muntanyes del Magreb, a Algèria, és la llar de vuit monjos que conviuen harmònicament amb la comunitat musulmana, l’autòctona. Xavier Beauvois, en un treball emotivament silenciós i ple de respecte, ens mostra els porus, les cicatrius i la suor d’uns convulsos anys noranta en un primeríssim pla. La realitat fa estremir i la por s’apodera de tots. Però la por no pot tapar la fe, i fugir seria ferir de mort els fonaments de la raó i de l’humanisme, encara que això pugui semblar un contrasentit. Precisament en aquestes circumstàncies, l’acte de fe és fer cas a la raó i mantenir-se ferm, malgrat tot. Beauvois fa un retrat moralment poderós d’una història tan crua i gèlida com la de l’hivern de la mort d’aquests monjos del Tibhirine, assassinats el 1996. Ombrívola, intel·ligent i sentimentalment mesurada, Des hommes et de dieux (De dioses y Hombres, 2010) aconsegueix reflexió amb un ritme íntim, però mai recreatiu, i és tota una delícia fílmica, aspra i pertorbadora, que culmina en un clímax enlluernador. Tan real com els homes, tan místic com la raó.

Harry Potter i les relíquies de la mort. Part II

1 d’agost de 2011

…i sí, Harry Potter s’acaba. I, contra tot pronòstic, s’acaba bé. Tots els que no donàvem un míser cèntim d’euro per David Yates, un director que té el trist honor d’haver signat les pel·lícules més mediocres de la saga (per a més detalls, adreceu-vos a L’ordre del Fènix, 2007, i el Misteri del Príncep, 2009) i que va fer llufa de manera estrepitosa amb l’adaptació de la primera part del setè llibre, haurem de resignar-nos a acceptar els fets. Heus aquí un bon final, grandiloqüent i èpic, comme il faut. Amb comiats, cruesa i romanticisme. Amb ritme i explosivitat. Un fris coral, potser excessivament, però obscur i digne. A la memòria quedaran vuit pel·lícules que han fet justícia desigual als llibres que va parir JK Rowling. Quedarà també una evolució agraïda i intel·ligent cap a la foscor i l’entranya: el camí iniciàtic de la pèrdua de la infantesa, del fet d’assumir responsabilitats. Ens quedarà, sens dubte, la joia que va filmar Alfonso Cuarón a Harry Potter i el presoner d’Azkaban (2004), la millor de les adaptacions. Amb aquest darrer escenari, marcat per un desenllaç conegut i explorat des de fa temps, podem dir, almenys, que esperar la fi no ha estat en va. Aquest darrer capítol ha fet justícia al personatge, a l’autora i a la literatura. Sí, Harry Potter acaba, i acaba bé.

Todos vós sodes capitáns | Talent, pretensió i cintes de vídeo

30 de juliol de 2011

Document social, retrat del Magreb, ficció, fals documental, instantània temporal, pupurri fílmic. Tot això voldria ser Todos vós sodes capitáns (Oliver Laxe, 2010), i tot això -massa- fa que avanci de manera espessa i indefinida. El pare de la criatura, i també actor fonamental del mateix film, és Oliver Laxe, un jove director nascut a París i criat a Galícia. La seva opera prima no comporta una feina fàcil, però la idea és bona i els fonaments narratius són d’alt nivell. L’escenari, Tànger. Els actors, a banda del propi director, un grup de nens d’un taller del centre d’acollida on fan diverses activitats. A partir d’aquí, la càmera -el McGuffin necessari- esdevé el far que il·lumina la funció i estableix una relació curiosa entre els nens, el cineasta, l’entorn i el fet de gravar en si mateix. Laxe és agosarat i cal aplaudir que l’autor sigui honest i arrisqui sense concessions, malgrat que el resultat sigui excessivament pretensiós. La mal anomenada experimentació -un mal endèmic de molts dels joves cineastes de bona fe que poblen el pantanós cinema contemporani- cansa, allarga el clixé i fa una pel·lícula resolutivament intranscendent. Una llàstima, perquè Oliver Laxe promet i deixa entreveure un gran talent. Cal anotar-se a l’agenda l’estrena de la seva segona pel·lícula. Ho té tot per ser, amb l’experiència i intel·ligència, extraordinària.

Fringe | Back to the past, i els vuitanta (de nou)

21 de juliol de 2011

La Season Finale ho certifica: la tercera temporada de Fringe és la culminació excelsa d’una sèrie que val molt la pena. Consolida una sèrie que semblava tocada de mort -ressuscitada per obra i miracle de la Fox- i evidencia que: 1. llegeix i reescriu molt bé els referents que l’alimenten (del Doctor Who a Lost, passant per Jules Verne, X-Files i Star Trek, per dir-ne només alguns); 2. sap fer homenatges a d’altres sèries o pel·lícules brillants (com Dexter, Inception o Back to the future); 3. sap donar respostes al mateix temps que també en crea de noves i manté saciat el neguit de l’espectador voraç; 4. és versemblantment increïble i entretinguda; i 5. té uns personatges grandiosos, encapçalats pels magnífics Anna Torv i John Noble. A la sèrie, creada per JJ Abrams, hi ha talent i pols argumental, i ha superat unes dues primeres temporades de linealitat desigual, amb grans capítols al costat d’altres més aviat grisos. Però si una cosa la fa realment especial és el diàleg que estableix amb els referents, amb el to precís, amb la singularitat adequada. I provoca, de tant en tant, preciosos moments d’èxtasi fílmic. L’aparició (i inserció a la història) de Christopher Lloyd a Firefly -desè capítol de la tercera temporada- és, senzillament, de traca i mocador. Inevitable ancoratge amb el nostre jo d’un passat recent i imaginatiu. Cliffhanger definitiu per a fans irredempts. I ja, el neguit per la imminent quarta temporada, una notícia que mereix tots els brindis possibles.