The wolf of Wall Street | Scorsese, com un llop que udola

29 de gener de 2014

Obscena, brutal i magnètica. Com si Martin Scorsese fos un director que debuta i té fam. Com si DiCaprio encara hagués de ser, algun dia, el rei del món. Com si ho fos a cada fotograma, com si l’eternitat fos això, aquest excés, aquesta manera de viure tan desaforada. Molt magnètica, depravada i inquietant. Tal com ho són els diners, i com si els diners fossin tot el que veiem, essencialitzats en cada segon de cel·luloide, en cada ganyota inversemblant, en cada polsim de cocaïna revinguda, en el sexe brut i gimnàstic, en el pubis depilat que té el poder. Atractiva i indefugible, com si un director de 71 anys clavés un cop de puny, sec, a la taula i exorcitzés el seus dimonis al mateix temps que demostra al món que sap de què va aquest joc. Exposant els seus personatges al mapa mundi de la mitologia amoral que és la nostra vida de cada dia, tan plena de putes, ionquis, tarats, malats i egòlatres. Scorsese, com un llop que udola en la revolució de la seva vellesa. Que talla, que guanya, que convenç. Un Scorsese que torna a valer-se del talent, més desfermat que mai, d’un Leonardo DiCaprio que aconsegueix una fita increïble de “hits” personals i totalment icònics. No és només el crit, la lletania, el desassossec. És la vida, fastigosa i addictiva. És el cine.

Room 237 | Una habitació amb vistes

25 de gener de 2014

Era l'any 1991. J.F.K. ("J.F.K.: Caso abierto", d'Oliver Stone) suposava la meva primera immersió conscient –de la mà de la ficció documental– en un món de gegants ocults, de grans trames supragovernamentals i de corredisses per tal d'escapar dels designis que tracen uns pocs –i poderosos– privilegiats. La mort de Kennedy a Dallas, en portada aquest darrer mes de novembre per la commemoració del cinquantè aniversari del succés, és la gran icona mediàtica de la fascinació conspirativa. Sis anys més tard, Conspiracy Theory ("Conspiración", de Richard Donner) ficcionava una història d'alta paranoia amb trama enrevessada, de consum ràpid i de ritme frenètic. Encara sense saber res de clubs com el Bilderberg –que ocuparien la primera plana informativa pocs anys després–, la pel·lícula mostrava un Mel Gibson fent de taxista excèntric amb mania persecutòria i una Julia Roberts fent de Julia Roberts. El resultat era excitant i efectiu, un entrentingut artefacte on l'inesgotable Donner mostra que sap aconseguir que l'espectador no s'avorreixi. Confesso que l'espurna de J.F.K. i, sobretot, el visionat més tardà de Conspiracy Theory van acabar esdevenint una notable benvinguda a l'univers de la paranoia plaent i addictiva, indispensable en l'oci del segle XXI. Des d'aquell llunyà 1997, la col·lecció de conspiracions i el retrat que se'n fa només ha anat augmentant de manera exponencial, creant una necessitat en el consum d'informació. Ens vigilen, ens busquen, mouen tots els fils i no ens n'adonem. Paradoxalment, aquesta necessitat de consum informatiu ha fet que ni tan sols haguem de necessitar que la informació sigui real.

A Late Quartet | Disseccions de la humanitat

24 de gener de 2014

L'abisme de l’Opus 131 de Beethoven deixa clar, en una darrera escena minimalista i carregada d'emoció, que conviure amb el talent dels altres és sempre el més difícil de l'art. Per això A Late Quartet (Yaron Zilberman, 2012) és una bona pel·lícula, perquè dissecciona el món dels intèrprets d'alt nivell des de la cruesa del realisme. Perquè mostra l'entramat quotidià del músic de concert. I perquè, com a tota gran obra musical, aconsegueix el punt de distinció gràcies a la interpretació, magistral en mans de Seymour Hoffman i, sobretot, per la grandesa de Christopher Walken, un referent indiscutiblement gegantí. Walken no només aconsegueix ser creïble en el paper de músic a qui se li diagnostica un Parkinson que posarà el punt i final a la seva carrera, sinó que transmet un sacseig demolidor que serà difícilment oblidable, una gran lliçó sobre com dir molt sense haver de recórrer a l'opulència del gest, de com transmetre amb un mínim moviment de mà, de com comunicar amb la inexpressió dels sentiments, amb la inacció dels músculs de la cara. Un to minimalista que també és fa imprescindible en la història que dirigeix Yaron Zilbermanamb mestratge.

«El vàter diu moltes coses de nosaltres»

21 de gener de 2014

En Siqui Sánchez és un fotògraf peculiar. La seva darrera obra és una volta al món de vàter en vàter, de manera literal, "una radiografia de l'estat de la societat" a través de la idiosincràcia de lavabos dels cinc continents. Una mena d'assaig sobre l'art de la part més oculta de nosaltres que comença a partir d’un viatge. "Viatjant te n’adones que una cosa com el vàter –amb la intimitat que li suposem– no és tan fàcil d’aconseguir com et sembla". D’aquesta inquietud neix el projecte ToiletPlanet, una exposició i un llibre amb 250 pàgines, "que haurien pogut ser 1.000". Una galeria plena de bellesa i lletjor a parts iguals. "Primer vas fent fotos, sense pensar gaire, simplement perquè creus que val la pena. Quan ja en portes unes quantes, elles et diuen «sóc aquí!» i veus que hi ha un patró comú que mereix ser explicat i ensenyat". És el gran moment del vàter, un moment en el qual algú –en Siqui Sánchez, pel que fa al cas– ha pensat que la latrina havia de sortir de l’ostracisme on era.

Link: Llegeix l'article i les declaracions completes aquí

Mal, de Jordi Valls | La presència de l’oasi dins l’abisme

14 de gener de 2014


No és pas casual que els poemes de Jordi Valls sempre acabin funcionant, tal com funcionen a Mal i a tots els seus llibres. No ho és, perquè Jordi Valls és autor i, alhora, és un lector vívid que sap encaixar les peces d’allò dit amb allò que batega. Perquè els seus poemes són en aquest traç de vida que es mou en l’abisme. Això és Mal, un llibre que certifica la vitalitat d’allò dit des de l’aprehensió lectora d’un autor que respecta el lector, “Amb tu, tot és possible”, des del gaudi de llegir i de jugar, de mastegar i de capbussar-se: “(…) Acosta-t’hi, / que a l’altra banda del paper hi ha silenci, / i en arribar a la teva orella traspassa / el lleu brogit de la sordesa”. I així, amb una invocació, comença Mal, el desè llibre de Jordi Valls, fill de les revelacions que ja germinaven amb contundència a Violència gratuïta (2006) –de nou, la força i el poder de causar dolor–, que feien bandera d’una ironia agra a Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011) i que explosionaven amb la potència descarada d’Última oda a Barcelona (2008), coescrit amb Lluís Calvo i tot un monument a l’exclusió de l’objecte poètic des d’un discurs fet als marges. Amb el bagatge de totes aquestes inquietuds, Jordi Valls ens proposa una encertada dissecció d’allò que carrega de sentit el poema i que és part indissociable de l’experiència viscuda.