Extraterrestre | Els plats pel cap

31 de març de 2012

Amb Los cronocrímenes (2007) ja va quedar clar que, a banda del talent, Nacho Vigalondo compta amb un dels actius que més rèdits li donarà en aquest negoci tan caníbal del cel·luloide: es nota d'una hora lluny que gaudeix fent pel·lícules. Després de veure Extraterrestre només es pot sentir pura enveja: una hora i mitja de divertimento, d'exercici i de passió per un format que és, a les mans de Vigalondo, totalment insubornable. És clar que la pel·lícula conté virtuts i defectes, però la lluminositat dels mèrits fa que totes les angúnies quedin soterrades per un guió que és senzill, però no idiota. Un guió que és intel·ligent -i eficaç-, que presenta una història d'embolics sentimentals gens pretensiosa i que resulta ser un gran homenatge a la millor tradició castissa de l'humor que prové de Berlanga i acaba amb Muchachada Nui, passant per la comèdia madrilenya dels 80 o per sèries britàniques com la de Larry David. Un guió, però, que també exalta les meravelles i el bagatge d'aquest gran cinema americà que sap ser comercial i de qualitat a la vegada. Des de Bésame tonto (Billy Wilder, 1964), tal com el mateix Vigalondo ha confessat, fins a un final que flameja amb el record llunyà de, posem el cas, Casablanca (Michael Curtiz, 1942), per dir només un parell de referents memorables. Agafar un gènere, donar-li la volta, fer aparèixer tots els tòpics l'un darrere l'altre i, sobretot, fer-ho sense que sigui cansat. El resultat n'és una comèdia romàntica de patró conegut, amb la mesura adequada i un humor reconfortant. En tot cas, si la pel·lícula és destacable per alguna cosa -que ho és-, és per la mirada d'un Vigalondo que en sap, que n'ha vist un munt i que gaudeix del joc de ser qui mou els fils. Un Vigalondo que sap com explicar una història de relacions personals per mitjà d'un elenc d'actors que sempre són al seu lloc. És per això que, més enllà de plats voladors, Extraterrestre mostra la increïble habilitat que tenim per tirar-nos els plats pel cap, per prendre mal i per complicar-nos la vida. I que els extraterrestres no cal buscar-los gaire lluny.

Albert Forns: «No m'interessa la poesia que es fa»

30 de març de 2012

Molts encara teniu al cap aquella idea romàntica de l'escriptor que observa des d'una terrassa i pren apunts en una llibreta. O la de l'escriptor que s'enfronta, en solitud, a un full en blanc on vessa dèries a la recerca d'alguns pocs lectors. Però la creació literària, en aquesta era de la gran finestra oberta que suposa internet, viu l'esclat d'una nova manera de fer, amb la interacció i la resposta immediata com a divisa. Després d'uns anys, ara ja comencem a ser conscients que el tros de paper i el bolígraf han passat a millor vida. Albert Forns (Granollers, 1982) és un escriptor que concep això amb la naturalitat que suposa haver-ho fet sempre d'aquesta manera. "En el meu cas, l'inici de l'escriptura és a través de la xarxa", i m'explica que no era d'aquell tipus de persones que omplien llibretes amb quinze anys. "Un bon dia neixen els blogs i a mi m'enganxa en una edat en què ve molt de gust dir coses i escriure un diari". I es va fer un blog. A partir d'aquell moment, escriu a través d'una pantalla on pot publicar allò que veu, allò que pensa, allò que viu i allò que inventa. "Per a mi, escriure és una experiència que visc purament a internet". Amb la immediatesa, amb lectors àvids de lectures, amb comentaris en directe. Un mitjà on l'Albert esmola un estil particular que el fa ser sincer, directe i sense pèls a la llengua.

Stella | Entre la superficialitat i la simplicitat mesurada

26 de març de 2012

Tard ens arriba la segona pel·lícula de Sylvie Verheyde. Malgrat tot, la història d'Stella, estrenada a França l'any 2008, ens sonarà a vista, i molt: nena que acaba de fer onze anys, de caràcter solitari, amb un ambient familiar poc estructurat, en contacte amb els baixos fons, amb problemes després d'un canvi d'escola i en ple procés de descoberta. El viatge iniciàtic de sempre. Sí, però amb alguns mèrits que neixen, justament, d'una senzillesa que aconsegueix que la història no sigui gens lacrimògena ni tendenciosa. Per sort, Verheyde troba més interessant la pròpia Stella que en el seu entorn, i ens la mostra amb un caràcter sorprenentment fort, en un retrat que prescindeix de paranys visuals i defuig d'un joc referencial amb l'època -el 1977-. Un retrat que també passa per alt les misèries dels suburbis, desterrant ambdues coses lluny del primer pla i de l'obvietat. És d'agrair aquesta opció i que Verheyde es centri en el trànsit d'una nena que aconsegueix deixar de ser-ho perquè ha volgut, perquè comença a saber què i com ho vol. Stella, a banda de descobrir la petita actriu protagonista, Léora Barbara, també ens presenta el primer treball com a actor de Benjamin Biolay, chansonnier de culte i icona de la nova cançó pop francesa, i ens regala una de les darreres actuacions de Guillaume Dépardieu. Tots aquests ingredients fan d'Stella una història llaminera, molt digna i encertada, però també mancada de palpitacions. Una mica més de caràcter faria que allò que vol ser simple no s'assemblés massa a allò que acaba sent superficial. Per sort, el pilot automàtic es veu sacsejat per un preciós tram final que diu coses sense necessitat de ser explícit ni moralista. 

Never let me go | Escenaris que mai no podran ser millors

25 de març de 2012

Ja fa temps que vam deixar de creure en utopies, en llocs on tot era millor i on la felicitat era possible. Ja fa temps que les realitats alternatives que ens entestem a imaginar ens indiquen que no hi ha res a fer. Que no, que el futur no podria ser més bo, que les altres vides que haguéssim pogut tenir mai no podrien funcionar més bé que aquesta realitat de brutor i cruesa que coneixem tan bé. Never let me go (Mark Romanek, 2011, en l'adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro) mostra una finestra nova, un món on la tecnologia ha aconseguit trobar maneres d'allargar la vida dels humans. Però qui podria pensar que aquest nou escenari és millor? Never let me go no planteja res, ni ho discuteix, perquè és un exercici de ciència-ficció que sobrepassa raons de gènere i que aprofita una arma carregada de tristor per explicar una petita història d’amor i de pèrdua. Never let me go és una delícia de bellesa minimalista, a estones magistral, que Mark Romanek sap conduir amb bona mà. Una història que regira la ciència-ficció i que sap donar-li un to allunyat de la convenció fàcil, amb uns personatges que mostren una felicitat asèptica que és feridora. L'orquestra es veu completada amb una banda sonora lànguidament romàntica, obra de la gran Rachel Portman, i amb la sensació d'haver fet bé la feina, perquè el conte és això: un conte, una faula sense pretensions de moralitat que, malgrat tot, deixa el regust d'una pregunta sobre la consciència del nostre egoisme. Potser, al capdavall, nosaltres també som així, com aquest trio de gel (Carey Mulligan, Andrew Garfield, Keira Knightley) que coneix la seva data de caducitat, éssers asocials amb la mort programada. Fràgils, poc expressius, diligents amb la seva missió en vida. Potser, sense saber-ho, també anem com ells, obstinadament a la deriva. Per això històries així, aparentment tan llunyanes, poden explicar-nos de manera quirúrgica les raons de la nostra estupidesa.

Albert Forns i Silvie Rothkovic

23 de març de 2012

Versos Lliures 2012 #2. El primer dels recitals dels Versos Lliures va portar arbres, polaroids, línies al desert, construccions, colors, retrats, saturacions i arrugues. Albert Forns i Silvie Rothkovic, la parella poètica que L'Esquerda va veure en acció en el primer round, van saber unir dues mirades que paeixen allò vist i que ho transformen en un artefacte íntim i, també, profundament poderós. Rothkovic i Forns van mostrar, a viva veu, dos camins que s'entrecreuen en un diàleg sinuós entre l'obra, el jo que esqueixa el poema i l'art. Un art proper i palpable, exposat des d'una descoberta pública que va fer que la bona colla d'assistents al recital (tot un luxe) tinguéssim el privilegi de disseccionar cada poema, d'entendre'l i d'estimar-lo en la seva justa mesura. Art present, art dit i art regalat. Un Forns expeditiu i espontani, de poemes directes que furguen en la necessitat d'un colpiment, de versos que es masteguen, que diuen coses que porten a llocs on tots podríem ser-hi. I la Rothkovic, càlida i prudent, recitant des d'endins uns versos que remouen, que diuen veritats que gebren l'anima, que deixen al descobert una barreja de tristor, delicadesa i autenticitat que fan que ressonin en el temps. Rothkovic i Forns, l'Albert i la Silvie. Un gran inici en un vespre que no s'hauria d'acabar, perquè viatjar és mirar-se, somiar fronteres d'arbres, no tenir, de tot allò, cap polaroid... i mai oblidar-ne el nom.

The Ides of March | O com baixar al fang

22 de març de 2012

Cuida't dels idus de març!, escrigué Shakespeare a l'obra Juli Cèsar. Però no hi havia res a fer, i la caiguda del Cèsar a mans del Senat va ser inexorable, puntual a una data que concentra en la seva simbologia algunes de les pitjors baixeses de la humanitat: la venjança, l’ànsia de poder, l’egoisme i, sobretot, la traïció. George Clooney, que és un dels més espavilats de la classe, aprofita les reminiscències shakespearianes per dotar de personalitat, ja d’entrada, la seva quarta pel·lícula com a director. I ho fa prou bé, perquè, a més, després de veure-la no sabem ben bé qui clava la punyalada i qui la rep. De principi a fi, The Ides of March mostra a la perfecció una dualitat incerta entre bons i dolents, entre traïdors i traïts, un món d'altes esferes polítiques que fa pudor i on el de menys és saber qui és el bo o el dolent. És per això que Clooney no fa una pel·lícula política en el sentit del contingut, sinó que planteja un thriller on la política és l’escenari, on la fragilitat existencial de tots els personatges és el motor que porta a la desfeta. El retrat, que mancarà de profunditat segons el parer dels assedegats d’un cinema d'idees, resulta una pel·lícula brillant en l’execució, amb un guió afinadíssim que entra com si res, amb uns actors excel·lents. Tots mereixen l’aplaudiment, però és Ryan Gosling qui carrega amb el pes de la història, amb una evolució finíssima que tanca el film en forma de cercle, amb un rostre que es desencaixa a mesura que avança, a mesura que “baixa al fang amb els elefants”. El convenciment, un cop acabada la pel·lícula, és clar: segueixin al tal Clooney. La seva carrera com a director promet estones de glòria i, a més, un ferm compromís amb una manera honesta d’entendre el món i el cinema.

Joan Gener Barbany: «La poesia, si no entra de manera directa, no entra»

Un èxit esclatant va donar el tret de sortida, aquest dissabte, al cicle dels Versos Lliures. La jornada inaugural va comptar amb Montserrat Abelló i la participació de poetes de prestigi com Vinyet Panyella, Mireia Calafell, Sònia Moya, Meritxell Cucurella-Jorba i Blanca-Llum Vidal. Però el cicle de recitals comença, pròpiament, aquest dijous, a L'Esquerda. En Joan Gener Barbany (Granollers, 1986) sap bé de què parlem, perquè és un dels responsables de l'èxit i la bona salut del cicle de poesia exponencial de Granollers, ja consolidat després de quatre edicions. Activista cultural convençut, en Joan és una rara avis que sobrevola utopies en un món que, inexorablement, ens demostra que les utopies són cada vegada més cares i difícilment assolibles. Però, malgrat tot, encara hi ha qui creu que el dia a dia pot incidir en el rumb d'un món tan globalitzat com el nostre. I un d'ells és en Joan.

Vers femení, jornada inaugural dels Versos Lliures

19 de març de 2012

Versos Lliures 2012 #1. La Sala de Cultura Sant Francesc era intensament plena quan la Montserrat Abelló va dir allò d'estimo tant la vida, que la faig meva moltes vegades per cloure la presentació de Máscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Curbet Edicions, 2012). I tots vam creure que sí, que la poesia devia ser per allà, ressonant en aquell somriure insubornable, en aquells ulls i en aquella dona tan menuda. 94 anys de vida, de vivesa, de versos, de traduccions, de lluita, de sang ben roja, de ser humil, sincera, modesta, tendra. Quina dona, la Montserrat Abelló, quina dona i quin país. La tercera dona que és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, una dada que no pot mostrar altra cosa que una anomalia històrica. Una dona que ha esdevingut la veu que empeny moltes de les noves veus que il·luminen l'escena de la poesia catalana actual. Per això somiàvem, no fa pas gaire, que ella fos present en la jornada inaugural dels Versos Lliures, i per això cinc de les poetes que tenen el present carregat de raons van ser les protagonistes del posterior recital, encara amb una Sala Sant Francesc intensament plena. Mireia CalafellMeritxell Cucurella-JorbaSònia MoyaBlanca-Llum Vidal i Vinyet Panyella van recitar amb la força del convenciment i van posar el llaç a una jornada que va ser el millor antídot contra les anomalies i, també, la millor de les presentacions d'un cicle que enceta la quarta edició amb totes les ganes de tornar a ser memorable. Aquest dijous, primer tast dels recitals a l'Esquerda, amb Albert Forns i Silvie Rothkovic. 

Anna Ballbona: «Quan més treballes, més t'adones que es tracta de seguir treballant»

16 de març de 2012

Tot i que cap dels dos no hem estat gaire impuntuals, ens disculpem mútuament per un retard gairebé inexistent. Potser perquè no hi ha temps per perdre, o potser perquè fa temps que busco l'Anna Ballbona (Montmeló, 1980) i tinc ganes de parlar amb ella, amb calma, de les coses que fa. El bar del Teatre de La Garriga és, sens dubte, un lloc propici per poder conversar, per posar en comú nous projectes i camins. Però em queda clar que a l'Anna Ballbona de temps no n'hi sobra. Periodista, escriptora, poeta, curiosa i també futbolera. A banda del seu horari laboral, escriu articles d'opinió cada divendres al El Punt Avui i El 9 Nou, articles sobre futbol a El 9 esportiu i la secció Oros són trumfos al Presència. Em diu que li encanten els reptes, que tot n'és ple, i que gaudeix d'aquesta multiplicitat d'espais i de temes en el camp de l'opinió periodística.

Coriolà | D'una bellesa estremidora

9 de març de 2012

Costa de creure, un cop sentit el pròleg de Coriolà, que aquesta obra fos escrita fa 400 anys. Ens en fem creus i és un mastegot en tota regla, coronat per la fanfàrria lumínica d'una democràcia en majúscules. En l’hora i vint minuts que dura la funció, el terrabastall és flagrant: ni bons ni dolents, ni vençuts ni triomfadors, ni oblidats ni déus. Només un horror en estupefacció, ja que tot plegat esdevé un repàs a les misèries socials de l’home com a comunitat que es regeix, encara, per una organització de clans cavernaris. I aquí hi anotem les decisions del poble, els errors i el fracàs, l’individu que prospera socialment, el creure’s superior, l’enfonsar-se, i també allò de ser devorat per la pròpia supèrbia. De com les decisions d'una massa deforme són rellevants. Tot això -escrit fa més de 400 anys- passa pel túrmix d’Àlex Rigola. Contenció, elegància, moments reveladors, inspiració escènica. I minimalisme, ja que l’essència és, en aquesta ocasió, molt més important que la dramatis personae. El vestit és així de senzill, amb vuit actors damunt l’escenari, tots ells encertats i mesurats. Al damunt dels seus caps, la globalització magrejada, Democracy. Amb corbates, camisa blanca, barbes i una cançó que ressona com una lletania, Five Years, de David Bowie. I un final eixordador, solemne, amb unes veus que diuen a l’unison allò de: más que nausea dan tristeza, no rozaron ni un instante la belleza. I ja en fa uns quants, d'anys.

Chronicle | Crònica d'herois, angoixes i finals

8 de març de 2012

Vam créixer, feliços, en una època d'esplendor on Superman triomfava i on Lex Luthor fracassava. La premissa bàsica era diàfana: els superherois fan el bé, els arxienemics fan el mal. Cal que els dos lluitin per poder tornar a restablir l'ordre de les coses. La lluita és dura, llarga, però sempre, sempre guanya el bé. Però, d'ençà del 2001 –aquella data que Kubrick i Arthur C. Clarke van marcar de manera visionària al calendari de la humanitat–, sabem que el món no és ben bé així. Ni els bons són tan bons, ni els dolents són tan cabrons. O, dit d'una altra manera, ja no sabem què és veritat i què és mentida, perquè l'autenticitat viu soterrada per quilos i quilos de brutícia moral, de contrasentits, de decepcions, de fracassos. És fàcil entendre, doncs, que hi hagi certa preocupació per un món on ja no és gens clar que siguem feliços. Per això necessitem saber que els herois també són fràgils, iracunds i mesquins. Que el seu poder els crea turment i inseguretats. M. Night Shymalan va fer un retrat magnífic d'aquesta figura realista que creix paral·lelament a la confrontació del seu contrari. Unbreakable (El Protegido, 2000) va suposar un torpede a la línia de flotació que no va arribar a esclatar del tot. Pel mig, moltes i interessants aportacions a l'univers de la incredulitat anti-Marvel (o anti-DC, que vindria a ser el matex): Kick-Ass (Matheew Vaughn, 2011), Super (James Gunn, 2010) o l'entranyable Scott Pilgrim vs. the World (Edward Wright, 2010), per dir tres exemples recents. Fins arribar a Chronicle, una petitíssima meravella signada per Josh Trank que esmicola del tot la convenció arquetípica. Chronicle ens explica com evolucionen l'heroi i el dolent, simètricament, des d'una ànima complexa i plena de desviacions i angoixes. Chronicle també mostra el terror d'un segle que no ha començat del tot bé, i també mostra, a la vegada, la pugna entre l'univers adolescent i la formació de la personalitat en un entorn ple d'estímuls. Això sí que agafa l'esperit real de la vida, i això sí que ens fa creure que poden haver-hi poders increïbles. Tan increïbles que comporten una gran, grandíssima responsabilitat.

Jordi Masó: «Els contes s'haurien de poder vendre per separat»

Tot sembla indicar, quan agafo el Catàleg de monstres -i en una primera impressió poc perspicaç-, que em trobaré amb un escriptor d'ànima freak, un postmodern deutor d'algunes experiències visuals i literàries properes a la sèrie B, o bé un fan dels festivals tipus Sitges i dels horrors literaris de Poe o Lovecraft. Però no, erro el tir. Em trobo amb en Jordi Masó (Granollers, 1967). "No llegeixo gaire literatura fantàstica. Sí que tinc, en canvi, uns referents més cinematogràfics". Pianista, professor de música i tot un gentleman. Sensible i modest, educat i tímid. Autor d'un llibre que cataloga diferents monstres, sí, però que ho fa des de l'humor, més que des de la tradició de gènere. "Hi ha molts editors que volen llibres amb un tema que lligui el conjunt, cosa que no entenc, i vaig tenir la idea de lligar els contes amb elements de fantasia. El resultat n'és un recull de 91 microrelats de caire fantàstic".

The Woman in Black | Maleïts fantasmes de la Hammer

7 de març de 2012

La Hammer mereixia, ara sí, una cosa com aquesta, una endimoniada col·lecció d'espants que posen a prova l'autocontrol i els nervis sense haver de renunciar a l'estètica i a fer-ho bé. Sense haver de recórrer a l'insult de l'espectador procaç. No ho van ser les anteriors temptatives, un triumvirat format pel remake de Let me in (Déjame entrar, 2011), una insulsa i repel·lent La víctima perfecta (Antti Jokinen, 2011), i Beyond the Rave, en un retorn al món dels vius que va sembrar el desconcert entre la legió de fans que tenien set d'horror i de la productora, quaranta anys després del tancament. Però ara sí, The Woman in Black, la nova obra de James Watkins ens porta en safata tot l’aroma, les nafres, l’angoixa i la veritable cara d’espant de la Hammer, la vella Hammer que també sap ser nova sense caure en l'efectisme de la sang fàcil. Per sort dels espectadors, la pel·lícula sap treure el màxim suc a totes aquelles grans virtuts que van fer eterns mites com La Maledicció de Frankenstein (1957), Dràcula (1958) i El Gos dels Baskerville (1959), de Terence Fisher, o The Quartermass Xperiment (1955) de Val Guest. Res de nou, direm. Però hi ha un tel d'autenticitat en l'aposta.

The Grey | Entreteniment salvatge

4 de març de 2012

Una situació extrema, en un lloc extrem, porta l'home a enfrontar-se amb els elements més extrems de l'entorn i, és clar, també d'ell mateix. La història ens sona. Perquè ja se sap, i ja s'ha dit, que l'home és un llop per l'home. Ah. The Grey fa que aquest lloc extrem siguin en els espectaculars paisatges d'una Alaska bella i remota, l'escenari d'una petita tragèdia que esclata quan un avió ple de treballadors petrolífers s'estavella en el no-res. I ja tenim servit el repte, l'angoixa, l'esbufec, l'odissea del manual de la superació personal, perquè, a més, el lloc de l'accident és la llar d'un bon grapat de llops salvatges amb gana i males puces. Els pocs supervivents del vol, comandats per un Liam Neeson en estat de trànsit, hauran de véncer la gana, el fred i els atacs salvatges de les bèsties. I també hauran de vèncer la por a existir i a sobreviure, a tornar a casa i a portar les regnes de les seves vides (que, pel que sembla, no és pas un plat de bon pair). Però, si tenim en compte que l'anterior pel·lícula de Joe Carnahan és The A Team (El Equipo A, 2010), valorarem The Grey com una grata sorpresa que sobrepassa unes expectatives risibles. I sí, és una pel·lícula petita, modesta, que encaixa la mar de bé amb una història que es centra especialment en un entorn espectacular i en uns personatges arquetípics. Un entreteniment salvatge, una història d'aventures d'efecte clàssic que és tan rara com tensa, tan freda com intrèpida, tan bella com perversa. Amb un final que ningú acceptarà de la mateixa manera, per sort i per desgràcia del misteri d'un cert tipus d'oci de gran format que encara pretén sorprendre'ns. Passi el que passi, podem dir que ha estat una missió acomplerta, almenys en aquests cent minuts i escaig de tràfec intens.

Fe Fernández: «Aquest país necessita més lectors»

1 de març de 2012

L'Espolsada és una llibreria especial. I la Fe Fernàndez, per força, també ha de ser-ho. La Cambra del Llibre ja la va guardonar amb un premi que reconeixia la seva emprenedoria en un sector difícil, el dels llibres. Però la Fe és d'aquelles que estimen l'ofici, que valora la gent que sent aquesta dèria tan estranya de gaudir d'un llibre, de remenar-lo, d'olorar-lo, de tocar-lo, de llegir-lo. Amb cura i dedicació, ha pogut celebrar els 5 anys de vida de L'Espolsada llibres. I l'ocasió, en els temps que corren, es mereixia un esdeveniment d'alçada, ple d'amics, de lectors, de llibres i de compromís. El darrer divendres, la llibreria es va omplir d'un munt de gent i de cares que volien acompanyar la Fe, tal com han fet en tot aquest temps d'aventura i èxits.