L'horror de nosaltres. A propòsit de "The Mist", de Frank Darabont

27 de desembre de 2014

És difícil trobar un escriptor més adaptat al cinema que Stephen King, un dels novel·listes més llegits arreu del món, i del qual sempre hi ha algun director disposat a fer-ne una manipulació per a la gran pantalla. Si bé les nombroses adaptacions que s’han fet de les seves novel·les no sempre han estat dignes d’elogi, també val a dir que algunes d’elles han esdevingut obres no gens menyspreables o, en algun cas, notables creacions. El resplendor d’Stanley Kubrik, Creepshow de George A. Romero, La zona morta de David Cronenberg, o Carrie de Brian DePalma són un bon exemple de l’excel·lència del maridatge entre la matèria gris de l’escriptor King i el bon paladar fílmic d’un gran director. Però no sempre ha estat així, i hi ha diversos fets que n’expliquen el fracàs. I és que el magma, dens i ric, d’apel·lació a l’obscur subconscient que planteja King a les seves obres, no sempre és fàcilment transportable a una  història explicada de manera sintètica, fotograma rere fotograma. En les seves històries sovint hi ha reflectit els temors dels seus personatges, aquella cosa que fa estremir en realitat i que neix del propi jo, un fenomen molt proper a  molts dels seus referents, com H.P. Lovecraft, Poe o l’autor de gènere negre John D. McDonald. Però, a diferència d’aquests autors, Stephen King és un escriptor dotat d’una innegable fortuna comercial que porta escrivint a un ritme frenètic des de fa més de 30 anys. D’entre l’extensa legió de seguidors que col·lecciona, en destaca Frank Darabont. Amb la recent The Mist (2008), el director ja ha adaptat al cinema  tres llibres de King, a banda d’un primer curtmetratge. I la veritat, amb gran  encert, tal com demostren l’excel·lent Cadena Perpètua (1994) i la més clàssica La Milla verde (1999).  

[REC]4 | Apocalipsi desganat

20 de desembre de 2014

La fita que va suposar [REC] ja és icònica. Pel moment, perles ganes, pel nas i per la passió. Desacomplexada en la seva transparència, assegurava diversió, entreteniment i terror gràcies a una manera de veure i d'explicar que ha sonat fresca i lluent. [REC]2 en continuava l’esperit i es recreava en una irònica autoreferència. [REC]3: Génesis feia un gir encara més intencionat cap a l’autoparòdia i es feia sagaç en els bassals del gore de sèrie Z, oferint mostres que la història podia no esgotar-se, sempre que hi hagués el talent de dos apassionats i, sobretot, les ganes de seguir acaronant els fans. I d'això va aquesta [REC]4, de ganes. L'espurna, qui ho havia de dir, s’esfuma amb un apocalipsi sense nervi autèntic i aturat per les costures d'un guió sense pes, per uns diàlegs tebis i per la constatació de la fi: ara sí, s’ha acabat. Ho fa perquè els autors se n’han cansat. Que ningú ens tregui, però, el viatge d'anada i tornada, la felicitat de la humilitat poderosa, el talent demostrat, la fita. I també una iconografia pròpia, un llenguatge i un univers. Gaudiu-lo pensant que és la fi, i tot serà molt més passador.

Autòmata | D’ànima automàtica

18 de desembre de 2014

A tocar de la màcula esteta d’Eva, l’Autómata de Gabe Ibáñez i Antonio Banderas gravita al voltant de l’obra de Kike Maíllo, a cop de geni, aprofitant el mapa d’un futur proper reconeixible, però amb més encert en el gest i en la fredor que no pas en la inquietud. D’atmosfera contundent, verídica i polsegosa, l’artefacte és una bona constatació del talent compositiu d’Ibánez. Però és en la realització del cliffhanger on Autómata perd el tremp: ni prou efectiva visualment com per ser un thriller encomiable, ni prou discursiva com per ser un film d’idees amb una petja ambiciosa. Com la travessa pel desert de l’agent Vaucan: una agonia allargassada, pulcra i crua en l’execució visual, però del tot intranscendent en l’ànima dels personatges.

Gone girl | La realitat perduda

15 de desembre de 2014

Podem llegir Gone Girl com un manual dels efectes als quals ens veiem sotmesos, contínuament, pels mitjans d'informació. La manipulació, l'efectisme, el titular més definitiu, tot en la confecció d'una realitat que sempre és, vulguem o no, allò que s'explica. Una devastació que parteix de l'exposició pública. És, en aquest sentit, excepcional la destresa del laberint –narrativament hipnòtic– al qual ens veiem abocats des que Amy (Rosamund Pike) desapareix i Nick Dunne (Ben Affleck) se n'adona. Parella exemplar, marit i muller envejables i una vida que dispara els tòpics del pas del temps, de l'amor que entra en la reiteració tòxica de la rutina. Però Gone Girl és una pel·lícula de punts de vista, feta a partir de les mentides que tots estem disposats a acceptar i a construir, de com edifiquem el nostre món i de com ens hi adaptem. De com l'anem acceptant, malgrat tot. Amy i Nick són allò que expliquen, ell convertit en l'escriptor que no és, i ella en el personatge de ficció que tothom adora, un díptic magistral dels teoremes i de les costures dels punts de vista i del sacseig –en forma de joc i gaudi– que aquest pot provocar en l'espectador. David Fincher torna a ser el gran arquitecte que sap treure tot el suc a uns personatges que viuen empresonats en el seu propi entorn, sempre tan obsessiu i perniciós com la pluja de Seven, el teatre cínic de The Game o les pistes de Zodiac. No podia ser Nova York, havia de ser Missouri, presó d'una fugida a les profunditats de la parella. I havia de ser possible una Gone Girl com aquesta, perfecta i elegant, gràcies a un director que s'ha guanyat –a base de domini temporal, de la fotografia eloqüent i de cuidar els detalls d'una gran estructura que va més enllà del simple misteri–, ser ja en un lloc d'honor d'entre tots els directors de la seva generació.