Nils Frahm, la reverberació colpidora

30 de maig de 2013

Quan Nils Frahm, amb trenta anys acabats de fer, trepitja l'escenari de l'Auditori —amb jersei de caputxa, amb pas tímid, mig despentinat— tot sembla contagiar-se d'una glopada d'extraordinària passió, d'emoció sense talls ni compassos. Frahm demostra des de la primera pulsió que és un dels màxims exponents de la relectura contemporània del so de conservatori, un nou adveniment que contamina la partitura clàssica amb reductes melòdics del pop, bases electròniques i tics minimalistes. I que ho fa sense renunciar al públic, un agent més en la comunió de la seva actuació. Barreja de sentiments, entranya i sensacions, totes elles colpidores en la reverberació del piano. 

Nick Cave, autobusos i disfresses de tigre

28 de maig de 2013

Give me your loss and your sorrow”, ofereix-me la pèrdua i el teu dolor, cantava Nick Cave a Where The Wild Roses Grow. I, des del ressò de les Murders Ballads, el Primavera Sound pren consciència que això s’acaba, que la festa toca a la fi, que cal consumir-se per tornar-se a inventar. Les cames han aguantat com han pogut aquests tres dies d’estímuls provocadors, de música pels descosits, de noves referències a anotar a l’agenda de petits tresors personals. Però totes les descompressions fan vertigen.

Blur justifica la seva tornada

27 de maig de 2013

Un escenari ple, excitació màxima i totes les mirades posades en el retorn, en ells. I Blur surt al ring, i no falla. Knockout inapel·lable en una actuació plena de múscul, de dramatisme èpic, d’intimisme d’estadis, de matisos i energia. Blur signa un d’aquells concerts que s’han d’emmarcar i que justifiquen una tornada. Com si res, la banda torna a trepitjar l’escena amb el quartet original, sense gairebé arrugues. Els salts, els girs, les mirades i el descarat face to face amb el públic mostra un grup que està encantat de ser-hi i de conèixer-nos. Com si tot plegat fos una nit de farra d’amics que s’expliquen les misèries dels anys d’adolescència, “que bé que ens ho passàvem”. Però, en l’hora i mitja que dura, el concert és molt més que una recuperació nostàlgica de velles glòries del cançoner del pop britànic. És una explosió hipervitaminada en tota regla, amb el rèdit d’una saviesa batallada a base de hits i també de paciència, textures i matisos. Blur han tornat, són aquí, a l’escenari Heinecken, a la porta del mar, al racó més huracanat de la Mediterrània. 

Catàleg de l'alta postura

25 de maig de 2013

Dijous, 23 de maig, 14:00. És d’hora i el sol crema, però la gent ja desfila per aquest patchwork de la moda més inenarrable que són les immediacions del recinte del Fòrum. Val la pena observar. El catàleg és variat, tota una oda a les possibilitats infinites que ofereix el món de l’alta postura. Capaç de miracles com ara que, en el context d’un festival com el Primavera Sound, la xaroneria més increïble sigui, per art del caprici estètic, una meravella de l’art kitsch. Efectivament, tots són herois de la high class.

16:00. S’obren les portes i cada vegada hi ha més i més gent. La gespa és un recital continu: un grupet de noies en roba interior que pren el sol i amenacen amb “la mutació de la gamba”; un doble d’Elvis Costello, esprimatxat, barret fosc d’ala recta i ulleres de pasta grosses incloses; seguidors de l’american way of life de Mark Oliver Everett, és a dir: uns quants quilos de més, samarretes gastades i barbes llargues, poblades i espesses; gent disfressada de qualsevol cosa, amb un catàleg que va del barril cerveser al kimono rosa; els clàssics i inevitables bigotuts, mostra vivent de les infinites possibilitats estètiques i ètiques que conté un bon mostatxo; seguidors que aposten per la tornada del grunge, o bé que no el van deixar mai; succedanis de Patti Smith que no han pogut enterrar el revival del hipisme; llavis extremadament vermells i pantalons estampats; ah, i una bona colla de fills secrets de JR Ewing. Per uns moments penso que sóc en una novel·la de Donald Ray Pollock i que pot passar qualsevol cosa en qualsevol instant. 

Manel es guanya el Primavera Sound

A dos quarts de nou, amb aquella normalitat que no té pressa ni por, uns Manel atlètics pugen a l’escenari. Res indica que aquest és el primer concert oficial de la gira frenètica que ha de venir. Res diu que és la primera vegada que uns atletes tan espigats i lacònics toquen al festival per excel·lència de la ciutat i, per extensió, del país. Primavera Sound, una de les cites de referència a nivell internacional. L’aparador, el post-it del trending topic, un estrall polièdric de la més plausible creativitat moderna, la fascinant sublimació de la tendència avant la lettre. Tot això i encara més. El gran escenari de l’escena dels millors del moment.

El gran Gatsby | El gran Rosebud

20 de maig de 2013

Baz Luhrmann s'entesta en demostrar el furor d'una imatgeria poderosa i vitalista en cada nova pel·lícula, però la seva versió d’El Gran Gatsby d'Scott Fitzgerlad també mostra una lírica decadent i intimista, i la consciència de tenir un cor literari que va molt més enllà de la típica fanfàrria acolorida i passada de voltes a la qual ens ha tan (mal) acostumat. Inevitablement, la fórmula de Moulin Rouge (2001) sembla que vulgui apoderar-se de la primera part de la pel·lícula, convertida en una mascarada d'exageració, luxe i frívola vulgaritat de rics. Però el pes de la història entre Jay Gatsby (Leonardo DiCaprio, d'excel·lent) i Daisy (Carey Mulligan) agafa el relleu a temps fins a convertir el film en un bell retrat de la decadència moral, de l'ambició de classe, de l'amor ad aeternum, de l'obsessió per les primeres vegades i per allò que no pots tenir. Gatsby persegueix una llum verda, de la mateixa manera que Charles Foster Kane enyorava Rosebud. Flocs de neu artificial que cobreixen tot allò que s'ha perdut, com la tristor que viu als ulls del Gran Gatsby, com la piscina que veu surar la seva vida incompleta.

The Big Wedding | Gran boda de cinema funcionarial

10 de maig de 2013

L'obsessió vampírica de Hollywood per cruspir-se remakes torna a fer parada i fonda en aquesta The Big Wedding, la versió de la pel·lícula francesa Mon frère se Marie (2006), passada per la trituradora del show business i engolida per l'afany compulsiu de la indústria a la recerca d'alguna idea, sigui quina sigui. Tenim història i, oh!, tenim boda. Les instruccions són fàcils per assegurar els mínims exigibles: algun gag sorprenent, una aventura amable d'embolics paternofilials, diàlegs més que dignes, tenir el sexe al cap i, sobretot, una ració doble d'actors de contrastada solvència i veterania (Robert DeNiro, Susan Sarandon, Diane Keaton i Robin Williams, que escombren qualsevol espurna destacable del discutible càsting de joves). El resultat, totalment funcionarial. Tot a lloc, tot ben posat, tot correcte. Res que pugui dir que The Big Wedding no és divertida. Res que diverteixi per sobre de qualsevol expectativa.

El bosc | Entre el 'pulp' rural i el costumisme marcià

5 de maig de 2013

Óscar Aibar demostra que no té por de ser incaut o serpentejant. La seva filmografia presenta un recorregut sense rumb fix -com prova el biopic El Gran Vázquez, La máquina de bailar o Platillos volantes-, però sí una mà solvent per poder preservar la història, sigui quina sigui. Amb aquesta premissa, Aibar fa d’El Bosc una mena de faula moral sense moralines i, també, un conte fantàstic sense espetecs ni desvaris efectistes que en desmereixin el resultat final. Des de la simplesa i el desconcert, El Bosc es presenta pràcticament sempre sense fissures, ben estructurada, amb un ritme pausat que mai no decau ni s'accelera, amb un final que crea expectació sense por d'estabellar-se o de quedar-se a mig camí i amb un guió -signat pel mateix autor del conte, Albert Sànchez Piñol-, que compleix, amb bona nota, el propòsit de fer-se entretenidor i suggerent. El mèrit és ser capaç, amb aquest material explosiu, de confegir una història d'ànima doble que tant pot difressar-se de pulp rural com de costumisme marcià, amb el pòsit de la ferida purulenta d'una guerra inexplicable.