Sant Jordi, diada d'un país de literatura

28 d’abril de 2014

Deia Emili Teixidor que "a Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura ". L’arribada de Sant Jordi fa que recuperem les paraules de l’escriptor de Roda de Ter gràcies al bon moment que viu la "indústria del llibre" del país, que mostra una bona salut, molta energia i un ventall ampli i divers d’autors, editors i llibreters. Un triangle que és format per editors petits que es reinventen, que aposten per la qualitat i que fan gran i divers el ventall; per noves llibreries especialitzades, properes i singulars; i per uns autors que mostren la vitalitat d’una literatura activa, diversa i exigent.

Link: Sant Jordi, diada d'un país de literatura

El (gairebé) naufragi i les segones oportunitats

13 d’abril de 2014

A mig camí del blockbuster autoral i de la pretenció naïf més insuportable, Noah (Darren Aronofsky, 2014) és una asèptica vivificació New Age que busca el seu lloc entre el misticisme i l’ecologisme bonifaci. Falsament transcendent, Aronosfsky s’oblida del manual de bones pràctiques (i d’una reviscolant personalitat autoral) que va exhibir a The wrestler (2008) o Requiem for a dream (2000). També oblida que sap arribar al gran públic sense deixar de furgar en les seves obsessions i en el seu propi llenguatge, com a Black Swan (2010). O que pot fer una pel·lícula digníssima des del mateix punt de partida tronat que té aquesta recreació del mite de Noé i la seva enroma Arca “de la salvació”, tal com va demostrar en una reivindicable –i incompresa– The Fountain (2006). Lluny de recuperar el bon pols i de mantenir encesa la flama d’una narrativa singularíssima, Aronofsky només perviu, a comptagotes, en un to industrial i fred, en les marques d’una banda sonora més mediocre que mai, en la intenció visual que mostra un temps sincopat i imaginatiu o en l’habilitat per combinar vídeo, fotografia i cinema (punt per la solvent escena de la Creació). El consol del despropòsit d’aquest (gairebé) naufragi és pensar que tothom té dret a una segona oportunitat, inclòs un talent com el de Darren Aronofsky

Les bondats modernes dels clàssics

12 d’abril de 2014

Elsa i Anna són dues germanes que formen l’essència d’allò que ha caracteritzat la màxima dels valors del cinema clàssic de Disney: la indissolubilitat de la família i la recerca de l’amor vertader. Però a Frozen (Chris Buck i Jennifer Lee, 2013) la voluntat de fer tombarella és doble, arriscada i notòria. Primer, perquè abandona el cànon d’estil que Pixar havia imposat a la companyia –i a tot l’abast global del cinema animat occidental–. Segon, perquè això provoca que Frozen es converteixi en un memorable acte de reafirmació corportavia. Formulada com una nova lectura d’un dels contes clàssics de Hans Christian Andersen, Chris Buck i Jennifer Lee en fan una pel·lícula a l’alçada de l’edulcoradíssima The Little Mermaid (1989), també original del contista danès. Però Frozen intenta investigar alguns dels punts més obscurs del conte original –com la solitud, el trencament o l’amargor– i resulta enèrgica, rítmica, humorística i gens cursi. La primera part és tota una explosió de les bondats del musical, amb la demiúrgia frenètica d’unes cançons que fan de protagonista i de narrador alhora, i la segona es centra en la narrativitat i en la resolució d’un conflicte que és fidel a la traïció d’exhorcisme endèmic de la companyia, però que deixa un bon regust, malgrat tot. I la sensació instantània d’haver vist un clàssic.

Sanjosex: «Un secret per fer cançons és no dir més del que és necessari»

10 d’abril de 2014

Entrevista a Carles Sanjosé, l'ànima de Sanjosex. Carles Sanjosé presenta el seu darrer disc, Festival, en una preestrena exclusiva a la sala NauB1 de Granollers.
Link: Sanjosex: «Un secret per fer cançons és no dir més del que és necessari»