Memorial del cos, artefactes privats

27 d’abril de 2013

“Havia de ser així / i era inútil provar d'endevinar-ho”, comença el darrer poema de Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), d'Estel Solé. I penses que sí, que Versos Lliures havia d'acabar així, amb dues poetes i amb uns versos que volen jugar a la seducció i que acaronen i freguen. Amb dues poetes que intenten captivar i intenten entendre les raons de marcar afanys al dietari. Amb dues poetes que fotografien trossos de la vida i de la pell. “Arribem despullats / i marxem vestits”, diu Ester Andorrà al gran “memorial del cos” que és Afamats (LaBreu, 2013), un debut que captiva i que es llegeix com si fos un mostrari de dies i de fotogrames en moviment d'una vida despullada d'ornaments sobrers. A dins, i a l'escenari, un munt de fam, una manera de dir allò que el tacte estima i que els ulls devoren. Ester Andorrà, en un esclat necessari, acompanyada al micròfon per una lluminosa Nú Miret, il·lustradora del llibre, artista multidisciplinar i recitadora de primera. Estel Solé agafa el relleu i no s'està de dir-se, d'explicar allò que l'empeny, d'obrir l'entranya dels artefactes privats de la seva poesia. També fotògrafa d'espais immediats i de paisatges quotidians que furguen més enllà de la simple anècdota que els fa bategar. Directa i embolcalladora, abraça el públic amb un repertori que transita per un camí fet de punts que es van unint, a poc a poc. Real com la poesia que xucla esperits i que fa reviure moments que compartim. Dues veus i una mostra dels versos de l'ara que necessiten ser dits amb fam i amb delit. “L'escenografia i la disfressa / seran el següent combat”, i així ho esperarem.


VERSOS LLIURES 2013 #4. Estel Solé i Ester Andorrà (i Nú Miret).

Nit d'Espriu i versos a can Pedrals

25 d’abril de 2013

Pocs minuts abans de dos quarts de nou ja hi ha un munt de gent que fa cua. “Inaudit”, comença a córrer pel twitter. Potser sí que ho és, aquesta gentada de por, aquesta gran cua que espera a la porta de Can Pedrals, la biblioteca de Granollers. Un cop a dins, tot comença a esdevenir-se. La inauguració de Josep Pedrals connecta una gran veu del segle XXI amb una gran veu del segle XX, la d’Espriu, des de l’entranya estètica. La música, sostinguda, de Núria Maynou i Anna Sáez de Tejada. La dansa vibrant i seductora d’Helena de la Torre, en un aparador que fa goig, ple de miralls, ple de la vida que s’esbocina. Al vestíbul, el cor d’aquest gran laberint de l’obra Espriuana, batega Sinera. I hi ha maduixes i vi bo, i mites en forma d’arbre i de quadres d’Ermisenda Soy. Un goig, la gent que entra, sense aturador. Per rematar-ho, de fons, Espriu en persona ens parla a través d’un vídeo que juga amb imatges d’arxiu del mar d’Arenys de Mar, amb imatges del poeta i amb la seva pròpia veu. Un retrat colpidor i fantàstic que ha dibuixat Berta Diumaró amb delicadesa i senzillament.

L'optimisme possible

23 d’abril de 2013

Gent fregant-se els ulls, rialles, comentaris, preguntes. Tot això es concentra davant de Can Ramonet o bé a la porta de fotos Alcalde, gent que mira la part d’El Mirallet que mai havia mirat, veïns que miren els balcons i les finestres del Cambrigde School. Hi ha qui para i n’hi ha, també, que ni se n’adonen que allà ha començat una cosa nova. En tot cas, ningú sap ben bé com és que, de cop i volta, hi ha color. Però cal dir-ho: no es tracta de pintar, ni de fer jocs, ni de maquillar, ni de fer pintades amb eslògan. De fet, es tracta de construir una ànima. I això no és tan fàcil, oi?

Tot el que és viu és veu

16 d’abril de 2013

Dits tacats de tinta, llibretes rebregades, papers grapats. Copes de vi. I la veu que fa vívid allò que furga, tan voladís en el pòsit, tan insistent en el marro. Veus que taquen, que es deixen rebregar i que grapen, que fan tall mentre diuen i es transformen en el vestit de Pierrot, o quan parlen del boig del purgatori, o fan jocs «pedràlics», l'ànima l'anima l'animal, o bé acaben proclamant que –qui sap, potser– irem a l'erm. Gerard Cisneros, Edgar Alemany i Enric Casasses, en estricte ordre d'aparició, tres poetes que presenten versos al buit i que fan olor de farigola. Sense subterfugis, un joc discursiu que emparenta influències i diàlegs mutus per obra i gràcia d’Edicions Gnurf. A la valenta, de viva veu, ben viu.

VERSOS LLIURES 2013 #3. Enric Casasses, Gerard Cisneros i Edgar Alemany.

De llarg i intens recorregut

10 d’abril de 2013

Són dues de les noves veus més sòlides, rigoroses i interessants de l'ara mateix. Joan Todó i Adrià Targa, veus de gravetat intensa, de ressons que transiten per un bagatge de lectures riquíssim, que les paeixen i que les transformen en una proposta granítica, d'alt risc. Poemes durs, com rocs, per on cal entrar amb piula i pic per fer-ne una espeleologia intensa i vibrant. El recital només pot reafirmar-ne la lectura: dos poetes esplèndids. En Todó, amb versos que parlen de fàstic, dits a veu baixa, apressats, però amb una contundència inusual, extrema, desvergonyida i, de vegades, inquietant. El fàstic que us cega (LaBreu, 2012) és una gran meravella. Reverberacions, brutor, esdentegades llunes, lletres, raons i, també, vòmits. Una reberveració de la llengua, del llenguatge i de la parla. En Targa, tot un ampli ventall de referències, de mites, d'emocions soterrades i de miralls. Per la seva veu en transiten moltes altres, però sempre, en primer pla, un batec ben propi i descaradament decidit. Domina el vers com pocs, sap aglutinar una idea brillant en cada poema. També sap emocionar o, si cal, martellejar amb una ironia que resulta un hàbitat prou còmode per descarregar la tensió del fet literari. Targa i Todó, de llarg i intens recorregut.

VERSOS LLIURES 2013 #2. Joan Todó i Adrià Targa.

Vicuts | Les raons de Victus

9 d’abril de 2013

He aquí la gran verdad que encierra esta historia: que la razón está en la sinrazón”, ens diu Martí Zuviría, el protagonista de Victus, en un dels esmolats diàlegs que farceixen la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, potser la millor definició dels arguments d’aquesta història contundent. Sánchez Piñol dissenya els esdeveniments amb l’estil que el converteix en un narrador terriblement eficaç, amb un discurs compacte, sòlid i addictiu que aconsegueix provocar-nos la convulsió a través de la vivesa de l’esglai.

Une bouteille à la mer | La teranyina i el punt del mapa

6 d’abril de 2013

Més d'hora que tard arribarà una generació que vulgui esventrar qüestions tan irresolubles com el conflicte entre palestins i israelians. Potser –per què no?– serà la generació de joves d’Une bouteille à la mer (Una botella en el mar de Gaza, 2011) qui aixecarà l'edifici de l'enteniment, qui farà civilitzat un conflicte devastador que ha estat capaç de malmetre i sobreviure generacions senceres. A través del sedàs d'un amor pseudoadolescent entre dos desconeguts d'origen antagònic, la història és prou digestiva malgrat el context geopolític. De fet, aquest interpel·la més els espectadors que els veritables protagonistes, Tal i Naïm, fins i tot en la resolució, on Thierry Binisti, ho deixa tot a les nostres mans. Potser és una metàfora insípida, però benintencionada, qui sap si una dosi necessària de seny. Més enllà d'un punt al mapa, evitant l'obvietat dels esquitxos de sang, el relat persegueix la ventura amorosa d'uns personatges marcats pel destí i que volen escapar, més d'hora que tard, de la teranyina que és la seva vida.

La carícia infinita que en vol més i més

5 d’abril de 2013

Fa temps que passegen, amb èxit, aquest recital a dues veus pel territori de caus poètics del país. I Jaume C. Pons Alorda ho anuncia només començar, amb una mesura majestuosa, però encara -com dubtar-ho- amb la mateixa èpica de sempre, potser més íntima, igualment punyent i vitamínica: “ens vam adonar que teníem molts dels nostres poemes connectats, i no ho sabíem” i el diàleg a l'escenari de l'Esquerda ho fa ben present. Motius, camps semàntics, idees, connexions que van molt més enllà d'un simple recital a duo. Tot això, i encara molt més. D'una banda, un Pons Alorda que sempre mostra els seus versos des d'una expressivitat potentíssima que el connecta amb el públic sense gairebé intermediaris ni contaminacions. És així, brillant i en epopeia, però també sensible i corprenedor. El seu recital, una mostra d'un ventall molt ampli de recursos a l'hora de dir la poesia (del primer “Oh, xibeca” a l'últim “Monkeyman”) i, també, una manera apassionada d'escriure'ls. A l'altra banda, una Anna Gual que diu, que acaricia, que entra endins amb uns versos esplèndids on no hi ha res que no hi hagi de ser. Uns versos que ens fan callar, tremolar i somiar, que ens connecten amb un món que volem reconèixer com a propi i que els fan extremadament colpidors, perquè el sacseig prové de la sorpresa, de la intuïció, del sentit de cada cosa quan aquesta cosa és de veritat. Tan real com allò que ens diu, i tan real com una parella artística que funciona, que desprèn màgia i que s'abraona a la poesia de la mateixa manera que a la vida: amb tot per guanyar i amb la passió de qui encara en vol més. Més vida, més poesia.

VERSOS LLIURES 2013 #1. Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda.

Pitch Perfect | Sorprenentment irresistible

1 d’abril de 2013

Pot ser irresistible una comèdia universitària americana en ús? Pot ser-ho amb una tirallonga de cançons cantades a viva veu per un grup de teenagers amb erupcions i tòpics recreats en milers de pel·lícules del Hollywood més desgastat i predictible? Sorprenentment –amb aquestes premisses i amb un argument pel qual no donaries ni mig cèntim d'euro–, Pitch Perfect ho és, sense insinuació prèvia, sense complexos i sense pretensions rocambolesques. Ho fa amb una recepta extremadament simple, però d’encert indiscutible. Primer, amb una bona elecció de la banda sonora –el context per on avança el fil que mou la història–, una tria de cançons que acaba sent un exemple de com, amb intenció i gust, fins i tot Pitbull pot arribar a no molestar (o a, ehem, agradar). Segon, amb una gens carregosa paròdia de la història universitària amb primers amors, primeres baralles i primeres frustracions. Tercer, amb un elenc de cantaires púbers a cappella (on destaca l'equip de les Bella, amb la impertorbable Anna Kendrick al capdavant) prou heterogeni i divertit per no ser ni massa grotesc ni massa estúpid. Jason Moore ha sabut no desafinar en la seva estrena com a director de cinema, tot sigui dit. Res millor que una gran broma per demostrar que l'èxit rau en prendre-s'ho molt seriosament.