Star Wars VII | Una meravellosa absència total de sorpresa

23 de desembre de 2015

En un moment de Star Wars. El despertar de la força, Han Solo diu a un dels personatges que es tregui la màscara: "No la necessites", li etziba. Fidel a la línia de text, aquesta és la recepta que sembla seguir JJ Abrams per reviure el miracle fundacional: treure's la màscara, no portar a equívocs, no vanagloriar-se en la proesa de la innovació, mirar de fit a fit a l'espectador i dir-li: "És això el que volies, oi?" I la resposta a la pregunta és una sorollosa claca, just quan acaba la pel·lícula. Com a brillant alumne avantatjat del mestre, Abrams presenta una clonació respectuosa, frenètica i meravellosa de Star Wars: A new hope (1977), amb la consegüent absència total de sorpreses. Però, això importa? Qui es queixarà que tot sigui un refregit vigoritzant d'allò conegut? Fixem-nos: El cadàver ressuscitat és tan pulcre, tan addictiu i tan frenètic, que compleix els somnis de qualsevol espectador: acció sense pausa, salt rere salt, un Falcó Mil·lenari resistent al pas del temps, espases làsers de nou brunzit, rèpliques espurnejants, combats aeris, lluites cos a cos, cantines de mala vida i, és clar, el sotrac de la pèrdua. (Aquí l'article complet amb l'1x1 dels personatges)

The walk | Amb el buit de Nova York als peus

18 de desembre de 2015

La proesa, que ja havia estat relatada abans de manera magistral per James Marsh al documental Man on Wire (2008), és la recreació d'un sense-sentit. Entesa la pulsió, Robert Zemeckis sap convertir aquest tremolor apassionat en allò que la història demana, és a dir, en un film que necessita un punt de vista poètic i allunyat del soroll industrial del gust d'un Hollywood que el director domina a la perfecció. L'emoció hi és, tot i que The Walk estigui partida en dues parts. La primera, corresponent a la primera hora de metratge, mostra una presentació dels fets infantil, amb un narrador que grinyola en l'intent de ser part de la faula, en si mateix. Edulcorat i imprecís, Zemeckis remunta el vol en una segona part veritablement poètica, on l'experiència d'arribar a les Torres i de creuar-les és tot un espectacle, minimalista i transcendent. Petit dansa sobre la corda, amb Nova York als seus peus. I el prodigi hi és, tal com ho és l'emoció de saber que tot és fràgil i terriblement efímer, fins i tot les torres més altes. Al final, la proesa és la contraposició al desastre. El film és una declaració d'amor a una ciutat ferida pel pas del temps, on tot va canviar, d'un dia per l'altre, sense saber-ne les conseqüències. En una de les darreres escenes, Petit recorda com li va ser ofert un passi vitalici on, a la casella de la data, posava: "forever" ("per sempre"). Que cruel és saber que res, absolutament res, és per sempre.