The Interview

3 de gener de 2015

Per menor glòria del “hype”, The Interview no supera el tràngol de sobreviure als seus efectes col·laterals. Prohibida pel règim del gran-líder-dictador a qui assassina en la ficció, la fogosa publicitat de la censura només li juga a la contra: ni li calia tanta expectativa ni tanta promoció, ni la pel·lícula aconsegueix ser més que un simple joc d'humor que intenta semblar épouvantable i que es queda a mig camí de tot allò que voldria ser. No es pot negar, però, que la jugada és un encert de la maquinària “quinqui” de Sony Pictures: fer una campanya trituradora a partir d'un ciberatac amb tints conspiroparanoia adolescent. I, així, justificar la mala bava descafeïnada d'una història que només sap provocar en la sinopsi i que es queda en un simple tràiler efectista que no arriba enlloc. Ni la censura era això, ni els enfants terribles són tan poc creïbles com aquestes caricatures d'humoristes que viuen al límit de l'escatologisme infantil i de l'acudit de bar.

No saber-se viu

2 de gener de 2015

El temps és cruel, però encara ho és més que passi en va. En aquesta cursa (de ben segur malintencionada) per veure qui ha envellit més (i més malament) podríem pensar en dos còmics pretèrits que es recreen en el patetisme de no saber-se vius; o podríem pensar en el talent dels Farrelly, refrescant fa dues dècades, insuls i en estat de putrefacció ara mateix; o podríem fer llista dels acudits bons (que n'hi ha, valga’m déu), però que són enterrats per una ingent sobredosi grotesca de voler ser transgressor (ergo divertit) sense haver paït el propi efecte dels anys en tu mateix, en una obra que (per desgràcia) ja és a l'altre barri, i en una manera ridícula de ser tot allò que no és la diversió.