David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

27 de febrer de 2015

Després de set discos editats, David Carabén torna per mostrar les noves cançons a un públic fidel i entusiasta, disposat a sacsejar emocions i idees. Amb L’ànsia que cura (2014), Mishima segueix amb la seva brillant –i mesurada– evolució musical, i continua poetitzant sobre les confrontacions que són pròpies en tota manifestació artística i col·lectiva. El disc comença, precisament, amb La brisa, una peça que recorda el pols vibrant entre desig i prohibició de Qui n’ha begut. “En certa manera, el mètode és el mateix, igual que a Tot torna a començar”. Explica que aquest arriba quan tens clar què vols definir o escriure i això encara no té nom. "Saps que existeix, que és una força, una realitat que condiciona la vida, que ho trobes en experiències molt diferents”. A Qui n’ha begut, es tracta de la relació entre el que desitges perquè et fa feliç, però que també t’esclavitza. Una força poderosa que és en el vi, en la música, en l’amor, també en la droga. “Però, quin nom li posem?”. 

Link: David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

Francesc Garriga, l’esclat d’una revolució en minúscules

26 de febrer de 2015

Francesc Garriga, un dels noms més destacats de la poesia catalana contemporània, moria a Sant Cugat, als 82 anys d'edat. Nascut el 1932 a Sabadell, s'inicià en el món literari amb Entre el neguit i el silenci (1959) i deixa Swing com a llibre pòstum, una obra que publicarà Labreu Edicions, editorial amb qui l'unia una relació que anava més enllà de l'amistat, del mestratge i de la confidència, i amb qui també publicà Ragtime, guanyador del premi Cavall Verd-Josep M. Llompart (2012). Recentment havia estat premiat amb el Carles Riba per Tornar és lluny (2013). La seva darrera publicació, Demà no és mai. Antologia poètica 1959 - 2014 (2014), ha estat editada per AdiA edicions –de qui també en va assumir un “padrinatge moral” i afectiu molt intens– i conté alguns poemes inèdits i els cims més destacats d'una obra apassionant, reivindicada, majoritàriament, per les noves fornades literàries. 

Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

22 de febrer de 2015

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.

The imitation game | Geni sense enigma

21 de febrer de 2015

Alan Turing (1912-1954) és un personatge d'una complexitat fascinant. Creador de la protocomputadora, explorador dels límits de la intel·ligència artificial, teòric de la informàtica i del criptoanàlisi i, sobretot, paradigma del geni turmentat en un món on no hi havia espai per a la seva adaptació. Justament per això The imitation game, aquest biopic de manufactura impecable, no fa justícia al seu llegat, on la victòria contra el feixisme va portar, ad hoc, una època de pau controlada i de governs de mà retrògrada. Lluny de l’Enigma de Robert Harris, Morten Tyldum només intenta desxifrar l'enigma de la guerra –i l'aventura del límit del cervell humà– i desisteix de mostrar l'autèntic enigma, el de com poder esquivar la repressió implacable del poder. En aquest trencaclosques que hagués pogut ser una pel·lícula fascinant, Tyldum prefereix l'entramatge acadèmic en comptes de deixar-se abduir pel poder compositiu de Pi (Pi, fe en el caos, Darren Aronofsky, 1998), allò que hagués pogut ser un acostament plausible al cervell de Turing. Per damunt de tot això, però, la figura de Benedict Cumberbatch sap escorxar el geni compulsiu i angoixat del matemàtic anglès, i li afegeix els tics i clarosbcurs necessaris per elevar un resultat final que es recrea en una pulcritud refulgent i innecessària.


Nightcrawler | L'aguait del depredador

15 de febrer de 2015

L'estimulant debut de Dan Gilroy rere la càmera té el nervi del depredador just en el moment previ a la queixalada. Aquella pausa eterna que, en realitat, han estat uns pocs nanosegons d'adrenalina continguda, de desig insaciable, de fam i de ganes d'aconseguir-ho. Amb un resultat més que notable, Gilroy aprofita un Jake Gyllenhaal que es creu el paper i que el sua, creant un personatge memorable, per brut, per neci i per temible, amb uns diàlegs imprevisibles que sonen a amenaça constant. En una barreja sòrdida que retrata la nit com ho feia Drive (sense l'estilisme, però fent servir la seva ànima devastadora), la manca d'escrúpols de Lou Bloom mostra la brossa d'una societat que viu d'alimentar carronyaires en pro d'una audiència que creuen tenir i necessitar, en un thriller que agafa els mecanismes del cinema de gènere i que fa gaudir (entengui’s: repulsar) amb la certesa del reality, del pur espectacle morbós en què hem convertit el nostre entreteniment i, encara pitjor, la nostra informació. Gilroy combina notablement tot allò que podria sortir de les carreteres hipnòtiques de Mullholand Drive per afegir més llenya al foc del morbo televisiu, tan ben retratat per Sidney Lumet a Network. Aquí, però, no és el suïcidi d'un home en directe. A Nightcrawler ets tu, en primer pla, passejant-te com una hiena impertèrrita pels suburbis, devorant a qui calgui per aconseguir vendre un reportatge per 100 dòlars.

Entrevista a Joan Margarit: «Un mal poema embruta el món»

9 de febrer de 2015

Joan Margarit acaba de publicar Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), un poemari sec i tendre alhora, que fa que ressonin aquells freds dels primers poemes, però també l'aspror dels darrers. Rodejats de música i de llibres, parlem de poesia, de llengua i de país en una sala que és molt més que una sala d’estar. Potser perquè “estimar és un lloc”, que la poesia també és un lloc. Algun indret semblant a aquest que compartim durant una estona, parlant de la veu que ressona en el seu nou poemari. 

Link: Joan Margarit: «Un mal poema embruta el món»