Pau Joan Hernández: «Quan escric sóc molt obsessiu»

26 de gener de 2012

Aquest dimecres es presentava a la Biblioteca de Bigues i Riells la novel·la Projecte Ictivela, de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967). De nen prodigi a escriptor d'ofici. O bé a l'inrevés, qui sap què va ser abans, si la vocació o la professió, o si això va de la mà. En tot cas, aquell jove de setze anys que va fer una novel·la i va començar a publicar i a guanyar premis, s'ha fet gran, com també s'ha fet gran la seva obra. Més de 25 títols l'avalen. I també l'avala el rigor, les ganes de treballar, i una dèria gairebé obsessiva per tenir controlats tots els detalls de les històries que teixeix.

Another year | Misèries i ventures d’una vida que passa

Mike Leigh, insubornable en la tasca de retratar les ventures i misèries de la classe popular britànica, captura a Another year el pols de la contemporaneïtat vital d’un moment, d’una societat i d’una vida que passa. Més enllà de personatges, la vida és al centre del focus, però no és la vida particular allò que importa, sinó l’abstracció moral que en fem d’aquesta particularitat. En aquest terreny és on Leigh segueix en una forma magnífica, perseverant en la seva artesania social i dotant les seves cròniques fílmiques d’una càrrega contundent sense arribar a l’exasperació política. És Another year (Mike Leigh, 2011) tot aquest ‘anar fent’ en un any a la vida de Tom i Gerri, de primavera a hivern, un cicle on completem la construcció moral d’una parella que acull al seu redós tot un seguit de solitaris que busquen alguna cosa semblant a la felicitat. El mèrit, saber captar la realitat aspre de totes les interpretacions, i saber remoure les bastides del nostre propi espai íntim amb aquesta barreja, tan agredolça, de tragèdia i comèdia.

Nader i Simin | Molt més que una fi

24 de gener de 2012



















El procés traumàtic que representa una separació necessita les argúcies de la mentida per poder fer funcionar els seus mecanismes de destrucció. És la lògica perversa de tota fi. Tots els personatges de Nader i Simin, una separación (Asghar Farhadi, 2011) necessiten aquesta mentida per no haver d’explicar, per no haver de mostrar, per no haver d’assumir davant el món allò que són. Tots els personatges s’amaguen rere la porta entreoberta de la seva pròpia certesa, perquè tots tenen un per què i una raó íntima per fer el que fan. Asghar Farhadi, director de Beautiful City (2004) o A propósito de Elly (2009), dota Nader i Simin, una separación d’un ritme implacable que no deixa opció a les mitges tintes o al retoricisme. Bona part del metratge és la successiva filera de retrets i arguments que s’ofereixen als jutges que dictaran sentència. Però l’única sentència possible és la de teixir nosaltres mateixos, espectadors i autèntics jutges, la conclusió d’un món íntim que s’esfondra. Cada nova porta que s’obre i es tanca és la contemplació d’una realitat sense maquillatge, el retrat en cru d’una societat i d’un moment. Cada canvi de pla maquina una caiguda sense escapatòria que podria ser la nostra pròpia caiguda.

The Descendants | Illes a la deriva

22 de gener de 2012

Mai abans havíem pensat amb tanta clarividència que sí, que a Hawai també hi viu gent, i que aquesta gent també poden ser com tu i com jo, amb vides trencades, amb presses i neguits, amb penes i alegries, amb camins que no van a parar allà on era previst. El paisatge idíl·lic que embolcalla la postal és, per obra i gràcia de la bona mà d’Alenxader Payne, un paisatge gloriosament real que navega entre illes a la deriva. També un escenari melancòlic que viu amb la seva solitud, allà, perdut, al mig del Pacífic. I res és com pensàvem. Tampoc la vida de l’apàtic Matt King, un George Clooney grandiós, i de les seves filles, papers que semblen fets a mida de Shailene Woodley i Amara Miller. El paisatge i la vida es fonen de manera magistral a través del talent de Payne, consagrat ja amb aquesta nova escenografia vital que és The Descendants (2011), una obra d’enorme maduresa, que sap glaçar, que sap explicar, que sap mostrar sense sobreexposar. Un relat que uneix la comèdia i el drama i que explica, per lluny que siguin els continents, les misèries reals d’una família com podria ser la nostra.

Lambert Botey: «Busco la màxima simplicitat»

19 de gener de 2012

Cinèfil amb un bon grapat de curtmetratges, activista de tasca constant a l'Associació Cultural, curador del col·lectiu dels cineastes de Granollers i també poeta. Tot això ha fet de Lambert Botey (Granollers, 1951) un personatge singular del paisatge cultural granollerí. Ara, a més, afegeix un nou horitzó, el de la narrativa. El primer que li pregunto és com ha anat la nova experiència i per què es va decidir a tirar-s'hi de cap. "No m'havia plantejat mai fer una novel·la fins que no vaig tenir la necessitat d'explicar una història", em diu. Aquest impuls es va unir a una de les "obsessions" que l'anaven perseguint: el fatídic bombardeig de Granollers del 38, motiu que ja havia ocupat un parell de curtmetratges.

Una cosa elemental, senyor Holmes

18 de gener de 2012


















Ja sabem a què juga Guy Ritchie i potser justament això el fa especial. Dotat per explicar històries amb una energia contundent i irònica que desperta passions i detractors a parts iguals. Dotat també per ser absolutament buit, gasós com l’heli d’un globus barat que no tindrà més transcendència que ser efímer en la seva peculiaritat. La seva filmografia és plena de coses notables, amb Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998) com a ufanós estendard, i d’altres que són directament de vergonya profunda, com aquell infraproducte que va protagonitzar Madonna anomenat Swept Away (2002). Per això, perquè ja sabem de què pot ser capaç (és a dir, vés a saber) que no ens sorprèn aquesta segona part de Sherlock Holmes. Elemental. Però sí que ens reconforta, perquè amb aquesta mena d’antecedents una segona entrega podria haver estat insuportable.

Drive | Explosiu artefacte d'intimitat

17 de gener de 2012

Nicolas Winding Refn no concedeix ni el més mínim marge al dubte en aquest evident exercici retro que suposa Drive (2011). Des del minut zero, passant per l’esclat d’uns títols de color rosa fúcsia de tipografia desclassificada, l’aposta és clara i no porta a enganys. A la centrifugadora, tota mena de referències d’estètica vuitantera, una banda sonora que es clava endins, una fascinació gens passada de voltes per la sèrie B, un passeig pel cor del cinema noir i una proposta descaradament artesanal que també agradarà els amants del soroll i la velocitat. I ho fa sense deixar-se emportar per la fascinació visual (i fàcil) que fa prevaldre l’estètica per damunt de la pausa adient, en un solvent exercici d’equilibris entre l’homenatge i l’acció trepidant d’uns temps ultraviolents.

Uncertainty | Anar, tornar i que res no hagi passat

13 de gener de 2012



















Fa poc, en un arravatament de curiositat fílmica força inquietant, vaig fer-me amb una còpia d'Uncertainty (Scott McGehee i David Siegel, 2008), encara pendent d'estrena aquí i encabida en l'estranya filmografia, més o menys independent, d'aquesta parella de directors. Inicialment cridat per una història que semblava contenir algunes propostes de certa perícia narrativa (tot i que la idea tampoc és gaire original, no ens enganyem), em resultava força fascinant veure com McGehee i Siegel se'n sortien en l'afany d'explicar els mecanismes de la incertesa i de la presa de decisions. Planejava l'ambient una certa abstracció del principi d'incertesa de Heisenberg, projectat en aquelles obsessions que cadascú bonament té i pot mantenir amb traça (i, també, amb alguns efectes secundaris dolorosos). Tots aquests bons propòsits eren estrictament a priori. Això em pensava, això esperava. 

Ivette Nadal: «La tristesa sobre l'escenari no és productiva»

12 de gener de 2012

"Sempre arrossego la tristesa amb mi. Sóc una persona molt sentida, a qui afecten molt les coses". Ja ho van dir, temps enllà, els savis: la creació surt del turment. I la tristesa acostuma a ser ben present en els fils que teixeixen el món creatiu d'Ivette Nadal (Granollers, 1988). Però ella, tan menuda i tan tímida, no ha tingut temps de parar, amb només 23 anys: dos discos, un llibre de poesia, recitals, concerts, bons amics i un fill. Aquest any, a més, la família creixerà amb un tercer disc i un nou recull de poemes que prometen deixar una mica més arraconada aquesta tristesa que, diu, arrossega.

Ramon Gasch: «En Joan Martí és l'Alatriste català»

5 de gener de 2012

En Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) no para de tenir idees, un dels béns més preuats que existeixen. A raig, cada dia, compulsivament. Idees, arguments, històries, personatges que podrien ser part d'alguna novel·la d'èxit, qui sap. "Desenvolupo diverses idees a la vegada. Un dels llibres que tinc i que no arribaré a publicar mai és les 101 idees per escriure un llibre", em diu amb un somriure, però molt seriosament. En Ramon no para. És empresari, enginyer, pintor i escriptor de nit. "Escric sempre d'onze a dues, i em llevo a les set". Sembla que tingui pressa, però és que té moltes coses a dir. Amb la seva tercera novel·la, Bon cop de falç!, escrita a quatre mans amb l'Andreu González, ha guanyat el premi de novel·la històrica Néstor Luján.

Immortals | Déus caiguts, olímpicament

2 de gener de 2012

Immortals (Tarsem Singh, 2011), aquella pel·lícula que no hauria d’haver passat de trailer. Exemple de com gastar diners de manera inútil, de com donar feina a un elenc de músculs sobreexcitats amb sobredosis d’esteroides. La historieta, que no pas pel·lícula, no té ni diàlegs dignes de ser dits en veu alta, ni vergonya, ni un guió digerible, ni un disseny de vestuari amb por al ridícul més ferotge, ni cervell, ni banda sonora, ni personatges que passin el tall d’entrada a qualsevol chiquipark de l’extraradi, ni un sol actor que no estigui en vaga, ni -i ja és no tenir- una mínima expressió d’uns efectes visuals, tots ells indignes d’un pressupost insultantment real. Lamentablement, l’èxit de 300 (Zack Snyder, 2007) va obrir el camí a la recuperació d’un gènere que tenia exponents llunyans d’entreteniment de primera, com ara Ulisse (Mario Camerini i Mario Bava, 1954), amb Kirk Douglas i Anthony Quinn. Recentment, el lamentable remake de Furia de Titanes, i d’altres coses encara menys remarcables, han florit a l’empara dels espartans. Però Tarsem, que ja havia fet fallida en una molt més interessant The Fall (Tarsem Singh, 2006), aplica el pitjor del pitjor d’un gènere a la deriva total. I ho fa amb alegria, traspassant qualsevol mena de credibilitat olímpica. Ni Minotaure, ni laberint, ni un Teseu heroic. Ni Fedra, convertida en una vident de pacotilla, es salva de ser una pàmfila qualsevol. Oh, déus meus.